Cabefil S.A.
Nota: 3 Estat:Inici Narració Inacabada	Tipus: Conte Curt Ref:Arxiu Personal
Comentari: L´historia s´allargava molt i jo no vaig trobar temps Dades:

Cabefil S.A. era una empresa extranya. Poca meticulositat i descordinació entre seccions
feien que aquell gegant de formigó que s'alçava a la drecera de Sta. Maria fos una autèntica
olla de grills. En Jep acceptava que fabriques de vint o trenta treballadors fossin una mica
deixades, però Cabefil tenia empleades més de tres-centes persones d'arreu de la comarca.
De fet a ne'n Jep, poc li interessarien els afers de Cabefil, si no fos perquè el seu germà, en
Toni, és un d'aquests cinc-cents empleats, i aquesta setmana l'han tornat canviat de
departament, cosa que vol dir tornar a donar un cop de mà en el canvi de mobles i
ordinadors. És la cinquena vegada que canvien en Toni de lloc. Cabefil, des de fa un any,
està disposant una extranya política de canvis de personal que té en Jep ben cabrejat. No per
res, no, però després que en Toni estigués a contabilitat durant més de cinc anys, Edifici A,
van canviar-lo a projectes, Edifici D planta 2. En poc menys de dos mesos el van tornar a
canviar a trameses de correu, edifici G planta 1 i d'aquí a l'Edifici C planta -1 i després a
l'edifici TORRES, planta 3, amb ascensor fins la segona. Aquí és on en Jep, va començar a
perdre els estreps. Haver de recórrer els dos mil tres-cents quaranta vuit metres quadrats del
perimetre de l'empresa ja el treia de pollaguera, però pujar pisos carregat d'arxivadors,
carpetes i transfers, era la gota que feia vessar el vas.
-Toni, em sap greu, dissabte he quedat amb en Joan perquè m'ensenyi com va el
programa de circuits nou...
-Però si només seran un parell d'hores. El temps just de conectar-me l'ordinador i el
fax. Després et portaré fins ca'n Joan...
El problema de les empreses familiars, presisament, és que hom no pot dimitir-ne
quan vol. "Deu et dóna la família. Donem-li gràcies que ens deixi triar els amics".
Dissabte 8:30, el seu germà el desperta amb la famosa "Tortura familiar de l'ós
polar", consistent en abocar sobre l'esquena de la persona adormida, el gel que es forma a
les parets del congelador. No endevades s'hi va veure obligat puig que la nit anterior en Jep
havia fet cap al llit a les quatre i, evidentment, tot just era al segon son.
-Mgnymgnygllgh.
-Va, desperta't, que si ens hi fiquem ara, a les onze haurem acabat.
-Bragllgff.
-No diguis tonteries.
La comoditat del familiar del Toni va permetre que en Jep acluqués els ulls durant els
cinc minuts que van tardar a arribar a la fàbrica. El porter va fer un passi temporal al Jep on
deia "Visitant". De fet, però, devia ser un dels pocs visitants que treballen com a burros en
aquella empresa. Mentre en Toni obria la porta del despatx, en jep va fer un cafè en una de
les màquines que hi havia al passadís. Doble Sol. A veure si així s'aclaría una mica. A la
cafetera, el va sobtar una enganxina reivindicativa. "No al despatxament de'n Fortuny".
-Qui era aquest Fortuny?
-Quin Fortuny?
-Aquest de que parla l'enganxina.
En toni va mirar-se-la. No li sonava massa.
-Es un paio que van despatxar farà mig any. Ara que no el van despatxar, només el
van canviar de secció, però, els de comisions consideraven el canvi inferior, i van acabar com
el rosari de l'Aurora.
Aquesta vegada el recorregut va ser mínim. El que més temia en Jep, haver de
baixar tot el material un pis, no va fer-se efectiu. En Toni havia d'anar a un despatx d'quella
mateixa planta, a l'altre banda del passadís. Semblava que començaven a trobar-li el lloc. La
mala notícia, sempre hi ha d'haver una mala notícia, era que el despatx que havien d'ocupar
era ple de material i taules mal posades. Van haver de desmontar estanteries i taules i
reordenar tota la sala. En Jep desmontava una fusta que ajuntava dues taules estirat a terra
bocaterrosa i maleïnt els ossos a l'artifex d'aquell invent, quan, de cop i volta, li va caure un
grapat de pols que quedava en un racó del moble i que estava cobert per un tapabruts. Va
quedar amb els ulls plens de pols. A palpentes, i ajudat pel seu germà, va recórrer l'espai que
el separava del labavo on va rentar-se la cara. En Toni reia, però en Jep duia un cabreig a
sobre que començava a esdevenir perillós. Quan ja no notava res als ulls van tornar cap a
l'habitació, amb l'intenció d'acabar el més aviat possible aquell trasllat. Eren quarts de dotze i
començava a pensar com marxar i deixar-ho tot empantanegat.
-Vinga, va. No n'hi ha per tant. Si acabem aixó i col·loquem la meva taula ja haurem
acabat.
-Si però jo ja vaig tard.
-Apa que si no t'hagués despertat, hi hauries anat a casa en Joan
-A casa en Joan?
-No havies d'anar a veure no sé quin programa?
-Ah!... Si? Si. Si!
En Jep acabava de ficar la pota. La seva unica excusa havia estat descoberta per ell
mateix. Va decidir acabar d'arrencar aquella fusta que li havia fet la pirula i passar de tot. A
terra hi havia perfectament dibuixada la silueta del seu cap amb tota la merda que havia
caigut del moble. Hi havia pols, fusta de llapís de les maquinetes, restes de papers, un disket,
alguns clips i restes de goma de borrar. Va netejar-ho tot i ho va llençar a la paperera. Abans
va repassar els papers que havia trobat. Eren balanços de personal i coses per l'estil. Va
pensar a guardar-los però va concloure que era una ximpleria. El que si va guardar va ser el
disket que era dels bons i així, almenys, en trauria alguna cosa de treballar tot el matí. Sería
l'únic. Fins les dues van estar movent coses. "Ara m'hauries de conectar el módem i
reconfigurar-lo amb el nou número", "Abans de marxar, si de cas, arregla'm això de
l'impresora" i un munt d'etzeteres que van fer eternitzar una feina que havia de ser, "Un
moment".