Sir Jor Di Capellades i la Mantega
Nota: 4 Estat:Text Definitiu	Tipus: Conte Curt Ref:Antiguetat
Comentari: Peṛ a mi m'agrada Dades:

Capítol 1: UNA VISITA INESPERADA

El sol llençava els seus últims crits de claror, mentre davallava lentament a l'horitzó. Tot era calma al castell, i tothom es disposava a donar pas a una nova nit. A la llunyania es començaven a descriure les tendres línies d'un genet que, a gran velocitat, es dirigia cap al castell. Ningú no va reparar en la seva presència tot i que va caure vint-i-sis vegades del cavall, car ja era prou tard perquè la foscor amagués a tots els qui s'hi emparessin. Essent negra nit, el genet arribà a les portes tancades del castell, i al cap d'un quart d'hora de paraules incomprensibles amb el porter, aquest li obrí la porta. El genet va entrar i tot fent un salt del cavall, caigué sobre una bassa de fang, deixant polit a un guardià que reclamava explicacions.
-Ja només em faltava això- Digué desesperat, però, canviant la seva expressió de cop, exclamà- Ràpid, la cort, vull la cort!
-Mireu, baixeu les escales de la dreta, seguiu el corredor fins al fons i tombeu a l'esquerra.- Replicà el guardià que, sense poder acabar la seva explicació, va veure com marxava l'estrany personatge.
Al cap d'un moment, aparegué el genet amb cara de males funcions.- Al dir cort, em referia a la cort reial, i no a aquell munt de porcs.- Va cridar.
-Oh, ja em perdonareu, però jo no hi noto tanta diferència. Els qui busqueu són al pis de dalt, en una "petita orgia" que tenen muntada- i igual que abans el va veure marxar amunt, deixant darrera seu un gran nombre de petjades de fang.
Havent relliscat dues o tres vegades, aconseguí arribar a dalt i entrà en una sala immensa. Un cop passada una gran porta, es trobà en mig d'un clima de desordre i disbauxa, en el qual va intentar, sense èxit, de fer recaure l'atenció sobre ell. Desesperadament, pujà en una posant un peu, encara brut de fang dins del pollastre farcit amb prunes, i l'altre en un vol de mantega acabada de muntar. Fent un crit amb gran fúria, va parar l'escena de cop, i tota la sala va fixar l'atenció en ell, que es quedà mut. Traient-se les paraules com podia va dir:
-És el meu deure anunciar-vos una notícia molt greu, la princesa ha estat raptada per un monstre que ha aclarit que la vol per dinar- Va dir una mica més calmat, però encara esbufegant.
L'expressió de la sala canvià de cop, de l'alegria a un terrible dolor, fent caure la reina que no havia pogut aguantar l'ensurt, tot exclamant per la seva filla volguda, el rei, que passava de tot, s'acabava una cuixa d'ànec, i la resta del públic, mirava amb canguel·li el missatger que per culpa de la mantega, ha relliscat i s'ha trobat per terra. De cop un cavaller gloriós amb una decisió total fa un pas i enuncia:
-Jo, Jor di Capellades, "anidé" a "zalvar" a la "prinzeza" de les mans del "madeït dac"- va cridar amb la boca plena de pa i cansalada.
La seva proposta sonava a música celestial, va ser com una llum cegadora que, provenint del centre de'n Jor di Capellades que a poc a poc va anar desembeinant l'espasa, aconseguia un conjunt de formes, llums i colors perfecte. Amb uns moviments molt segurs, va començar a moure l'espasa demostrant la seva potència i habilitat, donant una sèrie de voltes sobre ell, i agafant una velocitat cada cop més i més perillosa quan, de sobte, va anar a posar el peu sobre la taca de mantega, i anà a caure a les cuixes de la reina que s'estava despertant i que va tornar a caure, immediatament es va desmaiar.
No sabem quina fou la raó per la qual Sir Jor di Capellades no s'aixecava. La veritat es que el seu aspecte blanquinós, delatava un malestar en el seu físic. Cinc homes van intentar convènce'l que s'aixequés, que el deixaren per impossible i el portaren a coll a la seva cambra. A poc a poc, la sala va anara quedant buida, excepte el rei, que ara menjava un pastís d'ungles de bou amb nata i maduixes, i el missatger que buscava torradetes per a sucar-hi la mantega.

Capítol II : EL SUBTITUT

Gràcies a l'alba sorgia un nou dia. L'astre rei també hi jugava el seu paper, estirant els braços de claror per valls i muntanyes encara endormiscades per la nit freda. En tot aquest conjunt d'harmonia, s'hi sumaven els camperols que, tot xino xano anaven a treballar els camps. Regnava gran felicitat entre les persones del poble, però no era aquest el clima viscut al castell. Tota la nit hi havia regnat una angoixa que preocupava la cort (la reial, s'entén) sobre l'estat de sir Jor di Capellades, que des del passat accident de la mantega havia rebut assistència mèdica, però sense saber-ne cap resultat. S'esperava que al matí hi hagués notícies.
La porta de l'habitació s'obrí, i se sentí el grinyolar de les xarneres mal greixades, del darrera en sortí el metge, un home amb poc cabell i ja endarrerit pel pas dels anys, i amb molta serietat, exclamà:
-Sir Jor di Capellades es troba en un estat d'alta gravetat, ja que per culpa de la caiguda s'ha fet un tall al dit petit de la mà esquerra de dos mil·límetres, i cal que guardi llit fins a nova ordre. Té una "mandritis aguda" produïda pel xoc de la mantega.
El metge se'n tornà a dins, i el missatger amb l'escudeller, que eren els únics que quedaven a la porta esperant les noves, començaren a passejar pels patis de palau, per avisar la resta de la cort (la Reial, s'entén) fou quan l'escudeller va comentar:
-Pobre Sir Jor di Capellades, què farem ara sense ell?- va dir molt preocupat. (Cal aclarir que l'escudeller és com l'escuder que a més sap fer escudella)- Caldrà buscar algú altre.
-Doncs ho sento, però la tradició diu que si un cavaller no pot complir una promesa, el seu escuder ha de realitzar la tasca per ell- respongué el missatger.
-Doncs pobre escuder- va dir mig enfotent-se'n, fins que l'expressió de la seva cara ho va demostrar.- Vatua els déus, ja no m'en recordava! Però com m'ho faré jo per a matar el drac?
Després d'això, l'Estancislau (és a dir l'escudeller) va intentar idear la solució al problema que se li presentava i va prendre la ferma decisió d'aprendre a dominar l'espasa de la mateixa manera que Sir Jor di Capellades. Va reunir tota la cort (la Reial, s'entén), i amb un gest heroic va desembeinar l'espasa de terra entre la mantega, i va intentar d'aixecar-la, primer amb una mà, després amb les dues, i veient que no tenia prou força, acabà per demanar ajuda a un de la cort (la Reial, s'entén) i amb l'esforç físic de tots dos, aconseguiren aixecar-la. Però en el moment en què l'interventor la deixà anar, l'Estencislau va trobar-se estès a terra. Ja extenuat, pensà una altra manera d'aconseguir el fet. Li demanà el flascó de colònia a la reina que cedí amb total incomprensió, i la mostrà al públic tot dient:
-Aquí teniu l'arma que matarà el drac d'una forma intel·ligent, ràpida i segura- de fet, la reina era la única que no es desmaiava quan se la posava, i això era ben sabut entre la cort (la Reial s'entén).
L'exclamació fou total, uns es meravellaven, d'altres aplaudien, algun començava a esmorzar, i un parell, relliscaven amb la mantega, davant els ulls de la reina que es plantejava de desmaiar-se. Entretant, l'Estencislau agafava rumb direcció a la cova del drac, damunt d'un cavall de tir, ja que els cavalls negres escassejaven, i tenien un preu molt alt al mercat.

Capítol III : DE COM MATAR DRACS AMB UNA LLIÇÓ

El sol es trobava en el punt més alt, il·luminant amb força el paisatge. L'Estancislau anava lentament pel camí, que havía anat seguin gràcies a les indicacions dels vilatans i havia d'afanyar-se a pujar aquella muntanya tant escarpada ja que el drac deia que se la cruspiria per dinar. El camí que seguia es va anar fent cada com més abrupte i costerut, fins al punt que la pendent fou tant forta que cada roc, cada pedra suposava relliscar i... Però de cop, va arribar a una plana, un petit replà que amagava un jaç de branques d'olivera, i no tardà a veure una bèstia monstruosa (si algú té la imaginació per poder veure una bèstia monstruosa, no aconseguirà veure això), tenia tres o quatre ulls en forma de manyes, escates, dos parells d'ales, una boca grassa, sis potes i una llarga cua punxeguda, capaç de ferir a qualsevol d'un cop. El monstre deixava anar una alè amb una forta olor d'all (que original) i feia cara de pocs amics. De primer no el veié, però de cop el gest del drac va anar canviant com si el notés, i es girà. L'Estancislau, tot improvisant va exclamar (de fet, qualsevol porta una xuleta):
-Ah drac tenebrós, he vingut perquè la teva hora ja és arribada, no te'n escaparàs d'aquesta.
El drac, sense ni pensar-s'ho, va atacar al galop contra el pobre Estencislau que s'enfilà a dalt d'una roca per arribar-li al nas, o al que suposava per nas. El drac va frenar i començà a adoptar postures d'atac. L'Estencislau que no s'ho pensa dues vegades, li tira una espolvorejada de colònia. Ell havía tingut la precaució de tapar-se el nas amb cotó fluix.
-Amb aquest mortífer verí no aguantaràs ni el temps de pensar-t'ho.
I el drac que diu:
-Noi em sap greu, ja veus, però és que tinc el nas tapat, perquè aquí, és clar, amb l'aire que passa...
-Doncs mira, precisament tinc un pot de destapanassos Piruló (greu error històric de l'autor), amb el qual tindràs el nas, en un segon, completament destapat.
L'Estencislau, li acosta la colònia al nas, i seguidament passa a l'acció, caient en la sorpresa de veure que el perfum s'ha esgotat, i compren que es troba indefens davant el drac. Intenta demanar-li perdó, i convènce'l de que tot és una broma, però no cola, i a poc a poc el va anar atrapant entre la paret i el marge.
-Heus aquí el final d'un valent, d'aquell que va voler salvar una princesa i va caure en la fatalitat de trobar-se sense perfum, però ara he d'acceptar la mort com a companya i sols em queda acomiadar-me: Adéu terra estimada, avui és l'últim dia que m'atreveixo a trepitjar-te, adéu cel benvolgut que m'has deixat respirar del teu aire, adéu aigua clara que m'has netejat en els moments de màxima brutícia i has refrescat el vi que he pres en els moments de necessitat, adéu foc que m'has escalfat la llar, adéu a tot.- I va tancar els ulls, esperant el moment fatal.
De cop i volta se sentí un fort cop, com si un metall repiqués per un cop donat en una roca, i un altre, i en seguiren més, aleshores, l'Estencislau, va obrir els ulls davant la sorpresa de que era la mateixa princesa que picava al monstre amb una paella (un altre greu error històric de l'autor que no sap que les paelles provenen d'Amèrica) fins a estabornir-lo tot dient:
-Ja t'he dit varies vegades que no surtis abans de dinar, apa té, té i té
I allí va quedar estès, mentre la princesa plorava de dolor, l'Estencislau l'agafà i la portà a dalt del cavall, que va retrobar el camí de tornada a casa sota la protecció del sol ponent.
I fou aleshores quan de la sang del drac en va sortir una planta, que amb el temps es transformà amb un formós cardo, perquè aquest era un drac molt bèstia.

MOLT BÈSTIA