Aquella no havia estat la nit. Ara l'Ernest la veia com tancava la porta de casa seu, mentre ell empassava saliva per no sanglotar. Burro. Només aquesta paraula passava pel seu cap. Burro, burro, burro... Tant li costava dir-li que l'estimava? Només li havia de dir: Saps que n'estic molt de tu... Però no ho feia. Per què? Per burro. Sinó com es podia explicar la seva forma d'actuar. Ell realment s'estimava la Martina, i creia que ella també sentia quelcom semblant, però mai s'atrevia a donar el pas. D'altre banda perquè l'havia de donar ell? No podria ser la Martina qui li mirés als ulls, li fregués el nas amb el dit, com a tota carícia i digués: t'estimo.
Sabia que la Martina era de les que es llançaven a dir-ho. Se n'havia informat. Així, doncs, si ella no li havia dit res, potser era perquè no se l'estimava. O potser era perquè ella sabia que l'Ernest era un noi sense vergonya i s'atrevia a fer qualsevol cosa, així que si ell no li havia dit res era perquè no se l'estimava i per tant, la Martina preferia callar. Però és clar, la Martina no sabia que l'Ernest només tenia por a una cosa. O potser si que ho sabia? Potser la Martina no s'havia plantejat la possibilitat d'enamorar-se de l'Ernest, però potser si l'Ernest li deia a la Martina el que li passava quan era a prop seu, la Martina s'enamoraria de l'Ernest. O potser no. Potser la Martina voldria tallar amb l'Ernest de totes totes. I l'Ernest sabia que no veure la Martina seria com morir. Perquè si alguna cosa tenia clara l'Ernest era que ell si que se l'estimava.
Burro. Tot plegat per res. Ara engegava el motor del cotxe mentre es mossegava el llavi. Encara intentava evitar posar-se a plorar. No pas per un sentiment masclista, senzillament perquè ara no tenia ganes de plorar.
El camí que hi havia de casa la Martina fins al poble de l'Ernest, un parell de quilòmetres, els va fer a gran velocitat concentrant-se amb la conducció i evitant pensar més en l'ocasió que acabava de perdre. Estirava les marxes tant com podia i mentre escoltava el soroll del motor, intentava calcular la velocitat màxima que podia dur per entrar a la corba. Feia un petit compte a partir del radi de la corba, l'inclinació de la carretera i la resistència dels pneumàtics. Finalment arribava al punt amb una velocitat un xic inferior, tot i que sentia el grinyolar de la roda. No li feia por. Hi estava acostumat a córrer, tot i que la seva llauna no li permetés agafar grans velocitats.
El que l'Ernest no va comptar va ser que havent tocat més de les dues de la matinada, la carretera començava a estar gebrada, per tant el coeficient de fricció dels pneumàtics perdia perillosament valor, fet que repercutia directament amb la incapacitat d'aderir-se a la carretera del cotxe. Va tenir el temps just de rectificar el volant per intentar evitar el lliscament, però el cotxe ja havia començat la seva maniobra de rodament i degut a la inèrcia aquest va rodar sobre un eix imaginari que passava pel mig del cotxe, just al costat de l'Ernest.
Durant els segons que el cotxe va giravoltar, l'Ernest va sentir aquella sensació tant especial. La descàrrega d'adrenalina va produir una suor freda, els muscles es van posar en tensió i va notar com si tingués un buit dins l'estómac. El cervell va processar munts d'informacions a fi d'intentar mantenir el cos estable. Ell, però, només va pensar en la Martina. Finalment el cotxe va aturar-se, al mig de la carretera, en direcció contraria a la que venia i sense el més mínim senyal d'impacte. L'Ernest havia aconseguit dominar el cotxe, abans que aquest hagués donat més de dues voltes. Va respirar fons, va controlar la possible presencia d'algun altre cotxe, i després de fer petar els dits, va posar primera i va iniciar la maniobra de col·locació del cotxe.
De tornada cap a casa no va notar res d'incorrecte al cotxe, però ell se sentia millor. L'emoció de l'esdeveniment li havia fet oblidar tot el mal rotllo amb la Martina. De fet ara es trobava més a gust, i va poder pensar amb ella més calmat. De cop se la va imaginar com li deia: "Que t'ha passat?" mentre ell responia mentalment, "No res, una mala jugada del cotxe."
Ella sospiraria, com sempre feia, i diria: "M'he espantat, he sentit que t'havia passat quelcom perillós."
Ara l'Ernest va reduir la velocitat. Aquest últim pensament havia estat massa clar per ser imaginació seva. És més, li semblava que realment la Martina li havia dit allò. O si més no ho havia pensat. Mig sorprès va dir mentalment "Martina, ets tu?". Ella va contestar-li "si"
Després d'aquella resposta l'Ernest va començar a dubtar. Va frenar en sec. No pas perquè creiés que hi havia alguna raó que l'obligués a fer aquesta maniobra, sinó perquè li calia aturar-se. Li calia per intentar entendre que li estava passant. De debò havia aconseguit un contacte mental amb la Martina? Dubtava. Va aturar el cotxe a la carretera i va baixar per poder fer una pixarada. És curiós que de vegades no t'adones de la necessitat que tens d'orinar fins que no buides la bufeta. S'hi va estar una bona estona. Mentre canviava l'aigua de les olives, oblidava tots els seus pensaments.

Des que havia sortit del cotxe de l'Ernest fins que es va posar al llit que es trobava decebuda. Realment havia pensat que aquella era la nit que l'Ernest empraria per declarar-se-li. Però no havia estat així. L'Ernest s'havia comportat com sempre. El que passa és que era un pèl burro. Ella s'havia comportat de forma diferent a totes les persones que havia conegut, sobretot, perquè l'Ernest era realment diferent. I tant si ho era. No sabria dir perquè però ho era. Però també era tant burro com per esperar encara no sabia el què.
Va estirar-se al llit sense capficar-s'hi més, i es va relaxar. Mentre es tapava amb el cobrellit va sentir perfectament com l'Ernest engegava el motor i marxava més ràpid del que conduïa normalment. Vaja, normalment que la duia a ella. Sabia de sobres que a l'Ernest li agradava de pitjar fort l'accelerador i fer bestieses amb el cotxe, tot i que mai ho havia fet mentre ella anava al seu costat.
Es va acotxar i va intentar oblidar-se de tot plegat. Repassava les estrelles que tenia enganxades al sostre, contant-les com feia sempre, quan de sobte un esglai va recórrer el seu cos. A l'Ernest li havia passat quelcom.
La Martina va entrar en un estat d'intranquil·litat. Estava nerviosa i realment temia pel que li havia pogut succeir a l'Ernest. La tensió del moment la va obligar a concentrar totes les seves forçes en un sol pensament. "Que t'ha passat?" Va intentar enviar aquesta frase mentalment i com a tota resposta va obtenir un "No res, una mala jugada del cotxe." que la va tranquil·litzar de seguit. Va ser com si el seu neguit temporal rebés una reacció instantània que li venia de l'Ernest. Li va agradar el joc i va continuar-lo. Va pensar "M'he espantat, he sentit que t'havia succeït quelcom perillós." talment com si estigués parlant amb ell. I va pensar, de segur que ara s'espantaria. Sempre ho feia.
Ara, però, estranyament, la Martina va pensar, inexplicablement "Martina, ets tu?". Ella, sense dubtar va contestar, mentalment, "si". Però ara començava a pensar que allò era més que un joc.

L'Ernest va arribar a casa. No m'endinsaré amb detalls perquè no els crec necessaris. Diguem que va entrar al seu pis, va despullar-se i va ficar-se al llit. Però al llarg de tota la maniobra va mantenir la ment tant en blanc com va poder. Volia descansar. Ara que també volia aclarir coses. Per això, mentre s'acotxava amb la manta, va desitjar un "Bona nit" a la Martina, que, és clar, li va ser contestat amb un "Fins demà si Déu vol".
En sentir això va saltar, literalment, del llit i va caure a terra. "Merda". "Que et passa ara?". "Que m'he posat nerviós i he caigut del llit". La Martina es va posar a riure. L'Ernest, es clar, encara es va posar més nerviós. Aquella forma de riure només feia que confirmar-li les seves sospites. Realment estava conectat amb la Martina.
Es va asseure al llit, i sense capficar-s'hi, va llençar mentalment el primer que li va passar pel cap. "T'estimo". No va obtenir resposta.

La Martina es va rentar la cara amb l'aigua de la pica del lavabo. Aquesta època de l'any, l'aigua sortia molt freda i l'ajudava a aclarir-se una mica. Li va anar força bé i l'ajudà a tornar a dormir. Ara ja estava segura de que tot plegat havien estat imaginacions seves. Va tancar el llum de la tauleta i va abraçar-se al coixí, tot imaginant que era l'Ernest. Ell, si fos de veritat, li diria un "Bona nit" que ella va contestar de tot cor, "Fins demà si Déu vol".
A partir d'aquí va notar com si l'Ernest s'espantés i reaccionés d'alguna forma mig violenta. Clarament va rebre un "Merda", que li va fer dubtar si allò només eren imaginacions seves o realment podia parlar amb l'Ernest. No va dubtar a preguntar "Que et passa ara?", i és clar ell li va contestar amb una ximpleria. Començava a conèixer a l'Ernest i fins i tot podia imaginar-se les seves animalades. Probablement, després d'espantar-se hauria caigut del llit, i ja se'l podia imaginar amb els llençols pel cap. No va poder evitar riure-se'n. Ell de segur s'enfadaria. Bé no s'enfadaria, posaria la seva cara de seriós. I és clar, diria qualsevol cosa. Per exemple: "T'estimo".
Aquest darrer pensament va desanimar la Martina. Tan de bo estiguessin conectats mentalment. Va decidir adormir-se i no pensar més en el tema. Malgrat tot alguna cosa no rutllava.

"M'has sentit?"."És clar"."I per que no em contestes?"."No vull fer-me més il·lusions"."Així tu també m'estimes?"."És clar"."I perquè no em contestaves, doncs?"."Perquè això només és un pensament paranoic, i m'estimo més no creure-hi. Si de veritat m'estimes, demà ja m'ho diràs"."Demà no m'atreviré"."Però si ja m'ho has dit"."Tu també ho has dit, només es tracta d'un pensament paranoic".
Ara ja no sabien que pensar. Per una banda tot semblava prou real, però per l'altre els era massa perfecte. Per fi s'havien declarat l'amor. Però ara corrien el risc de que tant sols fos un pensament maldestre. L'Ernest començava a sentir-se preocupat. Potser s'estava tornant boig. La Martina, per la seva banda, no volia deixar córrer aquesta oportunitat.
Al darrer moment, l'Ernest va tenir una pensada. "Tots dos sabem que això és una imaginació, però, per si de cas, podríem posar-nos d'acord amb una consigna. Si demà te la dic, és que tot el que ens ha passat aquesta nit, és veritat". Era el millor que podien fer. "Quina serà la consigna?". L'Ernest va dubtar. Calia buscar una frase que no donés peu a dubte. Per cap d'ambdues bandes. El primer que se li va ocórrer és:"Jo et diré: t'agrada la poesia? i tu em pots contestar: si parla de mi, si. Aleshores ens farem un petó. Que et sembla?"."Perfecte. Senzillament perfecte."
Va ser el darrer que es van dir. Bé de fet no. Va ser el darrer que ens importa per la nostra història. Encara van creuar-se pensaments fins ben entrada la nit. Es van adormir tot intercanviant frases, dubtant, però, si allò no era més que una divagació mental que no podien evitar.

L'Ernest va llevar-se de matí. Es va dutxar i preparar a conciència. Volia fer patxoca. Si més no que si tot anava com havien previst, estigués a punt. Es va afaitar tot i que avui no tocava. Normalment s'afaitava un cop cada tres o quatre dies, però avui era un dia especial. Va triar la roba a conciència. No es tractava d'anar mudat, sinó d'anar com sempre, però acurat. Ara que no sabia si agafar la camisa de quadres o la de xirimbolos perquè totes dues li agradaven molt. Finalment ho va fer a sorts i va tocar la de quadres. Se la va posar i es va adonar que no li quedava massa bé. La va canviar per la de xirimbolos. Tampoc li agradava. Es va treure la camisa i va provar amb una camiseta. La d'Andorra? no, que aquesta estava massa gastada. Potser la del Matagalls-Montserrat. Però li anava un xic justa. I la negre del tigre. Si, aquesta li anava bé. Ara que un cop posada es va adonar que passaria fret. De fet anar amb camiseta a mitjans de gener era una mica agosarat. Ara ja va perdre la paciència. Si de cas es posaria un jersei. Ara que també dubtava si posar-se el de llana que li havia fet l'àvia o el de ratlles que s'havia comprat el dilluns. Finalment va decidir-se pel de l'àvia, pensant que sempre li havia portat sort. És clar que primer se'ls va emprovar tots, tant el de ratlles com el de Nova York, com el de color blau i el negre amb la senyera. Començava a dubtar si no era massa exagerat. Però l'ocasió que se li presentava era especial i no volia deixar res penjat.
Va sortir a dos quarts de nou de casa, direcció a la fleca on treballava la Martina. El baf que sortia de la seva boca li confirmava que en feia molt de fred, però ell no el notava pas. Anava massa content per sentir fret. En passar per davant del Mariano, l'amo del quiosc, el va saludar amablement. Mai ho feia, però aquell matí estava feliç de veres. El Mariano li va tornar la salutació extranyant-se del comportament del jove.
Va creuar el poble més ràpid que de costum. Amb cinc minuts va ser davant de l'ajuntament i amb deu va arribar a can Ramon Vidal, la fleca on treballava la Martina. Des de fora, però, ja va veure que no hi era. Encara era lluny de la botiga però la gran vitrina li permetia veure perfectement que no hi era. Potser era dins a buscar més pa? Va entrar-hi decidit. La Joana es va girar sorpresa.
-Hola Ernest, que fas per aquí tant aviat?
-Hola.- L'Ernest va dubtar. -Mira és que avui tenia una feineta a primera hora.
-Tu diràs, que vols?
-Volia- El que volia era veure a la Martina. Però és clar no li diria així de clar. El primer que se li va ocórrer. -Una barra de mig.
-D'acord. Té
La Joana era una dona d'uns quaranta anys, molt simpàtica i amigable. Ja s'ensumava alguna cosa entre la Martina i l'Ernest, sobretot pel que la Martina li explicava. Per això ja es va imaginar que l'Ernest el que volia era parlar amb la Martina. Es va avançar a la pregunta que li anava a fer l'Ernest.
-M'extranya que la Martina encara no hagi arribat. De segur que se li han tornat a enganxar els llençols. Sort que avui plovisquejava i la gent ha vingut a poc a poc, sinó les hauria passat magres.
-Si, a mi també m'extranya.- Va recollir el canvi, sense contar les monedes i va sortir de l'establiment amb el cap abaixat.
-Ernest. El pa!
-Ondia, si m'en descuido. Un pèl més i ens quedem sense. -Ara que de fet ja en tenien de pa a casa. No sabia pas que en faria d'aquella barra.
Va sortir a fora i va decidir anar a fer el cafè al bar del davant. De segur que des d'allí podria vigilar si la Martina arribava a la fleca. El bar era horrorosament cutre. Només us diré que a la façana hi havia un cobert vell de lona a ratlles blanques i blaves, on s'hi llegia, amb lletres vermelles, "Bar Los Amigos Felices de Sevilla". El mostrador, ple de tapes i pastes del dia que les van fer, amagava un cambrer baixet, calb i amb un bigoti molt divertit. Portava un caliquenyo encès que, agosaradament, trencava amb totes les lleis de la gravetat i es mantenia, inexplicablement, enganxat al llavi inferior de l'element. L'Ernest, però, no s'hi va fixar amb tot això. Tenia prou dubtes al cap.
-Un cafè.
-Oido, cocina!

El despertador va sonar, inexplicablement, una hora més tard del que havia de fer-ho. La Martina va començar a córrer amunt i avall per la seva habitació. Es va vestir amb un tres i no res i va sortir a fora el carrer. Espurnejava lleugerament. El que li faltava. Portava els guants a la boca mentre es cordava la jaqueta. Va obrir la porta del garatge i va treure la vespa atrotinada. La va engegar. Bé, és un dir perquè com ja acostuma a passar, quan més pressa tens, és quan més costa d'engegar una moto, qualitat que les vespes tenen ben adquirida. Finalment la moto va espategar, recordant la tos seca dels avis, i la Martina va pujar-hi i va marxar a corre-cuita. Mentre s'aturava a fer un stop es va posar els guants i va girar-se per agafar el casc del portaequipatges de la moto. Aleshores va recordar que el casc era sobre la taula de casa, al costat de la carpeta groga. Per tant, va continuar sense, esperant no trobar el Perico.
Però avui no era el dia de la Martina. El Perico era just en aquell carrer posant receptes als cotxes aparcats en zona blava. Era la millor hora del dia. El Perico anava a les zones blaves a les nou i s'aprofitava de tots aquells que encara no havien enretirat el cotxe acabada la nit. La va aturar.
-Home Martina, i el casc?
-Perdona'm, però és que feia tard i me l'he deixat a casa.
-Ja saps que és millor arribar tard que no arribar.
I és clar que ho sabia. Era la frase preferida del Perico. L'aplicava sempre. De segur que quan es mori, a la seva tomba hi posaran la frase com a epitafi: "José Antonio Pérez. R.I.P. És mejor llegar tarde que no llegar."
Potser perquè aquell matí el Perico tenia molta feina amb els cotxes va accedir a pactar amb la Martina. Això vol dir que la Martina va tenir que anar fins a casa i tornar amb el casc, i es clar, sense la moto.
-Martina, pensa que ho faig per vosaltres.
-Li estic molt agraida. De veres. Prometo no tornar-hi.
-I no corris.
Amb prou feines va sentir aquest darrer comentari del Perico. Ja era enfilada a la moto corrent cap a la fleca. Finalment hi va arribar. Va aparcar com va poder i va entrar esbufegant.
-Hola Martina, sembla que fas tard.
-Ho sento Joana, ha estat el Perico. M'ha perdonat la multa, però m'ha fet caminar un bon tros.
-No pateixis, ja m'ho he anat fent. Per cert, que ha vingut l'Ernest.
La mirada de la Martina es va aclarir i va oblidar tot el que li havia succeït aquell matí. La Joana ho va notar.
-Em sembla que tornarà.
-Perquè?
-Perquè encara no s'ha comprat l'ensaimada. Només ha vingut a buscar el pa.
-Bé.
La Martina va posar-se a fer feina, portant barres amunt i avall.

La va veure entrar, però ara dubtava. Com és que hi havia arribat tard. És que no volia veure'l? És clar que ell hi havia anat més aviat del compte, però ho havia fet per no fer-la esperar. I ara era ella qui el feia esperar. Potser ella havia anat fins a casa seu, però potser només era una maniobra per esquivar-lo. Ara que potser si que allò que ell donava ja per suposat no era més que un pensament paranoic. Es va empassar el cafè d'un glop i es va cremar la llengua. De fet era el quart cafè que prenia, tot fent temps. Va deixar setanta-cinc pessetes més sobre el taulell i va sortir decidit.
-Chico, que te deja el pan.

No el va sentir. El pa va quedar-se a la barra. Ell, des de fora, va mirar la fleca i va enviar-li un missatge a la Martina. Si aquella nit s'havien conectat, perquè no ara? Però la Martina no el contestava. De fet, però, notava que el fil mental no existia. Després de l'incident del cotxe, notava una sensació estranya que era la que li permetia parlar amb la Martina. Una sensació, però, que ara s'havia esvaït.
Poc a poc es va acostar a la fleca. Va pensar que demanar una ensaïmada i comentar-li a la Martina si li agradava la poesia, podia ben ser una conversa de matí, i no era pas tant estrany. No li costava res provar-ho. Obrí la porta de la fleca i va veure la Martina col·locant pans de quilo a la prestatgeria de l'esquerra. La Joana despatxava unes avies i la Martina es va girar, inconscient, per topar-se amb l'Ernest.
A la Martina se li va il luminar la cara. Va dibuixar un somriure mentre mirava als ulls de l'Ernest. Ell també tenia un posat de felicitat. Va empassar saliva. La Joana va notar que passava quelcom especial. Tant que es va quedar embadalida mirant-los, oblidant les dues avies.
-Bon dia. Com va això avui?
-Bé. Que encara et queden ensaïmades?
-Si, és clar.
La Martina va abaixar el cap. Va mirar la plata i va recollir l'ensaimada més maca de totes. Li va embolicar. L'Ernest no parava de mirar-la. La Joana es va emocionar, mentre acabava de servir les avies. La Martina que li acosta l'ensaimada i l'Ernest que li diu:
-Quan val.
-Cincuanta-cinc pessetes.
-Té.
-A reveure.
I va marxar. Ara la Martina el veia com tancava la porta de la fleca, mentre ella empassava saliva per no sanglotar. Ell, es repetia constantment que era un burro. Que li costava dir: t'agrada la poesía?