Feia fred, lluïen les estrelles i anava lleugerament entonat. De fet ja és normal i probable que una nit de gener tan serena sigui glaçada. També és normal anar content després del sopar familiar, el cava entra bé però traeix de tornada. El que no és normal és restar embadalit a les quatre de la matinada, mirant les estrelles i constel·lacions sense saber-ne un borrall. Sense voler ja he identificat catorze osses majors i les seves corresponents germanes petites. No és fàcil no, però tot és qüestió de proposar-s'ho.
El problema és el mal rollo. Ja fa un quart que camino, esperant que l'aire fred recomposi la meva C.P.U. però, tot s'ha de dir, van maldades. Torno a la normalitat pel mal camí, pensant massa en la meva situació. Qui sóc? Evidentment que sóc ben poca cosa. Blai Porta, un noi jove, amb idees joves i compte corrent jove. Algú insignificant davant una societat gegantina, monstruosa, on per fer-se un lloc cal lluitar com un burro o trastocar-se i carregar-se, d'una volada, catorze o quinze milions de persones. Aleshores si que ets algú. I passaràs a la història com el pitjor fill de puta que ha existit mai. Però, i què?
Passaràs a una història d'una humanitat gegantina als seus ulls, però que en el seu orgull no s'adona que no és res més que un punt minúscul en un sistema solar en que les lletres majúscules segueixen quedant petites. Sistema solar immens que no és res més que un punt minúscul en una galàxia en que les lletres majúscules són inapreciables. Galàxia immensa, que no és res més que un punt minúscul en un univers en que les lletres majúscules ja no existeixen perquè el mal rollo m'està arribant a destrossar la poca moral que em queda per seguir vivint. Dràstic? No, no ho creieu, encara que arribéssim a ser alguna cosa en l'espai, ens queda el temps. Abans que jo naixés ja existia el mon. Ho sé perquè m'ho ha dit el pare. I a ell el seu pare, i a l'avi el seu pare. I així fins arribar al primer homínid que va plantejar-se la pregunta. Però abans d'això, ja existia el refotut món. I el més refotut és que abans que el món existís existien altres galàxies i altres històries que se'ns escapen de les mans. No de les mans, pitjor. Se'ns escapa de la ment. Enrera i endavant. El nostre món desapareixerà, el nostre sistema solar, el nostre walkman, tot desapareixerà i no serà, res. I nosaltres, burros, pensant en l'inmensitat de l'obra de Miró o Gaudí. El Romagosa, el meu primer professor d'història una mica bo, ja deia que els nostres dos mil anys d'existència no són més que una anècdota al final de la gran història del món. Ingenu. Ni una anècdota. Si hi ha algun ésser superior que és capaç de controlar-ho tot, cosa que dubto, no seriem per ell més que un res. Vindríem a ser com un àtom de ferro de la frontissa de la funda de les seves ulleres de llegir. Alguna vegada has pensat en un àtom qualsevol de la frontissa de la funda de les teves ulleres de llegir?
-Sóc una merda!!!!!
I ho reconec i ho crido amb veu alta perquè no em fa por reconeixer-ho. I perquè vaig més begut del que em sembla... I perquè el meu passeig m'ha portat prou lluny de la vila com per que no em senti ningú. Automàticament Nala em salta a sobre marcant-me les seves dents de cadell, recordant-me que ella també hi és i que també està sola, com jo, enimig de l'inmensitat. I la molt bruta m'ho recorda amb les potes plenes de fang recolzades a la meva camisa nova.
No us extranyeu que a l'acabar una nit tant negra la gent pugui arribar a conclusions tant extremes: Necessito una femella.

(...)
El dia arriba tard. No... Perdó. Sóc jo el que arriba tard al dia. De fet són les dues de la tarda i m'ha despertat el telèfon que sona inconcient del meu estat. R E S S A C A. El pitjor de tot és que a l'altre banda del fil hi ha l'avi que m'adverteix que vaig tard i que si s'esperen una mica abans de començar. Piiiip. Conecció dels principals sistemes d'alarma interna. Gavinet de crisi.
Analisi de la situació:
Són les dues.
Hi ha un dinar familiar a les dues.
Jo sóc un component de la familia.
L'àpat es fa a casa els avis.
Jo sóc al meu estudi.
Estic en un estat lamentable.
Cap familiar es pot presentar, segons les normes secretes dels àpats familiars escrites amb lletres majuscules en un gran llibre sobre el comportament de les families durant els seus àpats, en un estat lamentable davant la familia; i molt menys a un dinar on n familiars assistiran, entenent n com una variable en funció del nombre de familiars i k el grau de pulcritud en que s'ha de presentar.
Cap familiar, sota cap concepte, pot faltar a un dinar familiar al qual ha dit que assistiria.
Conclusió lògica: Merda, l'he tornat a cagar.
Solució: No tornar mai més a comprometre's a cap acte oficial de la familia. Si t'hi presentes per sorpresa sempre hi ets benvingut i si no hi vas ningú et troba a faltar... Però no. Aquesta solució no val. Ja he dit que si que hi assistiria.
Solució lògica: Bola

-Avi, sóc a mig camí, però se m'ha rebentat una roda del cotxe. Tardaré una mica a arribar. Comenceu el primer plat.
-A mig cami? Si t'he trucat a casa...
-Si, avi, si, però tinc les trucades desviades al mòvil
-Ai, doncs no m'allargo més que aquestes trucades valen molts quartos. Escolta, enrecordate'n que els cargols del teu cotxe...

Evidentment la conversa s'allarga encara un parell de minuts durant els quals aprofito per ficar-me a la dutxa amb l'auricular a l'orella. Cable n'hi ha, però espero que l'aparell es pugui mullar. Després d'això i utilitzant el sistema especial "Dress in a Car" inventat per Mr. Bean aconsegueixo arribar al dinar amb no menys de deu minuts. Evidentment m'esperaven per començar.

Sobre les estètiques i les formes del dinar no hi ha massa a dir. Cinc minuts de "Hola Blai. Estàs més prim.", tres de "El menú de l'avia", amb l'inevitable "Hi ha les croquetes que tant t'agraden", set del joc de les cadires, tretze del resum del sopar anterior, vint-i tres sobre el tractament de la fusta segons el tiet fuster, i tants més amb temes interessantissims com "L'avi i els seus primers passos a Internet", "La neteja de la fulla d'escarola, consells pràctics per a no iniciats", "La política segons la familia Porta" o "L'actual desenvoltura en el mitjà mediatic dels canalons de l'avia...."
Ai! Em sembla que he tornat a veure massa cava. Blai, controla't. Una mica d'aigua et recomposara...
-Què Blai, quan ens presentaràs la xicota.
Aaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhh.... Atac a tracició de la iaia. Vessada de l'aigua per sobre la taula. En el meu out, la conversa familiar s'ha desplaçat cap al tema sagrat de la familia: Com ampliar més la familia. I, per lògica, després de repassar la llista de possibles nous nets, venia la de besnets. Però la iaia (ai la iaia) ho té molt clar: en Blai no té xicota, i sense xicota... La iaia ho ha tornat a fer. Sempre ho fa i jo burro, com si no ho sabés, em torno a trobar despilotat davant la família sense saber que contestar. Activació del gavinet de crisi. Gavinet de CRISI!!!
1. A la iaia no li fotaràs un moc.
2. No hi ha més punts, tu mateix surt d'aquesta.

-Ai, ai, ai, punyetera, que tu ja saps alguna cosa...

No! Això no era... Precipici. La situació s'ha descontrolat. Ara hem passat d'una pregunta innocent de la iaia a un problema real. Tota la familia em mira, la meitat rient burletes i l'altre meitat amb cara de sorpresa, però tots creient el mateix. Nen, tens un problema, ja t'ho faràs.
El dinar s'ha acabat ràpid. Bé, vull dir que l'he acabat ràpid, esquivant totes les indirectes que s'han produit despés del meu "afortunat" anunci tant bé com he pogut i inventant un "M'esperen a les cinc" que encara ha estat pitjor puig s'ha contestat amb un "Qui, ella?".
Vint segons i travesso la porta de ca l'avia. Resultat final: Blai un, familia un.
-Pel que sembla caldrà que l'equip local remunti la situació amb un joc una mica més agresiu per trencar les defenses contraries...
La ràdio del cotxe, com ja correspon als diumenges, només radia partits de futbol, però avui sembla com si la meva vida s'hagués convertit en un partit de futbol. Ahir la meva vida no era res, avui, com a mínim, ja és un partit de futbol. Vaig avançant.

(...)
Prou de complicar-me la vida, m'aparallaré amb la primera tia que es creui en el meu camí. Química pura, res d'intel·ligència o amistat. Al cap i a la fi no em servirà per res i acabarem com dos àtoms en un univers en expansió. No val la pena que aspiri a més.

(...)

He entrat al bar on hem quedat amb en Santi i l'Esteve. No hi son. De fet no hi ha ningú, només el cambrer eixugant gots. Lògic, en la meva fugida de casa els avis he arribat una hora abans de la cita. Ja m'ha passat una mica la paranòia de la tarda, però començo a pensar que si això dura massa m'ho hauré de fer mirar. De moment una tònica i una revista esportiva per evitar-me cabòries. Fullejo les pagines i observo. De tant en tant entra algú, sobretot per fer ús de la màquina de tabac.Mmmm. Aquesta està bé... linees ben dibuixades, estètica perfecte, mides proporcionades. Si aconsegueixo col·locar uns quants còmics més, em podria comprar una moto d'aquestes. En Santi es retarda.
-Ostia!
A l'aixecar la vista de la revista per agüaitar la porta assaboreixo un moment de plaer indescriptible. Una mossa de mil parell de collons acaba de travessar la porta. Mai l'havia vist abans, però, tant se val. És perfecte. És millor del que em podia imaginar. Gavinet de crisi activat. Que? Qui ha activat el gavinet de crisi? Automàtic? Però si allò de la tarda era una paranoia i prou... Ets un àtom. Un àtom de merda i si no interacciones amb aquest altre àtom no passarà res, i si ho fas tampoc, perquè la interacció de dos àtoms a l'univers és indetectable, així que, tu mateix, deixa passar l'ocasió... L'univers sencer no variarà davant la teva acció. Però com la deixis escapar planteja't seriosament el suïcidi.
-Hola.
Ella em mira. Em mira i somriu...
-Hola?
-Si. Hola. Em dic Blai, fa quasi mitja hora que m'espero, i t'asseguro que ha valgut la pena.
-M'esperaves a mi?
-No, esperava en Santi. Tu has estat la sorpresa.
-T'aviso que jo només he entrat a buscar un paquet de tabac.
-Tu has entrat a buscar tabac i m'has trobat a mi, jo esperava en Santi i has arribat tu. Aquí hi ha més que una casualitat.
Ara la Claudia em mira estranyada. Jo també m'observo estranyat i fins i tot una mica preocupat. No em pensava que fos capaç d'arribar fins aquí, i no sé pas com penso continuar.
-M'esperen a fora. Si no et sap greu.
I marxa. I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos, i vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte... Ehh! A tornat a entrar? A tornat a entrar!! Si, si, si, si... Un moment... Que passa aquí? Ah, és veritat, no ha comprat el tabac. Ingenu. Però, què fa? la màquina és a la dreta. S'està acostant cap a mi.
-Ja està.
-El que ja està?
-M'he despedit de les meves amigues i ja no m'esperen.
Bloqueig dels principals sistemes... Pam! La Química es dispara. Ja era hora! Digues-li alguna cosa ja!
-I el tabac?
-No, si jo no fumo. Era per elles que estaven molt ocupades. La veritat és que m'estava tocant fer d'espelma i no m'anava pas el pal. Els he dit que he trobat un amic i he marxat.
-Així som amics?
-Si més no, companys de taula. Jo em dic Claudia i sóc aries.
-I jo Blai i sóc dibuixant.
-Dibuixant? Grafitis i quadres a la Rambla?
-No, no. Dibuixant de còmics. De fet estic començant però he guanyat algun premi...
-Jo sóc una negada per tot el que és el dibuix i la pintura. No aconseguia fer ni una recta amb un compàs.
-Home es que és força difícil...
-Tinc la boca seca. Vaig a buscar alguna cosa per beure. Vols res?
En aquell moment entra en Santi per la porta del bar. Avui, precisament havia de venir en Santi.
-El mateix que tu.
Ho dic sense pensar. O més aviat, pensant en com eliminar en Santi del mapa. La meva mirada penetrant l'atura. Bé, la meva mirada o la vista de qui hi ha assegut davant meu. Mentre la Claudia s'aixeca i va cap a la barra jo li faig amb un senyal molt senzill però explicit donant-li a entendre que desapareixi del mapa. Que és un mal moment. Go out!. Ho ha entès a mitjes. S'asseu un parell de taules més avall. Treu la carpeta dels apunts i mentre prepara la taula de treball li demana un pirata al cambrer. Decideixo passar d'ell i anar per feina. Atenció! En Santi no existeix i punt. Fi del missatge.
Em giro a mirar que fa la Claudia i m'embadaleixo de nou contemplant-la. No me n'havia adonat però és perfecte. O si que me n'havia adonat però ara aprofito per constatar-ho. Ella em mira i noto una cosa molt curiosa. Hi ha energia a l'aire. No ho dissimulem ni ella ni jo. Ens mirem descaradament, provocant-nos. Com si ens coneixessim de fa anys. Com si ens coneixessim de sempre. I quan dic de sempre vull dir de sempre. Vull dir, de més enllà que naixessim. De més enllà que naixessin els nostres pares o de més enllà que el món existís. Pren les begudes i torna.
-No et fa esperar molt?
-Qui?
-En Santi. M'has dit que esperaves en Santi.
-No, si ja ha arribat, però l'he fet fora.
-Perquè?
-Perquè m'estimava més estar amb tu que ficar-me a discutir guions amb ell.
-Guions?
-Si. L'Esteve té les idees, en Santi les guionitza i jo les dibuixo.
-Doncs em sap greu que hagi marxat.
-No, si no ha marxat. El molt puta s'ha quedat dues taules més avall.
Es gira, localitza en Santi i el saluda. Ell li torna la salutació sorprès i quan la Claudia es gira fa un senyal amb la mà celebrant la meva xurra.

Toquen prop les dotze al campanar. No me n'he adonat jo, ens ho ha avisat el cambrer que diu que ha de tancar. El bar és buit però no sé pas quan ha marxat tothom. En Santi i l'Esteve m'han dit adéu al marxar però tampoc sé quan ha estat això. El temps ha passat més de pressa del normal.
Sortim al carrer tots dos. És fosc i el carrer està humit. Aleshores m'adono que la Claudia em passa vora quatre dits. No és que jo sigui un tap de bassa, és que ella és una mica més alta del compte.
-La majoria dels tios s'espanten quan s'adonen de la meva llargada.
-La majoria dels tios són tontos.
-No m'agradaria que hi haguessin mal entesos...
-Està bé. M'he enamorat de tu.
Em mira. Somriu i aprofitem que la producció d'estrogens està a punt de petar per besar-nos com dos joves enamorats. Evidentment, perquè nosaltres dos som joves i estem enamorats.

(...)

Ens separem. Al darrer moment ens adonem que no sabem com contactar de nou i ens passem els telèfons. Vuit, sis, set, seixanta-tres, vint-i-set. Fins i tot el seu telèfon té sonoritat i harmonia.
Només el fet d'oblidar-me el cotxe a la plaça i anar caminant a l'estudi pot intentar definir l'estat de catarsi que em provoca la Clàudia. Floto. Camino ben bé a quatre pams de terra. Les tombarelles i les giragonses les faig per acabar de perfilar la meva actuació. I ho faig convençut. I ho faig sense haver begut res però completament embriac. I ho faig conscient que sóc al mig del poble i que si algú m'està mirant, que és ben probable, participi amb mi de la joia d'estar enamorat com un taül. No dormo. Ha! Per dormir estic... El meu cos sembla un concert dels Rage Against The Machine i un Barça Madrid de futbol alhora. Les neurones ballen una música inaudible i se'n van de farra amunt i avall a fer barrila amb els vasos sanguinis i els muscles dels dits dels peus. La producció d'hormones està tant descontrolada que arriba a sintetitzar material genètic d'altres espècies animals. I jo, evidentment, funciono per impulsos i em passo la resta de la nit dibuixant Claudies.

(...)

"Bon dia. Ningú ho ha decidit però fa un bon dia. Damunt d'un cel un sol ben insolent il·lumina descarat tot l'espectacle de la gent." M'ha tornat a despertar el telèfon. Estic clapat sobre la taula de dibuix i encara sona la música dels Pets que escoltava ahir. No és la Claudia... No, encara no toca... Tampoc hi ha més dinars familiars sorpresa. Un dilluns no n'hi ha. És en Santi. Em truca per fotre'm crits, tot i que, evidentment, em truca per saber de què anava ahir.
-I que callat que ho tenies, penques....
-Però si la vaig conèixer ahir.
-Si, i jo no tinc ulls a la cara. Bé, que et sembla si quedem avui per enllestir "La Furia de Kolkos"
-Si, si, em va bé, però una mica aviat, allà les deu...
Va riure.
-A les deu? Son dos quarts de dotze, tu mateix. Fas una hora i mitja tard.
He de comprar-me un despertador. Això que em despertin a cops de telèfon no pot acabar bé. Vam quedar a quarts d'una.
Aprofito per dutxar-me amb calma. Estic feliç... Si?
(...)
Analisi del dia anterior. Havia activat tres vegades el gavinet de crisi. Sé, perquè ho sé d'altres vegades, que activar més d'un cop el gavinet de crisi no és bo. No funciona. En realitat el recurs només es pot activar un cop per setmana i encara. Evidentment que si hi sumem la ressaca i la pressió familiar ens trobem amb una resposta a tot plegat. Les coses no van anar com havien d'anar. Ni de lluny. Evidentment havia estat víctima de la suma de les casualitats. I ara ho començo a veure clar. Jo no estimo la Claudia. No podia haver-me enamorat d'algú només de veure-la. No entra dins els meus processos lògics. La noia de qui m'havia d'enamorar l'havia de conèixer fent alguna activitat de les que a mi m'agraden. Això produiria que tinguessim, com a mínim un tret en comú. Ens fariem amics. Compartiriem algunes experiències durant les quals ens coneixeriem millor i finalment, i sense saber com, ens enamorariem.
És clar que el problema ve sempre a l'hora de dir-li a una amiga que t'has enamorat d'ella. No és tan fàcil. Ah, però a la Claudia ja li he dit. I de fet ahir si que ho devia estar d'enamorat. Més que res perquè al sortir de la dutxa m'adono que he fet més de vint dibuixos de la Claudia i que ara resten enganxats de les parets del meu estudi.
A més, ella no m'havia pas dit si estava enamorada de mi. Potser... Segurament jo vaig ser un rollo d'una tarda. No, això tampoc. Sinó com a mínim haguessim arribat a alguna cosa més. Potser sóc un rollo d'una setmana. Però jo no sóc un rollo d'una setmana. O potser si? De fet mai ho he provat... Gavinet de crisi activat. No! No vull un gavinet de crisi. Vull un plantejament lògic, minucios, mil·limètric.
Una persona com jo no pot conviure amb algú sense conèixer-la i sense tenir punts en comú. De la meva conversa d'ahir en vaig constatar una cosa. No tenim cap punt en comú. És que a sobre és vegetariana. Com pot un carnívor com jo conviure amb una vegetariana. No hi ha cap motiu per continuar amb ella. Ara que després de tot, una setmaneta intensiva i fora, no faria mal a ningú. Fem un mapa. Aquestes coses m'agrada dissenyar-les. En pilotes i desplegant un A-2 començo a dibuixar el còmic del que hauria de ser la setmana perfecta. Al final, tallar. És imprescindible dissenyar bé el final. Quan hom té un final, ja pot construir la resta sense massa problemes. Dimarts, tanteig, dimecres reconeixement del terreny contrari, dijous, maniobra envolvent i divendres entrada a matar. Horaris a convenir, detalls, a continuació. Acabo el metòdic pla a un quart d'una. Un quart d'una? Hauria de ser al bar amb el Santi. Turbo, turbo, turbo!!
Em vesteixo amb el primer que trobo i surto amb la carpeta sota el braç amb el temps just per descobrir la putada més gran del segle. M'han cardat el cotxe. El millor és avisar la policia. Mira tu, ja ho solucionaré després. De moment conecto l'alta velocitat pel primitiu sistema de combinar la cama dreta i l'esquerra tant de pressa com puc. Arribo al bar a dos quarts tocats. M'he entretingut una mica a la plaça comprovant que el cotxe que hi ha aparcat és el meu, tal i com el vaig deixar ahir. Evidentment que ahir no hi era tot. Les senyals em van donana la raó. No estic enamorat de la Clàudia.
En Santi m'espera. Poc li interessen els meus dibuixos de quan Kolkos llença a Darwal a l'abisme d'Ur.
-T'adverteixo que la Claudia és un rollet d'una setmana a tot estirar.
-Em pensava que a tu no t'anaven aquestes històries. Que no volies una noia per tota la vida, i ser molt feliç, i tenir marcianitos i realitzar-te com a persona?
-Si, mira, però la vida s'ha de viure com et ve. Avui hi som i demà també que fins demà passat no ens enterren. Al repartir les cartes m'ha vingut una bona jugada i he decidit no desaprofitar-la.
-Tu mateix. Escolta, has dibuixat la portada de Fanzai. L'he d'entregar demà.
-Òstia! Me n'he oblidat.
-No passa res. Amb els de Fanzai només hi tenim una col·laboració per amistat. Però serviria qualsevol dibuix que tinguessis per casa.
-Doncs anem. Tinc el cotxe a la plaça.
-No m'has dit que havies vingut corrents?
-Si, però és que ahir... i avui...- No sabia com començar a explicar-li
-Un rollet d'una setmana? Si estàs més enamorat que un Romeu en una versió de Corin Tellado.
Callo. Ell no ho entendria. A mi ja em costa prou. Anem fins al meu estudi i mentre selecciono algun dibuix ell remena per l'altre banda.
-Aquest és perfecte. M'has de deixar que els hi passi aquest. Quina passada!!! És genial.
Cabronàs. Ha triat un dels dibuixos de la Claudia. I a sobre, un on la vaig dibuixar dalt un cavall blanc, vestida com una amazona. Però si li dic que no, sortirà altre cop amb el cuento de que estic enamorat. Mira tu, total, Fanzai no crec ni que arribi al poble.
-Jo el considero molt dolent, però tu mateix, si et serveix.
-Però si és genial. És nota que aquesta tia t'inspira.
Em sona fatal això de "tia". Però el telèfon m'interromp i no li contesto. Quan vaig a despenjar em pregunta pels originals de Kolkos i jo li dic que sobre la taula de treball els trobarà. Despenjo i em trobo que és la Claudia la que truca.
-Ens hem de veure. Necessito veure't. M'has d'ajudar.
-D'acord. On vols que quedem?
-Pots venir fins a casa meva?
-És clar que si. Amb cinc minuts em planto aquí.
-No corris. No és urgent, però em cal veure't.
-D'acord. Fins ara.
Mentre parlava per telèfon en Santi ha marxat, així que surto inmediatament de casa. Trobo la Clàudia al carrer, esperant-me. Entra directament al cotxe i em fa un petó. Ja havia oblidat que dolços són els petons de la Clàudia.
-M'estimes?
Tenia molt clar el que havia de dir. Era a la vinyeta tres...
-Que si t'estimo? No he dormit en tota la nit. Des que t'he conegut que em sento alterat, desenfocat, descentrat... És això amor?
-Jo també t'estimo. No entenc com ha pogut passar-me, però m'he enamorat de tu com una bleda. I no et penso deixar córrer.
S'havia mig enfilat sobre meu i em mirava cara a cara. Malgrat tot la posició era ben incòmode. Que hi vols fer, un Panda no dóna per grans piruetes.
-Perquè no marxem d'aquí? Com em vegi la veina hauré de donar moltes explicacions al meu pare abans d'hora.
-On vols que anem?
-A casa teva.
Això no entra als meus plans. No ho he previst. De fet, però, també hi he de deixar lloc per l'improvització als meus plans. El tanteig havia anat positivament. Si és ella la que vol iniciar el reconeixement del terreny en camp contrari, endavant. Guanyem un dia.

(...)

Finalment no hem guanyat un dia. Després que la Clàudia visités l'estudi i dinéssim quatre sobres que tenia a la nevera ha començat la maniobra envolvent. I no sabria dir qui dels dos l'ha començat, però ha estat evident que tots dos maniobràvem, perquè, sense saber com, hem acabat entrant a matar. Ha estat la tarda més meravellosa que recordo mai. El temps s'ha aturat per nosaltres dos i l'habitació ens ha quedat petita. Provàvem, tocàvem, buscàvem, fruiem. Erem deus de l'amor. El món quedava petit davant l'inmensitat del nostre amor. El món i l'univers. Tot era no res davant nosaltres dos. Els colors es difuminaven, es matisaven, es tornaven brillants i esclataven davant una provocació constant a les lleis de la fisica. Si. Evidentment estic enamorat de la Clàudia. I a la merda totes les meves històries. I a la merda tots els meus plantejaments. I a la merda tot el que no sigui jo i la Claudia. El nostre amor és per sempre.

Fi macu.

(...)
Del que va passar cinc dies més tard quan la Clàudia va aparèixer amb un còmic a la mà on es descrivia perfectament com m'aprofitaria d'ella durant una setmana i la deixaria tirada, còmic que en Santi havia agafat per error al recollir els originals que hi havia sobre la meva taula de treball, ho narraré en una altra ocasió, puig no és pas la meva intenció acabar aquesta història malament.

Fi lleix.

 
 
 
 
ç