Per Daniel Ruiz-Trillo

 Tots, absolutament tots, som hereus del llegat del grup de pop-rock format per Carles 
Sabater i Pep Sala, una parella tan o més mítica que Simon-Gurfunkel o Lennon-McCartney. 
L’altre dia a Llançà vaig assistir a un acte i un espectacle multitudinaris que em van fer 
adonar que Sau és tot un mite dins dels Països Catalans (com ho és Queen mar enllà) i que 
la mort d’en Carles Sabater ens ha deixat tan orfes i ens ha frapat tant com la d’en Freddy 
Mercury als anglòfons.

   L’endemà del concert d’homenatge a Carles Sabater en parlava al bar de la Facultat amb 
uns companys (m’agraden aquestes cuita-converses entre classe i classe, encara que 
siguin de bar) . Algú em va comentar allò que molta gent havia palpat en l’ambient durant 
l’última dècada: que “Boig per tu” havia esdevingut –per a les nostres generacions- tan o més 
important que “Paraules d’amor” per a les generacions anteriors. És a dir, una cançó que 
agermana tohom, talment un himne. Jo no me’n vaig poder estar d’etzibar-li: “i No he nascut 
per militar  és tan o més significativa que No nos moverán”.

  Ara farà un any d’aquella conversa i gosaria anar més enllà en la qualificació i en la 
quantificació de la importància de Sau dins del món de la música. Senzillamet perquè les 
seves cançons són la banda sonora de la nostra vida. Qui més qui menys ha arribat a pensar 
algun cop que la peça  “Et trobes sola” recorda la immortal “Are you lonesome tonight” de 
l’Elvis. Doncs, vés per on, a mi “Només ho faig per tu” em recorda la cinèfila “Everything I do 
I do it for you” de Bryan Adams, “Deu mil anys i un dia” la pretitànica “Pour que tu m’aimes 
encore” de Céline Dion i, si m’apureu, “Tu encens el meu foc” i “Foc al cos” les 
eròtico-dantesques “Light my fire” i “I’m on fire”, dels Doors i del Bruce respectivament. 

  Fins i tot els títols dels discs de Sau han ajudat a configurar un imaginari col·lectiu català 
elevat i digne. Oi que “Quina nit” us evoca el liverpoolià “A hard day’s night” ? I és que hem 
tingut una veritable màquina d’himnes, més o menys melòdics i més o menys clàssics, però 
al capdavall himnes “comme il faut”. És per això que no ens sorprèn gens contrastar la 
magnitud del duet osonenc en veure les palmades d’un Palau Sant Jordi enfollit amb “Boig 
per tu” i alhora rememorar les de “We will rock you” de Wembley. Al meu parer, tenen més 
força músico-emotiva les primeres, potser perquè les he viscudes “in situ”.

  Suposem per un instant que l’Sting prengués un “màgic whisky” abans d’escriure l’etílica 
“Bourbon street” i que s’assabentés de la famosa Perestroika d’en Gorbatxov abans de 
delectar-nos amb “Russians”. Posats a fer, els Beatles es devien inspirar en una noia 
palplantada a l’altre cantó a l’hora de compondre “I saw her standing there” i en Phil Collins va 
passar “Another day in paradise” després d’aconseguir entrar-hi per la porta de servei. 
Deixant de banda les especulacions, el que sí que és cert és que l’escorpina “Send me an 
angel” i la cockeriana “Up where we belong” ens transporten i ens acosten les inoblidables 
“Envia’m un àngel” i “Pertànyer a algun lloc”, i la resposta a la jaggeriana “You can’t always 
get what you want” és la llunàtica “Voler poder”, companya de disc de la –i permeteu-me una 
última gosadia- particular adaptació-versió-interpretació de l’”Imagine”  “Suposem per un 
moment”.

The show must go on.