Diari de l'estada a Mostar
Nota: 4 Estat:Text Definitiu	Tipus: Narració Viatge Ref:Trup de Nassos
Comentari: Però a mi m'agrada Dades:

Set Dies a Mostar
De com va començar tot, ara ja queda molt borrós. El primer crit va sentir-se quan després de baixar els gegants del turó de l'Home en Ramon Fugaroles es va aixecar de la taula on tothom dinava i va proposar de dur els gegants cap a Bósnia. Qui més qui menys ja esperava alguna idea esbojarrada com aquella, però allò semblava més una utòpia que un fet realitzable. Tot plegat va quedar sobre la taula. O no?Durant la setmana següent, tant en Ramon com en Jordi Gonzales van entrar en contacte amb l'associació Pallassos Sense Fronteres. En pocs dies es va enfilar una agulla que va començar a texir un dels projectes més ambiciosos de l'història dels gegants. Primer es va començar a consolidar el grup que marxaria cap a terres llunyanes, tothom hi era benvingut, i de seguida es va comptar amb un bon nombre de gent, que a més, eren d'allò més pràctics. Geganters, grallers, camallargs i pallassos, amb més o menys grau de maduresa formaven part d'un fruit que començava a madurar. Malgrat tot, calia pensar a buscar fons per finançar una expedició com aquesta. Les propostes de la colla anaven des de la venta de quilometres simbòlics fins a muntar la paradeta a les rambles. Tot plegat va fer que en poc més de dos mesos es recollís més d'un milió de pessetes. Però si es va tardar dos mesos a recollir els diners no va ser pas per gust. Si voliem marxar haviem calculat que calia fer-ho a finals d'agost, fent coincidir així les vacances d'un amb les de l'altre i facilitant al màxim que tots els que formaven l'expedició poguessin anar-hi.Durant el mes de juliol es va triar la data, el dilluns 22 d'agost. Era el dia ideal per marxar, forçat sobretot per la jornada de l'Enric, que s'acabava el dilluns a les set. Fins aquest dia el ritme de treball va ser frenètic, i calia combinar la recollida de diners pel viatge amb la programació del mateix i, es clar, amb les feines de cadascú, que van dificultar molt tota la tasca ja que degut als incendis de l'estiu, cada tres per quatre ens quedavem coixos de gent. Però a empentes i trompicons vam arribar, quasi sense adonar-nos-en, al dia vint-i-dos. Ara si que podiem parlar d'un projecte sòlid. Més que res perquè sinó marxariem embastats. L'expedició gegantera la formaven en Ramon Fugaroles, la Cristina Fugaroles, en Joan Fugaroles, en Miquel Àngel Fugaroles, la Montse Maso, en Jordi Gonzales, en Jaume Palaus, en Josep Pou, en Xavi Cortada, en Pere Ortega, en Carles Reverté, la Mercè Tarragó i l'Enric Tarragó. També ens acompanyava la Rosa, com a responsable de Pallassos Sense Fronteres, i, és clar, en Ramon i l'Antonio, els dos xofers més "ben parits" de tot el mon i part de l'extranger. Malgrat tot, a terra es quedava molta gent que sens dubte van venir, si més no, en esperit amb nosaltes. Gent com la Núria, la Eugenia, en Jordi, en Quim, en Pep. Gent que per una causa o altre no van poder pujar a l'autocar, però que ens van ajudar tant com va ser possible a acomplir el somni. Cap nen sense un somriure.El dia vint-i-dos d'agost a les deu hores del vespre, mes o menys, i en mig d'una bona gentada l'autocar va emprendre el camí cap a Mostar. No feia pas massa dies que ens havien dit quina seria la nostra destinació, i quan ens en vam assebentar la nostra reacció va ser molt diversa. D'entrada tots en teniem moltes ganes, però saber que ens mig ficavem a la boca del llop espanta fins i tot als més agoserats, i més d'un va fer testament al marxar. Ara, marxar, vem marxar tots.El viatge fins a la frontera d'Herzegovina era llarg. Va durar trenta-sis hores durant les quals vam travessar França, Italia, Eslovènia i Croàcia. No vam tenir massa problemes enlloc, exeptuant alguna taxa extra que ens feren pagar a Eslovènia i alguna ànecdota que ara resulta divertida com el posat del nostre xòfer explicant per senyes a l'aduaner que era un gegant. Abans d'entrar cap Herzegovina contactarem amb la Buba, la noia que ens faria de guia al llarg de tot el viatge. Buba no era més que el diminutiu d'un nom molt complicat que ningú recorda, i, al contrari del que s'ens havia passat pel cap, era una noia de pell blanca, baixeta i prima amb el cabell curt. Parlava un espanyol extrany, de llibre de text, però ens enteniem d'allò més bé. Junts creuarem la frontera, i entrarem cap a l'interior d'Herzegovina. Ens pararen a força controls, però cap ens demanava massa cosa. De fet podriem haver camuflat un elefant als equipatges i no se n'haguessin adonat. Això si, tots nosaltres estavem assentats correctament i sense dir ni paraula. I així vam arribar a Mostar. Pel camí ja vam anar veient el que ens esperava, cases destruïdes, cotxes bolcats i cremats, forats de bala per tot i un paisatge desolador, que en petites dosis ens anava arribant. No era més que el prefaci d'un escenari que de seguit vam còneixer. Mostar. A mida que anavem entrant a la ciutat, els comentaris a l'autocar canviaven el seu to. Ara ja no cantavem, ni feiem acudits. Ara només miravem a una banda i a l'altre i contemplavem, sorpresos, el que era la guerra. És clar que ens havien advertit que només arribar quedariem fotuts i deprimits pel paisatge. És clar que per la televisió tots haviem vist aquella desolació, però ara, enmig d'una terra destruida, era quan et donaves compte de la realitat. I de cop, tots, més o menys de pressa ens van adonar que si nosaltres erem allí no era pas per contemplar el paisatge, sinò per alegrar-lo. En poc temps ens vam anar animant els uns als altres i de seguida vam preparar els equips de pallasso tot esperant baixar de l'autocar. Primer ens portaren a la nostra casa, un habitatge impecable només marcat per vuit o deu forats de bala. En poc menys d'una hora descarregarem l'autocar i pujarem els equipatges al quart pis. Es tractava d'un pis amb un gran menjador-sala d'estar, que de seguida es va transformar en dormitori, tot i disposar de dues habitacions més. I és que catorze persones són catorze persones. Com que encara era aviat, mentre uns prepareven el dinar, els altres es van acostar al riu. I es que si la casa estava força ben conservada, no quedava lliure de la resticció d'aigua. Pel que sembla, les tuberies de Mostar havien estat destruides i no hi havia subministrament a tot el nostre sector. Per tant, si ens voliem rentar calia arribar-se al riu, que per altre banda era una passada. El cabal era molt gran i l'aigua era força neta, per tant que banyar-s'hi, a més d'una necessitat, era un goig. Nets i a punt, a la tarda ens dirigirem cap a la nostra primera cita amb la quitxalla. Mentre ens dirigiem cap a l'estació de trens, el punt de sortida, parlavem amb la Buba. I es que no veia gens clar això de fer passejar els gegants pels carrers de Mostar. Li feia massa por que els nens tiressin els gegants per terra o intentessin fer caure la Cristina amb els camallargs. Finalment vam arribar a un tracte amb la Buba, fer un cercavila de prova, i si no ens en sortiem amb els "terribles" nens de Mostar, aleshores seguiriem els seus consells.Tot just arribarem a l'esplanada de l'estació, la quitxalla ja es va amuntegar al voltant de l'autocar. Mentre uns montaven els gegants, els altres es vestien de pallassos i qui sobrava començava a pintar les cares dels nens. Com que n'hi havia molts calia anar per feina i la majoria s'havien de conformar amb un nas vermell i un puntet a les galtes. Aquí ens vam adonar que ens faltava una peça per muntar la cuca, però mentre decidiem d'on treure-la ens adonarem que si posavem algú dins la cuca, aleshores ens faltaria gent pel cercavila. Per tant ens vam estimar més de no muntar-la. Va quedar per reserva si algun dia feia falta, però al final no va caldre.En un tres i no res començavem el cercavila, i si en arribar hi havia un centenar de nens voltant per l'estació, al moment d'engegar ja n'hi havia més del doble. La Buba va demostrar tenir raó, els nens de Mostar eren "terribles" però nosaltres també en vam tenir. I és que com diu la famosa frase "geganter previsor val per dos" tot era questió de portar els gegants esperant ser estirats per qualsevol banda, mentre feiem tot terreny pels foradats carrers de Mostar i esquivavem les linies de corrent provisionals posades a massa poca alçada. Comptat i debatut, el nostre primer cercavila va ser un èxit, i si la Buba estava sorpresa, nosaltes més. Sobretot perquè si al començar el cercavila ens haviem enfrontat als "terribles" nens de Mostar, en acabar i gràcies a la màgia dels gegants i dels pallassos, parlavem dels "no tant terribles" nens de Mostar. En poc més d'una hora vam veure que els nens que al començament havien sigut dels més rebels, ara començaven a dónar-nos la mà i entraven dins el joc dels pallassos. Fins i tot vam aconseguir de fer-los ballar alguna dansa, tot esperant que els nostres companys d'expedició, a qui haviem batejat els "Sevillanos" comencessin el seu espectacle. Mentre els "Sevillanos" muntaven el seu circ per la canalla, nosaltres guardarem els gegants dins l'autocar. Decidirem de desmuntar tant sols el caballet per poder agilitzar el muntatge i desmuntatge d'aquests. Per tant portavem els gegants muntats dalt de l'autocar fent-nos companyia entre actuació i actuació.Quan els "Sevillanos" van acabar el xou, vam entretenir la canalla mentre ells desmontaven, i finalment marxarem cadascú cap a caseta.Després de sopar, uns quants components de l'expedició baixaren a donar un volt per Mostar, i és que si alguna cosa ja hi havia en aquell paratge desolat eren bars. Això si, només tenien cafè i cervesa. Ens assentarem a la fresca de la terrassa d'un bar i després anarem a fer una visita als bombers, on hi havia un bon ambient de gresca. A les dotze tornarem cap a casa ja que no voliem ser enxampats pel toc de queda.El dijous ens vam despertar força aviat. Teniem prevista una actuació de bon matí i no voliem faltar a la cita. Es tractava d'un camp de refugiats a Tasovcici on vivia força gent. Era un gran edifici, com una escola o una casa de colònies, on vivien unes dues centes persones. Hi havia un gran pati, on vam improvisar un cercavila petit ja que no era massa aconsellable sortir del camp. Des d'allí ens van ensenyar un camp cremat dels voltants ple de bonys. Mines. És ben curiós que per molt que t'en parlin no t'ho acabes de creure fins que ho veus. Malgrat tot, no ens hem pas aturat i em fet ballar tant els gegants com la canalla al ritme dels grallers. En acabat el nostre petit "cercapati" com caldria dir-ne, en Xumet i en Xinxeta han estrenat el seu numero de pallassos. No l'han pogut fer sencer perquè els "Sevillanos" ja tenien a punt el seu "Circo de la España" i mentre aquests actuaven nosaltres recolliem els gegants cap a l'autocar. La visita s'ha acabat amb una repartida de pilotes i caramels per a tots els nens. L'actuació s'ha acabat ben aviat i nosaltres encara teniem ganes de fer cercaviles. N'hem parlat amb la Buba, que ja començava a creure que no hi havia forma de parar-nos, i ens ha parlat de dos camps més. Ella, però no ens ha acompanyat, ja que ha anat amb la Rosa a enviar un fax cap a casa. Un fax que, per cert, van rebre totes les mares. Mentre, nosaltres ens dirigirem cap a un camp muntat a base de moduls habitables. No feia massa que s'havia habilitat aquell camp i certament la gent que l'habitava semblava més fotuda que no pas al camp on acabavem d'estar. Això si, n'hi havia molta més. Hem muntat els gegants i els hem fet arribar al camp de refugiats que quedava a uns dos-cents metres de l'autocar. Com que era difícil de fer-los moure per dins el camp els hem fet ballar dins un camp de futbol que hi havia a l'entrada. També hem fet ballar els nens i després de repartir caramels els hem deixat. Més que res perquè teniem ganes d'anar a fer una altre visita.Ens havien parlat d'un tercer camp de refugiats el qual havia sigut acondicionat a partir de vagons de tren que s'havien quedat aturats a les vies d'un encreuament al començar la guerra. Per arribar-hi ens va caldre travessar un pont sobre el riu amb un cartell que limitava el pes dels vehicles a vuit tones. Nosaltres vam calcular pesar-ne setze. El més dur, però, va ser observar el contrast entre la ciutat que hi havia un cop passat del pont, una ciutat amb botigues i establimens, que practicament havia esquivat el pas de la guerra, i que era la cara oposada als vagons. Una estació de tren oblidada amb uns trens aturats per la guerra i dels quals van començar a baixar nens i gent gran que quedaven perplexos en veure la geganta ballant per la seva esplanada. Malgrat tot, allí només vam muntar la geganta, perquè el cel amenaçava tempesta i ens va fer por de no ser a temps d'eixuplogar els gegants. Ho vam ben encertar, encara no duiem quinze minuts allí que va començar a ploure. Vam tenir el temps just de plegar la geganta i quedar tots molls com ànecs. Això si, més contents que un nen amb sabates noves.Marxarem amb un sentiment de ràbia vers la pluja que arribava ara, després de tant temps de necessitar-la, quan no ens feia falta. Va ploure tota la tarda i tot el vespre, i des del balcó de la casa era impresionant veure les descàrregues elèctriques il·luminant un Mostar fantasmagoric als nostres peus.Ens passarem tota la tarda fabricant pilotetes de mill, i al vespre els "Sevillanos" van venir de visita a casa i vam muntar una festeta. A quarts d'una de la nit ens van avisar que ja hi havia el toc de queda i que era millor que deixessim de cantar si no voliem problemes.Una mica més tard que el dia anterior ens vam anar despertant. El cercavila d'aquell dia estava previst per la tarda, i per tant voliem dedicar el matí a donar una volta per la part de Mostar on estavem. Cap a les onze del matí va venir la Buba i tots plegats marxarem en ramat a voltar Mostar. Amb la visita vam poder veure més de prop la destrucció, però també ens vam fer particeps de que la reconstrucció ja estava en marxa i de que la gent tornava a preparar les cases per viure-hi. També vam veure el Neretva, el riu que travessa Mostar, i una de les parts més vives de la ciutat. Malgrat tot, el riu divideix en dues parts Mostar i per creuar-lo cal emprar unes passeres penjats construits on abans hi havia hagut els pons que creuaven el riu. Per creuar-lo calia esperar que no s'acumulés massa gent, i la Buba ens va recomenar que en Josep i l'Enric no passessin junts no fos cas que hi hagués alguna desgràcia. Així, tot passejant, arribarem fins al front de guerra. Allò realment era una autèntica desolació. En el pal d'una senyal de tràfic vam arribar a contar més de deu impactes de bala. No cal dir que els edificis eren autentics coladors provocats pels franctiradors igual com si es tractés de la superfície de la lluna plena de cràters.Després de la visita vam proposar a la Buba de travessar el riu amb els gegants i anar a fer un cercavila per aquella banda, però ens va recomanar que no ho fessim, ara que ja no sabía que dir-nos.Abans de dinar ens vam remullar al Neretva, més que res perquè el companyerisme va més enllà d'aguantar els fums. També cal aguantar les olors i arribats a certs punts podiem parlar d'un companyerisme increible per part de tots. Per això, una bona ensabonada i com nous. Per la tarda teniem una nova actuació a Jablanika, un poblet que hi havia a uns quaranta quilometres de Mostar seguint el curs del Neretva. Arribar, però, a Jablanika no era feina fàcil. No massa amunt el Neretva es convertia en un embassament artificial que convertia la vall en un inmens pantà, el qual calia vorejar amb uns pons que en la seva època devien ser molt bonics. I diem això perquè ara eren destruits i travessar-los era una feina de xinos. El primer calia esquivar-lo i passar per un pont flotant que hi havia a sota. Aquest pont canviava de lloc cada dia degut al nivell canviant de l'aigua, i per passar-lo calia imitar als herois del tot terreny. Els dos altres ponts eren més fàcils de passar però un d'aquests ens exigia a tots baixar de l'autocar a fi d'alleugerir pes. Sort en vam tenir en aquestes ocasions d'en Ramon i l'Antonio.Si bé arribar a Jablanika era complexe, almenys era agradable de cara al paisatge, i és que d'uns turons secs i llisos passarem a uns prats verds i unes muntanyes altes i boscoses. Jablanika era un lloc preciós on hi havia un museu dedicat al general Tito per haver aturat l'avanç dels alemanys en aquell punt. Un museu que ara era un camp de refugiats.El lloc previst per al cercavila era un inmens prat verd per al qual vam fer caminar i ballar els gegants mentre els pallassos i els camallargs feien de les seves. Tot i que no sabem ben bé qui feia de les seves. Un grup intentava de fer caure la Cristina que va haver de baixar més d'una vegada. Els gegants tenien prou feina a esquivar els forats d'obús del terra per anar esperant que els hi estiressin la capa i els músics es veien constantment envoltats per massa nens. Era difícil de controlar, però al mateix temps que et preocupava, et senties a gust de tenir tanta feina. I és que tot plegat és un joc i quan en coneixes les regles és quan disfrutes més. Mentre decidiem si en Xumet i en Xinxeta muntaven el seu numero, els "Sevillanos" ja havien començat el seu, així que sense pensar-hi més vam plegar els gegants i cap a casa.Aquell vespre no estavem massa per orgues i com que el cansament començava a notar-se, vam anar a dormir aviat, després d'una tertulia amb l'Oriol, en Zambo i en Jesús, Sevillanos tots tres, i la Buba.El Dissabte haviem de fer l'actuació per la tarda, així que tot just asseventar-nos que just a sota casa nostra teniem un horfanat, vam decidir que podiem anar a fer-hi una visita. Com que amb prou feines si era a cinc-cents metres, ens hi acostarem tot fent una caminadeta, això si, sense gegants, ja que a dins l'orfelinat ens hagués costat fer-los entrar. En realitat es tractava d'un conjunt de moduls habitables on hi havia un menjador i uns dormitoris. Pel que sembla hi ha nens que viuen allí, i d'altres que hi van a passar el dia. Així, doncs, primer vam fer actuar els pallassos, després van afegir-s'hi els músics i vam intentar fer-los ballar unes quantes dances. Finalment els vam lliurar el material escolar que duiem i vam repartir pilotes i caramels als nens. No ens hi hem estat fins massa tard, ja que haviem d'estar a punt per la tarda, així que en acabat em pujat a dinar. Mentre anavem cap a casa hem sentit com es feia explotar controladament les restes d'un dels ponts que travessa el Neretva de cara a reconstruir-lo. Tot i que el pont era força lluny de casa, l'explosió ha estat espectacular, i fins i tot n'hem pogut retatar els efectes, ja que teniem un equip a punt al balcó de casa.El cercavila de la tarda tornava a ser a Mostar, aquest cop, però, en un altre barri, més proper a l'entrada de la Ciutat. De primer hem tingut més problemes que mai, els nens eren difícils de dominar, i ens va caldre muntar una cinta a fí de preparar els gegants. El pitjor, però, era que a aquesta banda de la ciutat els nens juguen amb uns tubets d'on disparen projectils de paper, com si es tractés d'una cerbatana. Per suposat els seus blancs preferits han estat els gegants i la Cristina, que al cap de tres mesos encara es queixava de blaus al cos. Però al llarg del cercavila els hem pogut anar manyegant, i fins i tot, hem aconseguit que alguns llencessin les seves armes a canvi de les nostres. Una pilota, un nas o un parell de carmels i la pau es feia possible. També hi ha qui s'estimava més pujar els nens conflictius a cavall i donar-los una volta, i mentre s'ho passaven bé, es marejaven i així no donaven tanta guerra.El fet és que amb una mica de gràcia és facil treballar-se els nens i veure com en una estona tant curta poden canviar tant. Al final haviem aconseguit una tranquilitat força agradable, i els nens ja participaven amb nosaltres. En acabar el cercavila en Xumet i en Xinxeta ja tenien el seu "tinglado" a punt i ens han ofert una actuació de les seves durant la qual hem aprofitat per desar els gegants. Al començament els pallassos tenien algun problema per conectar amb la quitxalla, però de seguida s'han centrat i han aconseguit la resposta desitjada. El numero és senzill, i per tant bo per captar bé els nens. El poc text que tenia eren quatre paraules ben senzilles, un, dos, tres, magia, piloteta i piloteta, i una presentació que en Xavi s'havia encarregat de traduir i aprendres de memoria. La resta s'aconseguia fent pantomima i gags visuals. I per sort, el riure sona igual a tot arreu.Quan en Xumet i en Xinxeta han començat a tocar la marxa dels sants, senyal que acabava l'espectacle, els "Sevillanos" han començat amb el seu, i nosaltres hem decidit marxar cap a casa, aprofitant que encara erem a temps de passar pel Neretva a donar mostres de companyerisme.De fet, el nostre espectacle és constant, ja que cada vegada que sortim de casa ja ens esperen per acompanyar-nos. El riu no és una excepció i mentre ens banyem muntem un bon numero tots plegats.De tornada a casa ens hem adonat que en Joan no es trobava gens bé. La veritat és que no ens havia pogut acompanyar, ja que no estava massa fí al matí, però al vespre feia més mala cara que abans, per tant l'hem portat fins a un dels emplaçaments de Metges sense Fronteres a fí de que se'l miressin. No era res massa important, així que li han posat una injecció i cap a casa. Nosaltres ens hem esperat en un bar tot prenent una cervesa, mentre xerravem sobre com havia anat el dia. No massa tard, hem marxat a descansar.El diumenge al matí tornava a quedar penjat, per tant hem decidit que calia anar a fer un cercavila per l'altra banda de la ciutat. Hem baixat l'autocar fins ben a prop del riu i els hem muntat. A aquestes alçades muntar i desmuntar és una tasca ben ràpida i ja li tenim totes les mides preses. La Cristina dubtava si posar-se els camallargs o esperar en havent creuat el pont, però li han dit que ja l'ajudarien a passar-lo i ha obtat per cordar-se'ls. Així, doncs, hem començat a passejar els gegants direcció a l'entrada del pont. De fet no és més que una maniobra rutinaria que només té de dificultat l'alçada del pont i que aquest no para de moure's, però teòricament no ha de passar res. Així ha estat. Primer ha passat el gegant, de mans d'en Ramon i en Miquel Àngel, després la geganta, portada per en Jordi i l'Enric, i com que ningú l'ajudava, tot seguit ha passat la Cristina a gates, ja que creuar el pont dreta si que hagués estat perillós. Rera seu han passat els músics, que s'han aturat al mig a tocar i finalment els pallassos.Un cop a l'altra banda, hem continuat voltant pels carrers fins arribar a un camp de fútbol on els gegants han ballat una estona. També hem intentat fer dances amb els nens, però no semblen acostumats a fer rotllanes i es fa difícil aconseguir fer-los girar cap a banda i banda. Malgrat tot, En Joan Petit i el Bugui-Bugui els han seguit força bé, però el ball de la Maniera ha estat impossible de fer-lo.Després d'això, els gegants han tornat cap a casa, aquest cop, però, per un altre pont més baixet. Ara que ha estat més difícil de passar per aquest que per l'altre, ja que l'accés al pont esta molt malament i ens ha calgut dur els gegants tombats un bon troç. De seguida hem arribat a casa per dinar i marxar aviat cap a Potoci, un poblet que hi havia una mica més amunt de Mostar. Malgrat tot, quan hi hem arribat hi havia problemes. Pel que sembla els responsables del poble no volien que hi actuessim. Nosaltres, que ja estavem a punt no hem perdut el temps, i mentre la Buba discutia amb els responsables, hem començat a jugar amb els nens. Com a mínim que si ens feien fora, no fos en va. Al cap d'una bona estona ens han donat permís, i aleshores hem muntat el gegant. De seguida s'han amuntegat un bon nombre de nens i s'ha començat el cercavil·la. El poble era ben diferent al que ens haviem acostumat, les cases estaven separades les unes de les altres i totes tenien el seu jardí. El principal problema pels gegants eren les branques dels arbres, que força vegades tapaven tot el camí. Tot i això, el cercavila ha sigut perfecte i els nens ens han acompanyat bé i sense massa problemes. Hem vist uns nens més cuidats i arreglats, que contrastaven amb els que hi havia a Mostar. Tot plegat ha estat perfecte. Finalment hem arribat en una petita plaça on els "Sevillanos" tenien a punt la seva última actuació. Ells han començat i nosaltres ens hem quedat ja que alguns dels nostres no havien vist tot l'espectacle al complert i ens feia il·lusió. Quan sortia l'Oriol, punt a partir del qual tots coneixiem l'espectacle, sense fer massa remor vam endur-nos els gegants i els vam plegar a l'autocar. Mentre els desavem feiem broma amb una família que prenia la fresca en un balcó on els gegants hi feien arribar el nas. En acabat, però, vam marxar cap a casa. Al vespre teniem una petita festa organitzada en motiu de l'aniversari de la Buba, per tant, vam canviar-nos de roba, per estar minimament presentables, i ens vam presentar als bombers, lloc on s'havía organitzat la festa. Ens hi vam quedar fins tard i la veritat és que vam tornar després del toc de queda, amagant-nos dels guardies per una drassera que teniem estudiat el dia abans. El dilluns calia llevar-se aviat, però la veritat és que ens ha costat una mica a tots. En Joan, que darrerament no s'havia trobat massa bé, ja tornava a estar a punt, i s'ha tornat a afegir a l'expedició. Tots plegats hem marxat cap al primer camp. Aquest es trobava una mica més avall de Mostar i es tractava d'un petit poblet que disposava d'una escola força arreglada on hem aturat l'autocar. Mentre muntavem, alguns han aprofitat per trucar a casa, ja que des d'allí hi havia línea exterior. Malgrat tot, no hem pogut trucar tots, ja que els que hi han anat després del cercavila han trobat la cabina tancada. El cercavil·la ha començat a l'escola hi ha anat voltant un camí de terra per on hi havia les cases del poble. Era semblant al poble del dia anterior, però sense arbres i molt més planer. No hi havia massa nens, però tots ens han acompanyat al llarg del recorregut, i els gegants han pogut fer de les seves, saludant a la gent, escapant-se per algun caminet i empaitant la quitxalla. A mig cercavil·la, fins i tot hem pogut parar a fer el glop, cosa que no haviem pogut fer enlloc. Tot ha anat perfecte, i en acabar el recorregut, els nostres pallassos ja estaven a punt de fer el seu numeret. Els nens han entrat perfectament en el joc d'aquests, mentre nosaltres desavem els gegants i ens miravem enbadalits la "magía" d'en Xumet o el "conxerto" d'en Xinxeta.Cap a les dues del migdia ens hem despedit del camp i fem via cap al segon camp. De fet aquell era l'únic dia que d'entrada hi havia previstes dues acutacions. El problema era que la segona era més amunt de Jablanica, i que ens calia tornar a travessar els ponts. Ja hem mirat d'anar ben depressa, a fí de poder tastar un xai rostit que feien a prop de Jablanica, però com que ja anavem tard, només hem pogut parar mitja horeta a menjar uns entrepans de formatge amb "ketchup" i maionesa. Realment ha estat un menjar de supervivència. Sense entretenir-nos massa hem continuat fins a Ostrozac, un petit poble on hi havia un camp de refugiats. De primer semblava que no hi havia massa nens, però quan s'han començat a aplegar ha estat una xalada. El cercavila ha estat ben poca cosa, dos-cents metres a tot contar, però hem anat a parar al camp de refugiats on tots ens esperaven. Allí, en Xumet i en Xinxeta han tornat a muntar el seu numeret, seguit de jocs i balls per la quitxalla. Tots ens ho hem passat d'allò més bé. Ens han preparat un berenar, i hem tingut que accedir a menjar-nos-el, però qui més qui menys, s'ha passat més estona jugant amb els nens que menjant. El que si que hem acceptat gratament ha estat la dutxa. En aquest camp ja tenien muntat un sistema de dutxes i quasi tots hem passat per sota l'aigua abans de marxar. Ha estat un dia rodó, i ja tard emprenem el viatge de retorn cap a casa. Aquest és el dia que ens hem acostat més a Sarajevo. Si mirem el mapa, quasi estem a la mateixa distancia en línia recta de Sarajevo que de Mostar. Ens informen que més amunt el pas està barrat i que ja no s'hi pot pujar.Tan depressa com hem pogut hem fet cap a casa a dormir, i no ens ha costat massa. Qui més qui menys esperava el repós amb ansia.