Festes Carrer Sant Vicent - Oliva (Valencia)
No traducida
també disponible en valencià
El tir i arrossegament
El Tir i Arrossegament és una tradició purament valenciana que es desenvolupa al llarg de totes les comarques del País Valencià. El transport, ja fa molts anys, es feia amb carros i animals de tracció principalment, en aquestes terres en cavalls, en maxos i en rucs. Les taronges, l'arena, la llenya dels forns i tots els productes de l'agricultura eren portats amb aquestos animals. A Oliva, poble eminentment agrícola no fa massa anys, moltes cases tenien el seu animal de càrrega, amb els aparells corresponents i el corral amb la pallissa. Avui és l'afició, el gust de tindre un cavall per muntar-lo o una aca per al tir, el que fa que aquestes bèsties continuen al nostre poble.
El Tir i Arrossegament es desenvolupa amb dos modalitats: el Tiraset (arrossegament), la més senzilla, l'aca arrossega un barquet de ferro (semblant als que utilitzaven a la terra d'arròs) amb la càrrega. I el tir amb carro, amb pista d'arena.
El Tiraset consta d'una pista de terra, normalment plana, de 40 metres de llargària per 4 d'ample, amb una bandera a la ratlla d'eixida, unes altres cada deu metres, tres en total enmig la pista, més la de la meta o punt d'acabada. És preceptible, tant en tiraset com en tir amb carro, fer una parada en cadascuna de les banderes d'en mig la pista. L'àrbitre de pista indica la validesa de la parada passant a la següent bandera, la parada és vàlida des del colleró de l'aca fins tot el barquet o carro de tir, en el cas de no parar queda desqualificat, en el carro de dos o més animals, la parada es compta des del colleró de l'aca de barres, en carro, o l'aca que va a continuació del barquet.
Quan
la pista de competició és d'arena, en la ratlla d'eixida hi ha una
pujada, que dificulta aplegar a la primera bandera i una baixada cap a la
fi de la pista, fent més fàcil l'acabament de la prova. De vegades en
cada bandera posen una biga o revoltó de fusta que el carro ha de
superar.
Perfil d'una pista d'arena.
Els jutges, per regla general, són: l'àrbitre de pista, l'àrbitre de taula i l'organització (control de la càrrega, del recinte, ...).
El guanyador de cada prova és el que tarda menys temps en passar correctament la pista o el que més metres ha recorregut, si ningú la passada totalment. L'àrbitre de pista marca amb una bandera complementària el recorregut fet per cada cavalleria, en el cas de no aplegar a la meta.
Les normes de cada concurs solen posar-les l'organització, però generalment el barquet o els carros (on es posa la càrrega) i la càrrega són de l'organització. Cada carreter portarà els seus aparells, cabassos (en cas de fer falta), corretges i tot l'utillatge necessari. En cas de trencar algun aparell el responsable sempre és el carreter, que una vegada començada la prova no pot ser ajudat per ningú a excepció de l'àrbitre, en cas contrari és desqualificat.
L'ordre d'eixida és de menor a major pes (d'eixa manera es facilita la càrrega del barquet o carro) dins de la mateixa categoria, i sol començar de la categoria inferior. L'organització es reserva la variació de les proves, per moltíssimes raons, i sempre sense perjuí dels participants, encara que una categoria es procura que s'acabe el mateix dia, sobretot pel transport dels animals forasters.
Tots els animals federats han de portar la corresponent cartilla federativa, on s'indica el nom, l'amo de la cavalleria i el seu pes reglamentari, en l'actualitat la pesada federativa té una durada d'un any. En cada concurs sol haver una pesada per a les cavalleries no federades, normalment del poble, per donar la possibilitat de participació a aquestes i poder augmentar l'afició, en aquest cas es resta el 3 % del seu pes, puix competir el mateix dia de la pesada fa que l'aca no estiga en les mateixes condicions que les federades, pesades temps enrera. El pes de l'animal és molt important, d'ell dependrà la càrrega a arrossegar.
La càrrega del barquet o del carro depèn de l'estat de la pista i de la dificultat o facilitat de les cavalleries en passar-la, augmentant o disminuint la càrrega al començament de cada categoria, s'intenta fer més atractiu el concurs, de manera que si ninguna cavalleria passa totalment la pista li resten pes, si la pista es passada amb massa facilitat li n'augmenten, sempre en la prova següent, ja que la proporció de la càrrega és la mateixa en cada categoria. El barquet o carro és el mateix per a tots, dins de la mateixa categoria, i la càrrega sol ser de 2 kg. per cadascú del pes en bàscula de cada cavalleria, l'augment o disminució va en quartes de kg.
Les categories varien, encara que sol haver una diferència de 100kg. entre elles: fins 250 kg., de 251 a 350, de 351 a 450, de 451 a 550 i de 551 kg. endavant, en el concurs d'una cavalleria. En les de dos i tres cavalleries hi ha més variació, marcades per l'organització.
Els detractors del Tir i Arrossegament es basen en el maltractament dels animals, tant fora com dins la pista de competició, és per això que en la majoria de concursos el límit de varades a l'aca és de 3, mentre l'aca està concursant, i dintre del recinte on es desenvolupen les proves, prohibit pegar; en altres concursos és lliure, el que fa que de vegades el bastó siga desmesurat. La Federació no controla aquest assumpte, i és que devem caminar a eliminar totalment la vara. Els propietaris d'animals de tir, avui, els tenen per afició, no per al treball, per tant hem d'eliminar eixa creu que encara tenen els carreters, "eres més malparlat que un carreter", el vocabulari i la vara han de refinar-se, pel bé d'aquest espectacle. No és comprensible com amb tot l'amor del món es cuida i es treballa a una aca durant mesos, per després maltractar-la sense mirament en uns segons. Són els mateixos carreters els que han de posar de la seua part per evitar-ho. El gust de veure l'esforç que fa un animal per arrossegar el barquet o el carro i la perícia del carreter sense paraules malsonants i sense pegar-li és molt per a que l'aficionat disfrute d'un gran espectacle, quan hi ha un bon treball en la pista l'aplaudiment del públic eix ràpidament.
A Oliva des de fa no més de cinc anys ha augmentat considerablement el nombre d'equins, les aques i els cavalls de munta i els de tir s'han multiplicat, alguns inclòs sol pel gust de tindre un burret o un maxet, sense més pretensions, sabent el que això comporta. La cura ha de ser constant, la neteja, el manescal, ferrar-los, traure'l de passeig... les despeses i el temps són importants. Alguns encara recorden quan en sa casa tenien aca, altres hem sospirat de menut per un poni, de major per un cavall i és que l'amor pels animals és una constant en moltes persones.
Joan Bta. Orquín i Caselles
Fester del Carrer Sant Vicent
| Más de la fiesta |
| Fondos de escritorio |
| Salvapantallas |
| Las bromas |