Diari de l'Estada a Menorca
Nota: 5 Estat:Text Definitiu	Tipus: Narració Viatge Ref:Arxiu Personal
Comentari: Malgrat tot, és escrit de tornada. Dades:

Crònica d'un viatge a Menorca.

     L'Enric surt de casa cap a les 17:00 hores, es despedeix com qui va al cine i marxa cap a Cardedeu, no sense avans passar pel fotògraf i la bodega. Tot plegat per arribar a Cardedeu cap a les 18:00, procedint a la busqueda d'en Pou. La despedida és molt sentimental i els pares despedeixen el seu fill amb llàgrimes als ulls. Quasi. Malgrat tot un problema es fa evident. Al maleter ja no hi cap res més. Per això pregem per que la Menda no hagi agafat gaire equipatge. Els Déus no ens escolten i l'equipatge de la Rosa és inmens, i ens cal posar-lo a la part de darrera del cotxe. A més la despedida encara és més emotiva que no pas avans, i sa mare no sap pas si deixar-la marxar o no. Però bé nosaltres emprenem la recerca del quart component.
     
     Ara segur, si en Miquel du tants de paquets, hi haurà algú que anirà a Menorca penjat pel sostre. Però no és així, en Miquel du una trista bossa i quatre pinyes que posem repartides pel maleter i comprimim posteriorment, mentre un suquet surt de dins el cotxe. I el que és millor, la despedida familiar, a la que ja ens havíem avesat, és inexistent. Pel que sembla els seus pares són fora, i per tant ja podem marxar així, pel morro. Però enlloc d'això pujem a can Miquel, ja que per fi podrem veure el video de Terra d'Escudella, del que fins ara no havíem pogut fruir. Mentre estem apalancats davant del vídeo arriba la mare d'en Miquel i ens convida a prendre unes pastes amb moscatell. Es disculpa per no tenir Coca-cola, no sé perquè si ens estimem més el moscatell, i finalment comencem el viatge cap a ses illes una mica més animadets del compte.
     
     Arribem al port perfectament i sense perdren's gaire. El primer que fem és aparcar el cotxe a l'aparcament de cotxes que van a Maó i anar a canviar els bitllets del vaixell, i tot seguit deleitar-nos amb un fabulós sopar a base d'entrepans variats i patates del xurrero que en Pou s'havía encarregat de portar. El sopar es va fer a l'espigó del port, prop d'un vaixell de green peace, i va començar a marcar les pautes del viatge que ens esperava. Pa, vi (el del veí d'en Pou, que per cert era molt bo), xampany i la petaca de Jack Daniel's anaven corrent entremig d'eruptes, ventositats i altres sons del mateix caire. L'únic que ningú sabia que hi feia era un senyor amb un Fiat que feia de contrabandista al fons de l'espigó, allò si que semblava un film.

     En acabar vam pendre un cigaló al bar del port i més contents que un gínjol embarcarem el cotxe dins la panxa del vaixell, i cap a Menorca falta gent. Avans de deixar el cotxe, però, vam agafar la petaca, una cantimplora amb un cubata i els instruments ben afinats. L'Enric va acabar d'aparcar el cotxe, no se sap com, i vam començar a còrrer vaixell amunt i vaixell avall fins a colocar-nos al davant, tot i que no vam aclarir si allò era proa o popa. Aqui es va dividir el grup i mentre els uns combatien el viatge a base de biodramines (en Puji s'en va prendre 3) els altres ho feien a base de cubata i petaca. Tot plegat per res, perquè el viatge va ser d'allò més calmat. La partida del port va ser de pel·licula, però de riure. Al moll hi havia tres persones despedint un grapadet més del vaixell, on, si arribavem a 30, ja erem prous. Aquí vam conèixer unes noies, no els vam preguntar el nom, que també anaven a Menorca, sort que vam encertar el vaixell, i que ens van advertir que l'ambient de cap d'any era molt selecte, i que tothom s'ho muntava a casa molt modats. Tots ens vam arrepentir de no haver posat l'esmoking a la motxila, exepte, es clar, la Menda, que es penedia de no haver-hi posat el vestit de nit, però bé, alea jacta est. 12:00 Partim. Més o menys.
     El vaixell enfila cap a Maó. L'aigua esta quieta i el moment és propici, per això dels versos van i venen al vent, i l'Enric recita el seu inevitable "Sinistre gorg de condormides aigües...." . Probablement també van sonar els primers acords d'una cançó històrica, Sóm a Menorca. Mentre estavem d'allò més inspirats, el capità, que intentava de dormir al costat d'on erem, ens demanà que avaixessim la veu, i nosaltres, tant bons nois sóm, que vam estimar-nos més d'anar a popa a prendre la lluna. Com que estavem arrecerats del vent, no hi feia fred, però tampoc era per anar amb tanga. Per tant, mentre cantem i riem, anem fent camí, fins que s'ens va acabar l'inspiració (llegeixi's entre linees la petaca), cambiem de lloc i anem fins el bar on juguem al mentider fins a altes hores. En acabat ens dirigim a les butaques, i com que no trobem el nostre lloc, ens estirem entre la multitud. És en aquest moment que l'Enric, aprofitant que en Pou tenia els peus enlaire, li pren el mitjó i desapareix. El segon segueix dormint i el primer torna al cap d'una estona dient que mentre mirava el mar li ha caigut el mitjó per la barana. En Pou s'enfada i s'adorm. Tothom fa igual. (Dormen, no s'enfaden)

     Ens desperta la formosa melodia d'un ning nong nang dient que d'aqui a poquet arribarem a Menorca, i tots, més contents que un nen amb sabates noves i sense mitjons, pujem a dalt i veiem el sol i la lluna i el cel i Menorca i el mar i el vaixell i la gent, ven pocs, i el port i Maó.

     Intentem arribar al garatge. L'Enric primer, és clar, per alguna cosa és una ment desperta i ràpida que sobressurt de la resta del grup i per tant capaç de trobar tot tipus de drasseres. Desembarquem i anem a esmorzar en un bar on en Josep ens ha dit que ens ho passariem molt bé. Es tracta de la Marina, al port mateix, i allí, entre cigaló i entrepà, fom el primer contacte amb la parla de s'illa. L'ambient és molt bo i la gent xerra pels descosits, i discuteix sobre el fútbol i semblants. Després deixem el bar enrrera i mentre en Pou intenta buscar un mitjó nou entre les motxil·les, l'Enric li torna el seu que duia a la butxaca. Després d'escanyar una estona l'Enric, donem una volta per Maó. Visitem la catedral i el seu orgue, s'esplanada, on comprem una postal, el carrer major, on comprem una apolla d'aigua de Monte Toro i una casa de fotografía on passen un video de la jura de bandera i de cop, ei!, és en Carles, si, si, mira és ell. Oh, Que macu! Que ens el pot tornar a passar? si? Gràcies, mireu, mireu, és ell...

     Seguim voltant i coneixem el passeig dels tarongers, un forn de pa sense pa, el mercat del peix i el de la carn. La visita al mercat del peix la proposà en Pou, per poder comrar dinar per l'endemà, però després de veure els preus va proposar la segona visita al mercat de la carn.
De passada en Pou compra ja les sobrassades per la família. Seguim voltant.

     Esmaperduts i cansats del viatge, (vegi's ressacosos) caminem per Maó. Al final, penjats com estem, busquem un bar i entem en un petit local que fa cantonada i que s'anomena la Nau i on hi ha força ambient. Fem una cerveseta, (Descobrim que el gust de la cervesa és molt diferent de la del principat) escribim les postals de rigor i ens deleitem amb la gent que hi ha que crida i xerra pels descosits. De sobte, un noi que seia al nostre costat s'ens acosta i ens saluda: "Sóu del principat oi? Jo hi he estat fent la mili..." A partir d'aquí ens vam fer amics, i , ningú sap ven bé com va anar vem entaular conversa amb sa gent des bar i es van posar a cantar. Al final tothom cantava i ses rondes anaven una rera l'altre. Allí vam descobrir es Gin amb Palo i la gent de Maó, en Ramón, que d'entrada ens va semblar molt pijo i que després es va enrollar d'allò més, i altres com en Gaspar, el peixeter, o en Toni. Aquest ens digué que si ens ho voliem passar bé teniem que anar a es Cau el diumenge al vespre, un local que hi ha a Villa Carlos, on tothom hi anava a cantar.

     Al final ens vam haver de despedir, cap a les tres, per anar a buscar en Carles. El problema és que l'Enric no recordava on era en Carles. Vaja no recordava bén bé com es deia el quartel, però al final vam partir cap a Santiago on semblava que havía de ser en Carles. Però en Carles no hi era. Degut a una necessitat urgent, vam haver de pixar i sense adonar-nos vam trinxar una de les rodes del cotxe. Mentre uns la canviaven, els altres van anar a veure si en Carles sortia o no, però els van dir que era provable que fins a les vuit no sortis.

     Aleshores vam caure en la desesperació. La Menda tenia un arrós per fer i nosaltres cap cuina. Vam vagar per Maó i es Castell i finalment a s'esplanada de Maó vam trobar un llocper dinar anomenat "La Parada". Allí mos van oferir un pollastre amb papes i amanida regat amb un vinet, i tot seguit, un descobriment: en acabat en Miquel i l'Enric van demanar el seu patxaran, però en Pou no sabia que demanar i en el dubte el cambrer tot amistós li proposà unes herbes. Herbes? Si, sòn molt bones, proveu... Carat si n'eren. La seguent ronda va ser d'herbes i després d'això moltes ho foren. Al final, però, vam sortir del local fent esses i com vam poder ens dirigirem sense esperança al quartel a esperar en Carles. En Carles, però, ja ens esperava des de feia estona, i ens vam emocionar molt i mentre en Puji obria la porta, l'Enric movia el cotxe i... vaja que una mica més i trinxem el cuartel. Però no va passar res, vam carregar en Carles, no sé on tant apretats com ja anavem, i ens vam dirigir cap es Castell.

     Arribem a la casa, Sa Pallofa, i ens instal·lem. La casa és molt gran, té tres pisos i des de fora és inmensa. Entrem per la porta de darrera que dona a un pati molt maco, acte seguit entem per una porta que dóna a un segon pati interior en el centre del qual hi ha un pou molt maco i des d'on es distribueix l'accés a les dues cuines, el menjador exterior i el menjador interior. Allí mateix trobem algunes habitacions i uns quartos de bany, i l'escala d'accés a la segona planta on hi ha una habitació molt gran on tot és a punt per dormir-hi. Hi ha altres habitacions, un segon quarto de bany, i una sortida al balcó de darrera que dóna al pati interior d'avans. El tercer pis té més habitacions, però ja ens vé gran i ens quedem al segon a viure. Mentre uns preparen el sopar, altres es dutxen i els tercers arreglen les dutxes.

     Quan en Miquel ja s'ha dutxat, amb la pell vermella de l'escalfor de la dutxa, en Carles i l'Enric ja han trobat una solució al problema i aprofiten per dutxar-se. Mentre, es fan els llits, es para la taula, es van a comprar flams i es prepara el fabulós sopar de cap d'any. Aquest va a càrrec d'en Miquel que havía previst fer pinya amb pernil, però com que tenim por de quedar amb gana fem un consomé com entrant. Al final el menú queda com sopa de lletres i pinya amb pernil, un sopar de culte que de segur no es va repetir en cap dels restaurants. Quan ja estavem de fer els rotets i altres efectes, vam prendre el raïm i els flams i cap a Maó falta gent. Anem cap a la plaça de la vil·la i esperem l'hora. La plaça és plena de gent i hi ha molt d'ambient. De sobte un so semblant a una campanada i... les dotze. Ens sorpren gratament el fet que no es toquin els quarts, per això ens hem de menjar els dotze raims en vuit campanades, les que ens han sobrat al menjar-nos els quatre quarts. Senyors ja sóm al 1994!

     La gent a la plaça, molt modada, improvitza guerres de xampany en les que intervenim amb el nostre War Cava Special. En Pou en pren per error i una mica més i vomita els quatre flams, però la festa ha començat i no ens pararem per això. Tot seguit l'expedició es dirigeix al Jazz Cava, capitanejada pe'n Carles que ens dirigia d'allò més bé. Allí van començar a baixar pomades i de cop l'Enric va començar a intentar fer-nos creure que era un avió hercules i amb l'excusa anava tocant culs. Després de les pomades al Jazz Cava van venir ses herbes al Jazz Cava i finalment el compte. Sortint de Jazz Cava vam dirigir-nos cap es Port, l'Enric va aprofitar per trucar a casa, que hortero, i mentre vam buscar un lloc per seguir amb la festa, però com que tot era ple ens vam apalancar en un petit bar d'es port anomenat (Té, ara no m'en recordo) on l'Enric va fer una buidada de pap com a bon avió hercules que era. Més tard l'Enric va tornar a gitar mentre en Carles ens portava al Tropical, que era tancat. Finalment vam anar a parar en un bar on l'Enric va trallar i va menjar xocolata. Després es va adormir i els altres van aprofitar per menjar xocolata amb coca i amb tranquilitat. També van veure un Gin amb Palo i se'l van beure. Vé, és un dir, perquè com que ja no se'l podien acabar el van bocar a la petaca. Finalment i a petició de l'Enric tot dient: "Nemacasadormí" el grup va anar fins a sa Pallofa on va "descansar" fins al matí.

     Quan tothom es va haver llevat, es va procedir a degustar el dinar que en Pou havía preparat als efectes. Es tractava d'un piscolavis variat, tortellini a la carta i graellada de carn. Un cop tips, l'expedició va posar-se en marxa rumb a Fornells. El viatge en cotxe va ser tranquil i sense sobresalts a velocitat de creuer, i així es va arribar a Fornells. El vent bufava fort, el mar estava mogut i per això no vam pixar cara es vent. Procedirem a fer la visita de cortesia a Sa Torre de vigilancia i acte seguit, tot esquivant la guàrdia civíl vam retirar-nos estrartgicament avans d'esser detinguts per robar àncores. Acte seguit vam seguir el viatge cap al cap sa cavallería. El camí era dolent i calia anar obrint tanques, però al final vam arribar al far i vam donar una volteta per allí. Avans que no caiguessim pel precipici ens en vam enretirar i com qui no vol ens ficarem en una cova que hi havía allí perduda. En Carles duia una llanterna que amb prou feina si feia llum i els que anaven al darrera ja no podien seguir perquè no s'hi veien. Al final va resultar que la cova donava al precipici directament i era molt bonic.

     Finalment, sota un vent potent, vam veure com el sol es ponia a ponent. El far ens va il·luminar el camí de tornada i tot seguit ens dirigirem cap a Ciutadella. Al passar pel Mercadal en Pou ens va dir que allí ell i en Pinto havíen menjat uns macarrons molt bons. Després arribem a Ciutadella. Aparquem a la plaça de la vil·la i donem una volteta per la ciutat. Visitem la catedral i el pessebre que hi ha, i també un bar que s'anomena la barreta en un passeig on la gent passeija. Molt agradable. Pomades i herbes mentre l'Enric explica la teoría dels homes de color a la resta del grup, que es la que diu que la societat es divideix en...

     Després de donar una volta, menjar-nos uns gelats i jugar a pilota a la plaça de la catedral, ens decidirem per anar a sopar al port a base de tapes. El local s'anomenava el Tritó i era un bar força gran i agradable. Després de ses tapes, regades amb un blanc pescador, van venir ses pomades i ses herbetes. Ja força contents vam anar fins a un local anomenat sa clau, molt a prop. Es tracta d'un local a vora de l'aigua escolpit a la roca i amb forma de cova. Segurament avans era una quadra, però un cop arreglat té un ambient tot especial amb el jazz com a música de fons. Allí vam xerrar i van baixar pomades i herbetes, exeptuant en Josep que en un atac de serietat va preferir un rom Havana Club de set anys. Després de jugar al billar vam abandonar el local i anarem fins a un altre bar anomenat tip tip. Unes pomades i una mica de xerrera, però el bar, força quillo, no era gaire agradable i ens va forçar la retirada. L'Enric volia trobar un bar, Mahara's, i després de preguntar hi vam arribar. Calia baixar unes escales i s'arribava al local, cosa que el feia molt sinistre. Malgrat tot era molt ben parit i vam esgotar les últimes hores en la barra del bar a base de pomades i herbes.

     Després de perdren's una mica i mentre en Puji tocava els timbres de les portes, vam tornar al cotxe i amb ell cap a casa. No recordem pas l'hora que era quant vam sortir de Ciutadella, força tard, però vam fer els quaranta-quatre quilòmetres que ens separaven de Maó depressa però sense còrrer. Al passar pel Mercadal en Pou ens va dir que allí ell i en Pinto havíen menjat uns macarrons molt bons. Després vam arribar a sa Pallofa i entre guerres de coixins ens vam adormir.

     El despertar va precedir l'hora de dinar. L'encarregat aquest cop era l'Enric que va preparar el dinar sense treure's el pijama. La pregunta és, que collons feia amb pijama si dormia despullat? El menú es componia a base d'espaguetti carbonara, de primer, i llibrets de carn. Vam dinar i acte seguit vam muntar una nova expedició, a visitar cales. Avans l'Enric es va vestir.

     El primer lloc on vam anar, sense cap problema, va ser Cales Fonts, una cala molt maca amb la sorra molt fina i que ens va servir per jugar una bona estona. Calia veuren's, jugant amb la sorra, corrent, saltant, tirant-nos per terra, etc... Quan ja vem estar d'enterrar en Carles a la sorra, essent ja fosc vam partir a buscar Cales Roques. No ho trobabem per enlloc i aleshores, l'Enric, que anteriorment ja havia donat mostres de la seva intel·ligencia superior a l'hora de buscar camins alternatius va ficar-se per un caminet a per totes. Despres de perdren's per sempre ens vam trobar un noi que anava amb un Renault 4 i que ens va dir que anavem pel bon camí i que ell també hi anava. Malgrat tot, no sabem com nosaltres anavem en direcció oposada, però pel camí correcte. Finalment vam arribar a Cales Roques, però com que ja era fosc no vam veure res. Malgrat tot, vam agafar els instruments i ens vam assentar en una roca a tocar el fabulós sóm a Menorca, entre d'altres temes mentre els estels eren partíceps de la nostra cançó. També hi havía un gatet molt simpatic que una mica més i li fa tenir un atac de cor a n'en Miquel, però ho va resistir.

     Al cap d'una estona i quan ja començavem a agafar fred, vam decidir de marxar, i després de perdren's unes quantes hores, en Carles ens va portar a una altre cala, el nom del qual no recordo, i allí, no se sap ben bé perquè, l'Enric va intentar endevades de fer entrar en Carles a l'aigua a banyar-se. Malgrat tot, ell si que s' hi va posar i es va estar banyant una estoneta, fins que va venir el camió i van treure el bloc de gel.

     Després d'això ens vam tornar a perdre i finalment vam arribar a sa Pallofa. Avans d'entrar vam pasar pel bar de davant la casa a preguntar si sabien on era el famós Cau on en Toni ens havia recomenat que hi anessim. Ens van adreçar al lloc, però nosaltres primer vam anar a la casa a sopar. El sopar va anar a càrrec de la Menda però no recordo que va fer. En acabat, però, tots anarem cap al bar de davant sa Pallofa a fer unes pomades i unes herbes i de passada jugar unes quantes partides al billar. De fet ningú en sabia gaire, però ens ho passavem força bé fins que vam haver acabat l'ampolla d'herbes i vam tenir que demanar patxaran. Realment no era el mateix. Per tant vam sortir d'allí i vam tirar milles cap es Cau. El local va ser fàcil de trobar, era darrera la casa, al port que hi havia a sota nostre, i relativament a prop si baixavem per unes escales molt llargues i velles. El cau va resultar un local semblant a sa Calau, es a dir, una cova que entrava a la pedra amb una porta a l'entrada. Alguns cartells a fora ja avisaven que aquell era un lloc destinat a cantar, però un cop a dins el lloc era molt tranquil i calmat. La llum era tènue i la barra era a la dreta mentre que petites taules s'escampaven pel local envoltades de bancs enganxats a les parets plens de coixins i tamburets molt petits. La taula del fons ja era ocupada, hi devia haver unes quinze persones, i nosaltres cinc ens vam apalancar al davant de la barra. La nit va ser llarga i allí mateix vam poder sentir un reraseguit de boleros i cançons per l'estil, cantades d'una forma exel·lent i acompanyades igualment bé amb una guitarra espanyola i unes maraques. El senyor de la guitarra era un avi jove, que tocava el que fes falta, i el més impresionant era el senyor de les maraques, un altre avi, més gran que l'anterior, molt modat amb unes maraques brasilenyes autèntiques i que després ens van dir que van costar-li quaranta mil pessetes.

     En acabat, cap allà les dues quarts de tres, vam pagar les pomades, patxarans, herbes, gins amb menta, gins, roms i wiskies, cosa que va sortir-nos per vuit mil pessetes, i vam marxar. Vam pujar les escales com vam poder i cap a dormir falta gent ja que l'endemà en Carles tenia que ser a les set al quartel i allí no perdonen.

     El despertador sona a quarts de set i en Carles i la Menda són els únics que li fan cas. En Carles es vesteix i la Menda desperta l'Enric que ha de fer de xofer. L'Enric es posa el pijama i tots dos marxen cap a Santiago. Es despedeixen i l'Enric torna a dormir. En Carles, mentrestant, s'informa de que haurà de fer en el seu nou lloc de treball.

     Cap al migdia es lleven els quatre elements que hi ha a la casa. L'últim és l'Enric que com sempre és resisteix a sortir del llit. El dinar va a càrrec d'en Puji i la minuta és la seguent: Fideus a la Cassola i hamburgueses, amb una sorpresa de postres, la típica banya menorquina.

     Dinem depressa i decidim d'anar a fer visites culturals per Menorca. Falten un parell d'hores per que en Carles sutri de permís, per tant iniciem la marxa i anem a veure una taula que hi ha no gaire lluny de Maó anomenada el Talatí de dalt. Hi arribem sense gaire embolics amb el cotxe i ens perdem quan caminem. Malgratot, un cop enfilat el camí correcte trobem un parell d'ases la mar de bonics i amb qui ens fem molt amics. Després fem la bonica visita cultural a la taula i els seus voltants. En acabat sortim del lloc i anem a veure unes navetes que hi ha per allí a prop ens hi estem una estoneta jugant a papes i mames megalítics i fem les fotografíes de cortesia mentre en Pou intenta trobar un record per endur-se'n a casa. El convencem que un pal de corrent és molt gros i es conforma amb dur només la part de dalt. Quan ja estam farts de fer tonteries per sa naveta i decidim de partir cap a Santiago on en Carles ja deu haver acabat per avui.

     Quan ens reunim tots cinc, prenem el cotxe i anem cap a Monte Toro, després que l'Enric s'emplastés en fer aquesta visita. Al passar pel Mercadal en Pou ens va dir que allí ell i en Pinto havíen menjat uns macarrons molt bons. Quan arribem a dalt encara és de dia i es pot veure quasi tota la illa. El panorama és preciós i sembla talment una maqueta de juguet. Fem una volteta pel turonet i entem a veure l'ermita que hi ha. Tot plegat molt bonic. Semblem talment uns turistes de època baixa. Quan ja no ens hi veiem tornem a baixar i després de carregar benzina intentem trobar un poblat prehistòric endevades. El que si trobem és un lloc anomenat Cales Bou que sería precios si no fos per un hotel inmens que hi ha al mig de la cala. Quan ja hem fet prou tonteries deixem el lloc enrera i tornem cap a Maó ja que en Carles té que ser al quatel a les deu, i aquell serà l'últim sopar que podrem fer junts.

     Abans d'anar cap a casa, però, parem en un supermercat a fer quatre compres per completar el sopar. L'Enric compra un munt de coses ja que és l'encarregat de fer el sopar i vol que aquest sigui realment bo, i també compra una ampolleta de gin Xoriguer. Els altres se'l miren extranyats. Acte seguit tornem cap a sa Pallofa i preparem el darrer sopar. Raviolis i mandonguilles acompanyades de bacon amb datils i fuet, i un gelat per postres, a més de fruits secs i fruita, regat tot amb vi blanc i xampany, i es clar, de les corresponents pomades que la Menda s'encarregava de fer. El Jack Daniel's ja feia dies que s'ens havia acabat, per això la pomada va ser en nostre únic suport i per tant quan va ser l'hora de dur en Carles al quartel el gin ja s'havia acabat. Tots junts vam marxar cap a Santiago i mentre en Carles entrava al quartel tots entonavem el fabulós Sóm a Menorca per despedir-lo. Una mica més i ens arresten a tots, però vam fugir a temps.

     Tornem a sa Pallofa, molt animats, pel camí trobem un senyor que fa auto-stop i que s'empenedeix de pujar al cotxe, però es clar, estem molt animats amb la cançó. Anem a la casa, recollim tots els patracols i ens acabem el que encara queda als gots, i com que no sabem que fer, marxem cap a Ciutadella a fer un tomb. Al passar pel Mercadal en Pou ens va dir que allí ell i en Pinto havíen menjat uns macarrons molt bons. Ciutadella, malgrat tot, és ben morta. Aparquem com podem i donem una llarga volta intentant trobar un bar. Tot és tancat. Tot menys un bar que el dia abans havíem omitit i que s'anomena Ulisses. Malgrat tot quan entrem ja estan recollint però ens diuen que podem fer s'ultima copa. Ens hi estem una estoneta i quan anavem a marxar entaulem conversa amb el cambrer. Al cap d'una hora encara eram alla parlant de l'illa, de Barcelona i de més coses. Ens despedim i just avans de marxar trobem un altre local, més heavy que l'Ulisses i que no recordo com es diu però que es coneix pel bar del gat perquè tenen un gat molt maco que sel's escapa. Ens estem una bona estona allí i quan ja n'estem de xerrar i de pomades paguem i marxem. Encara busquem un darrer bar, però al final i després de donar voltes per Ciutadella reemprenem el camí cap a Maó. L'últim viatge que feiem junts tots quatre. Al passar pel Mercadal en Pou ens va dir que allí ell i en Pinto
havíen menjat uns macarrons molt bons. També és l'últim cop que ho diu.

     Sa Pallofa és on sempre, però més buida. Dormim una mica i ens despertem aviat per fer les maletes. A mig matí.

     Carreguem quatre coses al cotxe, les justes per partir, i anem cap a Maó a comprar les ensaimades de culte. Primer, però, passem per les destil·leries Xoriguer i fem una bona proveida. Qui sap si hi tornarem. Malgrat tot no comprem totes les ampolles de gin i herbes que voldriem, però bé. Tot seguit venen les ensaimades i en acabat tornem a sa Pallofa perquè en Pou s'hi ha deixat les sobrassades. Es clar, tants dies allí, com volia enrecordar-se'n.

     L'última passejada per sa Pallofa, l'últim adéu al Cau i es Castell. L'últim renec en veure l'escultura de la plaça giratoria en forma de monolit i l'últim rot a Maó. El camí fins a l'aeroport és curt i ple de les places giratories a les que ja ens haviem acostumat. Entre bromes i amb la cara trista es canvien els bitllets i ens esperem que sigui l'hora. Quan ja no falta gaire l'Enric es despedeix de tothom. Ell encara es quedarà una quans dies. Marxa per veure si encara és a tamps de portar en Carles a l'aeroport, però quan arriben veuen un avió que s'enlaria i que suposen que és on hi ha en Miquel, en Josep i la Rosa Maria.
     
fi