Capricis
Nota: 2 Estat:Inici Narraciķ Inacabada	Tipus: Conte Curt Ref:Arxiu Personal
Comentari: Tenia que anar cap al Jalpí i Juliā... Dades:

Quan Miram el va despertar, no sabia ben bé com acabaria allò, però si que tenia molt clar el que havia de fer. Li havien repetit mes de mil cops, tots els parents de Miriam, l'hora que fos, l'estat en que es trobés: cada pas que havia de seguir estava totalment planejat. El ventre rodó i ple de Miriam el va ajudar a recordar-ho tot, a situar-se en temps i espai, puig, quan va ser despertat, ja entrava al segon son, profund i plàcid, i el seu cos no havia processat totes les ordres de despertar necessàries per començar a moure's.
Va mirar-se Miriam i la va besar tot dient-li que no es preocupés de res. Despenjà l'auricular i combinà les tecles numèriques a fi de composar el numero del seu cunyat. Tres trucs van ser suficients perquè una veu, mes desperta del que podia imaginar, contestés a l'altre banda.

-Ramon, que ja es l'hora?-Esgrimí el cunyat com si ja esperés la trucada.
-Si!
-Doncs vesteix-te que ara vinc.

En Ramon va mirar la Miriam, mig soprés, mig espantat per tot el que pogués esdevenir, sense acabar de sentir-se segur del que anava a passar. Miriam es fregava la panxa mentre el mirava ilˇlusionada.

-No patexis, tot anirà bé. Seràs el pare més feliç del mon...

La familia de Miriam, els Romagosa, son del tot atípics. Quan en Ramon va conèixer Miriam ho va poder contrastar de seguit. Acostumat com estava a les exigencies de la seva darrera xicota en quan assumptes familiars, Miriam trencava tots els esquemes prevists, i és que els Romagosa eren el clan familiar més compactat i alhora més anarquista dels que s'hagués pogut imaginar. Tots els Romagosa semblaven tallats del mateix patró, tots es desvivien per els membres de la família, però al mateix temps mai feien cap acte familiar dels anomenats tradicionals. Deixant de banda el fet que els Romagosa no celebraven mai els nadals en família, sinó "Cadascú on hagués de quedar bé..." com deia tot sovint l'avi Romagosa, un vellet de setanta-vuit anys que mostrava una vigoria exemplar, al mateix temps que un deteriorament físic evident. El més espectacular dels Romagosa era el dinar familiar de l'avi Frederic. Cada any l'avi Frederic celebrava un dinar el set de setembre, data que no coincidia amb res, almenys res que Ramon hagués pogut desxifrar, ni un aniversari, ni un patró ni tant sols un venciment bancari. Tota la família hi era convidada, però el dinar semblava més una ironia que una celebració tradicional. Ningú es presentava a cap hora fixa, la gent anava desfilant per casa de l'avi Frederic a l'hora que plegava de la feina i hi dinava talment com si anés a dinar-hi cada dia. Com a únic menú hi havia un tupí amb verdura bullida i una safata de bacallà amb samfaina. Com cada dia. Els parents arribaven i prenien un plat i un servei de l'armari. La taula mai no era parada, escudellaven una mica de verdura, prenien un xic de peix i seien al primer lloc que havia quedat lliure. Dinaven ràpid i en acabat es despedien i anaven per feina. El més normal era que ni coincidissin la meitat dels comensals, ja que quan uns arribaben els altres ja havien marxat, i els que es trobaven mantenien unes converses d'allò més usuals, talment com si es veiessin cada dia. Tampoc era d'extranyar que algú no es presentés ni que, per descomptat, ningú fes la més mínima alˇlusió a la seva absencia.
Ah, si. I les maduixes. També hi havia les maduixes. Les famoses maduixes amb nata, delit dels Romagosa. I això que ell no havia pogut suporar mai la nata. Li tenia una mania especial, després que en una ocasió, treballant en una fabrica de nata envasada, un dels treballadors va equivocar la dosi d'aire comprimit d'un dels tancs i va rebentar-se a mig pastar la nata. Una experiencia que havia deixat marcat de per vida en Ramon. Però hi havia quelcom que li havia quedat clar, pels Romagosa, les maduixes amb nata eren com la cola que compactava el contraxapat de la familia.

Per tot aquesta desgana de ritus familiars, quan el seu cunyat se li havia adreçat, poc després de saber la notícia, de que Miriam havia quedat en estat i, amb l'intenció de comentar-li la especial tradició dels Romagosa, en Ramon va quedar del tot destarotat.

-Mira Ramon, com tu ja saps, els Romagosa mai fem dinars innecessaris ni trobades plastes, ni cerimonies complexes ni res que ens faci perdre el temps i l'amistat amb la familia. No es tracta pas d'una costum implantada, sinó que és una mania que ha acompanyat els Romagosa al llarg dels anys. Hi ha documents datats a l'edat mitjana que ja comenten aquest taranà Romagosa. Això si. Només hi ha una tradició Romagosa que ha sobreviscut decades i generacions. Ara Miriam ha iniciat el primer pas de la nostra liturgia i d'aquí poc caldrà que ens apleguem tots per dur-la a terme.

Ramon va arribar a témer que aquella discertació sobre les costums familiars acabés amb alguna animalada de la que pogués arrepentir-se afectant al seu nadó, però, de seguit, el següent comentari el relaxà, al mateix temps que el deixà més intrigat sobre el tema:

-Hi haurà una nit que la teva dona es despertarà i et demanarà l'animalada més gran del mon. Aleshores m'has de trucar. -El Ramon, el seu cunyat, vull dir, que també es deia Ramon, va mirar-se'l als ulls fit a fit, d'una forma que el fons de la seva nineta impactaren directament amb la seva escorça produint el só greu però metalˇlic del gong que donava el punt d'inici del que ara ja era un fet.- Sobretot, sigui l'hora que sigui, faci el temps que faci... tu truca'm...De la resta me n'encarregaré jo.

Durant set mesos, el Ramon ha tingut present aquest encàrrec, una mica sorprés, una mica encuriosit, però mai penstant que es desenvoluparia així, sense previ avís, per sorpresa. Ara té més son que ganes de pensar, però mentre s'acaba de cordar les sabates, sent el timbre de la porta. Es el seu cunyat, el Ramon, que ja ha arribat, segurament, trencant mitja dotzena de normes de circulació. En obrir la porta, però, no es podia esperar el que veia. El Ramon l'esperava amb una cara de felicitat impresionant, li brillaven els ulls i portava una ampolla de cava apunt d'obrir. No anava sol, però. Hi havia el Xavier, el seu fill gran, el Mateu, l'altre germà de Miriam, el Pere i l'Esteve, els fills del Mateu i dues persones més que Ramon no va reconèixer a primer cop d'ull però que més tard va poder recordar que havien assistit al seu casament. Tots, esperant-lo amb un ambient de joia i una impresionant estat d'ànim només comparable al que ell hagués esperat si ja hagués arribat l'hora de rebre el seu nadó.

El Ramon va agafar al Ramon per l'espatlla i va dirigir-lo al grup mentre destapava l'ampolla de cava amb una sola mà i amb una destresa exepcional. Tots van començar a felicitar-lo, talment com si el feliç esdeveniment ja s'hagués resolt, mentre el cava brollava a dojo i omplia un reraseguit de copes que van apareixer al jardí del Ramon. Després d'un "Salut" energètic i un brindis formal, el cava va cure-li a l'estomac com una bola de petanca. A la gespa, però, el que hi va caure van ser les copes de cristall llençades per l'espatlla dels assistents Decidit a demanar alguna explicació de tot plegat, però, els familiars que hi havia allí el van agafar i se'l van endur cap a la monovolum del seu cunyat, aparcada a la porta del jardí.
-Vinga Ramon, que aquesta serà una gran nit...
-Pero cap on anem ara?
-A buscar l'encarrec de la teva dona, al bar de la Quimeta...

Els pocs minuts que separaven la casa del Ramon amb el bar de la Quimeta els van passar cantant tonades de festa, desafinant de forma evident, acompanyant els cants amb estrafolàries coreografies que es permetessin dins la furgoneta. Tots estaven de festa. Tots, menys en Ramon, que encara no acabava d'entendre de que anava això. En clavar els frens del vehicle, en Ramon va veure com tots els components del vehicle saltaven depressa del seu interior i es dirigien cap al bar de la Quimeta. Tots menys en Ramon.
-Em vols explicar que està passant?
-No pateixis, home. Només es tracta de la costum dels Romagosa. Pel que ens conta la història, ara fa uns tres cents anys, Arnau Romagosa es va haver de llevar a mitja nit perque la seva dona, prenyada de sis mesos, tenia un caprici. Arnau, amb el desfici que el caracteritzava, va acudir de seguida als seus familiars més propers per aconseguir l'encarrec de la seva dona. Pel que sembla, però, l'encàrrec era més complexe del que semblava, perque hi havia en joc aconseguir una fruita que no era de temporada. Evidentment que en aquella època aconseguir fruites de fora de temporada era una proesa sobrenatural, però després de tota la nit en dansa, Arnau es va presentar a sa muller amb l'encàrreg. Malgrat tot, aquella nit es van trobar per primer cop tots els Romagosa i van muntar un sarau tan gros i s'ho van passar tant bé, que van decidir de mantenir aquesta tradició.
-M'estas dient que tot aquest girigall és només una excusa per muntar una festa familiar?
-Si. -Respongué el Ramon mentre l'estirava amistosament cap a dins el bar de ca la Quimeta.
Ara el Ramon estava del tot fascinat. Era víctima d'una festa sorpresa per l'excusa més tonta que mai s'hagués pogut plantar a la cara. Però la seva fascinació no feia més que començar. El bar de la Quimeta era ple. De fet aquest establiment hauria d'estar tancat a aquestes hores, però era evident que l'havien fet obrir espressament i que tots els que hi havia dins l'estaven esperant. I quan dic tots els que hi havia dins, vull dir tots, ja que a part dels seus acompanyants de viatge el local era ple de Romagosa esperant l'entrada de l'amfitrió. Quan Ramon va creuar la porta tota una gernació de gent va començar a aplaudir la seva presencia. A alguns els va reconèixer com a familiars de Míriam, d'altres els va suposar Romagosa, pel seu característic nas curvat cap amunt, hi havia alguns amics seus, que semblaven conjuminats amb els familiars per assistir a aquell acte. La resta de persones que no reconeixia va suposar que eren "agregados" i similars