El pare era cec, i segons va explicar el camioner, va travessar la carretera en el moment que ell passava. No va poder frenar fins que ja el va tenir a sota, i tot i així, encara l'arrossegà uns metres. Quan va baixar del transport, el vellet va tenir el temps just per demanar-li que guardés un exemplar de moneda de cinc duros amb l'escut del barça, un exemplar únic que acabava d'aconseguir per a la seva col·lecció. Desgraciadament, la moneda va quedar a la butxaca dels pantalons, i per tant amb la part de cos de baix, fet que va dificultar de retrobar-la.
Devien voltar les dotze quan el telèfon va sonar a la taula del despatx d'en Pere Comàs. De primer va pensar que es tractava de la seva dona, dubtant un altre cop què havia de fer per dinar, però qui responia des de l'altra banda de l'auricular era la seva germana Marta molt preocupada i nerviosa, que li pregava que s'afanyés a anar a l'hospital on el pare acabava d'ésser ingressat.
En arribar-hi la Marta l'esperava, però no sabia on s'havia de dirigir. Després de córrer amunt i avall, van trobar el metge que buscaven. Un home baixet, amb unes celles espesses que poblaven una cara rodona i un cap llis on s'hi reflectien els fluorescents del passadís. Feia mala cara i en veure'ls va esbufegar d'amagat, com més d'una vegada havia fet en Pere abans d'entrar a veure el director de la fàbrica.
-El cas és greu, no ens hem d'enganyar. El senyor Comàs de resultes de l'atropellament ha quedat seccionat del pit en avall, incloent l'amputació dels dos braços. En aquests moments el mantenim viu gràcies a un pulmó d'acer altament avançat. El cor ha quedat malmès, però encara batega, tot i que no podrà aguantar gaire temps així. Els recomano un trasplantament Allbody. Podríem seccionar el cap, però tenint en compte que és cec, ja que l'arreglem, serà millor si li trasplantem directament el cervell.
La tècnica dels trasplantaments, per aquell temps, ja estava molt avançada, i canviar un fetge, un ronyó o un cor es considerava una operació senzilla, que normalment es feia amb anestèsia local i durava un parell d'hores. Malgrat tot el trasplantament Allbody era un invent relativament nou i si bé no suposava cap problema, a excepció de trobar un donant a temps, tampoc era gens freqüent. L'Allbody suposava canviar el cap d'una persona amb el cos d'un altre, de forma que almenys un dels dos continuava vivint conscientment i l'altre físicament. Per tant, en Pere i la Marta, a fi de recuperar l'esperit del seu pare van consentir a tirar endavant el projecte i el metge va apuntar el pacient a la llista d'espera d'un cos.
-Si en vint-i-quatre hores no obtenim resposta, la possibilitat d'efectuar el trasplantament amb garanties serà baixa, però no cal desanimar-se, ara que la donació és obligada per part de l'estat és molt més probable obtenir un cos que no pas en temps passats quan el trasplantament era voluntari.
Mentre s'esperaven, el metge va autoritzar-los a entrar a veure el seu pare. Es trobava dins una habitació fosca i plena d'aparells que els semblaven massa complicats a ulls inexperts. El que quedava del pare estava estirat al centre del laboratori i no semblava tenir cap mal ja que d'un cilindre metàl·lic allargat només en sortia el seu cap, amb la llarga cabellera blanca que li acoxinava la cara arrugada i aquell nas xato que tant distingia la família Comàs. La infermera els va advertir que no els podia sentir però si veure, ignorant que el pare era invident. No havien passat ni cinc minuts que va entrar el metge.
-Bones notícies. Ens informen des d'un altre hospital que hi ha un donant. Algú s'ha disparat un tret al cap, i exceptuant-ne un parell de forats, el cos és bo. D'aquí a una hora arribarà al nostre centre. Em cal, doncs, la seva autorització per començar l'operació.
-Però de qui es tracta?
-Ho sento però les normes no ens permeten conèixer la identitat dels donants. Només sabem que el cos prové d'Àvila i que està en perfecte estat. Per tant el millor és començar a obrir el seu pare el més aviat possible.
-Però almenys serà algú semblant...
-Ai mare de Déu! Només faltaria que ens trobéssim el pare en un cos negre. Sempre deia que anaven bruts!
-Marta! que pensarà el doctor. Si vos plau perdoni aquest comentari.
-És clar, però sàpiga que es pot trobar amb qualsevol cosa. Les possibilitats de triar un nou cos són nul·les i més en un cas tant precipitat.
-Si, si, és clar. Ja ens dirà què hem de fer, doncs...
Les hores següents van ser un reraseguit de papers, contractes, fitxes i signatures, mentre el pare era portat cap al quiròfan numero tres i començava a ser operat. Quan ja van haver arreglat tots els termes legals, en Pere va trucar al despatx i a casa. La seva dona li va dir que no tardés gaire, i que la tornés a trucar als voltants de les sis, que ja hauria tornat de la perruqueria. El pare vivia a casa d'en Pere però mai s'havia entès amb la Cristina, per això no li va estranyar gens aquesta reacció.
La Marta esgotava una cigarreta a fora el carrer quan va sortir una infermera dient-los que l'operació ja estava acabada. El primer metge, un xicot alt i sec, no va sortir fins al cap de cinc minuts amb un somriure d'orella a orella.
-Un èxit! Mai ens hauríem pensat que fos tant fàcil.
-Que no n'havien fet cap altre com aquesta?
-Home, com aquesta no, però sempre hi ha d'haver un primer cop i no pateixi que tot ha anat sobre rodes. Al començament, potser ens hem sobtat una mica davant el procés però tot ha encaixat.
-Què vol dir? Què és el que els ha sobtat?
No va contestar. De fet amb prou feina devia haver sentit la pregunta ja que mentre parlava ja corria passadís avall cap on s'havia perdut la infermera feia un moment. En Pere es va començar a preocupar. Que potser el pare no tenia prou cervell? Ves a saber amb què es poden haver trobat allí dins, potser un dels seus exemplars únics de monedes rares? O pitjor? Encara meditava sobre això quan la Marta va fer acte de presència. Venia de pressa i nerviosa després de la nova.
-Que t'han dit? Com ha anat?
-Sembla que bé. Tots surten contents.
-Què vols dir que t'ho sembla?
-No ho sé, encara no ho he aclarit.
En aquell moment la porta es va entreobrir i van veure el metge baixet que donava quatre ordres a les infermeres mentre es treia la gorra. En sortir es va mirar la parella amb una expressió indeterminada.
-Com els ha anat, doctor?
-Bé, ha anat bé.
Però la forma de dir bé no era la forma usual. Quan hom diu bé ho fa amb cara de joial o amb expressió d'alegria, i quelcom preocupava a aquell homenet.
-El millor que poden fer ara és venir amb mi. L'operació no ha tingut cap problema i el pacient es recupera favorablement. D'aquí a uns minuts ja es despertarà amb el cos nou. Seria aconsellable que hi fossin a prop i que mostressin un aire de tranquil·litat.
-Tranquil·litat? Però perquè ens hauríem de posar nerviosos?
-Que potser el nou cos té tres cames o algun defecte especial? Digui-ho doctor, perquè sinó a la que hauran d'ingressar serà a mi amb una crisi nerviosa.
-Si no ha quedat cec ja és molt, pensi que mai hi ha pogut veure, ni de petit, sap?
-No, no es tracta pas d'un defecte. Diguéssim una irregularitat. Suposem que l'hospital d'Àvila deu haver rebut malament les dades, sinó ja no ens haguessin dit res. Però serà millor que ho vegin vostès mateixos.
Mentre deia això va obrir la porta de la cambra fins on havien anat caminant. Es tractava d'un passadís ple de petites recambres obertes a la banda esquerra i separades només per una paret prima. A l'interior de cada habitacle hi havia un llit, a vegades poblat i d'altres no, i un munt d'aparatets d'aquells que tenen la pantalla amb un puntet que hi va saltironant. Les infermeres entraven i sortien d'una a l'altra a gran velocitat. El metge conduïa en Pere i la Marta que, de reüll, anaven mirant els habitants de les recambres esperant reconèixer el seu "nou" pare. Ara un home gras i corpulent, ara un altre prim i cara content, després un senyor calb i vellet, ara un jove somrient. I així un rera l'altre anaven veient tot tipus de candidats. El metge es va parar davant un individu de mitjana edat, amb unes entrades molt marcades i una cara llarga. Tots dos van repassar l'individu de dalt a baix fins que el metge els va aturar.
-Perdonin, però el seu pare es troba al costat d'aquest. Si us plau no s'espantin, no hi ha raó per fer-ho.
I acte seguit va obrir una cortina que tapava la següent cambra a diferència de les altres que estaven descobertes. Estirada al llit hi havia una noia d'uns trenta anys amb una cara rodona i suau. Duia el cap embolicat amb benes i el que es podia definir del seu cos eren unes línies de gran bellesa i un cos escultural. En Pere va mirar la Marta i encara no havien dit res el metge els va interrompre.
-Quan ens ha arribat el cos ja estàvem a punt i no hem pogut tirar enrrera l'operació perquè el que quedava del seu pare ja ho havien trasplantat a un altre pacient que ho necessitava a Múrcia.
-Però el meu pare no es pot quedar així...
-I jo que patia perquè no fos negre.
-Hi ha d'haver algun sistema per arreglar-ho. Ni se m'acut com podria viure.
-Home hi ha la possibilitat del canvi de sexe, però amb un cos així, tant femení, podem tenir problemes. També podem repetir l'operació, però ara trobar un altre cos ens serà força més difícil, sobretot no estant en caràcter d'urgència. Tot i així, s'ha de reconèixer que fet i fet hi ha sortit guanyant.
-Però què vol dir amb això?
-Home, ara, amb aquest cos té, pel cap baix, trenta anys de vida més dels que li quedaven abans. Si el tornem a trasplantar en un cos més semblant al seu, la seva expectativa de vida minvarà i podria ser que el cervell, recelós a un canvi d'aquest tipus, no s'adaptés bé a un altre cos. Ara el millor que podem fer és esperar la reacció del pacient. O potser hauria de dir la pacient.
-Escolti, que encara que estigui adormit, és el meu pare...
-Mare de Déu del Carme! Sort que la mare no ho pot veure, en pau descansi.
-Tranquil·litzin-se al màxim, i si no els fa res esperar, no crec que tardi gaire a despertar-se. Si no els sap greu, jo ara tinc feina. Si necessiten res avisin les infermeres.
I tot dient aquests mots, el doctor va desaparèixer per allà on havia vingut. La Marta mirava el cos de la dona intentant comprendre el que havia succeït. En Pere es va assentar en un tamboret posant-se les mans al cap i pensant quina reacció tindria el seu pare en despertar. Ell que sempre havia estat tant tradicional, que mai s'havia mirat cap dona, en sentit figurat, s'entén, que no fos la seva, ell que es manifestava un home tant ferm i orgullós de ser-ho, com podria reaccionar ara? De cop el cos allí estès va començar a moure's. Ambdós van fer un salt i es van quedar a l'expectativa, mentre la dona es començava a llevar entre badalls i estiraments. Aleshores va obrir els ulls i va quedar perplexa.
-Pare, com et trobes?
-Hi veig. Oh, quin miracle, l'accident m'ha donat la visió. Senyor gràcies! I tu? tu deus ser en Pere, i tu la Marta, et reconec per les línies de la cara. Ets tal i com me l'imaginava. I tu, segurament deus ser la Cristina.
-Perdoni, jo em dic Gemma i vinc a veure si té el suero ben posat.
La infermera va controlar uns aparells i com si res hagués passat va tornar a marxar mentre el pare la mirava perplex.
-Pare, estàs bé? Et sents normal?
-No. Estic estrany. Em noto diferent, molt millor, vaja. Estic vigorós i tot.
-Li has de dir, Pere! No el pots enganyar.
La Marta estava cridant arrepenjada a la paret amb una expressió de por i crispació.
-El què m'ha de dir? Que potser hi ha quelcom que no sé?
-Pare, has tingut un accident molt greu.
-Si ja ho sé, anava content perquè per fi havia aconseguit l'exemplar de cinc duros que em faltava per tenir complerta el departament de monedes del mundial.
-Però és que t'han hagut de traspassar a un altre cos per salvar-te
-Què dius?
Va començar a palpar-se la cara amb les mans feixugament. Tot seguit va tocar-se el cos de forma maldestre i en acabat, aixecant una mica els llençols va mirar cap avall. Es va tornar a tapar de cop i aixecà la vista cap als seus fills. En Pere estava nerviós però expectant. La Marta, en canvi, estava tremolant. Aleshores, la cara d'aquella dona va canviar per complert. Se li va dibuixar una mitja rialla, d'aquelles que dibuixava el pare, i de forma desenfadada va dir:
-Caram quin canvi. Això si que és una agradable sorpresa. Realment hi he sortit guanyant. Oh, i fixa't quins... més ben posats.
I mentre deia això es tornava a mirar el cos en el precís instant que el metge alt i sec d'abans va entrar per darrera de la Marta. Anava content i en veure que la pacient s'havia despertat va dirigir-se-li sense contemplacions.
-Què com va això. Sembla que es troba millor senyor Comàs. O li he de dir Senyora Comàs, quin canvi! No em negarà que hem fet una obra d'art.
-Siusplau no es dirigeixi així al meu pare, que encara esta convalescent.
-Que n'ets d'exagerat Pere, si de cas digui'm senyoreta. Estic sense compromís.
-Pare! Però que t'has pensat? Que això és un joc?
-És boig. L'operació l'ha embogit. Ai mare de Déu, que ja m'ho semblava a mi que això no aniria bé.
-Molt bé senyoreta Comàs, vaig a avisar el metge en cap i si tot va bé en poc temps ja tindrà l'alta.
I va marxar. En Pere es resistia a creure que aquella dona fos el seu pare, però els seus moviments, els seus comentaris i la forma d'actuar eren exactament les mateixes. Era ben bé com si el seu pare anés disfressat i intentés fer-li passar una mala jugada. Però tot era real i ben poca cosa podia fer-hi.
-Vinga Pere, no n'hi ha per tant, i tu Marta tranquil·litza't. Seieu tots dos i parlem-ne. Heu de pensar que per mi això és una experiència ben interessant i que de segur és millor que no pas haver-me quedat sota aquell camió.
-Però pare, et penses que això durarà una setmana o un mes? És probable que duri una altre vida...
-Doncs què millor que una segona oportunitat ara que ja tinc l'experiència. De veritat, penso que val la pena.
-I que faràs? Buscar xicot? Fer-te lesbiana? Presentar-te en un circ?
-I jo què sé. De moment tinc temps per pensar-m'ho i si fa falta em prendré unes vacances. De fet ara segurament m'enretiraran la llicència per a vendre números, per tant hauré de buscar una nova feina. Un canvi radical.
-Em sembla que t'ho prens massa a la lleugera.
-Però si al pare li sembla bé, aleshores perquè li hem de donar més voltes.
La Marta semblava més tranquil·la i amb un pensament completament oposat al que tenia encara no feia ni cinc minuts. En Pere se'n va sorprendre. No pensava admetre que aquella dona havia de ser el seu nou pare. Aleshores els van interrompre els dos metges.
-Així sembla que el senyor Comàs s'ha recuperat perfectament de l'operació i que es troba millor. Caldrà fer-li unes proves encara, però si tot va bé, demà a la tarda el podrem donar d'alta. Més que res perquè ara ja és tard i les oficines són tancades.
-Veus que bé que m'ha anat. Un parell de dies i com nou. Això si que han estat unes vacances reconfortants.
-No sembla que tingui cap trauma ni problema psicològic...
-I ara! El pacient ha reaccionat de forma optimista a l'operació. És més, gaudeix d'un estat excel·lent.
-Doncs el millor que podem fer ara és deixar-lo descansar. Demà ja serà un altre dia i per avui ja li hem fet prou coses. Acomiadin-se del seu pare i deixin-lo dormir.
-D'acord. Fins demà pare, vindré amb la Cristina a buscar-te.
-Que descansis de gust, demà et vindré a veure.
-Penseu a portar-me quelcom per vestir-me, que els pantalons se m'han quedat al mig del carrer. I tranquil Pere, que no és res.
La Marta li va fer dos petons, com sempre li havia fet al pare i tots dos junts vam deixar l'hospital. En Pere la va acompanyar fins al piset que tenia. La Marta semblava calmada, però qui s'estava posant nerviós ara era en Pere. Després de deixar-la se'n va anar al seu pis, un habitatge de lloguer senzill però força gran. Mentre pujava l'ascensor anava rumiant la forma com li explicaria a la Cristina el que havia succeït. Sortosament el petit Jaume no estava en edat per preocupar-se dels esdeveniments.

La Cristina no s'acabava de creure el que en Pere li havia explicat, però tant se li'n feia. A l'hora convinguda li va donar una bossa al seu marit amb la roba del pare i es va acomiadar d'ell, ja que havia d'anar al curset de ioga i no podia venir a buscar el pare. La infermera l'avisà que el seu pare havia estat traslladat a una habitació normal, la cinc-cents quinze, i seguint les seves indicacions hi va arribar. En entrar a la cambra va trobar que la Marta ja hi era. El llit estava desfet i no hi havia ningú.
-Hola Pere. El pare s'està preparant per marxar. Ja l'hi han donat l'alta saps.
-Li caldrà la roba que li he dut.
-No fa falta, ja n'hi he portat de la meva.
-Però Marta! Com se t'ha acudit? El pare amb roba de dona
Tot just havia dit això que la porta del lavabo es va obrir i el pare va sortir-ne de forma espectacular. La Marta li havia portat un vestit vermell ajustat que realment ressaltava les formes d'aquella dona tant esvelta. En la seva vida anterior probablement es podria haver dedicat a fer de model o algun ofici per l'estil. Si no fos perquè tots els moviments li recordaven els del seu pare, li hagués agradat realment de trobar-se-la pel carrer.
-Això ja passa de taca d'oli. Em nego a acceptar-te com a pare.
-Millor, i si de cas a partir d'ara em pots dir Marci. Trobo que quedarà millor per la meva nova vida.
-Ja t'has decidit? A mi m'agradava més Sara, però es clar, el nom l'has de dur tu.
-Només falta que li donis suport. Suposo que no li ensenyaràs també com s'ha de posar el diafragma.
-Ja ho ha fet. Sort n'he tingut d'ella, que m'ha explicat les quatre coses que em cal saber per dominar aquest nou cos.
-I recorda, vigila els homes, tots volen el mateix.
En Jaume es va sentir malament del cert, i no va saber com reaccionar. En aquell moment va entrar el metge.
-Sort que ha vingut. Li ha de dir al meu pare que no pot sortir així al carrer, és una bogeria.
-Home, cal reconèixer que una mica agosarat si que ho és, per això he aconseguit aquesta perruca per dissimular-li la calvície mentre li creix el seu cabell. Per cert que no he pogut esbrinar quin és el seu color natural tot i que la perruca és rossa.
-Moltes gràcies doctor, sense vostè ara ja no seria aquí
-A disposar, i si mai té cap problema, ja ho sap, truqui'm
I mentre li deia això li va acostar una targeta amb les seves dades. En Pere començava a trobar-se violent en aquella situació. En acabat es van dirigir a la sortida. La Marta i la Marci anaven al davant, se les veia felices i disposades a tot, i més d'un va girar el cap o va obrir els ulls com taronges en veure-les passar. Al darrera en Pere s'ocultava de les mirades i es desentenia d'aquella, a la seva forma de veure-ho, xarlotada.
-Em caldrà passar pel registre civil per informar-me de tot el que haig de fer, i també haig d'anar de compres, em cal un parell de vestits més o no podré sortir al carrer.
-Magradarà d'acompanyar-t'hi Marci. Conec unes botigues fabuloses que em sembla que t'agradaran.
En Pere ja no pensava dir res més. Tot era endebades i allò era un malson pel qual es veia obligat a passar. Van pujar tots al seu cotxe i es van passar la tarda amunt i avall comprant coses i pessigant la targeta de crèdit fins que va quedar com una fulla d'enciam pansida. El pitjor va ser quan van anar a la botiga de llenceria. No es podia creure que el seu pare es mirés com ho feia aquells conjunts. Malgrat tot, aquell nou cos es feia mirar, i més d'un cop es va quedar embadalit oblidant que es tractava del seu pare.
Al voltant de les vuit es van dirigir cap a casa, no sense abans deixar a la Marta al seu piset. Va dubtar si deixar-hi també la Marci, més que res perquè li començava a fer por el que podia passar a casa quant la Cristina la veiés, però tenint en compte les dimensions del pis de la Marta, va preferir deixar córrer aquesta possibilitat.
Després de deixar tots els paquets a l'entrada, en Pere i la Marci van dirigir-se cap al menjador on hi havia la Cristina. En aquell moment s'estava empassant un altre programa sobre desapareguts i retrobats. I això que van dir que només durarien uns anys la fal·lera per aquests tipus de programes, i mira, dos segles després d'inventar-los encara seguien enganxant audiència.
-Ja som aquí, com t'he dit, ja han donat d'alta el pare.
-Molt bé, ja en parlarem, no em molesteu ara, que aquest programa és molt interessant.
-Hola Cristina!
Quan la Cristina va sentir aquella veu femenina es va girar de cop i va quedar-se mirant la Marci durant uns minuts. Als seus ulls hi havia una estranya brillantor que en Pere no va saber identificar. Ambdues es van resseguir de dalt a baix, una per desconfiança i l'altre per curiositat. En Pere, entremig d'aquelles mirades es va sentir congelat.
-Bé Cristina, què te'n sembla del meu new loock. Impressionant, no?
-Caram. Sembles un altre.
-Però com em veus? Es tracta d'un bon canvi o no m'escau?
-Doncs, home millor. Se't veu millor.
Semblava que la Cristina no s'acabava de creure que la Marci era, almenys en sentit psicològic, el seu sogre. Malgrat tot potser es van dir més coses en aquells cinc minuts que no pas en la darrera setmana. Tot seguit la Marci va demanar per anar a descansar doncs el dia havia estat llarg i es trobava una mica cansada. En Pere va ajudar-la a entrar els paquets a la seva habitació. Aprofitant que era el primer moment que es trobaven sols li va poder parlar de pare a fill.
-Pare, m'hauràs d'explicar a que vols jugar.
-Mira Pere, ni jo mateix m'acabo de creure el que m'està passant, però és cert, i com molt bé has dit, tinc una nova vida per endavant. Suposo que no pensaràs que me la passaré col·leccionant monedes i prenent el cigaló al cafè d'aquí sota. Per la raó que sigui se m'ha atorgat una segona oportunitat i no penso depreciar-la. M'ho he pensat bé i em cal jugar fort. No sé si m'entens.
-I jo? Què interpretes que he de fer jo? Et miro i veig una cosa però quan et sento en noto una altre. No sé si ets capaç d'adonar-te de la meva posició.
-El que has de fer és, senzillament, el que et sembli correcte, no per les normes d'urbanitat o per les formes ètiques o morals. Aquestes normes es van pensar quan l'home encara vestia túniques i l'invent més avançat de que disposava era la mà de morter. Ara som en un altre temps, un altre joc que necessita unes altres normes.
-Està bé, intentaré jugar a aquest joc.
-I pensa que sempre em trobaràs aquí, perquè en el fons encara sóc el pare que vas conèixer. Però només en el fons.
Només en el fons. En Pere començava a dubtar si això era cert. Es va despedir de la Marci i va sortir de la cambra reflexionant sobre el que li acabava de dir. La Cristina seguia amorrada a la televisió i es va asseure al seu costat ignorant que hi era.
-Suposo que aquesta dona no es quedarà gaire, no sé perquè l'has dut, però aquí no hi ha lloc per ella.
-Però que no t'he explicat que és el pare.
-Ella ja no és el teu pare, treu-t'ho del cap. El teu pare era un vellet cec que desapareixia al matí amb unes tires de números i tornava al vespre a dormir aquí. Suposo que no creuràs que ara seguirà vivint com abans.
-Cristina, com pots gosar dir això. No sé ni com se t'acut una cosa així. Foragitar el pare de casa, quina ocurrència!
No van tornar a dir-se res més. Aquella nit en Pere amb prou feina va poder trobar la seva dona al llit. La notava distant. Però el que li demanava era impensable. Per sobre de tot, la Marci era el seu pare.

Al matí en Pere es va dirigir a la feina a treballar. Era oficinista d'una gran empresa i encara que l'ambient de treball era agradable, el cap no li permetria faltar ni un dia més a l'oficina. Va torrar-se una mica de pa i va llegir el diari per sobre mentre untava les llesques amb mantega. Una rutina diària que ara es repetia, a excepció que el pare no era allí. Normalment li comentava alguna notícia en veu alta, perquè més tard pogués fer-ho ell a plaça o al cafè però aquell dia es va haver d'empassar els articles amb l'entrepà de pernil. No va gosar despertar la Marci, potser li calia dormir més per culpa de l'operació, i sense entretenir-se va sortir cap a l'oficina.
Tot el matí va estar absent. Estava encarat davant la seva taula de treball sense moure un dit, pensant en com havien anat les coses. La seva taula es va anar omplint de papers que demanaven sortida fins al punt que quasi va quedar amagat entremig de la fullaraca. A mig matí, en Miquel, el seu millor company, se li va acostar conscient que li'n passava alguna de grossa.
-Pere, que no véns a esmorzar?
-Sí, Miquel, ara vinc.
Tots dos van sortir de l'oficina i es van dirigir cap al bar de sota a fer el cafè. En Pere sucava l'ensaïmada al seu cafè amb llet repetidament i em Miquel va veure que allò no rutllava bé.
-Que tens cap problema? Si et puc ajudar amb res, pots comptar amb mi.
-És el pare. D'ençà de l'operació ja no és el mateix. Interiorment és ell, però ha pres el paper de l'altre persona.
-Conec un cas semblant. Un trasplantament d'aquestes característiques que al final va acabar amb la desaparició del pacient.
-Però pel pare és com si estigués fent teatre. Imagina't que fins i tot es fa dir Marci.
-Pere, hi ha gent que es passa la vida fent teatre i és ben feliç. Tot depèn de la mesura en que t'ho prenguis. Tu, per exemple, ets el que realment voldries ser?
No va contestar. Enlloc d'això va queixalar l'ensaïmada tot pensant el que en Miquel li acabava de dir. La resta del matí va passar ràpidament ja que en Pere va posar-se a treballar intentant enllestir feina. Al migdia va tornar a casa preocupat pel que hi pogués trobar aquest cop. Potser la Marci i la Cristina s'han fet bones amigues, o s'han passat el matí tirant-se plats.
-Hola, que hi ha algú?
Només hi havia la Cristina que no el va sentir perquè s'estava eixugant el cabell. En Pere va buscar per l'habitació de la Marci però no hi havia ningú. Li va preocupar que aquesta hagués fugit.
-Hola Cristina.
-Hola. Com ha anat per l'oficina?
-Bé, i per aquí?
-Igual com sempre. El mercat era ple i he arribat tard al psicòleg, però a part d'això tot bé.
-I la Marci?
Va reprimir aquesta pregunta com si esperés una resposta amb mala cara i sense adonar-se que l'acabava de nombrar pel seu nom.
-No ho sé, s'ha llevat d'hora i ha marxat. M'ha dit que no l'esperéssim a dinar.
-I no t'ha dit quan tornaria?
-No m'ha dit res.
En Pere es va començar a preocupar. Va dinar amb la Cristina i després es va passar tota la tarda mirant la col·lecció de monedes del seu pare. Al mirar-se la banda del mundial, va recordar que li havien donat la moneda que faltava en aquella pàgina i després de rebuscar per la butxaca, la va treure i la situà al lloc on corresponia. I així el va sorprendre la Marci.
-Hola, què fas?
-Res, mirava aquestes col·leccions. Són realment fabuloses.
-Encara recordo quins bons moments que em van donar. M'agradaria que te les quedessis tu. Ara en faràs millor ús que jo.
-Què vols dir, que no et quedaràs.
-M'ho he estat pensant i després de molt rumiar he decidit trencar definitivament amb tot. He llogat un apartament d'aquests nous que hi ha per on viu la Marta i m'han contractat per una sèrie d'anuncis a prova. Quan m'han vist ja tenia la feina. Quines cares.
-Però que he de fer jo?
-Seguir la teva vida. En el fons jo ja era mort quan em van treure de sota el camió, per tant no et costarà pas gaire imaginar que he mort. I amb un gran avantatge, pots parlar amb el teu difunt pare per telèfon. No tothom ho pot fer.
-De veritat que és el que vols fer?
-De veritat.
Es van donar la mà i es van fer un petó amistós. Va ajudar-la a fer les maletes i va trucar a un taxi. En allunyar-se va tenir la sensació que perdia un pare, però almenys no va haver de sentir pena. Va ésser una pèrdua conscient, com quan hom deixa un compacte sabent que no li tornaran.
Al començament va trucar força vegades al pare però amb el temps va anar perdent contacte fins que ja només connectava amb ell un o dos cops a l'any. A la Marci no la va veure més, a excepció d'algunes portades de revistes que a vegades fullejava la Cristina. Aquesta la tenia per una gran dona oblidant, com qui no vol, que es tractava del seu sogre. Ara bé tot depenia del color del vidre amb que es mirés i potser si que ja no l'era el seu sogre.