15 fotògrafs homenatgen Xavier Miserachs

Sala d'Exposicions Llibreria "La Polèmica"                                    Horari: De dimarts a dissabte: de 9h. a 13h. i de 16,30h.  a 20,30h.

carrer Torres Jonama, 90                                                                              Diumenges: de 9h. a 13h.      tel.: 972 303507

Fundació Josep Pla                                                                       Horari: De dilluns a divendres: de 9h. a 13h.   i  de 17h. a 20h.

carrer Nou, 49-51                                                                                                                         Dissabtes: de 10h a 12 h.       tel.: 972 305577

La mirada d’en Xavier

M’han demanat que escrigui sobre el Xavier Miserachs fotògraf, ja que vaig tenir el goig (també l’honor i el luxe) de treballar amb ell. No diré res, per tant, i em costa, del seu somriure discret i candorós, ni dels ulls que obria com dues taronges (havia mirat molt, però no va perdre mai la capacitat de sorpresa); no diré res, tampoc, de la seva intel.ligència bondadosa i concessiva, del seu caràcter esponjós, de la seva veu de cantant vergonyós de boleros, del sentit delicat de la ironia No parlaré tampoc del seu llibre "Fulls de contacte", que vaig sanament envejar, llegint-lo, de tan ben escrit que el trobava. Hi ha personatges que deixen una gran obra, però també una vida o polèmica o desagradable o anodina. Xavier Miserachs deixa una vida intensa, esplèndida i amable al seu darrera. Moltes dones l’han plorat, i no solament aquelles que el van conèixer a fons; molts homes l’hem plorat també. Unes i altres vam admirar-lo, per la seva obra, exitosa i aplaudida pels entesos, però sobretot perquè sabia collir les roses de la vida i, sense fer-se el mestre o exhibir-se, sabia repartir-ne el perfum. Josep Pla va dir que la vida és "amarga" i tenia raó; però al costat d’en Xavier, la vida, sense ser artificialment dolça, era perfumada, sensual i tranquil.la.

No sóc expert en l’art de la fotografia, però hi ha un parell d’idees que, observant amb detall l’obra d’en Xavier Miserachs, sempre em retornen. La primera és la més difícil d’explicar. Té a veure amb l’art contemporani, que ell va criticar sarcàsticament en una entrevista que vaig fer-li a "Presència", abril de 1998, pocs mesos abans de morir. Allà es burlava, una mica fart, de les "creuetes de Tàpies" i dels "detritus" de la llarga tradició de les belles arts: "l’art és com un globus rebentat que no acaba de desinflar-se i algú li dóna un copet i va fent saltirons patètics". Estava preparant el seu últim llibre sobre fotografia on va escriure, sense saber-ho, el seu testament estètic. Era crític amb l’art contemporani que es fa ara (i, per tant, de la fotografia desrealitzada, completament separada de la representació, autista), però això no vol dir pas que ell fos un defensor del verisme fotogràfic o, dit en clau artística, del "figurativisme". Em sembla, més aviat, que era un fotògraf ple de sentit comú: defensava la necessitat de vincular la fotografia a la realitat (d’un paisatge social o natural) però això no impedia que aquestes mateixes fotografies poguessin ser mirades com a formes independents, deslligades del contingut que portaven. El que vull dir és que Miserachs feia compatible la mirada exterior, figurativa, i la mirada interior, abstracta o mental. Miserachs tenia un ull fascinat pel paisatge exterior, social o geogràfic, i un altre d’intern, propi d’aquell que vol crear formes noves, al marge de la realitat (formes que remetin a elles mateixes, en la millor tradició de l’art abstracte). Això és molt evident en les fotos de l’obra "Empordà, llibre de meravelles": allà hi ha el fotògraf que es diverteix amb la gent o s’enamora del paisatge, però també el buscador de geometries, de paral.lelismes, d’antítesis, de paradoxes i de constrastos visuals o cromàtics. Hi ha unes parets, per exemple, d’uns carrers de Fonolleres, en primer pla, que semblen, precisament, teles informalistes de les millors èpoques de Tàpies o Cuixart.

L’altra de les constants que observo en l’obra fotogràfica de Miserachs és més òbvia. Tenia una gran facilitat per recollir els moviments humans. I ho feia, més a l’estil d’un "voyeur" divertit, sensual o emocionat, que no pas a l’estil d’un notari classificant fredament els canvis socials que detecta. Hi ha artistes que sempre "estan a fora" d’allò que descriuen, Miserachs podia estar, simultàniament, "a fora" i "a dins". A les seves fotografies hi ha espai per als humans que es diverteixen, per als cossos, molt especialment dels de les dones (vistes sovint com les mirem els homes: que no vol dir obscenament, però sí sensualment), per la geografia de les cares, per la topografia dels sentiments, per les marques del clima o del temps. Miserachs era fill d’una època en què l’art s’havia compromès amb les causes socials, però en el seu cas la causa no era ideològica sinó vital. En Xavier era, com a fotògraf (també com a persona) un militant de la condició humana: per això captava el candor i la bellesa allà on molts només hi veien pobresa i brutícia; per això atrapava gràcia i suggestió allà on molts només sabien veure-hi vida grisa i corrent; per això caçava la ironia, l’humor, el vitalisme, les emocions, allà on molts només veurien l’anònima i carregosa rutina dels dies.

Antoni Puigverd

José Badia
Girona
José Badia

No vaig conèixer en Xavier personalment, però vam ser amics: Vaig conèixer i admirar les seves fotografies i, per tant, vaig saber d’ell des del seu lúcid interior.

 

Semblança de Xavier Miserachs

Textura amb traces de llum, 1997

 

Pepe Bertràn

Llofriu

Pepe Bertran

Sense títol

 

Enric Bruguera

Palafrugell
Enric Bruguera.

Geografia XXXII

 

Josep Capellà

Llofriu
Josep Capella

A Xavier Miserachs, que feia poesia amb una Leica.

Joan Brossa. Barcelona, 1993

 

Elena Carreras

Begur
Elena Carreras

La lluna mai tornarà a ser tan plena sense tu.

La Lluna. Begur, 1999

 

Ramón Carreras

Begur
Ramón Carreras

M’ha faltat temps per conèixer-te.

 

Fontclara, 1998

 

Paco Elvira

Barcelona

Paco Elvira

Una cent vint-i-cinquena part de segon. Una mare amb el seu nadó passa prop d’uns nois que juguen a futbol, la pilota surant en l’aire, a Belfast. Clic. A Orlando un mim embolicat en una esfera transparent, es para en el temps en un vermell intens. Clic. A Vevey, Suïssa, on reposen les restes del genial Charlot, la seva estàtua, després de vint-i-cinc anys de la seva mort, segueix imitant, irònicament als vianants que passegen vora el llac. Clic.

Tres centèsimes de segon, tres imatges congelades per sempre, per a tothom l qui les vulgui anar veient, any rere any. És la grandesa de la fotografia instantània, que tant vas estimar Xavier i amb la qual em vas ensenyar a mirar el món a través de l’objectiu. Gràcies Xavier, amic, com t’enyoro!

Irlanda del Nord. Belfast.              Barri Catòlic de New Lodge Novembre 1997

 

Josep Lois

Palamós
Josep Lois

La fugida

 

Lluís Maimí

Palafrugell
Lluís Maimí

 

A Miserachs el va enamorar l’Empordà. El paisatge, la cultura, les tradicions, l’element humà, el litoral, el rerepaís…                   O va ser l’Empordà qui es va enamorar de la sensibilitat fotogràfica de Miserachs?…Els grans fotògrafs no moren. En tot cas, se’ns moren. La seva obra resta per al gaudi de les futures generacions.Gràcies, Xavier, per ensenyar-nos a mirar.

Desmallant anxoves

L' Escala, 1998

 

Jordi Massoni 

Llafranc-

Jordi Massoni

        

Aixecar la càmera abans que la escena no hagi desaparegut: vet aquí l'etern problema.

A vegades és només una intuïció, una escallimpada, un vist i no-vist,. Un retall d'ombra, un gruix, una espurna de llum sobre no-res. I es produeix l'encanteri, el pessigolleig a l'esquena i als dits i als ulls... Massa dies sense agafar la càmera!

Son imatges tan fràgils que si parpellegem, desapareixen. Si el sol camina mitja passa, es fonen.   I acabem dubtant si de debò han existit mai o només les hem imaginades...

Comarcal 257, 1995

 

Josep Mª. Oliveras

Girona

Josep M. Oliveras

 

Aquesta fotografia pertany a un conjunt d’imatges realitzades un migdia del mes d’agost de l’any 1977, a la ciutat de Lisboa.

El fotògraf seguia la petja d’una història i d’un personatge impossibles. Tenia l’encàrrec de traslladar en imatges reals el que no era res més que la percepció d’un somni. Hauria d’il.lustrar les dotze hores de vida, del protagonista de la novel.la Rèquiem de l’escriptor italià Antonio Tabucchi.

Vagarejant per places i carrers estrets m’entregava al flux de l’atzar sense cap lògica, aturant-me en els espais més immòbils, espais que no tenien res a veure amb el temps real.

Només, molt de tant en tant, el meu personatge apareixia i era únicament llavors, que amb molta discreció, sense espatllar la màgia del moment, jo feia una fotografia.

 

                        Rèquiem. Lisboa, 1997

 

Esteve Salabert

Palafrugell
Esteve Salabert

Sense títol. 1999

 

Jaume Tauler

Palamós
Jaume Tauler "El Jazz representa per a mi una forma d'expressió total. Quan estic a l'escenari els sentiments brollen imparables a través de la música, però no d'una manera   explícita o descriptiva, sino com apunts que donen peu a diferents interpretacions. A vegades diria que apareixen només perfilats, com una fotografia a contrallum"
Jimmy SOUTHGATE

Revista interARTS, Barcelona 1967

 

Nasheet Waits (Antonio Hart quartet)
Torroella de Montgri, 1996
 

Quim Tor

La Bisbal d'Empordà
QuimTor

Ell deia que li agradaven les fotografies que mostren la realitat.

Jo crec que les bones fotografies, són un reflex de la realitat personal, de cada fotògraf.

El Caire, 1996

 

Francesc Vera

Sueca
Francesc Vera

Rajoles. Albarracín, 1996


 

 
Inici

  inici

 

1