Com un ritus quasi obligatori, una rutina any rera any, al tornar de les vacances tots els nens de l'escola en extranya harmonia emprenien una tasca conjunta, la d'escriure la redacció de les vacances. Així doncs ens ha semblat que després de tant temps, el mínim que podiem fer era tornar-ho a provar, a veure si aquest cop ens sortia bé.
"Un dia vam anar a la platja, i després ens vam banyar, i després..." Quantes redaccions que començaven així, aquesta no podia pas ser menys. Així, doncs: Un dia, ens vam trobar a la classe, un grup de nens, que cridavem, i ploravem, i corriem al voltant d'unes coses que s'en deien taules, però que no sabiem per que servien. I aleshores va entrar una senyora, que ens va dir que era la mestra.
A partir d'aquí, els de 8è, perquè al final vam ser els de 8è, vam deixar passar el temps a les aules de l'escola, esperant crèixer i aprendre, com a mínim, que després de la A, hi ha la B i després de l'u el dos. Per això, a mida que passaven els anys, a davant de la classe anaven apareixent una sèrie d'individus, que ningú sap ben bé que hi representava, però que tots recordem, per allò que sempre feia, o pel somriure de satisfacció que se li dibuixava a la cara quan ens sortia una feina com a ell li agradava, tot i que a vegades era difícil encertar-li el gust, per exemple, quan pintavem els triangles de colors, jo sempre deia que el de la dreta l'havia pintat de color blanc, i no sé perquè això mai els hi va agradar.
I ara que ens ho mirem de lluny, recordem personatges tant significatius com la Claudia, que tot i que encara no sabem ben bé amb què parlava, ens ha quedat les seves INAS i els seus exercicis gimnàstics a base de: Stand-up i sit down, ah, i sobretot, shut-up please que com que no sabiem que volia dir... També hi havía en Tura i el seu somriure, de qui vem aprendre que "el ascensor se llama con el botón" a part d'alguna fórmula matemàtica, un altre idioma que ningú entenia. La Concepció, i les seves cares al "Rojo Vivo", quan deia que no acabavem d'afinar ben bé amb les flautes, en Quim, de qui totes les noies que arribaven tard en recorden els seus pessics al cul, la Imma, i els petonets als "nens macus", en Pepe-Mari i la Núria, amb la seva natural rectitud i serietat, l'Anna María i les seves còpies de capítols del llibre, i tants d'altres que van anar apareixent i desapareixent de les classes, i que sens dubte van quedar arraconats en un racó del nostre cor des del qual encara ens recorden que fem silenci, que ens estiguem quiets i que sobretot siguem nosaltres.
Des d'aquí, doncs, voldriem recordar tot el que ha sigut l'Avet Roig, tant per nosaltres com per tots aquells que d'alguna manera hi han estat, i esperar que aquesta empresa continui endavant i, algun dia, a la vora del foc, pugem dir als nostres nets allò de: "Quan jo era petit, saps, també hi vaig anar a aquesta escola." Si és que encara queden llars de foc.