Passà la mà pel vidre entelat de l'habitació i somrigué complagut. No havia parat de ploure en tota la nit. Va córrer cap a l'armari i va treure les velles botes de pell. Recordant una cerimònia ancestral les va espolsar i preparar i en poc més de deu minuts sortia a fora a xalar. Mentre tancava la porta sentia els crits de l'àvia. Sempre anava igual, ella deia "Marcel t'encostiparàs" i l'avi, abaixant el diari, que li engaltava, "Deixa'l, si encara és jove". I com de fet que amb tants d'anys que no li havien pas aconseguit treure aquell vici.
Encara recordava quan, de petit, tornava a casa de l'escola amb els pantalons regalimant d'aigua i les sabates amarades, i la mare renyant-lo i castigant-lo sense postres. Tant li era. Ni el més dolç dels pastissos podia comparar-se a aquell plaer tant fantàstic. Sortir de l'escola i trobar-se davant aquella bassa tant immensa, fonda i temptadora. Decidit i marcant el pas entrava dins la bassa i la travessava, com qui no se n'adona, de dalt a baix. Encara no sortia de la primer bassal que ja fitava la propera conquesta. De vegades passava corrent, aixecant tant bé com podia l'aigua, altres caminava lentament, fruint al màxim de cada moviment de la bota, i sempre, per més que intentava evitar-ho, acabava xop de cap a peus.
Arribava a les envistes de casa i acostumava a dubtar si entrar o no, però feliç com era no creia que la pitjor de les esbroncades acabés amb la seva dèria. De vegades romania quiet davant la porta fins que la mare estranyada treia el cap per la finestra i el trobava generalment, ficat inconscientment i badant, dins una bassa. No cal dir que havien intentat els mètodes més persuasius, però quan la mala maror arribava al seu zenit, a finals d'abril, quan la mare ja pràcticament havia perdut la paciència i començava a plantejar-se de deixar-lo tancat a casa els dies de pluja, que s'acabaven els dies de primavera i amb l'estiu arribava l'estació més seca.
De més gran debades havia provat de buscar solucions o formes d'alleugerir el seu problema. Posar els peus en remull a qualsevol riu, omplir un pam la banyera i asseure-s'hi tota la tarda, aconseguir, amb l'ajut de la mànega, refer algunes de les basses del pati o mil i una enginyoses sortides que no feien més que agreujar la seva necessitat de veure arribar l'hivern i poder trepitjar, sota un cel gris, ennuvolat, fred i apagat qualsevol de les basses del camí.
Les classificava, les dividia, les mesurava i fins i tot havia arribat a posar nom a algunes d'elles. Sobretot les que duraven més. Perquè si bé les que hi havia de casa fins al poble, eren força fixes i només de tant en quant n'apareixia una o n'allisaven alguna de molt fonda, no passava pas igual amb les que trobava fins a l'escola que es veien sotmeses a la constant erosió provocada per cotxes i vianants.
Recorda amb tristesa aquell matí d'estiu en que passant pel carrer major va trobar-se la màquina d'asfaltar eliminant tots aquells forats i com, impotent davant d'aquell monstre, es va quedar a veure com assassinaven algunes de les seves basses preferides. També recorda, però, quan inexplicablement el clavegueram central de la plaça de la vila va quedar embussat i va provocar una immensa piscina que va obligar a tots els vianants a mullar-se fins, com a mínim, per sobre el genoll. No cal dir que va rastrejar la bassa de dalt a baix i d'esquerra a dreta, recordant de memòria cada una de les petites basses que acostumaven a haver-hi, i sortint-ne tant moll i brut que va trobar-se fang fins i tot dins el melic. Aquella setmana al diari de la vila hi havia set queixes referents a l'estat del clavegueram i una felicitació pel mateix assumpte.
El fet és que amb vint anys, la cartera a l'esquena i els peus molls anava cada dia a l'universitat de Barcelona, a estudiar obres públiques. No era pas un gran estudiant però se'n sortia força bé. Diguéssim que era dels que anava una mica endarrerits, però que sorprenia en algunes matèries en les que tenia un do innat. Una d'elles, dibuix, era un autèntic trauma pel seu professor. No sabia mai si suspendre'l o posar-li un deu. Aquell matí el professor el va cridar. Volia discutir el seu darrer exercici.
-Garriga, que m'ha fet aquí?.
En Marcel va repassar el dibuix d'aquella plaça intentant trobar algun error de perspectiva o realització.
-Perdoni'm senyor Ferrer però no entenc el que em vol dir.
-No veu que una plaça així no és possible? Aquests forats i aquestes rases estan mal anivellats. Caldria que hagués previst un sistema de desaigües.
-Però si hagués previst desaigües, no hagués aconseguit que amb la pluja s'omplís de basses el parc. Fixi's que en cas de ploure l'aigua es ficaria per aquí i per allí i provocaria una bassa gegant amb la forma d'un colom. Aleshores des d'aquest punt es podria veure el resultat del dibuix.
El professor es va posar la mà a la cara. No sabia si considerar allò una obra mestre o un gargot.
-Però Garriga, no veu que la gent no podrà circular sense mullar-se els peus?
Ell no va contestar. Només va somriure i li mostrà les seves sabates molles sota els pantalons de pana que encara gotejaven lleugerament.
Al sortir de la universitat ja no plovia però les basses encara hi eren. Caminava per fora la vorera, al costat dels seus companys que el seguien evitant les basses. Ja s'hi havien acostumat i mentre ell caminava en línia recta els altres es dedicaven a zigzaguejar evitant al màxim mullar-se. Es va aturar enmig d'una bassa i es va entretenir a mirar els dibuixos que feia l'aigua als seus peus. Gratà el fons de la bassa intentant esbrinar si era sòlid o disposava d'un terra fangós quan de sobte es troba amb uns peus que creuaren la bassa en sentit contrari. Va tenir el temps just d'alçar el cap per veure allunyar-se la figura d'una noia que anava cap al campus. Alta i forçuda anava vestida amb uns texans vells i una jaqueta de pell molt tronada. Impulsivament va intentar seguir-la.
-Marcel que perdrem el tren. -Els va mirar.
-No ho heu vist?
-El que?
Ni se n'havien adonat. Acabava de trobar algú que trepitjava basses, com ell i l'acabava de deixar escapar. No ho volia dir però s'acabava de quedar flipat i volia conèixer aquella noia. Algú que era igual que ell. Algú quan ja havia desistit de pensar que ell no era l'únic amb aquell vici. Algú...
"Va Marcel, que és tard". El despertador havia tornat a fer-li la pirula. La mare el cridava des del menjador. Es va vestir d'una esquitllada i mig cordant-se l'americana va travessar la casa amunt i avall cercant la bossa amb els apunts de classe. Es plantà a l'estació amb el temps just després d'una autèntica contra-rellotge que, per suposat, havia passat per cinquanta-sis basses. D'esquitllada n'havia vist una al passatge que l'havia captivat, però per primer cop havia preferit córrer cap a l'estació que explorar aquella nova bassa. De fet la sola possibilitat de conèixer aquella noia el tenia fixat.
Va arribar a classe quinze minuts tard, no pas perquè se li haguessin enganxat els llençols, sinó perquè s'havia passat ben bé mitja hora vigilant pel campus i intentant trobar la noia de la caçadora tronada que fica els peus a les basses. La noia de la caçadora tronada que fica els peus a les basses, això era el que es podia llegir en diverses fotocòpies escampades estratègicament pel campus. Això i una cita, el 22 de febrer a la plaça del Pi. Es va passar les dues setmanes següents enganxant, repartint i enviant papers per tot arreu. Fins i tot hi havia algunes inscripcions a les portes dels lavabos, tot i que es trobaven als lavabos dels homes, sense pensar que segurament ella empraria els de dones.
Els dies que van seguir els va passar buscant, preguntant i regirant cel i terra per trobar-la. Com més esforços emprava, més ganes tenia de veure-la. Però tot va ser inútil. Tot, incloent la cita a la plaça del Pi. La veritat és que com que no havia quedat a cap hora per la seva cita es va presentar a les set del matí. Coneixia la plaça i sabia on podria trobar un parell de basses. No creia que apareixés tant de matí, però no dubtava en ser-hi per si de cas. Es va plantar a la plaça i va esperar. A les vuit va començar a passar gent. A les nou escolars. A les deu senyores que anaven a comprar. A les onze avis. A les dotze turistes. A la una treballadors. A les dues representants. A les tres més escolars. A les quatre gent de bars. A les cinc jovenalla. A les sis artistes. A les set gent. A les vuit menys gent. A les nou algú. A les deu va passar ell. Trist i desolat va passar per la plaça cercant inútilment algun racó on s'hagués amagat la noia de la caçadora. Encara no va marxar. Es va tancar al primer bar que va trobar, un bar d'aquests turístics que hi ha per la zona, on va demanar alguna cosa per menjar.
El següent que recorda és que l'amo del bar el va despertar a quarts de dotze dient-li que ell havia de tancar. Va pagar la mitja dotzena de quintos i va sortir. Ara ja feia més fred que abans. Fred que el va acompanyar fins a l'estació on va haver de passar la nit.
Recolzat a la bossa estirat sobre un banc de l'andana trencava el son mentre esperava el primer tren amb la certesa de que com a mínim aquest si que vindria. Certesa que va estar a punt d'errar ja que el tren va arribar amb quaranta-cinc minuts de retard. Per la cara del conductor de segur que s'havia adormit.
"Va Marcel, que és tard". El despertador no li havia pas fet la pirula. Ni tant sols l'havia programat. La mare el cridava des del menjador. Es va vestir poc a poc, meticulosament, com si el fet d'anar tard fos quelcom banal. Va preparar la bossa, va seleccionar els apunts que calia portar, va preparar-se l'entrepà i es va acomiadar de sa mare. "Faràs tard". "Es que avui no tenim classe a primera hora". Arribà a l'estació amb el temps just d'agafar el tren de les nou després d'una passejada melangiosa. No va ni dedicar-se a fruir de les diferents basses, fins al punt d'esquivar les dues últimes. Va haver de comprar un bitllet, ja que el mensual ja l'havia emprat de matinada. La sola possibilitat de conèixer aquella noia ara ja era una proesa impracticable.
Els companys no es van poder estar de preguntar-li com li havia anat la cita. Amb la cara els va respondre. Intentaren animar-lo. "Potser no va veure cap dels teus cartells". "Potser ni tant sols estudia a la facultat".
Ell estava moix. Tenia el dret d'estar moix i volia practicar-lo. Comprenia que tots volguessin aïllar-lo de les seves cabòries, però volia estar moix.
-Mira, el que podem fer és aprofitar que demà és divendres. Després de classe ens quedem a Barna i ens n'anem de copes. Mai has volgut venir amb nosaltres de farra, però ara et convindria.
Anava a dir que no però no va poder. Tots es van posar a fer plans pel divendres i a citar noms que ni tant sols coneixia. La Musiqueta, l'Alaska, l'Ovella Negra o un bar molt cutre que es deia Americano. Quan ja portava més cerveses del compte va intentar convèncer a la gent per anar a dormir. Ells van dir-li que no, que encara els havia d'acompanyar a ballar una mica en una discoteca de la plaça del Rei. Esmaperdut els seguia de prop mentre caminaven pels carrers foscos del casc antic. S'anaven creuant amb gent que si fa o no fa anaven com tots. Això si, ningú no podia igualar els seus cants de sirenes capaços de fer atraure tots els mariners de la zona. O més que mariners municipals. En travessar un carrer es van trobar una gran bassa. Tota la penya, i per intentar animar el Marcel, van travessar-la amb més o menys gràcia. Ell la va travessar i punt. La va travessar però es va tornar a trobar uns peus que en sentit contrari la travessaven. Es van creuar i s'aturaren l'un rera l'altre. Sabia de sobres qui tenia al darrera.
Ella es va girar primer. Ho va fer de cop. Ell va tombar el cap i poc a poc va anar fent virar la resta del seu cos. Ambdós es van mirar. Als peus, les cames, la cintura, el pit, la cara i els ulls. Va ser instantani. Davant d'aquell petó els amics d'ambdós bàndols van estimar-se més de continuar caminant.
Déu sap el temps que va passar. Déu i el senyor de la màquina d'escombrar carrers que ja transitava de feia estona i que va obligar-los a moure's del mig del carrer. No es van dir res. Ella el va estirar a ell i agafat de la mà el va fer córrer pels carrers de Ciutat Vella. Ell es deixava portar d'ella i junts travessaven carrerons i basses com si fes anys que es coneguessin i com si sempre ho haguessin fet. En ben poca estona va perdre l'orientació i quan es trobava completament perdut pels carrers laberíntics ella es va aturar a un portal i va obrir-ne la porta passant la mà per entre la reixa.
-M'agradaria molt de tornar-te a veure un altre dia.
Dubtava si fer-li un petó de comiat. Ella va riure.
-Un altre dia?
La seva veu, per primera vegada audible, va sonar-li càlida i greu.
-Si un altre dia, si no et sap greu. No sé qui ets però m'agrades molt.
Ella no va contestar. El va agafar de nou per la mà i va estirar-lo fins al quart pis. Ell, corria al darrera amb la mateixa ànsia que un coniller empaita la llebre, però una mica atabalat per tot plegat. Van arribar a un replà petit, fosc i envellit. Ella el besà amb una ràbia frenètica. Entraren al pis, un pis petit que amb prou feines va tenir temps de veure. Va obrir la porta de la cambra i el va fer entrar.
-I perquè un altre dia si encara ens queda tot avui?

"Va Marcel, que és tard". El despertador no havia sonat. No hi era. La veu de la seva mare li arribava en somnis. Al despertar-se el primer que va obviar és que aquell no era el seu llit. En obrir els ulls va comprovar que no era la seva cambra i al girar el cap va recordar tots els esdeveniments. Va sospirar comprovant que tot plegat no havia estat cap somni. Ella encara dormia al seu costat, tapada amb un cobrellit gruixut. A ell l'havia despertat el fred. Encuriosit va repassar les parets de l'habitació, que, petita com era, disposava d'una extensa gamma de pòsters i quadres. Insubmisió, antiracisme, radicals o independència resumia el rerasegit de paperam que s'escampava, també, per la taula i les prestatges en forma de pots i objectes. Un dels que el va sobtar va ser la gorra de guàrdia civil. Es va llevar per mirar-la millor.
-Jo mateixa vaig agafar-la de dins d'un cotxe patrulla mentre catxejaven els meus companys.
-Després de veure com trepitjaves les basses em pensava que ens assemblaríem més.
-Perquè?
-No ho se. Sempre m'havia sentit una mica estrany pel fet de sentir-me atret per aquest vici. La meva forma de sentir-me lliure. El meu petit univers on no habitava ningú més. I de cop, un dia em trobo envaït per algú que també habitava aquest món i penso: "Segur que és com jo". I el més fotut, me n'enamoro. I quan per fi ens trobem m'adono que no ens assemblem gens.
-Em sap greu. Si que és veritat que jo també em vaig fixar en tu pel fet d'estar palplantat enmig d'una bassa, però vaig pensar que com jo, era un acte de rebelˇlia. Per això em vaig quedar flashada en veure't i per això no et contestava.
-Havies vist les meves notes?
-Que si les havia vist. És que es podia estar al campus sense veure-les?
-I perquè no les contestaves?
-Per curiositat. Volia saber fins on eres capaç d'arribar.
-Si t'arribés a explicar fins on he estat capaç d'arribar.
-Ja ho sé. Jo també hi era abans d'ahir a la plaça. No em vaig presentar però si que hi era.
-Em costa entendre't
-És un problema de rebelˇlia. No som tant diferents, senzillament no ens coneixem prou. No em diràs que tu no ets un rebel?
No s'ho havia plantejat mai. Ell trepitjava basses perquè si, pel plaer que li comportava i perquè l'aïllava d'un món que li costava d'entendre.
-No ho crec. Jo sóc lliure. Sóc lliure de fer el que m'agrada, i disfruto essent lliure.
Van parlar molta més estona. Es van llevar al migdia, quan la gana els recordà a tots dos que tenien la panxa buida. Baixaren a menjar a un bar del mercat de la Boqueria, tot i que per Marcel va ser impossible fer un mapa del recorregut. La complicada quadricula multiforme d'aquells carrers li impedia fer-se una idea clara d'on es trobava. Després de l'àpat, que va pagar en Marcel com a acte de cortesia, es van acomiadar amb un petó curt.
-Ens tornarem a veure?
-Tu tens la resposta. Ara ja saps on visc.
Ella sabia que no es tornarien a veure. Sabia que ell s'esperava una altre cosa d'ella i que l'havia decebut. Va repetir el petó pensant que segurament seria l'últim. Va tornar a casa i aprofità per fer neteja i bugada. Assentada davant la rentadora mirava com donava voltes. Les mateixes voltes que donava el seu cap. Se n'havia enamorat. Ja pensava que li passaria això. Ja sabia que si se n'anava al llit amb ell acabaria enamorada. Sempre s'enamorava dels nois amb qui anava al llit i després les passava putes. Perquè no podia deixar els sentiments de banda i passar-s'ho bé amb un tio?
-Que vols que t'hi digui, tant de bo em passés això a mi. Jo no aconsegueixo anar al llit amb cap tio dels que m'enamoro.
-Però Marga, tu ets diferent. Tu vas a la teva.
-I un ou. Els tios són tios i les ties, ties. I punt. No hi ha més diferències. Això t'ho has muntat tu sola. El fet pel qual ens enamorem d'algú és imprevisible, però sempre és per la burrada més gran del món. Per la seva forma de mirar, per la seva forma de parlar o pel cul. Però a l'hora de la veritat si vols estar amb algú el que val és entendre's. I si el que vols es estar amb ell ho fas. En el fons som més animals del que ens pensem i a l'hora de la veritat tots els muntatges es canvien per el tio més birria del món. I ells igual. Igual o més.
La Marga, es va acabar la llauna de cervesa i li va ensenyar les noves arrecades que li havien arribat. Va triar-ne un parell més hippies del normal. No va permetre que les hi pagués. De tant en tant li sortia l'instint maternal i li'n feia una d'aquestes.
En arribar al pis va treure la roba de l'estenedor i la va plegar. Vull dir que va plegar tota la roba que fins aquell dia havia estat escampada per tot el pis. Va treure alguns dels cartells de les parets. Els desà i desà també piles de coses. En va llençar moltes. Per cada cosa que llençava pensava en les paraules de sa mare. En acabat va fer-se el llit i va adormir-s'hi.

"Va Marcel, que és tard". Tant li feia el despertador. Tant li feia tot. La mare el cridava des del menjador però ell pràcticament ni la sentia. Va prendre una decisió, passar de tot i tornar amb ella. "Marcel on vas sense l'americana? Que pensaran els teus professors?". "Es que avui anem d'excursió al bosc". Era la pitjor excusa que se li podia ocórrer en aquell moment, però va ser la més pràctica. Es va posar uns pantalons de texà, una camiseta i un jersei de llana. Va agafar una carpeta i va deixar la bossa. Pel camí va tallar-se els pantalons, tal i com ho duien alguns dels seus companys. A Barna va aprofitar una paradeta de la rambla i es va fer un forat a l'orella. La botiguera, li va aconsellar quina arracada li quedaria millor.
-Ahir en tenia un parell que t'haguessin anat molt bé.
Va aprofitar per comprar un parell d'adhesius. Creia que ell era l'únic que portava la carpeta sense cap enganxina ni inscripció. Es va mirar al mirall i es va sentir estrany.

Es va mirar al mirall i es va sentir estranya. Havia estrenat les arrecades que li havia regalat la Marga. S'havia posat faldilles i una brusa. Havia hagut de buscar molt pel fons de l'armari. Quedava més hippy que formal però ja li valia. Va agafar una bossa i va sortir cap a la facultat.
Ell va baixar fins al Mercat de la Boqueria. Va buscar el bar i va anar desfent camí intentant trobar la casa. Intentava recordar detalls que l'ajudessin a trobar el trajecte correcte. Una farola, un rètol, una cantonada escapçada. Va anar provant carrers i va refer-los fins que li va semblar haver arribat al carreró on vivia. Havia estat més fàcil del que es creia. Va trobar la casa i va trucar repetidament al porter automàtic. No contestaven. De fet aquell aparell semblava força tronat per estar en funcionament. No va dubtar gens i va obrir la porta passant la mà per darrera el pany. Va pujar les escales i va trucar a la porta. Insegur de si el timbre funcionava va picar amb els nusos de la mà. Es va obrir la porta del costat i va sortir una velleta.
-No hi deu ser. Marxa molt aviat pel matí cap a estudiar. Jo la sento cada matí que marxa. No és que tafanegi però és clar, les parets són primes i jo tinc el son lleuger. Perquè jo...
Mentre l'avia li va acabar d'explicar el que sabia de la seva veïna, de tot el bloc, de tot el barri i de resumir-li els darrers capítols de les series de la televisió, ell va aprofitar per escriure-li una nota. Volia deixar-li enganxada a la porta, com tenia costum però va preferir passar-li per sota la porta, més que res per evitar que l'avia també li expliqués allò al següent vianant.
"ET VULL TORNAR A VEURE. T'ESTIMO I ET VULL TORNAR A VEURE. SI VOLS ENS TROBAREM A LA BASSA ON ENS VAM VEURE PER PRIMER COP. I A LA MATEIXA HORA."
Al llegir la nota va recuperar l'alegria que havia perdut al llarg del dia. L'endemà va llevar-se aviat, es va tornar a vestir com el dia abans i va anar cap a la bassa. En arribar, però es va trobar que la bassa no hi era. S'havia assecat. No va dubtar-ho, va passar de llarg.
Durant tres dies va anar a la bassa a la mateixa hora, però ni ell ni la bassa hi eren. Ara, però, sabia que era víctima d'un joc. Aquella nit, però, va començar a ploure. Va anar-se'n a dormir sabent que si tot anava bé l'endemà es trobarien.
Tot just llevar-se va obrir la finestra i va llençar un crit d'alegria. No havia parat de ploure en tota la nit. Va córrer cap a l'armari i va treure tota la roba de pluja. En poc més de deu minuts ja trepitjava la primera bassa al carrer...