Sindrome d'Estocolm
Nota: 3 Estat:Inici Narració Sense Acabar	Tipus: Conte Curt Ref:Arxiu Personal
Comentari: Però a mi m'agrada Dades:

Síndrome d'Estocolm
     Miriam va premer la porta de la joieria després que el brunzit metàlic advertís que ja era oberta. Va mirar a banda i banda, buscant-lo. No hi era. Les dependentes ja coneixien el problema i es preocupaven pel comportament d'aquella dona que les duia de corcoll. Endevades van provar de fer-la seure i calmar-la però Miriam, neguitosa, va girar-se d'una revolada i va sortir corrents. Un cop al carrer va començar a caminar rapidament, maquinant un pla per trobar Miguel. Que en sabia de Miguel? Res. Que era un atracador de bancs i joieries, que estava inmers en un univers social que ella desconeixía i, sobretot, que se l'estimava. El seu psicòleg prou s'havia esforçat a fer-li entendre que allò no era més que un simptoma passatger, que ho superaria. Però ella no ho podia admetre així. A fí de treure's del damunt la presió familiar, va subornar el metge. Quan hi ha prou diners tothom es pot subornar. Aquest va dictar un informe a favor de la recuperació de Miriam. Així, ella va decidir dedicar-se a buscar a Miguel.
     Li calia ajuda. D'això no en tenia dubte. De petita havía aprés a utilitzar els diners per aconseguir el que volia, però buscar a Miguel no era tant sols un assumpte de diners. O potser si? Va aturar un taxi i hi va pujar. Odïava els taxis, però el seu xofer era a casa i ella no sabía pas conduir cap tipus de cotxe. L'automòbil era un model antic, un mil quatre-cents trenta, que, atrotinat con estava, lluïa encara els cromats brillants fruit d'hores de feina del conductor calb, que s'entretenia a fregar-los mentre no duïa cap client. Mentre recitava la direcció al conductor no va evitar adonar-se d'aquella bola brillant que tenia per testa. Va dubtar si l'abrillantava igual que els cromats del cotxe, però no hi va creuar cap més paraula fins arribar al destí.
     Bernat no va dubtar a obrir la porta del taxi i abonar l'import al conductor, després d'adonar-se que era la senyoreta Ferrer qui anava dins. Ella no va ni saludar-lo. Mai ho feia. Entrà a casa i donant l'abric a la Fernanda va encaminar-se cap al despatx. Més que un despatx era un rebedor on atenia les poques visites de negocis que tenia. Mai havia comprés massa bé com funcionava l'empresa familiar, ni li feia cap falta. El seu germà, Guillem, s'ocupava de tots els negocis i li anava fent evidents, amb certa regularitat, els seus ingressos. Ella a canvi, tractava els temes d'ambit social. Guillem mai va saber estar a l'alçada del cognom Ferrer, pel que fa a les aparicions en societat.
     -Gemma, vine al meu despatx.
     L'intercomunicador va despertar Gemma que s'havia adormit davant l'ordinador. La nit anterior l'havia passada de copes, i com que la feina no li exigía grans esforços es presentava igualment a treballar. Hi havia dies que podia dedicar completament a dormir, ja que la mestressa amb prou feina li havia manat res. Va prendre el bloc i un llapís despuntat i va correr cap al despatx de Miriam. No li agradava tenir que esperar. Aquest cop, però, Miriam no seïa a la seva gran butaca, ans al contrari caminava neguitosa amunt i avall.
     -Bona tarda senyoreta Ferrer.
     -Hola Gemma. Em calen un parell de coses. Apunta.
     Gemma es va assentar a la cadira i va preparar-se a prendre nota, adonant-se ara, que el llapís era inservible. No tenia temps de canviar-lo, va adreçar-li la punta i va intentar apuntar tot el que la senyoreta Ferrer necessitava.
     -Em cal l'adreça d'un investigador privat. Un de bo, però que vagi per lliure. No vull un gavinet professional. Busca també el telèfon del policía que va dur l'assumpte de la joieria. Assebenta't de totes les dades possibles, placa, adreça o màtricula. També voldria una copia del seu informe i del que sapiguen dels atracadors. Cerca també l'adreça d'una armeria. Una de dissimulada. Ah! i avisa al meu modista que estigui a punt el més aviat possible. Després mira si pots localitzar algú que faci documents falcificats. Que més...? Diners. Preparam una bitlletera amb força paper petit i algunes targetes de crèdit. Això és tot de moment.
     El llapís es va comportar i Gemma va apuntar per sobre tot el que li havia demanat. Anà cap al seu despatx, impresionada per aquella extranya llista, tot i que la son no li permetés fer-se'n creus del que passava. Al sortir es va creuar amb la Fernanda que va avisar a la senyoreta que tenía una trucada. Miriam va agafar el portatil i va contestar. Era Gilbert, el seu psicòleg.
     -Hola Miriam. Com va tot.
     -Que et passa? No has rebut el teu xec?
     -Es clar que si, però també he rebut una nota on se m'advertia de la innecessitat dels meus serveis. Que vol dir?
     -Vol dir que estàs despatxat!
     El to de veu de Miriam deixava clar que no era cap broma. Gilbert, però, tampoc estava de broma.
     -Pensa que en qualsevol moment puc fer un nou informe argumentant una recaiguda en el teu estat. De fet encara estàs enamorada d'aquell pinxo.
     -I que vols ara?
     -El mateix que tothom. Diners. Si em vols despatxar et sortirà car.
     -Quants?
     -El doble.
     -Ets boig. Et creus que els regalo jo els diners?
     -Per la forma com els gastes no crec pas que et costin de guanyar.
     -Està bé, tindràs el doble.
     -I vull la meva mensualitat.
     -Porc.
     -Potser si, però ric.
     Miriam va penjar en sentir les darreres paraules. No era pas que li costés pagar la quantitat que li exigia. De fet era insignificant. El que la feia emprenyar era la foma com ho reclamava. Ara, però, el que volia era via lliure per fer la seva. Va asseure's a la cadira del despatx i va encetar una cigarreta mentre esperava que Gemma enllestís la feina. No va tardar a avisar-la de que l'investigador privat era al telèfon.
     -Bona tarda. Sóc Pere Bonzoms, investigador privat.
     -Bona tarda. Em dic Miriam Ferrer i voldria contractar els seus serveis. Em cal la seva ajuda per localitzar una persona.
     -Estic especialitzat en casos complicats, vosté dirà.
     -Només sé que es diu Miguel i que es dedica a cometre atracaments i robatoris.
     -És poca cosa. Però m'interessa. M'agradaría parlar amb vosté sobre l'assumpte.
     -Tant aviat com sigui possible.
     -Aquesta tarda si vol.
     -Quedem d'acort. Parli amb la meva secretaria per establir una cita.
     Pere Bonzoms era un investigador bo però poc conegut. Presisament per això va acceptar la feina tant aviat com la secretaria va trucar-lo. Feia un parell de mesos que no resolia cap cas, i li urgia fer entrada de calés com fos.
     Miriam mentre, ja havia pujat al cotxe i es dirigía cap a l'armería. Sabia que podia trobar-se amb problemes i una pistola mai estaria de més.
     Bernat va aturar el cotxe davant un aparador petit, ple de motius de caça i pesca i munts d'utensilis d'incomprensible ús a la vista de Miriam. Va antrar-hi i va trobar-se amb un passadís llarg i estret carregat d'escopetes, canyes de pescar, arcs, ganivets, roba de caçadors, trofeus i un llarg etzetera que va desconcertar-la. Esperava, més aviat, una botiga petita amb un vellet que fes cara de malfiat rera un taulell petitonet i ara es trobava torbada per un ambient extrany. Una veu jove la va descol·locar.
     -Bona tarda, desitja alguna cosa?
     -Eh, si.
     Davant seu va trobar-se un xicot alt, amb una planta que feia goig de veure.
     -Vosté dirà?
     -Voldria comprar un revolver.
     -De quin tipus?
     -La veritat és que no ho sé massa bé.
     El dependent, veient que aquella dona no s'en sortia va assessorar-la tant bé com va poder. Miriam va quedar perplexa davant el ventall d'armes que podia triar. Finalment, i convençuda sobretot pel dependent, va triar una pistola automàtica del calibre trenta-tres. La més usual, segons el jove. Va endur-se'n també munició i un llibret d'instruccions que no pensava llegir. Després de l'armeria i abans d'anar fins al despatx del detectiu va passar pel modista a encarregar un reraseguit de peces més comodes i senzilles a fi de no semblar tant senyora si tenia que passejar-se pels barris baixos. Encarregà diverses camises i pantalons de texà, botins lleugers i roba interior comode, així com una caçadora de pell creuada, segons li va aconsellà Marcelí. Va sortir de la botiga canviada de cap a peus. Bernat la va dur ara fins a l'oficina de l'investigador, i Miriam li ordenà que tornés el cotxe a casa i busqués un altre model més senzill i que no cridés tant l'atenció com el Rolls. Ella va pujar fins al primer pis d'un bloc força ben situat, tot i que no massa centric. La placa mal penjada de la porta assenyalava que efectivament era allí.ir?
     -Vol dir que estàs despatxat!
     El to de veu de Miriam deixava clar que no era cap broma. Gilbert, però, tampoc a com ho reclamava. Ara, però, el que volia era via lliure per fer la seva. Va asseure's a la cadira del una cigarreta mentre esperava que Gemma enllestís la feina. No va tardar a avisar-la de que l'investigador telèfon.
     -Bona tarda. Sóc Pere Bonzoms, investigador privat.
     -Bona tarda. Em dic Miriam Ferrer i voldria con