Popular moderna

Un dels problemes d'aquesta història és, probablement, que Pau Pere, el seu protagonista, es mor tot just començar. La mort de Pau Pere no va ser heroica, violenta ni espectacular. No va ser agonitzant ni instantània. Va ser una mort standard, amb un enterrament normal i amb un difunt corrent.
El dia de la seva mort va ser un dia amb sol, sense vent, un dia en que van morir tantes persones com era previsible i un dia que va tenir vint-i-quatre hores. El mossèn no va entretenir-se massa. Els assistents, tots de la feina, van fer acte de presencia i aprofitant l'avinentesa, van anar al cinema. Pau Pere, doncs, va morir sol.
La vida de Pau Pere, però, havia estat com la seva mort. Standard, normal i corrent. Pau Pere va néixer en un pis standard, d'una planta normal i d'un bloc corrent. Va estudiar primària, i va acabar-la amb un bé, va estudiar secundaria i va acabar-la correctament i no va anar a la mili perquè no feia la talla. El seu pare, que treballava en una fàbrica d'engranatges, sempre deia dues coses: "Mai he sabut on anaven els meus engranatges" i "Pau Pere, si haguessis fet la mili series un home."
Pau Pere va entrar a treballar aviat en una oficina de l'administració. Estava en un despatx mitjà amb quatre companys de mitjana edat i de característiques semblants. Ell tenia una taula, una cadira i vint tampons, tots amb diferents graus de desgast i diferents motius. Es dedicava a estampar tampons als papers que els seus companys composaven. Sempre es preguntava on devien anar aquells papers.
Entenem, doncs, que la vida de Pau Pere era una vida molt avorrida. M'interessa acabar aquí aquest resum perquè escriure una vida tant avorrida és quelcom depressiu. Normalment el que un escriptor espera és definir personatges amb molts trets característics, però com que aquesta és una història depressiva, el seu personatge ha d'esdevenir depressiu, fins i tot, pel seu autor en el moment de descriure'l. Pau Pere va néixer, va créixer, va treballar i va morir. No va conèixer mai cap dona. Mai es va plantejar de fer-ho i aquí és on comença la nostra història. Bé, aquí no, concretament cinc paràgrafs més amunt.
Pau Pere era allí contemplant el mossèn i els seus quatre companys de feina despedint-lo amb la mateixa cara amb que el despedien cada divendres. El mossèn va tancar el llibre, els companys es van senyar tots, a excepció d'un que era budista i va limitar-se a emetre un so en do major, i Pau Pere es va quedar allí veient com el mossèn marxava, els amics fugien i l'enterrador tapava el seu cos, inerte, palada rera palada.
Palada rera palada, Pau Pere va assentar-se sobre una llosa i va esperar. No sabía ben bé que hi feia allí. No sabía ni tant sols el que havia d'esperar. El temps va passar i va arribar la nit. El cementiri era buit. Va tenir molt de temps per pensar i va adonar-se que no hi havia ningú per aquells voltants, ni viu ni mort. Calia entendre que els altres difunts, doncs, eren a qualsevol altre banda. Va marxar cap a casa seva.
Pel camí va anar pensant amb moltes coses. Va pensar amb tot el que havia sentit de la mort i va adornar-se que no havia experimentat res. Ni havia vist el túnel ni la llum enlluernadora. No havia volat per sobre la ciutat. No havia rebut la visita de cap parent ni amic anteriorment mort. De fet, ara que ja havien passat unes hores d'ençà que l'havien enterrat, començava a dubtar que fos mort. Potser tot era un malentès. Va apagar el llum i va disposar-se a dormir.
No va poder. No tenia son ni estava cansat. Va pensar que no havia, ni tant sols, fet balanç de la seva vida. Es va preocupar. Va començar a passar comptes. Va agafar una llibreta i va decidir fer un parell de llistes, una de les coses bones i una altre de les dolentes. Va pensar en puntuar-les de l'u al deu per poder obtenir un resultat final i calcular-ne el possible superàvit o dèficit. Va pensar la possibilitat d'obtenir algun descompte o percentatge extra, com a funcionari que era.

-Miri agent, el veí del quart és mort i tota la nit s'han sentit sorolls a casa seva. Li he dit al meu marit: "Puja i pregunta" però ell, ja sap com son els homes, no m'ha volgut fer cas.
-No es preocupi, ara ho mirarem nosaltres.
-Els volia trucar abans, però he pensat: "No... no truquessis pas a aquestes hores, no fos pas que es pensessin que és res urgent i els espantés."
-No té pas idea de si pot ser un amic o amiga?
-No... No en tenia. Mai va portar ningú a casa seva. Jo sempre li deia al meu marit: "Aquest xicot no anirà pas bé si segueix per aquest camí..."
-Ni un familiar?
-Tampoc en tenia. Bé segurament de pares si que en devia tenir, perquè és clar, no va pas néixer sota una pedra, però no els coneixíem pas. Potser son morts. Ai pobre xicot...

La sirena de la policia va fer despertar la Mariona. S'havia adormit. Anit va estar assajant fins a quarts de dues i avui, com ja és costum, tocava adormir-se. Si s'afanyava encara arribaria a l'hora a classe de càlcul infinitesimal. Ara que no es veia pas amb cor d'empassar-se la classe amb tant poques hores de son. Em sap greu putejar així els meus personatges, però com que a mi també em passava molt sovint, m'aprofito de l'experiència. Sé que la Mariona va vestir-se pel passadís. Aguantant la carpeta amb la pressió de la barbeta sobre el pit va col·locar-se les botes al replà i va tancar la porta d'una batzegada amb el mateix gest de prendre l'abric del penja-robes. Al baixar l'escala, però, es va adonar que portava els sostens del revés. Li molestaven molt i va pensar a entrar a casa seva però anava tard. Va mirar amunt i avall i va veure que no hi havia ningú. Va deixar l'abric a terra, amb la bossa, el barret i el mocador, i mentre aguantava el jersei entre les cames es va descordar els sostens i els va girar.
En aquell precís moment la porta de davant la Mariona es va obrir. Es va tapar els pits amb els braços i va veure que de darrera la porta no en sortia ningú. Va tornar a mirar amunt i avall i va confirmar que continuava sola. Ara ja, amb curiositat, va moure's cap a l'obertura de la porta per poder veure si hi havia algú. No va entendre res. No hi havia ningú. Va acostar-se cap a la porta i va obrir-la. Va mirar cap a dins i va trobar-se que tot era buit. Començava a dubtar de si mateixa. Va sentir que algú pujava per l'escala i va adornar-se que estava allí al mig amb els pits enlaire. Va vestir-se corrents i va baixar les escales amb el turbo posat recordant que feia tard. Al replà del tercer, la veïna xafardera parlava amb la policia. Va mirar de passar el més desapercebuda possible.

A les oficines anaven de bòlid. El suïcidi d'un dels seus millors empleats acabava de provocar-los un autèntic daltabaix. Repassaven la feina que havia realitzat i la que havia deixat a mitges. Intentaven, sense aconseguir-ho, posar-se al dia i no oblidar cap detall. No els era possible. Semblava mentida que un personatge tant poca cosa com aquell encarregat, tingués en les seves mans tanta feina i fos tant important per tot el sistema.
Tocaven quarts de deu del matí i l'inspector general s'adonava del forat. Faltava recollir un dels encàrrecs. Probablement la mort del seu encarregat havia arribat en el moment en que tractava aquell tema.
-Martí, em pot confirmar que l'element Pau Pere no ha arribat per part de magatzem?
-Així és Sr. Nogera. Tot i que hi ha constància de que es va recollir la comanda, i que l'individu és mort, no s'ha anotat l'entrada al full de registre.
-Envia algú ràpidament a trobar aquest tal Pau Pere que es deu estar esperant inútilment.
-És que no disposem de ningú.
-Doncs ves-hi tu.
-Però on pot ser?
-No en tenim ni idea. Busqueu-lo al cementiri, al despatx, a casa seva. Busqueu i trobeu-lo.
-D'acord.

L'Emili redreçava per sisena vegada les pomes dins la caixa. Si alguna cosa el feia posar nerviós era que les pomes no estiguessin en perfecta línia recta. De fet, les pomes, i les peres, i les taronges, i els préssecs. Els melons havien de fer una piràmide perfecta. Les síndries una estructura hexagonal. Les xirimoies, aprofitant les seves formes ortogonals servien per fer políedres més complexes. El més entretingut, però, era quan arribava l'època de les cireres. Malgrat tot la fruiteria de l'Emili feia patxoca. Més que una fruiteria semblava una desfilada militar d'un exèrcit tropical. L'Emili havia estat excedent de cupo i això li devia haver provocat un trauma juvenil. El seu pare no volia que fes la mili, i molt menys que s'apuntés a l'exèrcit professional, però mentre encara estaven discutint-ho, va arribar la notificació.

Després de passar-se tota la nit en vetlla intentant, com a mínim, omplir una fulla de la seva llibreta resum, Pau Pere va aixecar-se de la taula. Va obrir la nevera i va buscar alguna cosa per menjar. Però no tenia gana. Va mirar l'hora que era i instintivament va marxar cap a la feina. Recollí les notes que havia pres i va sortir cap al replà. A l'obrir la porta, però, es va trobar, literalment, davant d'una bellesa indescriptible. Ara si que va pensar que era mort i que allò podia ésser el cel. Tenia davant seu un àngel mig nu que mirava cap on era ell amb expressió de sorpresa. Va quedar-se palplantat mentre ella se li acostava i mirava cap a l'interior de la casa. Pau Pere no es va adonar que ella no el veia, probablement perquè tenia els seus pits massa amorrats davant seu. Del que si va adonar-se Pau Pere era que al replà de sota hi havia dos policies a ca la xafardera. Ca la xafardera. Això, segurament, ho havia d'anotar al llibre de les coses mal fetes. Anomenar xafardera la veïna del tercer, segurament, seria mal vist pels de dalt. Malgrat tot seria una dolenteria lleu, mesurada amb un dos o un tres i un descompte proporcional del cinc per cent pel fet que tota l'escala li digués igual.
Pensava tot això quan la Mariona va escapolir-se cap avall, vestint-se corrents davant d'en Pau Pere.

La Mariona no podia treure's del damunt l'estranya sensació que havia notat al replà del quart pis. En Pau Pere no podia treure's del damunt la imatge de la Mariona. L'Emili no podia treure's del damunt una pera amorfa, que no feia joc amb les altres.

En Martí va arribar a casa d'en Pau Pere cap a la una. Va sentir com els dos policies parlaven dels sorolls que s'havien sentit durant la nit i va calcular que Pau Pere havia passat allí la nit. També va pensar que segurament devia haver anat a treballar, símptoma força freqüent entre els nous no físics, i que si s'esperava un minuts, tornaria. Els dos policies van marxar. En Martí es va despedir, com era costum, tirant la gorra d'un dels dos agents per terra. A ell no el van veure, com tampoc no van veure l'espectre d'en Pau Pere que se'ls va creuar a l'escala.
Quan en Pau Pere va entrar a casa seva, però, si que va veure el Martí. De primer es va espantar, com s'espantaria qualsevol de trobar un estrany a casa, però després va obviar qui era. Se'l va mirar de dalt a baix i va sorprendre's. El Martí era un individu normal i corrent, vestit amb un vestit blau, una camisa blanca i una corbata a joc. No era esvelt. Ni tant sols era físicament proporcionat, més aviat constatava una panxeta sobredimensionada que li donava un aspecte bonifaci, però no pas angelical com se li suposava. De fet, era dubtós que fos realment un enviat de dalt, exceptuant el fet que duia una orla brillant suspesa un pam damunt del cap.
-Em deu haver vingut a buscar?
-Si. Permeti'm que em presenti. Jo em dic Martí. Martí Segarra. M'han enviat d'urgència perquè vingui a recollir-lo. Ens haurà de perdonar, hem tingut molts problemes i no ens ha sigut possible venir-lo a buscar. El seu informe deia clarament el dia i lloc de recollida, però l'encarregat de venir-lo a buscar va tenir una sèrie de problemes i encara no sabem ben bé com va anar, es va llevar la vida. Per tot plegat ha estat impossible...
-Perdoni'm Martí. Ha dit que s'ha mort aquell que m'havia de venir a buscar?
-Si. Era un bon xicot i treballava molt bé. Aquests darrers dies, però, el seu comportament...
-Però que no era mort?
-Oh, perdoni'm, vostè és un nou vingut i encara no sap com funciona tot això. Vostè acaba de deixar la vida física i passar a la vida que nosaltres anomenem no física. Espiritual. Bàsicament ha d'entendre que fins ara s'ha estat preparant per aquest nou pas, en el qual les sensacions terrenals queden oblidades, i començarà a experimentar nous impulsos més esotèrics, si ho vol entendre així. Malgrat tot, aquesta nova vida també és limitada. La seva durada, però, és molt més llarga que no pas la vida física, però també està limitada per un final.
-I al final que hi ha?
-Doncs tampoc no ho sabem. Tot són teories, però igual com amb la vida física, ningú n'ha tornat.
-I tot allò de Déu i Jesucrist. I les històries de sants i màrtirs. I les altres religions?
-Miri, normalment quan un deixa la vida física i passa al nou estat pot fer el que vulgui. Nosaltres ens hem associat per ajudar a l'entrada a la nova vida de les persones quan moren. En qualsevol cas ha de saber que ara vostè és lliure de fer el que vulgui. Els Cristians tenen muntat un club a cinc mil metres d'alçada cap a una zona meridional, però són força fleumes. Si vol pot marxar a conèixer món. Si vol també pot anar a qualsevol de les zones religioses. Aquí té la llista de les possibilitats més usuals.
-Però tot allò de l'infern i del càstig després de la vida.
-Comprengui que de fet si que existeix. El que s'exigeix per part dels físics és que es preparin per el nou pas a una vida més espiritual. Els qui es queden només amb els plaers terrenals i no potencien prou els espirituals quan arriben aquí es troben perduts. Aquest tipus de vida esdevé un infern per ells.
-I jo que he de fer?
-Vosté mateix. Té tot de possibilitats per endavant. Si ho vol nosaltres podem ajudar-lo en la tria. Si m'acompanya el portaré a les nostres oficines.

La Mariona va acabar les pràctiques de Química amb una pudor insuportable. La fitxa d'aquella tarda tractava del reconeixement de substàncies orgàniques, i obligava a fer unes reaccions que desprenien uns gasos megapudents. Els gasos, és clar, se li havien enganxat a la roba i igual com tots els alumnes sortia fent una massa olorosa de la classe. Tot això només seria anecdòtic si no tingués el curs de yoga mitja hora més tard. Va decidir que havia d'anar a dutxar-se i que si no arribava a temps a yoga aprofitaria l'hora per preparar un dels esbossos per les comparses del Carnestoltes.
En passar per davant la fruiteria de l'Emili va agafar una poma i la va ensenyar al noi de darrera el mostrador, en senyal de voler-la comprar. El que la Mariona no sabia era que aquella poma corresponia al pilar central de tensió d'un dodecàedre simple, i que l'acte realitzat per ella atemptava quatre de les principals lleis de la física, la d'acció i reacció, la de fricció, la segona llei de Newton i la de la gravetat. El resultat va ser l'esperat. L'Emili i la Mariona ajupits a terra recollint les pomes i demanant-se disculpes. Ella pel mullader i ell per no haver-la avisat. Quan li tocava el torn de recollida a la darrera poma, les mans de l'Emili i de la Mariona van coincidir. Les seves cares enriolades van coincidir, les mirades es van trobar i un calfred va recórrer el cos de la Mariona. L'Emili també va notar quelcom d'especial i la senyora Maria, una veïna que estava comprant, va trobar que feien molt bona parella. La Mariona es va tornar a disculpar, i va mostrar-li la poma a l'Emili, amb cara de bleda bullida. L'Emili li va fer un gest amb la mà, mostrant amb ell que li regalava la poma. Ara estic pensant que no sé pas com deu ser un gest amb la mà que vulgui dir que et regalen una poma, i que no sigui d'un tercer curs de mímica, però bé que cadascú s'imagini el que vulgui. Ella es va despedir i ell, al darrer moment li va demanar com es deia.
-Mariona. I tu?
-Emili. Emili Clavet. -Va fer la pregunta. -Ens tornarem a veure?
-Segur. M'agrada molt la fruita. M'ha agradat la teva fruiteria.
-Fins la propera.
-Si, fins la propera...

El despatx que tenia el Martí no era com en Pau Pere s'imaginava. S'estava assegut en una cadira tranquil·litzant-se després del viatge que havia fet. Allò de que el Martí l'hagués agafat de l'espatlla i se l'hagués endut cap amunt a aquella velocitat vertiginosa no li havia acabat de fer el pes. El Martí li comentava que a ell també li havia fet cosa la primera vegada, però que ja veuria com amb uns quants cops li agafaria la gràcia. En Pau Pere va demanar un got d'aigua, però en Martí li va recordar que beure era una sensació terrenal i que per molta aigua que ingerís no li serviria per res. Més pausat va repassar les parets d'aquella habitacioneta. Petita, molt petita, quasi asfixiant, amb les parets folrades amb fusta noble i uns mobiliari encaixat i amb molt d'estil. Feia goig però li va sobtar que fos tant petita.
-Jo pensava que aquí dalt no hi hauria problemes d'espai.
-Ho diu per les mides de l'habitació? No en faci cas, és que a mi m'agrada més així. Però per això no hi ha problema.
En Martí va tancar els ulls i l'habitació va començar a engrandir-se de forma impensable fins que les parets es confonien a l'horitzó. En Pau Pere no entenia res. En Martí de cop i volta va canviar de vestit. Va quedar abillat amb un smoking nou de trinca i la seva cara va rejovenir-se de tal forma que semblava tenir vint anys. Va obrir els ulls.
-A partir d'ara la seva posició de no físic li permetrà de crear i eliminar qualsevol cosa que pugui imaginar. Podrà crear-se un pis a mida, un despatx a mida, una vestimenta a mida i una edat a mida i canviar qualsevol cosa quan li sembli només d'imaginar-ho. Només hi ha un parell de normes que ha de saber. El seu aspecte físic pot ser el de l'edat que vulgui, però sempre coincidint amb un aspecte físic que anteriorment hagi tingut vostè. No pot semblar una altre persona, però si vostè en qualsevol dels aspectes que hagi tingut al llarg de la seva vida terrenal. Tampoc pot canviar o eliminar res que hagi creat algun altre no físic. Si hi ha una cosa que li molesta, podrà crear barreres per no veure-ho però no desmuntar-li res.
-Però com ho he de fer.
-Tanqui els ulls i imagini.
Pau Pere va tancar els ulls i de seguit va aparèixer un got ple d'aigua a la seva mà esquerra. Va obrir-los i se la va beure. No va trobar que s'empassés res.
-Hi ha més normes. Pot baixar quan vulgui a la terra però no pot comunicar-se amb cap físic ni fer notar la seva presència. Hi ha físics que, per alguna raó que desconeixem, tenen la capacitat de sentir-nos, notar-nos o, fins i tot, veure-n's. Cal que marxi corrents.
-I si no?
-Serà eliminat pels de dalt.
-Qui són els de dalt?
-Ja li he dit que no ho sabem. No sabem que hi ha després de la vida no física. Ah! Allunyi's de les fonts d' energia. Vostè no deixa de ser energia i tindria problemes.
-Problemes?
-Semblant a sentir mal en la nostra forma física. Podrà conèixer els destins dels físics però no els podrà canviar. Ells si, però vostè no.
-No l'entenc. Com vol dir?
-Quan un físic fa una acció podrà conèixer-ne el resultat d'immediat. Però si aquest entra en interacció amb un altre físic que li fa canviar el punt de vista o li aporta més dades sobre aquella acció pot modificar aquest destí. Disposem d'observadors que s'informen de quan algú està a punt de passar a la forma no física i aquests ens avisen de on hem d'anar a recollir-los.
-I, escolti, jo no podria formar part de la seva organització?

La Mariona estava contenta. Molt contenta, xiroia, feliç, alegre, positiva, guai, P.M., activa, fantàstica, exuberant, lliure, hipersensible, plena. Amb prou feines recordava que tenia classe de yoga o que havia de fer l'esbós de la comparsa de Carnestoltes. Anava cap a casa seva megafeliç. Al passar pel mercat municipal, aprofitant les paradetes de roba que sempre hi ha al voltant, hi va comprar una dotzena de jerseiets, tots de color vermell i amb una E gravada al pit. La seva amiga, la Montse, acabava de tenir un fill i havia optat per la nova moda d'enviar tots els regals que fessin a l'Eudald a algun punt del tercer món i la Mariona va pensar que era millor comprar una dotzena de jerseis normals, i poder-los enviar a dotze nens que no pas comprar-ne un sol molt bonic que segur que no abrigaria tant i li costaria deu vegades més. Va arribar a casa i va pujar les escales. La veïna del tercer comentava amb una amiga seva que la xicota que vivia al cinquè ara s'entenia amb el noi de la fruiteria de quatre carrers més avall. Ella no ho va sentir, prou que van dissimular les dues veïnes.
-Mariona, maca, ja saps que el veí del quart és mort?
-Si, alguna cosa he sentit.
-Com que no tenia familiars ni amics i ningú ha reclamat res de la casa, i a sobre el llogater ens ha dit que volia el pis buit abans de dilluns hem fet una llista amb tot el que hi havia i hem decidit de repartir-nos-ho entre els altres veïns. Mira a tu t'ha tocat el raspall de dents, unes sabatilles de nit i la torradora de pa.
-Ah, bé...
Va carregar amb tot els estris que la xafardera li va donar i va pujar fins al seu pis. En passar pel quart, però, va recordar l'esdeveniment del matí. Va entrar a casa i va engegar l'aigua calenta. Va deixar tot el que carregava i es va preparar per ficar a la banyera. Se'n va adonar que encara feia la mateixa pudor que al començament i que segur que l'Emili hauria passat d'ella. Cabrejada es va ficar sota la dutxa, impacient per treure's la pudor.

Potser va ser perquè la desaparició de l'antic encarregat havia deixat empantanegats a l'associació pro-recollida de nou no físics, que el Pau Pere va començar tot seguit a treballar amb ells amb l'encàrrec de recollir els nous no físics igual com el Martí l'havia vingut a buscar a ell. En Pau Pere va intentar rejovenir-se uns quants anys, però amb prou feines si es va notar cap canvi en la seva forma física. Va intentar canviar de roba però només va crear-se un vestit nou, igual com el que duia al moment de pujar. Va aprendre a moure's i li van donar un telèfon inalàmbric. De fet la comunicació mental era senzillisima però el telèfon inalàmbric resultava més... professional. Pau Pere va començar la seva feina al cap de dos dies, després de conèixer alguns dels No Físics que portaven l'A.P.R.NO.FI. i aprendre el procediment. El seu primer encàrrec va ser recollir un apuntador de teatre que apuntava una escena de Romeu i Julieta. Sempre pensaven que un dels actors podien prendre mal amb les espases tan afilades que portaven, segons encàrrec del director, per donar més realisme, però el dia que se li va escapar a Romeu l'espasa no va anar a clavar-se a terra. Quan en Pau Pere li havia fet entendre que era mort, ell ja li havia acabat de recitar tot l'acte sisè.
La nova feina li anava bé. Ni li agradava ni li deprimia. Era igual com l'altre, repetitiva i simple. Cobrava el mateix que a l'altre, tot i que no sabia que en faria dels diners. No li devien caldre per res. Diguéssim que la vida d'en Pau Pere tornava a ser la de sempre, standard, normal i corrent, i jo torno a avorrir-me relatant una vida tant poc emocionant, i em pregunto, de que m'ha servit relatar tanta cosa si al final torna ha passar el mateix que al començament. Me'n torno amb la història de la Mariona i l'Emili.

La Mariona, va dutxar-se, no va anar a yoga, però si a la coral. Se'n va anar a dormir aviat i l'endemà, en llevar-se, va arreglar-se bé i es va posar el seu perfum preferit. Va afanyar-se a anar a la uni per poder passar per davant la fruiteria. Va posar-se a la porta i va senyalar les peres. No va gosar ni tocar-les. L'Emili va veure-la i va somriure. Va dirigir-se a les peres i ni va donar un parell que no eren vitals. Ella va anar a sac.
-Escolta, ens podríem veure aquesta tarda.
-Que?
-Que m'agradaria quedar amb tu aquest vespre. No sé, per prendre alguna cosa i xerrar. M'agrada molt com poses la fruita. M'agrada la fruita.
-Em sembla bé. On vols que quedem?
-Que tal al bar Serra't?
Van quedar. L'Emili es trobava confós per no haver sigut ell el primer a parlar. La Mariona es trobava sorpresa per la seva capacitat d'iniciativa. En Pau Pere es trobava amb uns tècnics que muntaven altaveus en un carrer molt transitat i dalt d'una escala inestable.

En Pau Pere continuava, com he dit abans, amb la seva vida, de forma força estable. Per ell tot era com sempre a excepció del fet que tenia molt fixada la imatge de la Mariona, mig despullada, al replà de casa seva. Sense adonar-se'n, a mida que anava passant el temps, la idea de la Mariona començava a ser obsessiva. No li calia dormir, per tant les hores mortes començaven a transformar-se en llargues estones per pensar i recordar. Començava a trobar-se en un mig infern. Recordava les paraules del Martí.

La Mariona va tornar de classe cansada. Tenia poca cosa per dinar, les peres, una mica de formatge i mitja barra de pa de feia dos dies. Va pensar a fer un parell de torrades amb la torradora que havia heretat d'en Pau Pere. Semblava un xic atrotinada però la idea de fer-se la torrada li semblava atractiva.
En Pau Pere va rebre una nova trucada. Mariona Puig, carrer blau número vint-i-set, cinquè segona. L'adreça li era coneguda. I tant si li era coneguda! Va córrer tant com va poder, tres segons, vint centèssimes, a creuar els mil sis-cents quilòmetres que el separaven de la Mariona.
La Mariona començava a preparar els estris i buscava un endoll per la torradora. La va connectar i va esperar que s'escalfés mentre esbandia les peres i tallava el formatge. En Pau Pere va repassar l'habitació i va veure la torradora endollada. Va reconèixer-la, i tant si la va reconèixer. Era la mateixa que feia dos dies havia fet servir ell i que disposava d'un fals contacte que connectava la seva carcassa amb qualsevol persona que la toqués. No va pensar amb res. No va pensar amb el que li havia explicat el Martí, ni les normes que li havien imposat. Senzillament va fer desaparèixer la torradora que li havia portat tants problemes. Quan la Mariona es va girar va obrir uns ulls com unes taronges. La torradora havia desaparegut. Va espantar-se pensant que hi devia haver algú a casa. Va agafar un estri punxant de la cuina i va pensar que no sabia pas que fer-ne en cas de trobar-se amb algú cara a cara. Va recórrer el pis i encara va entendre menys que havia passat. En Pau Pere, va intentar, sense aconseguir-ho, fer-se visible. Sabía que s'estava posant en un problema, però tant li feia. Sentia una necessitat irrefrenable. La Mariona es va tranquil·litzar. Va pensar en marxar al bar a prendre alguna cosa mentre s'esperava que arribés l'Emili. En Pau Pere, va obrir els ulls. La torradora no hi era i la Mariona tampoc. Va sentir-la córrer pel pis i va pensar en escriure-li un missatge. Ella va posar-se la caçadora i amb el mateix gest d'agafar la bossa va tancar la porta. Em Pau Pere acabava d'escriure el text i va sentir la porta. Ella va baixar cap al bar Serra't

 
El Bar Serra't és un local estret i llarg, rústic i agradable on les taules són grosses, de fusta vella, les cadires amples, de boga, i les parets, sinuoses i gravades, plenes de fotografies d'en Joan Manel Serrat, portades dedicades i lletres de cançons seves escrites amb cal·ligrafies treballades o dibuixos referits. La barra és llarga i estreta, igual que el bar, i es fa difícil de localitzar-la al final d'aquest, que acostuma a estar ple de gent xerrant i desprenent fum. Pels altaveus, sempre, s'escolta un tema d'en Joan Manel, i cada dia, un sol tema. Així hi ha dies, que des de les sis del matí i fins a quarts de dotze, s'escolta el "Paraules d'amor", "La cançó de matinada" o "Mediterraneo" incansablement, segons argumenta el Pere, l'amo del bar. En Pere té la teoria de que si sempre s'escolta la mateixa cançó la gent ve per curiositat de saber quina toca, pren una beguda i marxa aviat, i que així es renova constantment el personal. Ell, però, no es cansa mai d'escoltar una vegada rera altre la mateixa cançó i sempre, sempre, acabar el dia repassant la música de forma mil·limètrica.
Avui tocava escoltar "Me'n vaig a peu" i a la Mariona ja li anava bé. Va demanar un entrepà vegetal i una cola. Li quedaven també les peres. En Pau Pere no es va atrevir a muntar cap numeret al bar. Hi havia massa gent. Ella va repassar els apunts esperant que li toquessin les quatre. L'Emili, però, es va presentar abans de les quatre.

En Pau Pere va quedar sotragejat. L'Emili va quedar content de veure la Mariona. La Mariona va quedar tranquil·litzada de veure'l arribar. En Joan Manel va quedar cansat d'anar a peu.

No va dubtar. No sabia que estava fent però va fer-ho. No sabia que podia passar-li però va fer reaparèixer la torradora a casa l'Emili. Es va quedar esperant. El telèfon portàtil va sonar un parell de vegades però ell es va excusar dient que l'assumpte de la noia s'havia endarrerit. Aquella nit l'Emili no va tornar. Anaven per feina. En Pau Pere, meticulós com sempre havia estat, es va esperar. No tenia res més a fer. S'avergonyia de la seva gelosia. Se n'avergonyia al mateix temps que n'estava orgullós. Era la primera vegada que feia una cosa realment convençut. Una cosa impetuosament, sense calcular-ne les conseqüències. Una cosa arriscada. Fer una cosa arriscada! Mai s'ho hauria plantejat abans.

Els detalls del que va passar entre la Mariona i l'Emili no els narrarem per set raons discutides entre els autors d'aquest text i de les quals en direm tres: Primera, hom pot trobar la narració que vindria a continuació en qualsevol llibre de Corín Tellado. Segona, les actuals actituds ecologistes de la nostra època demanen evitar malgastar recursos energètics tals com paper, tinta i temps d'escriptura. I tercera, perquè ens faria trencar el ritme narratiu trepidant que en aquest moment li cal a la narració. No cal dir que un petit resum si que l'inclourem, però la nostra discussió, en aquests moments, està centrada en saber si tot aquest paràgraf trenca o no amb el ritme de la narració.
L'Emili va trobar a la Mariona, es va asseure i va prendre alguna cosa. Van decidir canviar de local, les pujades a peu d'en Joan Manel, començaven a cansar-los, però davant l'incertesa d'on anar, van triar ca la Mariona. Ambdós va pujar al pis, van menjar una mica de formatge i van fruir de l'intersecció d'ambdues persones al mateix llit. Ella li va confessar que era el primer. Ell no. Però ell es va llevar per anar a fer un pipí i es va trobar les sabatilles d'en Pau Pere a terra el lavabo. No va preguntar, va marxar sense dir res. No li agradaven les mentides. Ella va despertar-se amb el contacte del seu llit buit i va sentir-se utilitzada. Es va enfadar i va córrer a escriure una cançó de protesta. Ell va arribar a casa decebut i cansat i cansat i decebut va preparar-se alguna cosa per esmorzar abans d'anar a obrir la fruiteria.
No es va adonar que la torradora que hi havia sobre el marbre no era la seva. No se'n va adonar perquè anava encara massa endormiscat. Va fer el que en Pau Pere havia pensat que faria. Va omplir la cafetera, endollar la torradora, agafar fruita de la nevera, tallar-la a bocins petits, preparar la melmelada, obrir el brick de llet, seleccionar la mantega, tallar el pa, agafar les magdalenes, posar el pa a torrar, tocar la part metàl·lica, sentir una enrampada, parar-se-li el cor, perdre el món de vista, caure per terra i morir-se electrocutat.
En Pau Pere li va explicar el mateix que havia explicat a l'apuntador i se'l va endur amunt. Va explicar el que li havia passat a aquell jove, canviant lleugerament alguna part de la narració i va comentar que l'encàrrec que havia rebut no havia estat fet perquè la noia no havia seguit el camí previst. Va demanar per parlar amb el Martí. Li van donar el seu número de telèfon i va dir que necessitava parlar amb ell cara a cara, sense fils. Li van dir que el truqués, que per això també servia el telèfon. Així ho va fer. Va trucar i va demanar-li al Martí si el podia anar a veure. Li va dir que si. Mentre hi anava va veure com un dels assessors explicava a l'Emili que no podia dedicar-se a posar els núvols amb fila índia, que això resultaria sospitós pels de baix.
-Martí, vostè em va comentar les normes, però què passaria si en trenqués alguna per error.
-Doncs que podria morir. Bé, vull dir que podria desaparèixer del món dels no físics. Perquè m'ho pregunta, es que ha estat temptat de fer-ho?
-No, hi ara. Només ho pensava per si alguna vegada se m'escapés, sense voler, alguna cosa i em veiessin o així.
-Encara no sabem com funciona la nostra mort. Tenim alguns metges que estudien la mort no física, i la seva salut, però això funciona des de fa poc i en tenim poques dades. Hi ha qui pensa que un ésser tot poderós controla els nostres destins, però com que també ha de controlar els dels físics, a vegades no pot estar per tot i per això se li escapen algunes jugades. Però cregui'm, molt poques.

La Mariona va decidir de tornar-se freda. No tornaria a llençar-se amb cap home i no tornaria a anar al llit amb cap altre que no li hagués demostrat amor sincerament. Va fer neteja i va llençar totes aquelles coses que li sobraven. Entre elles, és clar, el raspall de dents i les sabatilles d'en Pau Pere. Massa tard, per cert. Realment ara ja ens estem passant amb la Mariona, però és que si no ens avorrim molt en aquesta història. La xafardera es va espantar de veure-la sortir al replà. Segons li havia dit la fornera, que s'havia assabentat per part d'una clienta, que comentava una amiga que vivia a prop de la fruiteria, que la Mariona havia estat assassinada pel seu xicot, l'Emili.

En Pau Pere tornava a tenir-ho clar. S'ho jugaria tot a una carta. Es carregaria la Mariona i després se la lligaria al cel. Podria oferir-li tot. Podria oferir-li palaus, diners, joies. Podria oferir-li tot allò que la Mariona li demanés. I ell esdevindria feliç. Havia determinat que encara que si jugués la vida no física, el que havia estat la seva vida física no havia valgut massa i no volia tornar a desaprofitar-ne un altre. A més sabia com ho havia de fer. Tenia l'experiència i els mitjans, i, a sobre, en cas de trobar-se en problemes, podria dir que només havia tornat les coses a lloc. Va actuar ràpid. De fet actuar lent li era més difícil que actuar ràpid. Va anar a casa la Mariona. Va pensar que si posava la torradora de nou sobre el marbre, la Mariona desconfiaria. Va actuar amb inventiva. Va fer aparèixer, com qui no vol la cosa la torradora tombada sota el prestatge on l'havia trobada. La Mariona acabava de posar bé alguns dels mobles. Havia fet canvis al pis. En un dels anars i venirs va obrir l'armari anteriorment descrit i es va trobar la torradora. Va deduir que aquesta hi havia caigut i ella no l'havia sabut veure. Li va semblar força raonable l'explicació que es va donar i va reinstal·lar la torradora a la cuina. La gràcia és que ara no volia fer-se torrades. En Pau Pere es va asseure en un dels sofàs a esperar. Tenia tot el temps del món. Al cap d'unes hores va rebre una trucada. Anava a donar qualsevol altre excusa, però no li va caldre. Mariona Puig, carrer blau número vint-i-set, cinquè segona. L'adreça li era coneguda. I tant si li era coneguda. Es va aixecar del sofà i va anar cap a la cuina.
La Mariona començava a llescar el pa. En Pau Pere començava a riure i l'Emili començava baixar a alta velocitat.

Pau Pere no va tenir temps de reaccionar. Mentre la Mariona deixava el món dels físics, l'Emili es trobava cara a cara amb en Pau Pere. Amb el temps que havia passat fins que la Mariona no havia fet les torrades, l'Emili havia entès tot el que li havia passat. A ell i a la Mariona. Les oficines anaven de bòlid. El fet de destapar aquell cas els havia sorprès d'allò més, i la possibilitat de que no hagués estat penat per el totpoderós els va deixar indefensos. Van decidir de crear un estament judicial i un estament policial, i el primer membre d'aquest estament va ser l'Emili. La seva primera missió: Capturar i portar cap a la primera presó per a no físics a l'individu Pau Pere. Pau Pere, però no va dubtar un moment. Va mirar Mariona, ara ja no física, i li va dir:
(Música de final)
-Mariona, consti que tot ho he fet per amor.
-Però vostè qui és?
-No li facis cas, Mariona. Tu i jo podem començar una nova vida. Ell, ell només és un corc de la nostra societat.
-No m'atrapareu amb vida!
-No pots pas fugir. La novament creada policia no física et té rodejat.
L'Emili va tancar els ulls i acte seguit va aparèixer una gàbia de dimensions reduïdes que deixava engarjolat Pau Pere. Ell, però, es va llençar en el seu darrer acte impulsiu. Va recordar que Martí li havia advertit d'allunyar-se de les fonts d'energia, va passar el braç per entre els barrots i va ficar la mà dins la torradora, encara connectada. L'escalfor que aquesta desprenia va actuar ràpidament sobre el cos de Pau Pere que va notar com totes les seves molècules es separaven i sortien disparades com en una explosió. Els seus records, els seus coneixements se li esvaïen a alta velocitat. Perdia totes les capacitats mentals que tenia i tornava a notar la sensació d'escalfor. Va tenir el temps just de veure's doblegat, amb unes mans petites, uns peus petits, tot ell petit. Flotava en un líquid dens...