Com ja és costum el dia abans de marxar ens vam trobar per fer el sopar de despedida. Això va ser al Salicart, el dimarts dia 3 a les 9 del vespre. Poc a poc van anar apareixent tots els de la colla al bar de la Montse que ja ens tenia preparat el sopar. Tot ha anat la mar de bé i cap al final de la vetllada han aparegut la Roser Vilà, que s'ha vingut a despedir i a regalar-nos una ampolla de ratafia, i més tard en Jaume i parentela, que per cert se'l veia força fotut. S'ha llegit alguna poesia i ens hem regalat un parell de samarretes a cadascú, una de Trup de Nassos i l'altre de disseny exclusiu de la Núria. Cap a quarts d'una decidim que ja és hora d'anar fent via i els pocs que quedàvem hem anat marxant. Els Xavis, la Núria i la Montse a caseta i la resta cap a la Batllòria a acabar la gresca. Cap a les 4 a defallit el darrer grup de la nit i a les sis la Dolors ens ha vingut a despertar.
Mentre fèiem mandres intentant despertar-nos hem posat el vídeo del Rey Leon i cap a quarts de vuit nets, polits i cantant hakuna matata, hem marxat a l'estació de St. Celoni on de seguit ens hem trobat amb la resta de la gents. Grans despedides i plors i cap a Barna falta gent. La Mercè ens ha acompanyat fins a Passeig de Gràcia. Nosaltres arribem a Sants i desarreguem els paquets, pujem amunt i ens esperem una bona estona. Ens hem trobat en Dani que ens venia a despedir. A les 9:30 hem pujat al tren, no sense haver parlat amb el contestador de pallassos i d'haver confirmat que tot el material ja era a Alacant. Però amb les presses i el merder un cop a dalt ens hem adonat que havíem perdut un bitllet. Després de buscar-lo fins als darrers llocs més impensables, ens trobem que el té el revisor a qui li han passat de taquilla, on s'havia oblidat des del dia que es van comprar. I això que en RAMON ELS HAVIA COMPTAT MÉS DE 100 COPS!!! Els eminents científics del grup han arribat a la conclusió que el sistema mètric d'en Ramon és: Un, dos, tres, molts, més, masses, un piló, quasi tots i tots.
Després d'això hem passat les sis hores que dura el viatge tant bonament com hem pogut. Dormint, mirant el vídeo o xerrant hem arribat a Alacant.
Ramon diu: "A partir d'avui per als desplaçaments en tren intentarem comprar bitllets de 1ª que a 2ª no hi cabem".
Allí hem fet, aprofitant que anàvem bé de temps, el gelat de rigor, acompanyat per un breu tour per la City. Després en Xavi i en Ramon han anat a buscar el material i la resta ha anat fins a l'estació a buscar l'equipatge. Ens hem trobat tots a l'aeroport tot i que hi ha hagut problemes amb la furgo. Hem facturat el material i cap a l'avió. El vol ha estat bé i sobretot en Bartu i en Quim s'ho han passat d'allò més bé.
Un cop a Oran tot ha anat com ens esperàvem. Hem recollit tot el material, exceptuant la caixa del gegant que li ha costat una mica s'arribar, ens han fet obrir el que hem volgut i a empentes i trompicons hem sortit de l'aduana. un cop al hall de l'aeroport hem dit que els era impossible de moure tot el nostre material i que el millor seria deixar-lo allí mentre la resta del grup dormia on se'ns havia previst. Malgrat tot en Xavi, en Ramon i l'Enric s'han quedat amb un dels companys del tio de la piga que sembla que es diu Farid, el que es queda amb nosaltres, no el de la piga, a fer guàrdia a l'aeroport i la resta del grup ha anat a dormir cap a les 11:00.
Després de dormir una estoneta al terra, ens hem llevat i hem començat a preparar l'embarcament. El noi que ens acompanyava ens va aconseguir tiquets i mentre entràvem els paquets ha arribat la resta del grup. Ja anàvem una mica tard que han entrat per la porta, però aleshores ens han dit que calia segellar els passaports una altre banda. Quan finalment hem entrat, que per cert ens han catxejat a alguns dels nois, ja ens tens corrents a carregar els paquets a l'avió, com ja és costum a Oran i cap amunt. El viatge ha durat unes dues hores durant les quals en Bartu i en Quim s'han dedicat a fer les seves ximpleries. També hi hem esmorzat, força nyicris però complert, i hem mirat el desert des del cel.
Havent aterrat, procedim a recuperar les maletes, passar pel control i obrir totes les caixes, i després anar a esperar-nos que vinguessin a buscar mentre ens afaitàvem, tot aprofitant l'accident de l'escuma d'afaitar...
Poc després han arribat dos Toyotes on hem encabit tot el material i la gent i que ens han portat cap a Rabuni tot passant per Tinduf. Un cop a Rabuni ens han ensenyat dues haimes que ens havien preparat. En una hi han deixat el material i a l'altre ja ens esperaven per servir-nos te. Collons que bo que és!!!
Després del te hem anat a dinar al menjador on hi havia un potatge molt triturat a base de patates i cereals. Ara m'apunten que era cus-cus però a l'hora d'escriu-re aquestes línies encara ho estan discutint darrera meu.
Acte seguit de dinar, i per variar hem anat a fer el te, collons que bo que és !!!, i a partir d'aqui hem aprofitat que feia molta calor per anar a dormir i descansar a l'altre haima.
Enric diu:"Help!!" Això és una paraula amb anglès que significa ajuda. I perquè? doncs perquè l'Enric té una vertebra mal posada i en Ramon intenta posar-la bé, i finalment ho aconsegueix. I per impossible que pugui semblar, en Xavi es posa a explicar acudits dolents i en Bartu i en Quim segueixen.
Bartu diu:"Jo també hi sóc"
Ja està, he recobrat el domini de l'agenda i podré acabar d'explicar els esdeveniments. Després de la dormida hem aprofitat uns quants nens que hi havia al carrer per fer una mica de malabarisme i animació. També hem anat al menjador a fer un colacao sense llet, cosa fina tu. La tarda ha acabat de passar com s'ha pogut i a base de te, collons que bo que és el te!!! A la vesprada hem fet pila a la haima i mentre en Xavi explicava els acudits del bollicao i família s'ha aprofitat per fer massatges i escriure el diari. I fins aquí hem arribat, esperant que ens diguin quan enfilarem cap a Dajla.
Núria diu: "Pues això, que ha sigut només sortir de la tenda i els nens que hi havia per aquí fora doncs han vingut i bueno, et veuen i et toquen i tels quedes mirant, els agafes i bueno molt bé, no? molt guai. Una sensació P.M. Però no cal que ho escriguis tot al peu de la lletra. Després de fer diversos jocs amb els nens els hem donat allò de l'interciti. Al·lucinaven. Feien tarari i tururu i després turi turu i lo maco és que ells et parlen amb el seu idioma com si tu l'haguessis de saber i tens una sensació d'impotència. Espera't que no he acabat. M'han convidat a entrar en una haima i m'han fet ballar i et fan sentir molt acollida perquè només entrar m'han perfumat, i després de sopar estem convidats a anar-hi."
Miki diu:"Deixeu una mica de llibreta per demà"
Continuem. Van anar a sopar una sopa de verdures prou bona i un parell d'ous ferrats, i després d'això hem anat a la haima veïna a muntar una festa on hem contat i tocat el timbal i on hem fet una mica el ximple. Per cert és curiós que hem constatat el molt bon sentit del ritme que tenen fins i tot, les més jovenetes.
Després de tot anàvem a dormir, però hem conegut un parell de colegues, en Mario i el Nando del País Vasc.
Ens hem fet amics i hem anat a la haima a beure Ratafia i a explicar acudits a sac. Ara que aquest cop a les tantes encara estàvem rient i bevent (poc, però, perquè no volíem gastar tota la Ratafia el primer dia.) Hem dormit separats, uns en una haima i els altres a l'altre.
Ens hem llevat força descansats i ja ens han dit que de moment no aniríem a Dajla per tant ens hem passat tot el matí fent el vago, arranjant l'equip de música, mandrejant per la haima i esperant.
Després de prendre més tes, collons que bons els tes, hem anat a dinar i, sorpresa, ens han dit que no podíem anar a Dajla fins demà al matí, per la qual cosa hem decidit anar-nos-en al 9 de junio a actuar. A 2/4 de 5, després de preparar-ho tot hem marxat amb les dues Toyotes cap al camp, un reraseguit de naus on hi havia uns 2000 nens. Hem muntat el gegant i la resta de l'espectacle en un escenari que hi havia al pati. Hem tingut problemes amb l'equip de música perquè probablement la bateria estava descarregada. Al final, però, hem pogut començar prou bé, primer amb el romanç del sol i la lluna, que ha anat prou bé tenint en compte que en Xavi estava un pèl nerviós i que en Miki no sabia que havia de fer. Enlloc de cercavila hem baixat a distreure la canalla i mentre hem preparat el numero de pallassos que ha sortit bé. Primer han començat Carxofa i Guimbarda, després en Xumet Parki i ens hem anat tornant. En Ramonet no ha actuat perquè volia gravar en vídeo el numero però ens ha promès que ho farà demà.
De tornada hem anat amb un camió molt guai ja que hem viatjat de nit amb la llum de la lluna i cantant cançons a la caixa del camió. Al camp el Marabi ena ha tornat a dir que la marxada a Dajla no podrà ser fins demà a la tarda, per la qual cosa li demanem que busqui quelcom per matí, sigui on sigui. Això ha estat sopant una sopa de brou i un guisat molt bo de camell que tot i que un pèl dur estava de P. M. Abans de sopar, però, hem posat la bateria a carregar tot esperant que funcioni l'invent i hem marxat a la haima a fer té, no tant bo perquè l'ha fet el Bartu, mentre hem aprofitat per escriure aquestes línies.
Quim diu:"Sobre l'hakuna matata, vive y deja vivir. Podria ser la definició perfecte pel caràcter tant bell que té aquesta gent. Potser és una frase infantil, però i què? pot ser infantil i veritat, una veritat com qualsevol altra, relativa. Viuen i t'ofereixen el que tenen. Viuen i deixen que visquis com vulguis. Només demanen respecte i dignitat. Són ulls negres de sinceritat tot i que responen sense paraules. Paraules que moltes sobren aquí i en manquen d'altres."

Va, osti quina nyonya que tinc. Ja us explicaré... El fet és que ens vam llevar aviadet per poder anar fins al 27 de febrero on havíem quedat per anar a actuar. Hi hem anat amb un camió i hi hem arribat amb prou temps i hi hem muntat tots els estris i hi hem començat l'actuació. Ostia he posat mitja dotzena de "hi hem" seguits... si que estic cardat. Avui hem fet un petit canvi, aprofitant l'experiència d'ahir per la qual cosa primer hem fet els pallassos, Carxofa i Guimbarda, Xumet Parki i gràcies a deu, en Ramonet. Després hem fet el romanç del sol i la lluna per enfilar a fer un petit cercavila al voltant d'un pati que hi havia. Tot ha anat molt bé i els nanos han col·laborat força bé en tot. Hem plegat i hem marxat en el mateix camió en que hem vingut.
Enric diu:"Alerta amb aquest camp, a mi em van llevar el rellotge!!!"

Cristina diu:"Això no són camps, són escoles"

Arribem justa a temps per dinar, avui llenties i camell amb patates, aquest cop, però, el camell està molt més ben guisat i tendre. En acabat fem la migdiada a recepció tot esperant que vinguin els camions que quan arriben s'omplen de cop amb la garrinada de Valencianets. Hi ha tres camions, un de càrrega i dos de "transport".
Carreguem el nostre material ben just, ens agradaria saber que collons porten tanta càrrega els Valencianets, i ens disposem a pujar als camions tot i que és obvi que no hi cabem.
En Xavi, en Bartu i en Quim van en un dels camions, en Miki i en Ramon a l'altre, la Cristina, la Montse i la Núri van al davant del camió de càrrega i finalment en Xavi i l'Enric tenen que pujar a sobre la càrrega enmig de les maletes dels Valencianets. Tots col·locats i encara contents comencem l'Odissea. Els 160 Km. s'haurien de fer en 4 hores però les tartanes amb que marxem no asseguren ni tant sols arribar a Dajla.
El camió de càrrega no té motor d'arranc i l'han d'engegar apretant-lo amb un altre camió. Comença el viatge força bé, però al cap d'un parell d'hores el camió de càrrega queda aturat. Quan arriben els altres camions remolquen una mica el de càrrega i l' encaren de nou, però no se sap perquè ens toca engegar el camió apretant a pes de braços. Continuem endavant i després s'encalla el motor d'un dels dos camions de transport. Ara la moral dels Valencianets ja comença a defallir i aprofiten per queixar-se i tocar-nos la collonà. En Miki que ja no pot més, passa al camió de càrrega on ja s'ha constatat la màxima comoditat i avancem fins la baixada on hi passem la major part del temps ja que el camió que s'ha espatllat està empotrat en una paret a la part de baix, el de càrrega sense motor d'arranc, aturant de nou al mig i l'altre esperant a la part de dalt de la baixada. Nosaltres, potser perquè ja portem dos dies aquí ens ho prenem amb calma i xalem de debò veient els Valencianets super crispats pels esdeveniments. Finalment i al cap d'una bona estona arribem a Dajla. Descarreguem els paquets dels Valencianets i els deixem tirats al mig del desert mentre marxem paquets i nosaltres cap a la haima.
Hem fet el recorregut en unes 10 hores i són al voltant de les 4 de la matinada. Esperem arribar i poder dormir, però, sorpresa!!! Ens esperen amb el te i el sopar. Fan els tres tes, que són collonudament bons, però dels que no podem fruir massa ja que ens estem clapant, i finalment ens porten el sopar. La veritat és que ens clapem per moments però davant del plat que ens ofereixen fem un esforç i sopem una mica. Hi ha una barreja d'arròs, ceba i carn picada de no se sap què.
Després de menjar un xic ens anem estirant per descansar una estona. Ens llevem com podem cap a les nou quarts de deu i esmorzem pa amb melmelada i sopa de cereals que en aquest cas és realment difícil d'empassar.
Montse diu:"Doncs a mi m'agradava força la sopa de cereals i en vaig menjar tots els dies"

També sabem que a la Montse li agrada el Miki, així doncs us podeu fer una idea...
Després d'esmorzar i davant el fet que potser no hi ha cotxe, comencem a muntar i preparar-ho tot a la haima. Al darrer moment arriba un Toyota i carreguem el material marxant xino-xano. Després arriba un altre Toyota on pujem tots menys en Vier que no hi cap, i que ens porta fins l'escola. Ho preparem tot, fem pallassos i camallargs, estalviant bateria que ja comencem a anar curts, i finalment fem un altre petit cercavila que acaba repartint caramels i globus.
Quan els nanos ja han marxat ho pleguem tot a ple sol i ho deixem en una habitació mentre esperem poder-ho anar a buscar més tard. Tornem cap a la haima a peu per dinar i fer tes, però quina sorpresa i quina passada de dinar . Una amanida de cogombre, tomàquet i ceba i patates fregides amb truita de tonyina. Si, si, ja sé que no és res de l'altre món però entre la gana que portem i el temps que no menjàvem res tant elaborat, el plat sembla tant genial que no és estrany que desapareixi en qüestió de segons.
Més tes, collons que bons, i migdiada fins que rebem la visita del delegat d'ensenyament de la província que es disculpa per no haver-nos rebut abans i amb qui preparem tots els dies que ens queden aquí. Després d'això hem començat a fer inventaris i a preparar els tallers per demà, mentre aprofitem per escriure aquestes línies. Pel programa que hem previst ens esperen un parell de dies heavies.
Ramon diu: "Després de parlar amb un suposat colega i explicar-li les meravelloses i les moltes utilitats pràctiques i didàctiques que pot arribar a tenir un meravellós cutter ell l'utilitza per espantar i punxar els nens de la tele procedint a la retirada del cutter i tornant a formar part de la cultura didàctica."
Continuem: Després de tot van començar els problemes. La Cristina, la Montse i la Núria van marxar a fora a parlar amb les dones veïnes mitjançant l'ajut d'en Marabi, i entre piles de coses s'han assabentat que hi havia dues de les noies que buscaven rotllo amb el Bartu i l'Enric, i que si de cas ja els vindrien a buscar a la vesprada. A partir d'aqui la conya a anat de mal en pitjor i tot han sigut comentaris i acudits innecessaris.
També hi va haver l'anècdota de la caca. En Bartu i l'Enric anaven a fer de cos i els nens els han anat acompanyant. Pensant que ja marxarien han procedit a cagar però, ho sorpresa, tots els nens en fila menys un que també s'ha posat a cagar els anaven mirant. Oh Sàhara!
Després de tot hem sopat cus cus, bé vaja que ho hem provat, perquè a n'en Bartu li ha fet fàstic des del començament i l'Enric que de primer se'l menjava, s'ha trobat un tendrum al mig de la pasta i ha estat a punt de treure-ho tot.
Abans d'anar a dormir hem anat a fer un te, collons que bo que és, a les dunes del desert i hi hem estat fent el ximple, jugant amb la sorra i mirant la lluna plena. Ca a les dues hem tornat a la haima i hem fet nones, no sense abans fer una bona dosi de conya sobre la Fatima, l'enamorada de l'Enric.
Tot i que ens havien de llevar aviat ens despertem tard perquè en Marabi sembla que no es troba massa bé i s'ha adormit. No esmorzem i ens vestim ràpid per no arribar tard a l'escola. Ens ve a buscar un camió on enfilem el material de l'actuació i cap al cole falta gent.
Primer anem a buscar la resta del material que encara és a l'escola d'ahir, enfilant després cap a la d'avui, que sembla una mica més gran que la primera i on en un moment ho tenim tot a punt. Aquest cop el camió es queda amb nosaltres i l'aculen en un racó del pati davant del qual montem la carpa. L'espectacle de pallassos va força bé, i van actuar tots i va rutllar força, el romanç del sol i la lluna va perfecte. Acabem fent el cercavila al voltant de la bandera que hi ha al pati per despedir-nos de la quitxalla, desmuntem ràpid i ens en tornem a la haima a busca material i arrelar-nos ja que al migdia hem quedat per anar a dinar amb el responsable de Cultura de Dajla.
Aquest viu en una "casa" de fang, semblant a una haima però feta de maons. Allí descarreguem el material per fer tallers i els fem una petita demostració de perquè serveix cada cosa als profes de les diferents escoles de Dajla. Ens reben molt contents i agraïts oferint-nos un petit xeflis a base de magdalenes, pa amb melmelada, dàtils i unes coses torrades que no hem arribat a saber que eren. També hi havia cola i refrescs, això si, calents. El dinar, que ha començat molt formal s'ha anat animant sobretot perquè després dels pinxos de camell hi havia cus cus que , per suposat i estant com estàvem amb el representant, hem hagut de menjar amb els dits cosa que ha distés la vetllada. Hem acabat cantant, no gaire fort, i al cap d'una estona ja hem fet via cap al camió per anar a la següent escola.
Aquesta està un xic més lluny que les altres i els nanos ja ens estan esperant. També hi ha algun que altre Valencianet. Montem cuita corrents al pati de l'escola mentre els nanos s'esperen a fera perfectament arrenglerats i formats. Abans de començar els fan entrar i els col·loquen a tots per files davant la línia que ja acostumem a marcar per delimitar el nostre territori. Ja constatem que anem molt baixos de bateria i per si de cas decidim fer el número dels pallassos amb el mínim de música perquè ens arribi per al romanç del sol i la lluna. Comencem l'espectacle força bé però van sortint petits problemes. La piloteta màxica s'encalla, en Xavi retalla una mica el numero, el darrer dels globus explota per error i ho hem d'arreglar com podem i per acabar de posar la guinda, quan treiem la bomba els nanos s'espanten i surten corrents. Malgrat tot, l'espectacle rutlla força bé ja que arreglem força tots els problemes. El més heavy, però, és el que ja ens temíem. El romanç del sol i la lluna perd so per moments i quan li toca la dansa de la lluna la bateria defalleix del tot. Hem continuat com hem pogut i quant tocava que el sol i la lluna es trobessin la Núria i l'Enric han improvisat un parell de cançons a la gralla. Al final ens n'hem sortit tant bé com hem pogut i hem fet una passejada pel pati, com sempre, per acabar.
Quan ja anàvem a recollir però, ha sortit un grup de nenes a cantar-nos un parell de cançons força maques, i després de la qual hem desmuntat cuita corrents i hem deixat tot el material en un a classe. Tot menys una bateria i l'equip que l'hem portat a carregar. Tot i que ens semblava que no serviria per res, ens vam trobar que en un "taller mecànic" disposaven d'un carregador força potent que ha recuperat força la nostra bateria.
Mentre, nosaltres hem anat cap a un festival que havien preparat per nosaltres, cosa fina tu. Després d'una hora de fer el ximple i de sentir cridar el senyor de la tarima ens diu que ja no espera més, als Valencianets, s'enten, i que comencen ja . Valga'm deu!!! Després d'un parell de "cançons" i de que ens fessin la recepció oficial escaquejem el bulto i marxem cap a la haima, no sense abans passar a buscar el material i la bateria.
Arribem molt cansats i ja trobem totes les i els fans a la haima esperant-nos. Comença a haver-hi una mica de mal rotllo per fet de no tenir mai intimitat ni per descansar. En Marabi fa fora a tothom i per fi sopem, amanida de patates que fa ver el Marabí molt bona per cert, i carn de camell seca no tant ona. Finalment ens posem a dormir, vigilant sobretot la Fatima, no fos cas...
Marabí diu: "Dajla és difícil"

Bartu diu: "Madre mia" És que al Bartu li agrada de dir coses.
Ramon diu: "La darrera nit a Dajla, sia pel que sia, no es va dormir massa bé"

Avui ens llevem com podem i esmorzem. A aquestes alçades només la Montse tasta la sopa de cereals i es passa directament al pa amb melmelada. Després carreguem el material i marxem cap a l'escola d'avui. És la mateixa que el segon dia només que avui actuem pels nanos de la tarda. Ho fem a fora de l'escola i no dins el pati. Tardem una estona més a muntar degut a que tenim una mandritits aguda denotada per un estat superflu clarament visible en la conducta dels diferents estandars dels components plurals del grup.
L'equip de so sembla que rutlla força bé i ens acompanya durant tot el numero que surt P. M. En Quim i en Bartu van fer una mica el capullo com a clowns i el sol i la lluna van sortir pintats com van poder ja que ens vam deixar el confetti i la caixa de les pintures a la haima. Al final de l'espectacle fem el cercadunes una mica més llarg del compte ja que tenim espai i temps.
Pleguem el material força ben precintat ja que sabem que a la tarda tenim que marxar i després de despedir-nos tornem a la haima. Allí ens vam dutxar i vam dinar un estofat molt bo de patates i carn que ens va fer enyorar la nostra terra. En acabat vam mandrejar una mica i preparem les bosses tot esperant que vingi el camió.
Aprofitem ser els primers per col·locar el material i seure bé, i a continuació anem a fer la recollida de Velencianetes. Després de carregar-nos a tope d'elements carismàtics emprenem el camí cap a Rabuni. Al començament creiem que tot va bé i ens en refiem fins al punt de parar a mig camí a berenar. Després d'aquesta parada continuem, no gaire, fins que el nostre camió comença a treure fum. No sembla una avaria garie greu i emprenem la marxa, però al cap de mitja hora el camió s'atura, ja que sembla que s'ha quedat sense gas-oil. Mentre uns intenten sangrar el camió els altres anaven a buscar líquid. Al cap d'unes hores i veient que no s'engega ens fan pujar al camió de càrrega i amuntegats com a borregos fem camí cap a Rabuini. És sens dubte, el pitjor viatge que és pugui fer mai. El camió sotregueja i nosaltres no parem de saltironar i passar-les putes. Vegi's, vegi's els comentaris:
Cristina diu: "Mmm el viatge d'ahir va començar bé, però després de l'entrepà de tonyina... i encara em fan mal els pits."

Quim diu: "Com cony poden fer cabre tanta gent en tan poc lloc."

Bartu diu: "Ja, ja, ja, que trepitjo el meu Aaaa"

L'endemà al matí, no garie, és clar, vam dedicar-nos a fer feines variades tals com dutxes, entrevistes, proves amb els camallargs i trucades per telèfon. Vam resposar força estona i anem a dinar al menjador gran ja que el petit no hi cabiem entre Valencianets, Catalans i gent de Trup. A la tarda vam mandrejar u ens vam prparar per anar a Auser, on feien un festival i on ens esperava el ministre de Cultura. Vam tenir alguns problemes per arribar però al final i després de canviar dos cops de cotxe ho assolirem. El festival tornava a ser una cantade de les que tant els agraden als d'aqui i nosaltres aguantant com camells. Finalment van actuar Ramet i Zamer, dos pallassos dels que ja ens havien parlat en Ramon i la Cristina. No vam poder entendre massa cosa perquè el número era molt parlat però en acabat els vam anar a conèixer. Aprofitant que estavem drets vam tocar el dos i marxem cap a Rabuni. Arribem a les tantes i de poc que no ens quedem sense sopar. En acabat tornem cap a la haimaon vam muntar una petita festeta d'aquelles de ratafia i tot això.
L'endemà costa una mica llevar-se però fem via a esmorzar ja que l'experiencia dels esmorzars amb els catalans demostra que tonto l'últim. Aviadet tornem a marxar cap a Auser a veure la desfilada, nosaltes i els catalans per la qual cosa som 4 o 6 camions. El cami fins alli dura una horeta que passem cantant. Un cop a Auser aguantem la desfilada sota un sol que mata i després de mirar una exposició de fotografies, desapareixem dissimuladament. Inexplicablement tornem a Rabuni a dinar i agafem el material per l'espectacle. Tornem, doncs, cap a Auser i preparem tot el muntatge amb una mica de cura ja que volem que essent l'últim sigui un pèl més lluït. Tot plegat va força bé i com que anem una mica tard el cercavila es fa en el crepuscle. Això és perfecte perquè així fa menys calor i tots ens trobem molt millor. Al final, tirem carmels i globus als nanosque fan un atac béstia a la Núria que es trova al mig de la superficie de llançament. Pleguem mig a les fosques i fem el camí de tornada mirant les estreslles. En arribar el sopar no està acabat i aprofitem per envalar el material i preparar les coses pel viatge. Ens criden a sopar i tardem un xic. Al vespre cadascú monta el seu equipatge i servidor escriu les memòries com pot mig defallint...
Ens llevem. Un aire de melancolia recorre els nostres pensaments, maldestres, intentant captar olors, perfums, llums i colors que probablement volem transportar en el nostre viatge vers la civilització. Un viatge que es fa pensant quant temps passarà abans no tornarem, però sabent que no és la darrera vegada que el peu d'un pallasso trepitja i deixa emprenta en aquestes terres verges i solitaries.
Ai perdó, això no ha estat massa objectiu. El fet és que ens llevem de matí i acabem de preparar tots els trastos per marxar cap a casa. Molts petons i abraçades abans de marxar i la promesa de que tornarem s'on l'últim record que tenim de Rabuni.
Ho sento, costa ser objectiu quan s'escriu més amb el cor que amb el cervell. Però ara, des de la distància, costa recordar aquells moments sense, si més no, notar un bri d'emocionament i tendresa, contrastat amb la rudesa del terreny.
Mira tu, plego. No em veig en cor de continuar.
Agafem l'autobús, arribem a l'aeroport, pujem a l'avió sense quasi ni poder-nos despedir del Marabi. Pobret. Oh Marabí, Marabí, como fue que te vi, con tu turbante i tus gafas de sol, oh Marabí Marabí.
Sentim l'estat del text a partir d'aquest punt però l'escriptor ha defallit del tot i s'ha posat a plorar sobre el teclat de l'ordinador.
Prenem l'avió a Tinduf on coincidim amb els Vascos. Tornem ràpid, amb dues hores justes ja som a Oran i ens movem amb molta calma fins a les sis que no surt el nostre vol. No sortim de l'aeroport en tota l'estona i marxem via Alacant amb un pèl de retard. Vint minuts i ens trobem a casa. Bé almenys en terreny conegut. La Guàrdia Civil fa el control més complert de tots i cap a les nou marxem de l'aeroport cap a l'estació via taxi. N'emprem tres. Sopem una mica i pujem a l'interciti on tenim reservades lliteres. La fem petar una mica abans d'adormir-nos. Arribem a Sants descansats i amb mitja hora prenem un semidirecte que ens porta cap a Sant Celoni, on tenim quatre o cinc familiars que s'aburrien a casa i que ens han vingut a veure.