15 fotògrafs homenatgen Xavier Miserachs | ||||
Sala d'Exposicions Llibreria "La Polèmica" Horari: De dimarts a dissabte: de 9h. a 13h. i de 16,30h. a 20,30h. |
||||
carrer Torres Jonama, 90 Diumenges: de 9h. a 13h. tel.: 972 303507 | ||||
Fundació Josep Pla Horari: De dilluns a divendres: de 9h. a 13h. i de 17h. a 20h. |
||||
carrer Nou, 49-51 Dissabtes: de 10h a 12 h. tel.: 972 305577 |
||||
La mirada den Xavier Mhan demanat que escrigui sobre el Xavier Miserachs fotògraf, ja que vaig tenir el goig (també lhonor i el luxe) de treballar amb ell. No diré res, per tant, i em costa, del seu somriure discret i candorós, ni dels ulls que obria com dues taronges (havia mirat molt, però no va perdre mai la capacitat de sorpresa); no diré res, tampoc, de la seva intel.ligència bondadosa i concessiva, del seu caràcter esponjós, de la seva veu de cantant vergonyós de boleros, del sentit delicat de la ironia No parlaré tampoc del seu llibre "Fulls de contacte", que vaig sanament envejar, llegint-lo, de tan ben escrit que el trobava. Hi ha personatges que deixen una gran obra, però també una vida o polèmica o desagradable o anodina. Xavier Miserachs deixa una vida intensa, esplèndida i amable al seu darrera. Moltes dones lhan plorat, i no solament aquelles que el van conèixer a fons; molts homes lhem plorat també. Unes i altres vam admirar-lo, per la seva obra, exitosa i aplaudida pels entesos, però sobretot perquè sabia collir les roses de la vida i, sense fer-se el mestre o exhibir-se, sabia repartir-ne el perfum. Josep Pla va dir que la vida és "amarga" i tenia raó; però al costat den Xavier, la vida, sense ser artificialment dolça, era perfumada, sensual i tranquil.la. No sóc expert en lart de la fotografia, però hi ha un parell didees que, observant amb detall lobra den Xavier Miserachs, sempre em retornen. La primera és la més difícil dexplicar. Té a veure amb lart contemporani, que ell va criticar sarcàsticament en una entrevista que vaig fer-li a "Presència", abril de 1998, pocs mesos abans de morir. Allà es burlava, una mica fart, de les "creuetes de Tàpies" i dels "detritus" de la llarga tradició de les belles arts: "lart és com un globus rebentat que no acaba de desinflar-se i algú li dóna un copet i va fent saltirons patètics". Estava preparant el seu últim llibre sobre fotografia on va escriure, sense saber-ho, el seu testament estètic. Era crític amb lart contemporani que es fa ara (i, per tant, de la fotografia desrealitzada, completament separada de la representació, autista), però això no vol dir pas que ell fos un defensor del verisme fotogràfic o, dit en clau artística, del "figurativisme". Em sembla, més aviat, que era un fotògraf ple de sentit comú: defensava la necessitat de vincular la fotografia a la realitat (dun paisatge social o natural) però això no impedia que aquestes mateixes fotografies poguessin ser mirades com a formes independents, deslligades del contingut que portaven. El que vull dir és que Miserachs feia compatible la mirada exterior, figurativa, i la mirada interior, abstracta o mental. Miserachs tenia un ull fascinat pel paisatge exterior, social o geogràfic, i un altre dintern, propi daquell que vol crear formes noves, al marge de la realitat (formes que remetin a elles mateixes, en la millor tradició de lart abstracte). Això és molt evident en les fotos de lobra "Empordà, llibre de meravelles": allà hi ha el fotògraf que es diverteix amb la gent o senamora del paisatge, però també el buscador de geometries, de paral.lelismes, dantítesis, de paradoxes i de constrastos visuals o cromàtics. Hi ha unes parets, per exemple, duns carrers de Fonolleres, en primer pla, que semblen, precisament, teles informalistes de les millors èpoques de Tàpies o Cuixart. Laltra de les constants que observo en lobra fotogràfica de Miserachs és més òbvia. Tenia una gran facilitat per recollir els moviments humans. I ho feia, més a lestil dun "voyeur" divertit, sensual o emocionat, que no pas a lestil dun notari classificant fredament els canvis socials que detecta. Hi ha artistes que sempre "estan a fora" dallò que descriuen, Miserachs podia estar, simultàniament, "a fora" i "a dins". A les seves fotografies hi ha espai per als humans que es diverteixen, per als cossos, molt especialment dels de les dones (vistes sovint com les mirem els homes: que no vol dir obscenament, però sí sensualment), per la geografia de les cares, per la topografia dels sentiments, per les marques del clima o del temps. Miserachs era fill duna època en què lart shavia compromès amb les causes socials, però en el seu cas la causa no era ideològica sinó vital. En Xavier era, com a fotògraf (també com a persona) un militant de la condició humana: per això captava el candor i la bellesa allà on molts només hi veien pobresa i brutícia; per això atrapava gràcia i suggestió allà on molts només sabien veure-hi vida grisa i corrent; per això caçava la ironia, lhumor, el vitalisme, les emocions, allà on molts només veurien lanònima i carregosa rutina dels dies. Antoni Puigverd |
||||
José Badia | ||||
Girona | ||||
No vaig conèixer en Xavier personalment, però vam ser amics: Vaig conèixer i admirar les seves fotografies i, per tant, vaig saber dell des del seu lúcid interior. |
||||
Semblança de Xavier Miserachs |
||||
Textura amb traces de llum, 1997 |
||||
Pepe Bertràn |
||||
Llofriu | ||||
Sense títol |
||||
Enric Bruguera |
||||
Palafrugell | ||||
Geografia XXXII |
||||
Josep Capellà |
||||
Llofriu | ||||
A Xavier Miserachs, que feia poesia amb una Leica. |
||||
Joan Brossa. Barcelona, 1993 |
||||
Elena Carreras |
||||
Begur | ||||
La lluna mai tornarà a ser tan plena sense tu. |
||||
La Lluna. Begur, 1999 |
||||
Ramón Carreras |
||||
Begur | ||||
Mha faltat temps per conèixer-te. |
||||
Fontclara, 1998 |
||||
Paco Elvira |
||||
Barcelona | ||||
Una cent vint-i-cinquena part de segon. Una mare amb el seu nadó passa prop duns nois que juguen a futbol, la pilota surant en laire, a Belfast. Clic. A Orlando un mim embolicat en una esfera transparent, es para en el temps en un vermell intens. Clic. A Vevey, Suïssa, on reposen les restes del genial Charlot, la seva estàtua, després de vint-i-cinc anys de la seva mort, segueix imitant, irònicament als vianants que passegen vora el llac. Clic. Tres centèsimes de segon, tres imatges congelades per sempre, per a tothom l qui les vulgui anar veient, any rere any. És la grandesa de la fotografia instantània, que tant vas estimar Xavier i amb la qual em vas ensenyar a mirar el món a través de lobjectiu. Gràcies Xavier, amic, com tenyoro! |
||||
Irlanda del Nord. Belfast. Barri Catòlic de New Lodge Novembre 1997 |
||||
Josep Lois |
||||
Palamós | ||||
La fugida |
||||
Lluís Maimí |
||||
Palafrugell | ||||
A Miserachs el va enamorar lEmpordà. El paisatge, la cultura, les tradicions, lelement humà, el litoral, el rerepaís O va ser lEmpordà qui es va enamorar de la sensibilitat fotogràfica de Miserachs? Els grans fotògrafs no moren. En tot cas, sens moren. La seva obra resta per al gaudi de les futures generacions.Gràcies, Xavier, per ensenyar-nos a mirar. | ||||
Desmallant anxoves |
||||
L' Escala, 1998 |
||||
Jordi Massoni |
||||
Llafranc- | ||||
|
Aixecar la
càmera abans que la escena no hagi desaparegut: vet aquí l'etern problema. A vegades és només una intuïció, una escallimpada, un vist i no-vist,. Un retall d'ombra, un gruix, una espurna de llum sobre no-res. I es produeix l'encanteri, el pessigolleig a l'esquena i als dits i als ulls... Massa dies sense agafar la càmera! Son imatges tan fràgils que si parpellegem, desapareixen. Si el sol camina mitja passa, es fonen. I acabem dubtant si de debò han existit mai o només les hem imaginades...
|
|||
Josep Mª. Oliveras |
||||
Girona | ||||
Aquesta fotografia pertany a un conjunt dimatges realitzades un migdia del mes dagost de lany 1977, a la ciutat de Lisboa. El fotògraf seguia la petja duna història i dun personatge impossibles. Tenia lencàrrec de traslladar en imatges reals el que no era res més que la percepció dun somni. Hauria dil.lustrar les dotze hores de vida, del protagonista de la novel.la Rèquiem de lescriptor italià Antonio Tabucchi. Vagarejant per places i carrers estrets mentregava al flux de latzar sense cap lògica, aturant-me en els espais més immòbils, espais que no tenien res a veure amb el temps real. Només, molt de tant en tant, el meu personatge apareixia i era únicament llavors, que amb molta discreció, sense espatllar la màgia del moment, jo feia una fotografia.
Rèquiem. Lisboa, 1997 |
||||
Esteve Salabert |
||||
Palafrugell | ||||
Sense títol. 1999 |
||||
Jaume Tauler |
||||
Palamós | ||||
"El
Jazz representa per a mi una forma d'expressió total. Quan estic a l'escenari els
sentiments brollen imparables a través de la música, però no d'una manera
explícita o descriptiva, sino com apunts que donen peu a diferents interpretacions. A
vegades diria que apareixen només perfilats, com una fotografia a contrallum"
|
||||
|
||||
Quim Tor |
||||
La Bisbal d'Empordà | ||||
Ell deia que li agradaven les fotografies que mostren la realitat. Jo crec que les bones fotografies, són un reflex de la realitat personal, de cada fotògraf. |
||||
El Caire, 1996 |
||||
Francesc Vera |
||||
Sueca | ||||
Rajoles. Albarracín, 1996 |
||||
|