Eulàlia: L'àvia. És una àvia clàssica però jove i activa, d'uns setanta anys. Té les idees molt clares i sap el que vol. És concient de la seva situació d'avia i n'interpreta el paper. Li agrada molt de cuinar i és mestressa de casa a matar. Frases molt iròniques. Parlar de Girona.
Rita: La tieta. És molt més vella que l'Eulàlia, però a més repapieja, pateix sordesa i no hi veu gens bé. Vaja, que no s'entera del rotllo la meitat. Està a escena com si fos un penja-robes, tothom li explica les penes però en el fons és la més feliç. Li agrada molt deixar anar frases fetes i refranys, però és lia tota sola i mai els diu bé. Qui any passa dies empeny i no por mucho madrugar poco mordedor.
Carme: La mare. És una senyorassa. Té el parlar de Barcelona i les costums si fa o no fa. Intenta fer-se la fina i mostrar-se com a senyora, però se li veu el plumero. Sempre vol organitzar les coses. Li fa mal tot. De fet està més cardada que l'Eulàlia a fe del que diu.
Ramon: És el pare. És un home reprimit. De fet tot el que voldria fer li ho prohibeix la Carme. Enyora quan anava a caçar i al futbol amb els amics, i es veu obligat a treballar en una oficina d'assegurances que no li agrada gens ni mica. L'únic plaer que li queda és el de poder fruir de les croquetes de la mare. Té un parlar de pagès però també se'l reprimeix. O li reprimeixen.
Manel: El fill. És un home acabat de casar i que encara n'està de la seva parella, tot i que aquesta li fa la vida impossible. Ell voldria ser un home de casa, però la Fina l'obliga a veure teatre, opera i exposicions que encara no ha comprés. Voldria ser senzill, però és veu obligat a ser chic.Té un parlar més normal, però la Fina no para de ficar-hi cullerada.
Fina: La nora. És la dona més feminista que hi ha sobre la capa de la terra. Imposa i obliga a tot. Refinada i de estil extremat està sempre fora d'òrbita. Si per ella fos tot seria de disseny. Per suposat no aguanta anar al poble amb tot el que això significa.
Cris: La filla. És jove i li agrada el heavy. Rebel i trencant amb la societat. Té el parlar modern i amb moltes paraules de l'argot juvenil. Va molt negre. Porta uns walk-mans molt cutres amb casc dels antics.
Kassandra: L'altre filla. És més jove que la Cris. A aquesta li va la música màquina. És tot el contrari que la seva germana. Només s'alien per anar en contra dels seus pares.

L'Eulalia parla a la Rita sobre la visita que els faran els familiars aquell dia. Li explica que hi ha mala maror, però que ella està disposada a arreglar-ho tot.

·Els familiars es van presentant i es fa evident que estan tots molt emprenyats. Només es suporten per no fer un lleig a l'avia. I per poder fruir de les croquetes. Finalment se les mengen i l'Eulàlia els adverteix que estan enverinats i que els queda uns minuts de vida. Deu pel cap baix.

Tots es demanen perdó poc a poc i es van reconciliant, fent pactes i establint línies de conducta. (Jo tampoc sé que vol dir això darrer, però queda tant bé). Acaben cantant una cançó fins al moment de la mort. Hi ha un rellotge a escena que fa evident el pas del temps.

L'avia els explica que tot ha estat una jugada per tornar a l'harmonia familiar. Acte seguit tots canvien el posat i tornen a enfadar-se els uns amb els altres.

Un telenoticies adverteix que la família Romagosa ha estat internada en un centre hospitalari a causa d'una intoxicació per la maionesa.
 

Eulàlia: No crec que tardin massa. Son quasi les dotze i en Ramon ja sap que no m'agrada tenir que esperar-me.
Rita: Ja et dic jo que l'episodi d'avui no l'acabo d'entendre.
Eulàlia: Ja fa una temporada que van maldades. I no m'agrada veure la meva família barallant-se per ximpleries. Cada vegada que baixo a veure'ls trobo més mala maror, per això estic disposada a acabar d'una vegada per totes amb això. A la meva manera.
Rita: Qui any passa dies empeny.
Eulàlia: Però no és això Rita, no creus que una família ha d'estar unida tant quan les coses van bé que quan van maldades?
Rita: Però això és per culpa del que porta bigoti que es va casar amb les bessones per no pagar tants impostos.
Eulàlia: Ai, Rita, no sé com pots suportar aquestes series tant horroroses. Cuita, ara arriben. Ai deixa'm arreglar una mica.
(L'Eulalia es plega el davantal mentre s'acosta a la porta de la casa. Mentre entren tots els familiars, visiblement contents, però fent molta comèdia i aguantant una mala maror evident)

Ramon: Mare! Com van les coses? Ja tens les croquetes a punt? Mira que porto tota la setmana pensant en les croquetes...
Eulalia: I ca, com vols que no les tingui a punt, tant que sé com t'agraden. Passa a saludar a la tieta que li farà molta il·lusió de veure't.
Ramon: Ai, si. Bon dia tieta. Com va tot?
Rita: Hola, com anem, anar fent...
( En Ramon es situarà a seu lloc mentre la resta de la família va entrant, saludant a l'Eulàlia i la Rita)
Eulàlia: Carme, que maca que estàs, i quina patxoca.
Carme: No saps la il·lusió que em fa tornar-te a veure.(Petons, a ella i a la Rita, es col·loca al costat del seu marit) Que consti que ho faig perquè la teva mare és gran i no vull donar-li un disgust. Que si no per quins set sous em faries venir.
Ramon: Però Carme...
Carme: Calla!
Eulàlia: Manel, Fina, que contenta que estic. Vaja, per fi veig que t'has engreixat una mica, quan et vaig conèixer semblaves un pal d'escombra.
Manel: Que no, avia, que ha estat fent un règim molt sever...
Fina: (Satírica)I veo que usted sigue envejeciendo.
Eulàlia: (Normal) Ai filla, els anys no passen en va.
(Petons. Mentre van a veure a la Rita ella va repetint "me ha dicho gorda" mentre ell intenta calmar-la.)
Rita: Hola, molt de gust, si, si... (Per ella) No sé pas qui deu ser tota aquesta gent.
Eulàlia: Cristina, que grandeta que estàs. Caram i quin vestit més... més...
Cris: Guaï, avia, guaï. Que és la última entre els rokers. I no com la plasta de la Kassandra...
Kassandra: Passa de mi, tia...
Eulàlia: Si, si, aneu a veure la tieta. És allà.
(Ambdues es situen al costat de la tieta passant d'ella)
Kassandra: El que passa és que amb tants porros ja no rasques bola i tens el tarro desafinat.
Cris: Mira qui parla, la que no para de fotre's pastilles.
Rita: Si us agraden les pastilles jo en tinc unes per la pressió que són glòria, ara que jo de porros no en menjo, que després em tornen.
Eulàlia: Vaig a vigilar que no se'm cremessin les croquetes. Ara torno.
(Surt cap a la cuina.)
Carme: Vosaltres dues, feu el favor de comportar-vos a casa de l'avia.
Kassandra: Tia no em mengis la olla...
Cris: Passa de tocar la moral...
Manel: Ei, més respecte amb la vostre mare, que us heu pensat?
Fina: Ai Manuel, dejalas, si al fin i al cabo tienen razón, tu madre no para de meterse donde no la llaman. It's terrible.
Carme: Ai la porca, no et fot, dir-me això a mi, ja veuràs...
Cris: Fote-li canya.
Ramon: Atureu-vos, penseu en les croquetes...
Rita: Ja et dic jo que el capítol d'avui no l'entenc de res.
(A partir d'aqui comença una petita batalla campal que s'aturarà de forma immediata en entrar l'Eulàlia, que no s'adonarà de res.)
Eulàlia: Aquí teniu les croquetes, tots a taula.
Ramon: Això, això. Mengem una mica.
Fina: Yo no, estoi a regimen.
Manel: Però mujer prueba una croqueta al menos...
Fina: Si hombre, para que después diga que estoy gorda.
Cris: Apaga ja aquest coi de lloro, tia, que no puc papejar tranquila.
Kassandra: Mira qui parla, la que no para de fotre's airon maiden.
Cris: El que passa és que la música et té fotut el cervell.
Carme: Voleu callar, Cristina i Kassandra.
Kassandra: Joder, no sé pas que pensava quan em va posar aquest nom...
Eulàlia: Rita, que no voleu menjar croquetes.
Rita: Ai si, que val més una croqueta al pap que gossos que lladrin. O no era així?
Ramon: I que en són de bones...
Manel: Però prueba una.
Fina: Para que te calles de una vez, te voi a hacer feliz.
(Silenci sepulcral. Tots mengen. Mentre l'Eulàlia s'aixeca i se'ls mira.)
Eulàlia: Fills meus, ja n'estava farta de veure la meva família trencada a bocins. Per això he decidit de trobar una solució a aquest munt de problemes que teniu els uns amb els altres. I com que m'estimo més no tenir família a tenir-la així, us adverteixo que les croquetes que us acabeu de menjar porten un potent verí que ens enviarà a tots a l'altre barri en menys de deu minuts.
(Treu un despertador, li dona corda i el posa sobre la taula)
Ramon: Osti, ja li notava jo un gust estrany.
Rita: Ara si que no l'entenc de res aquest episodi.
Kassandra: Ostia puta, que jo encara sóc verge.
Cris: Fote't, per capulla.
Carme: Cristina, que vols dir amb això?
Cris: Va mare, que d'aqui un moment serem morts, ara no vinguis amb collonades.
Carme: També és veritat. Ai Ramon, deixa'm passar aquests darrers minuts abraçada amb tu.
Ramon: Però no et volies divorciar de mi?
Carme: Calla burro, que no veus que jo només t'estimava a tu. (Plora.)
Fina: Por dios, que final mas especial. Hoy va a morir una gran escritora, una gran pintora, una gran artista, aún desconocida. Que gran perdida para el mundo.
Cris: Venga Fina, no hay para tanto, al fin i al cabo lo que escribes no vale una mierda.
Kassandra: En això tens raó Cris, s'ha de reconèixer que el que fas és ven perquè ho compra el teu pare.
Fina: Bueno, en estas circunstancias quizà me vea obligada a reconozer que mi obra puede no llegar a ser buena del todo.
Manel: Jo, a fe de deu, que mai les he acabat d'entendre del tot. Em limitava a dir que si a tot el que em deies.
Fina: Ya lo havia notado, però me aguantava.
Manel: Encara que no haguem pogut deixar cap fill per la prosperitat, el nostre amor serà etern.
Fina: Ahora que sacas el tema te tengo que confessar que según mi ginecologo és por mi culpa que no podiamos tener hijos.
Manel: I per que no m'ho havies dit mai?
Fina: Temia que me dejaras.
(Ploren, s'abracen, petons)
Cris: Sento que acabem així. M'hagués molat acompanyar-te algun cop de discos.
Kassandra: De veritat?
Cris: He de reconèixer que hi havia algunes cançons màquina que no m'acabaven de desagradar del tot.
Kassandra: Dona ja que m'ho confesses et diré que a mi algunes balades hevy m'agraden molt. Sobretot la de AC-DC
Cris: La que sempre que posava em foties crits?
Kassandra: Si, i tu després l'apujaves per tocar-me la moral i la podia sentir millor.
Cris: Em sap greu perdre't ara que començàvem a ser tant colegues.
Ramon: Ara que estem en aquest moment tant especial podriem aprofitar per cantar tots junts una cançó de despedida.
Carme: Ai si, la de la vall del riu vermell. Trobarem a faltar el teu somriure, la, la la. Ai ara no m'en recordo.
Rita: I el virolai.
Ramon: Això que aquesta la sabem tots.
Manel: Ja t'apuntaré
Fina: No hace falta, anda que he estado pocas veces en Montserrat oiendo el virolai.
Manel: Però no eres atea.
Ramon: Va, un, dos, tres, Rosa d'abril...
( El canten. a l'acabar es queden en un quadre plàstic. El despertador sona i tots deixen anar l'aire, excepte la Rita que tus. No passa res. Tots es miren)
Eulàlia: Em sap greu haver-vos fet aquesta jugada, però no podia resistir tenir la família separada i ha estat l'única forma que he trobat de retrobar-nos.
(Tots es miren)
Kassandra: Tia allò de la música era només un cuento per acabar com a amigues, jo passo del heavy.
Fina: Que has querido decir con lo de que no entiendes mi arte?
Carme: Segur que ho has organitzat tot perquè no et demani el divorci, malparit.
(Tots tornen a barallar-se. Fosc)
Presentador: I ens trobem a casa de la família que aquesta tarda ha estat ingressada a l'hospital de la muntanya pel que sembla una intoxicació per culpa del mal estat de la maionesa, segons han informat tècnics municipals. Anem a entrevistar l'única que no ha quedat malmesa perquè no li agrada la maionesa: Que ens pot dir?
Rita: Ja li ben juro, que l'episodi d'avui no l'he entès de res.
Prou