Ponting
Nota: 4 Estat:Text Definitiu	Tipus: Monòleg Ref:Troca
Comentari: Però a mi m'agrada Dades:

Ponting

La meva no és una gran història. És però una història propera. Un esdeveniment petit, d'una persona simple, jo. Tot comença un divendres al Celler quan en Miquel, que mirava una revista, diu: La setmana que vé podriem anar a fer esports d'aventura. Hauria d'haver dit que no allí mateix. Sense excuses, perquè si i prou. No ho faig fer i vaig anar a parar dalt d'un pon esperant el meu torn per llençar-mi. Només hi erem el Jaume, en Pere, en Miquel i jo. Ells xerraven distesament i feien broma, jo no. Jo només pensava com tirar-me enrera.
El monitor va apareixer amb la corda i els lligois. Ens va saludar i de seguida es va fixar amb la meva cara. Devia estar blanca com un glop de llet. Va deixar anar allò de "Segur que voleu saltar tots?" i em vaig trobar salvat per moments, tot i que el meu "Jo no" va quedar ofegat i inoïble davant el "si" que van fer els meus companys. El pont feia ben bé quaranta metres. A aquesta distancia el riu que corria per sota era un regeronet de no res i les inmenses pedres, còdols microscòpics.
Vaig decidir raonar. No em podia passar res. Més de cinc centes persones s'havien tirat per aquell pont, ens ho va dir el monitor, i mai no havia passat res. Ere una de les activitats més segures que existien. Tot això ens ho deia el monitor per calmar-nos una mica. O per calmar-me a mi, perquè la resta no semblava gens amoinada. Repassava el material. Jo vaig preguntar si és que era possible que es tranquessin les cordes i ell, prenent-se la pregunta amb broma, va resoldre que si, que per això les revisava. tots van riure. Jo no, no en tenia motiu. De fet tampoc no tenia motiu per estar com estava, la meva part inteligent em deia que allí no passava res, ni per mitjana ni per estadistica, però una veu dins meu cridava. Cridava amb una veu quasi inperceptible, ofegada, desesperada. En Jaume va ser el pirmer en adonar-se'n. Va apropar-se a mi i em va intentar animar. Va resoldre que si no ho volia no calia que em tirés, que allí hi erem per gust. En Pere i en Miquel, però, van voler convencer-me que no podia pas passar-me res. El monitor va acabar de lligar les cordes. Jo repassava mecànicament tot el material, buscant alguna possible errada, tot i que no tenia la més mínima idea de cordes, arnesos o mosquetons. Vaig pensar, que el perill més gran era que la corda s'estirés més del compte i que enlloc d'aturar-nos fes que ens estavellessim contra les roques. En Miquel va ser el primer de lligar-se i situar-se al lloc del salt. Els altres el miraven emocionats. El monitor va comptar fins a tres i en Miquel va deixar-se anar de la barana amb un crit de por. Era un crit de por, de terror. Després un segon de silenci. En Pere i en Jaume van mirar per la barana. El meu cor va començar a palpitar. Ja ho sabia el que havia passat. Hauria d'haver-lo aturat a temps. Pensava això quan un segon crit d'alegria va sortir del final de la corda, de sota el pont al mateix temps que els qui el miraven des del pont saltaven contents. Havien posat la corda correctament. Ven baixar en Miquel a poc a poc mentre ell reia satisfet. En Jaume va acostar-se'm i em va fer refleccionar, "ho veus com no passa res?". El fet és que el meu cervell intentava processar totes les dades possibles per intentar ofegar els dubtes que feien cridar la meua veueta. Cridava i cridava impassible, oblidada. Semblava com si estigués al fons d'una cova profunda, profunda.
Amb tot en Pere ja era a punt. En Pere era el més gros de tots nosaltres. Pesava la meitat més que jo, pel cap baix. Vaig témer que la corda no resistis, que alguna part metàlica es trenques. Vaig imaginar-me fins i tot que s'enduria la barana amb ell. En Jaume em va fer acostar-me al pont per veure'l. El monitor cada vegada endevinava més la meva por, però no va dir res. No era pas la primera vegada que se li esdevenia un cas com el meu, va explicar després.
Va començar a cridar abans de deixar-se anar, per això el crit se li va estroncar quan va saltar. Vaig veure com en Pere queia a poc a poc, talment com si l'acció fos a càmara lenta. Li vaig veure una expresió de terror a la cara que va deformar-se en el moment en que la corda es tibava. El seu rebot va ser molt més agresiu del que em pensava, va tornar a pujar quasi a la mateixa alçada d'abans. Això si, cridava, xisclava com un berro abans de la matança. Un xiscle que va tornar-se de plaer amanit amb exclamacions de "Puta mare" o "Genial"
El meu convenciment anava amunt i la veueta quedava enmudida per moments quan vaig adonar-me que el resentiment de les cordes després del salt del Pere havia de fer-se evident en el següent salt. El Monitor no repassava l'equip entren salt i salt i segur que les cordes no suportarien la seguent tibada. Vaig reclamar al monitor que les revises. Ell va justificar-se dient que si alguna de les cordes hagués patit cap trencament ja ho hauria vist en el salt. Malgrat tot, i davant la meva petició va repassar-la per sobre i va comprovar totes les tanques. No n'estava convençut. De fet el meu psique raonava coerenment, però la veu, cada cop més profunda, semblava més fluixa però també més desesperada. Em tancava en els meus pensaments i negligia tots els raonaments no lògics, però m'era impossible deixar de sentir la veu escridassant-me. Estava tant tancat que no vaig adonar-me que en Jaume saltava del pont. De fet el vaig veure caient davant els meus ulls. La meva reacció inmediata va ser la de saltar darrera seu per agafar-lo en la seva caiguda però el meu cos no va reaccionar a l'ordre del cervell. Devia haver estat l'instint de supervivència que em frenava a fer la bogeria de la meva vida. Ell evidentment no va tardar a quedar aturat per la corda que el lligava al pont i a apareixer intermitentment, sota els efectes d'un atac de bogeria que semblava provocat per un extasi extrem.
El monitor en va mirar. Les seves paraules van resonar al meu cap com si les dies molt a poc a poc. "Segur que vols fer-ho?" Semblava salvat però la paralisi que m'havia aturat al moment de caure pel pont, continuava activa. Algú que no era jo li va respondre que si i ell va dibuixar un somriure lent, molt lent. Em va anar lligant, poc a poc, com només un botxí prepararia la feina. Jo continuava en un estat d'aturada mental. La veu, ara, anava fent-se forta, molt forta. Provenia de sota l'estomac i començava a pujar i a fer-se perceptible. El cervell manava aturar el cos que lligat de cames s'enfilava a la barana. Ho feia de forma mecànica. Vaig mirar avall i vaig veure els companys animant-me. Jo bé cridava, atureu-me, però la meva boca no configurava les paraules que li ordenava. La veu va anar-se fent més i més forta i el crit de desesperació va anar pujant amb força fins a omplir-me el cap d'una torturosa sensació. Vaig sentir com el monitor comptava, com havia fet amb els meus companys. De fet vaig sentir el tres en el just moment en que una descàrrega d'adrenalina va fer reaccionar el meu cos. La vaig notar impulsant tots els muscles enrera, aferrant-se a la barana. "Nooooooooooooo".
En Pere, en Jaume i en Miquel van callar. Vaig girar la cara i vaig veure el monitor somrient. "Tranquil, home. No passa res. No ets pas el primer ni l'últim que dixa de tirar-se. " Vaig agrair el comentari. "Si m'ho demanés et donaré una espenta, però si no vols tirar-te la decisió només l'has de prendre tu".
-No vull saltar. No puc, no en tinc ganes, no ho desitjo, no...
L'exaltació del moment em feu afeblir les mans de la barana. Les tenia massa suades amb tot el que s'havia esdevingut. El monitor no va intentar ni aturar-me en la meva impassible caiguda cap al buit. El temps es va aturar. Tot es va aturar. El cervell no em responia i només podia deixar escapar un crit de desesperació que em sortia d'enmig dels budells i d'expandia al llarg del meu tòrax fins a explotar per la boca.

En Joan va saltar després de dir que no ho faria. Nosaltres saltavem afalagant-lo per la seva proesa. Ja ens pensavem que no ho faria. El seu crit va superar de llarg els nostres. La corda es va estirar molt, no ens haviem adonat que fos tant. El rebot va ésser perfecte i el balanceig relaxant als nostres ulls. En Joan però estava quiet. Inmòbil. No deia res. Quan el van baixar se'n van adonar. Era Mort. L'autòpsia no va revelar mai que en Joan s'havia ofegat en el seu crit de por.