Selenites
Nota: 4 Estat:Mitja Narració	Tipus: Conte Curt Ref:Tina
Comentari: Però a mi m'agrada Dades:

La primera vegada que Magda va veure un selenita es va espantar de bo de bo. Havia sentit a parlar tot sovint de les llegendes sobre els habitants de la lluna, però sempre havia pensat que eren històries de vells per espantar la canalla que no vol dormir. Ara, però, estava presenciant un espectacle inimaginable. Una dansa selenita.
I era només per ella, perquè aquella nit, ningú més havia sortit a mirar la lluna. Els terrats de Plapalau eren buits de gent, que segurament tenien altres coses més importants que aguaitar la donzella de la nit. I per això, els selenites van decidir que era una bona nit per ballar la dansa del vent del nord. I per això, mentre Magda contemplava encisada els moviments màgics de les rotllanes concèntriques, un garbí fresc es deixava notar sobre la seva pell nua.
Perquè aquella nit Magda no havia pujat a observar el zenit com de costum, amb tot el seu equipament d'astrònoma aficionada. Aquella nit, aprofitant que per la tele feien la famosa pel·lícula "La invasió dels marcians d'un sol ull" i que tot Plapalau estaria embadalida mirant la caixa tonta, seria la nit perfecta per passar-la amb la seva millor amiga. La lluna.
No feia gens de fred i Magda va decidir que era una bona nit per prendre la lluna. Es va despullar, ven conilla, i s'estirà a la gandula que tenia al terrat de casa. Escoltava atenta la música de la nit, els gossos empaitant-se pels carrers, els grills tocant els primers compassos de l'opera coleòptera, el vent suau que acariciava les fulles dels plàtans del carrer major, quan de sobte, i sense previ avís, la música va donar pas a la dansa de la lluna.
Primer es va pensar que veia un miratge, que la lluna se li feia borrosa, però després es va adonar que no, que percebia clarament els moviments màgics que es feien sobre la cara rodona de la seva companya de nits. Va incorporar-se per assegurar-se que tot plegat no fos una rodada de cap i per fitar més atentament l'estrany fenomen i es va adonar que, efectivament, uns personatges impressionantment grans dansaven delirantment, a dreta i esquerra, sense ordre ni concert, però amb una coordinació mística.
El telescopi li va revelar un altre secret. Un secret que li va explicar perquè mai havia vist cap fotografia dels selenites a cap llibre. Des del telescopi no es podia veure res. Ajustava insistentment les òptiques del seu aparell, sense obtenir cap lectura anormal de la superfície lunar, però quan mirava directament la lluna veia clarament les figures girant i movent-se per sobre el satèl·lit. Va quedar-se embadalida miran-los, fins que de cop, un dels selenites se la va mirar a ella. Es va adonar de seguit que l'estava mirant, i que ella estava nua. Impulsivament es va tapar els pits i el sotaventre amb les mans. El selenita va riure i va dansar epilèpticament fins que, davant la seva sorpresa, va desaparèixer. Un calfred va recórrer el seu cos, davant el qual va afanyar-se a arreplegar la roba i córrer cap a les escales del seu pis.
No hi va arribar a temps. El selenita era assegut amb les cames creuades, barrant-li el pas, davant la porta que la duia cap a casa. Va escanyar un crit, més de sorpresa que no pas de por, ja que aquell personatge no li produïa por. De fet, no podia assegurar que fos un ent físic. Semblava, més aviat, com una composició de partícules de pols, que prenien una forma humana, amb trets molt suaus, talment com si es tractés d'un núvol de pols o una porció de fum. No semblava estable. Era, més aviat, eteri i es desfigurava suaument amb cada bufada del vent, per recomposar-se quan aquest amainava.
Ell va somriure. Ella, més segura, el va tocar. Tal i com es pensava, no era un cos sòlid. Va poder penetrar, amb la seva mà, dins el cos d'aquella figura.
- Bona nit Magda.
La Magda va enretirar corrents la mà davant la sorpresa que aquella cosa sabés el seu nom.
- No t'estranyis. Els selenites sabem el nom de totes les persones que s'estimen la lluna. Les vigilem, les acaronem, les protegim i les estimem igual com elles a nosaltres.
- I doncs, qui ets tu... Com et dius?
- Que qui sóc? Jo sóc un selenita i ara em dic lluna. Vosaltres em vau posar el nom.
La Magda va mirar primer la lluna i va plegar-se de mans davant el selenita.
- Tots us dieu lluna?
- Tots som lluna. Però a vegades ens anomenen d'altres formes.
Ara la Magda ja no entenia res. La curiositat, però, la rosegava per dins, sobretot pel misteri afegit de tot el que estava passant.
- A veure, has baixat des de la lluna fins el meu terrat, correcte?
- De fet he pujat des de la lluna, però si, vinc de la lluna.
- I has vingut a fer que se m'enduguin al psiquiàtric del poble del costat...
El selenita no va entendre res i la Magda va descobrir que els selenites no tenien sentit de l'humor.
- He vingut a conèixer-te i a donar-me a conèixer.
- Però no m'has dit que ja em coneixíeu d'abans...
- T'havíem vist abans, però, precisament, perquè ens has descobert aquesta nit, he vingut a demanar-te que guardis el secret del que acabes de veure. A canvi, t'explicarem que és el que has vist...
La Magda es va sentir confusa. Quin estrany tracte li estava oferint el lluna. O calia dir-li la lluna. No va poder precisar si aquell personatge era masculí o femení. I quina era la lletra petita del que estaven proposant-li.
-Fa milers d'anys, milions per no dir més, la lluna era un petit comenta que volava per l'univers. Volava lliure, perquè era un esperit lliure, i era habitada per mi i pels meus altres jo. Un canvi de sentit, però, i una aproximació excessiva a la terra va fer que aquesta ens absorbís amb el seu camp gravitacional. Vaig picar amb la terra i tot el planeta es va remoure. Ens vam separar de pressa i vam tornar a picar, després d'un bon esforç vam aconseguir allunyar-nos del planeta i continuar el nostre camí. Però quan ja anàvem a marxar, ens vam adonar que amb l'impacte, una part de jo havia quedat abandonada al planeta.