|
Els estudis de medicina que va fer
Xavier Miserachs, potser no li varen servir per exercir de metge, però en canvi és molt
probable que l'hagin influït en aquella capacitat seva de saber penetrar la profunditat
dels rostres i dels ambients que tenia al seu voltant. O potser no té res a veure. Però de totes maneres, algun sentit especial
havia de tenir, per ser capaç de reconvertir en ironia el que per tants d'altres
testimonis dels dolorosos anys de la postguerra, haurien estat només escenes d'una
realitat dramàtica, quan no tràgica.
La ironia, l'humor, saber trobar encara que fos
difícil el costat més tendre i respectuós de situacions i de persones, va ser una
constant, no només en la seva obra fotogràfica i en el seva manera d'escriure i de
contar-nos amb paraules el que ja ens havia dit en imatges, sinó també, en la seva vida
personal i sobretot en la relació que sabia establir amb amics i coneguts.
Ell n'era ben conscient d'aquesta ironia, vingués o
no vingués de la medicina, i fins i tot, de vegades, en les seves debilitats més
evidents, en feia bandera. Li agradaven les noies distingides i de casa bona, i a poder
ser que tinguessin un punt de cursileria, la indolència i frivolitat de les quals li
semblava l'expressió més intensa de la seducció. N'era tan conscient d'aquella
debilitat seva i en feia tanta broma, com de la intransigència i el rebuig que mostrava
pels homes amb les mateixes característiques.
Aquesta ironia el va acompanyar sempre, no només al
moment de jutjar els propis gustos, preferències i contradiccions, sinó també, i d'una
manera encara més clara, durant la transició política d'aquest país, en el canvi de
les ideologies i en l'ensorrament de moltes d'elles, en l'acceptació de geografies
desconegudes i de paisatges humans, en les transformacions que es produeixen al carrer i
que no sempre són consequència de canvis polítics, i sobretot, en l'acceptació del seu
destí truncat tan a deshora.
I a la ironia, hi afegia la tendresa i
la capacitat de demostrar-la i de practicar-la amb l'objectiu, la paraula i el tracte que
mai no varen estar renyits amb la precisió i el do de saber veure la realitat amagada de
les coses i dels sentiments. Gràcies a la ironia i a la tendresa, i potser també, ara
sí, als seus coneixements mèdics, va ser capaç de mantenir la clarividència i la
tranquilitat que li van permetre un trànsit més planer: viure amb pau la pròpia mort i
poder dir adéu als que estimava.
Rosa Regàs i Oriol Regàs
|
|