Que et toqui fregar el pis inclou també fregar l'interior del wàter? Preparar el sopar equival a rentar plats? Deixar objectes personals escampats pel menjador és lícit? Interrogants com aquests són la causa de llargues discussions a tots els pisos d'estudiants. Almenys pel que fa al meu, això passa dia rera dia. Quan es tracta de fer gresca tothom coincideix amb armonia. Però hi ha un conjunt de feines que s'han d'acomplir forçosament, ja sigui perquè el cos demana menjar de tant en tant com perquè la salut perilla si no es lluita contra la brutícia. Tots coincidim què aquestes tasques són necessàries però a ningú no li agrada fer-les. Llavors calen negociacions. Que solen desembocar en fortes discussions. 
     La vida en un pis d'estudiants em recorda clarament a la política i al discurs dels polítics. Hi ha frases contundents enfrontades amb discursos elaborats, coalicions de curta durada, desqualificacions personals... Tot per tal d'escaquejar-te de la feina que toca. Potser les úniques diferències entre el pis i la gran política són l'àmbit geogràfic, un pis no és un país, i la representació, al darrera dels estudiants no hi ha electors. Potser per això, perquè només ens representem a nosaltres mateixos, ens podem permetre el luxe de lluitar pels nostres interessos sense ser de vegades del tot justos, tot i adonar-nos-en. De fet, quan estàs sol davant la pica i els plats bruts, només tu saps si fregues tan bé com els altres voldrien. Llavors t'adones que hi ha un marge en què el valor de la teva feina depèn del teu sentit de la justícia. 
     Segur que de la mateixa manera, dins dels despatxos dels polítics que ens governen es donen desenes de situacions en què la única possibilitat dels ciutadans és confiar que els polítics siguin justos i que gestionin bé els diners públics. Com que ells sí que han estat escollits i ens representen, tenen l'obligació de cumplir rigorosament les seves feines. I per vetllar per això, més enllà de la consciència dels dirigents, hi ha els jutges. Per si de cas. A ningú no li agrada fer més feina de la que toca, o feina desagradable. I menys si fregar el wàter comporta el perill de mullar-te la punteta de la corbata.

   Tanco els ulls, començo a recordar el curs passat i retornen les classes d'en JB. Manquen encara uns minuts per a dos quarts de dues. La classe és un guirigall de rialles i de murmuris. Un centenar d'alumnes plens a vessar d'hormones esperen amb espectació que aparegui. Enmig d'aquest enrenou una noia elucubra en veu alta com anirà vestit avui, mentre prepara cinc fulls i s'assegura que el bol.lígraf funciona correctament. 
    De sobte, entra per la porta, puntual. Creua la classe com un llamp, seriós. Deixa el maletí sobre la taula, penja la jaqueta i descobreix la combinació d'avui: pantalons verds a joc amb els quadrets de la camisa. Fa una ràpida panoràmica de la classe i picant de mans ens demana que callem. Llavors venen els cinc segons en què tothom espera que el seu mecanisme s'activi, que comenci la funció. 
    És alt com un Sant Pau. Té una barba de rabí, la negror del seu cabell impedeixen saber-ne l'edat a cop d'ull. Vesteix amb una pulcritud extrema. Però el tret més remarcable és l'aurèola que li envolta el cos. La brillantor del seu look contrasta amb la grisor de la classe. Es tracta, sens dubte, d'un ésser televisual que ha sortit del tub d'electrons per a presentar-se, de carn i ossos, en una banal aula. No ens cal cap receptor que decodifiqui les ones hertzianes per fer-lo real. No és cap pla mig. És allí materialment, davant d'una audiència privilegiadament reduïda. Superats ja els primers instants de xoc, comences a fixar-te en el significat de les seves paraules. 
    Apareixen les dates, els llocs i els personatges. La classe és una novel.la amb un principi un nus i un desenllaç perfectament delimitats. El discurs no té ni un sol moment de vacil.lació que deslluiexi la seva fluidesa de paraula. Tot transcorre com ho havia previst. La seva classe és l'exercici magistral que suposa fer que ens interessin les intrigues dels governants dels nostres avis. Té una veu clara que està acostumada als micròfons i a fer que el seu missatge s'entengui d'una forma infal.lible. El timbre no és massa greu però capta la nostra atenció gràcies a una entonació que varia constantment. És sorprenent com aconsegueix fer un racó a les nostres mens per construir-hi, al cantó dels personatges de Bola de Drac i dels enrenous de Secrets de Família, els episodis més importants de la nostra història recent amb tota mena de detalls. Se'm farà difícil oblidar el que se sent entre barricada i barricada durant la Setmana Tràgica. 
     Les frases es van succeïnt amb l'encisadora mel.lodia de qui té l'habilitat de parlar amb la correcció sintàctica del llenguatge escrit. De tant en tant deixa anar un "oi?". Amb aquest paràsit lingüístic, que dóna un xic d'aire casolà al seu discurs, sembla que ens convidi -quina ironia- a que confirmem el que acaba de sentenciar. Però ell no dubta. És rigorós i eloqüent. S'implica en el tema que està explicant. Uns cops dramatitza i uns altres adopta un to reivindicatiu. Es deu creure també capaç de desafiar les lleis de la natura, a base de repetir els seus greuges a les promocions d'alumnes que van desfilant per les seves classes; potser creu que podrà saltar la barrera del temps per fotre-li un clatellot a algú que fa una vintena d'anys que és mort. És un lluitador implacable contra les coses dites a la lleugera. A principi de curs ja sentencia que, mig semestre d'història és una cosa ridícula; sense estudiar-la en profunditat no es pot escriure res sobre política espanyola. 
     A mitja classe te'n fas creus, una vegada més: com pot ser que no ens miri? Orienta la vista al fons de l'aula i sempre cap a la seva dreta. Potser té el coll ressentit de la garrotada d'algun Guàrdia Civil que el va voler fer callar quan ell era l'estudiant. Només molt de tant en tant baixa la mirada. En aquell instant en què descendeix de l'olimp, tothom té la millor postura d'alumne aplicat preparada. Ens fa un posat realment seriós. Sembla com si de camí cap a la facultat no tingués temps de treure's la cuirassa blindada que porta a les tertúlies radiofòniques, on el fan enrabiar tant. Ningú no gosa preguntar res. De fet no cal, perquè tot quadra en els apunts que confeccionem laboriosament. 
     Encara que és la vedette de la televisió del seu gremi, irradia una certa humilitat. El preciat oracle del Segle XX serà només la cirereta de la carrera d'aquest expert en el lerrouxisme i en tot allò que té a veure amb els jueus. És un dels professors que dedica menys esforços a quedar ben retratat a la memòria col.lectiva de l'alumnat. I tot i l'austeritat amb què se'ns dirigeix, ha superat rotundament el judici dels crítics més despietats de l'univers paral.lel que és Ràdio Macuto. 
     Quan acaba de parlar, la classe torna a descontrolar-se. Semblen aparèixer els crèdits de final de programa a la pissarra. Els focus es van apagant lentament. La noia fa saber a les seves amigues que aprova el conjunt que en JB ha triat per avui. I un parell de files més enrera, un alumne somriu amb satisfacció mentre pensa com en són de rendibles els crèdits que ha pagat per aquella assignatura. 
 

     La classe que teníem a primera hora del matí durant el COU, que vaig fer als Salesians de Mataró, era la de llengua castellana. El professor d'aquesta assignatura es deia Aurelio i, com la gran majoria de mestres, tenia un malnom: barrilet. Sempre feiem les classes a la mateixa aula, la qual era bastant petita en relació a la quarentena d'alumnes que hi estàvem encabits. L'Aurelio sempre seguia el mateix ritual d'iniciació de la classe: entrava a l'aula amb cara de preocupació i mirant el terra; s'assentava; es pessigava els pantalons a l'alçada de les tíbies i se'ls pujava un xic amunt; només després ens mirava. La part teòrica de l'assignatura era un xic avorrida, ja que es limitava a recitar-nos la matèria, això si, ordenadament. La vessant pràctica era diferent, fins i tot de vegades divertida, car es basava en l'anàlisi sintàctic d'oracions a la pissarra. 
     L'Aurelio era un home enorme. La seva panxa descrivia una pronunciada paràbola, l'esplendor de la qual copsavem quan estava alçat de perfil a la pissarra. Era una persona tan ampla d'esquenes que semblava un armari. Pel seu tronc de bastes proporcions nosaltres erem figuretes de porcellana. Tant és així que crec que d'una sola clatellada ens hauria pogut tombar a tres de cop. No era gaire alt però realment devia ser més fort que un mamut. El professor de llengua tenia uns quaranta anys que s'havien anat cuidant d'estirar-li els cabells de la testa, deixant-li un semicercle que vorejava una calba brillant. El seu cos era realment mastodòntic, era una nau industrial, un gran reactor nuclear. L'activitat dels seus processos interns feien desprendre de la seva epidermis una fortor de florit que caldejava l'aula a les sufocades tardes de maig. Si anaves a preguntar-li algun dubte a la taula, podies veure per una escletja entre la camisa i el seu cap, una pel.lícula de petites berrugues que poblaven la part inferior del seu coll i potser tota la plana de la seva esquena. Quan respirava, quasi es podia sentir l'atracció dels pocs litres d'aire del recinte cap a l'interior de les seves arques. 
     L'Aurelio utilitzava ulleres. Era un home elegant tot i que la seva vestimenta era simple i sempre la mateixa. Portava una camisa blanca i un jersei vermell amb coll de punxa i sense mànigues, igual que el d'en Zipi i en Zape. Duia descordats els botons de dalt de la camisa, els quals dibuixaven un triangle fosc de vegetació que brollava del seu pit. Fixava els pantalons, de fil i negres, amb l'ajut d'un cinturó cordat per sota la panxa. Les sabates eren igualment negres, d'aquelles que no tenen cordons i que solen portar un adornament daurat. Les seves soles eren quasi inexistents i vivien ofegades sota la pressió del gratacels. 
     Aquest home tenia uns coneixements enciclopèdics. Ens tractava de vostè, no sé si per a que mantinguéssim el respecte o simplement per fer-nos sentir ridículs. Era estricte a l'hora de corregir exàmens. Tot i que semblava un professor de la vella casta, el seu esguard professava familiaritat i bondat. Quan havíem d'analitzar una frase, la copiava a la pissarra amb una lletra estirada, inclinada i clara; es posava les mans a les butxaques i observava la pissarra en perspectiva, com si fos un estudiant més. Llavors el dit embotit de la infortuna assenyalava a un de nosaltres.   L'Aurelio punxava repetidament amb preguntetes aquest alumne, talment com una mosca nerviosa. 
     Quan parlava, l'Aurelio assaboria cada fonema de les pa- raules que pronunciava, les quals sorgien d'una font il.limi- tada de vocabulari selecte per a esquitxar les dunes de la ig- norància de l'auditori. Els seus ulls lluien amb una brillan- tor especial, en contrast amb els ulls enteranyinats de lle- ganyes dels somorts alumnes, quan enmig de la classe li pujava el sant al cel i començava a parlar desbordadament de litera- tura. En aquests moments màgics, únicament si estaves atent,  podies viatjar als misteriosos monestirs medievals, remenar polsosos pergamins a la biblioteca d'Alexandria i fins enten- dre els deliris d'en Quixot. Era tan profund el que ell sen- tia. No entenc com tants companys l'odiaven, quan cada paraula que escrivia i cada paraula que pronunciava denotaven que l'Aurelio gaudia com un ximplet amb la seva feina. Amb nosaltres.

Segons la meva opinió, els resultats han reflectit: per una banda, que un ampli sector de la població volia un canvi de govern; per altra banda, que l'alternativa que presenta el PP no ha acabat de convèncer amb rotunditat a la majoria de l'electorat. El motiu d'aquest onvenciment incomplet és que Aznar ha aconseguit un partit ampli de centre-dreta però amb diferents sub-grups, dels quals no se sap quins s'acabaran imposant. 

-Com veus les actuals negociacions entre els nacionalistes catalans i el PP? Penses que hi haurà pacte o que són possibles unes noves eleccions generals? 

Estan sent i seran unes negociacions difícils en les quals s'esgotarà tot el marge de temps fixat. Són difícils pel poc tacte que el PP ha tingut vers Catalunya, en aspectes tan importants com la llengua. El PP no va preveure que potser necessitaria el suport de CiU més endavant. 
 Hi hauria noves eleccions si nacionalistes bascos i catalans no donen suport a Aznar. Però això no és gaire probable, primer perquè CiU i PNB són nacionalistes moderats i bastants pragmàtics en qüestions econòmiques. A més a més, hi ha un consens entre totes les forces polítiques, de que la situació de no tenir govern és molt perjudicial per l'economia espanyola, especialment per la desconfiança que això genera als inversors estrangers. Des del punt de vista polític, crec que seria greu que no es faci una alternança de manera normal, com la que han tingut altres països. Les contínues declaracions en les quals un dia sembla que s'avança i l'altra que es torna enrera, són fruit d'un "regateig negociador", és pura teoria de jocs, per aconseguir el màxim de concessions. 

-Ja per entrar en el pla econòmic, últimament han aparegut diverses informacions a la premsa que parlen d'una millora general de l'economia espanyola. Com valores aquestes dades i quina opinió et mereix el programa econòmic dels conservadors? 

 En general, els indicadors de l'economia mostren que s'està sortint de la recessió des de l'any passat però no permeten saber si aquest creixement serà sostingut. Tant els programes econòmics del PP com del PSOE tenen poc marge de maniobra, ja que tots dos s'han de cenyir als imperatius que marca el tractat de Maastricht per arribar a la Unió Econòmica i Monetària. És fàcil estar d'acord en algunes de les propostes econòmiques del PP: simplificació administrativa, pautes generals riguroses de la política macroeconòmica (reducció del dèficit públic, control de la inflació...). Entri qui entri al govern, l'apretada de cinturó del sector públic està assegurada. Caldrà fer uns pressupostos restrictius, tal com ja va començar l'últim ministre socialista d'economia, Pedro Solbes. En general, per assegurar el creixement sostingut s'hauria de reanimar el consum privat. A més, sembla que les economies de França i Alemanya s'estan frenant, cosa que és dolenta per les exportacions espanyoles. 

-El PP diu que durà a terme una política de reducció d'impostos. També ha assegurat que mantindria el sistema redistributiu de l'Estat del Benestar. Això és una contradicció? 

Sóc bastant escèptic respecte a que es puguin abaixar els impostos, ja que tenim un dèficit públic superior al que sembla que determinarà si entrarem a la Unió Monetària. El raonament conservador per baixar impostos té dos punts principals: reducció del "despilfarro" administratiu; i l'argument de la Corva de Laffer. Aquest últim plantejament, que Reagan va fer servir, es basa en la creença que si s'abaixen els impostos, la gent es pot animar a treballar més i així l'economia creix. Això compensaria la baixada del tipus impositiu i es recaptarien els mateixos guanys o més, que amb els impostos anteriors. No obstant, i com li va succeir al president neoliberal, aquest argument pot fallar de cap a peus. 
 
-Espanya vol ser un dels països de la Unió Europea que compleixin, en la primera fase, el compromís del Tractat de Maastricht sobre la moneda única. Un govern del PP seria bo per assolir aquest objectiu? 

 Sí. Aznar no té tan bona relació amb els líders europeus com González però això no és un obstacle. A més, CiU exigeix que Espanya entri a la Unió Monetària perquè interessa a les exportacions catalanes. 

-La pregunta del milió és: creus que CiU votarà favorablement a la investidura de José María Aznar per a la presidència del govern? Això defraudarà als electors de Convergència? 

 Estic convençut que hi haurà pacte. I dins l'electorat de CiU hi ha molta gent que està bàsicament interessada en tenir un govern estable i en que Catalunya hi influeixi. En aquest cas concret, primaran els interessos econòmics davant dels ideològics. D'altra banda, com ja es veu, el PP està canviant radicalment la seva actitud respecte a Catalunya. 

-En el cas que els convergents donin el seu vot afirmatiu, creus que Aznar reconeixeria el fet diferencial català en el pla econòmic? 

 Un dels punts vitals en les negociacions PP-CiU és el model de finançament autonòmic, és a dir, els impostos que cada economia cobra i que, per tant, pot utilitzar en el seu benefici immediat. En aquest debat cal distingir dos aspectes: l'autonomia d'una comunitat autònoma en ingressos i despeses i la solidaritat, que anivella les diferències entre comunitats riques i les que no ho són tant. En primer lloc, el model actual de finançament autonòmic és molt insatisfactori. No dóna una autonomia real a les comunitats autònomes, que tenen moltes competències i pocs recursos. La cessió de, per exemple, el 15% de l'impost de l'IRPF ajudaria a trencar la percepció que té el ciutadà català de que els seus diners no serveixen per res. Pel que fa a la solidaritat, tothom està d'acord en que sóm una comunitat autònoma rica i que, per tant, hem de contribuir en major mesura al finançament de les despeses de l'Estat. El que és discutible és el grau de solidaritat. 

-Ja per acabar: penses que Aznar sap parlar català? 

 Hem sembla vergonyós que es pugui fer una broma d'aquest estil amb la llengua de 6 milions de persones. No sé si sap parlar català, però si l'estabilitat del seu govern ha de dependre del recolzament de CiU i del PNB, Aznar s'haurà d'acostumar a sentir parlar més sovint de les reivindicacions dels catalans i dels bascos.

Del meu primer dia als Salesians recordo que una de les coses que més em va impressionar és la magnificència dels seus enormes patis. Realment, encara avui em captiven i, entre classe i classe, mirant a través del vidre de la meva aula, veig les generacions que hi han jugat. És màgic el moment en què és a punt de sonar la campana que anuncia l'inici de l'esbarjo: sembla ben bé que el pati ens estigui esperant, buit i net. Doncs bé, és fàcil veure, si posem un xic d'atenció, un home vestit amb una bata blava i unes bambes negres, amb el mànec d'un cubell de brossa en una mà i una escombra a l'altra. En Pepito ja fa molts anys que travessa els patis amunt i avall, en silenci, solitari, mentre tots som a classe. Permeteu-me que us faci cinc cèntims de la vida d'aquest home. 

 El nom veritable d'en Pepito és Josep Comas Soriano, té 61 anys i és solter. Forma part d'una família de cinc germans, prové del barri barceloní del Bon Pastor i porta treballant a la nostra casa ni més ni menys que 38 anys, des del 1957. S'encarrega del manteniment dels patis amb plena dedicació i inverteix el seu temps lliure a viatjar. La seva afecció a voltar pel món l'ha portat a Àustria, Holanda, Itàlia, Bèlgica, França, Portugal, a l'Expo de Sevilla i a les illes Canàries, entre altres llocs. 

 La vida d'aquest home, encara que pugui semblar el contrari, no ha estat gens monòtona. Tot xerrant hem fet un viatge al passat i m'he adonat de les coses interessants que ha vist i ha viscut. De petit, a en Pepito li entusiasmava fer d'escolanet a la parròquia del seu barri. En realitat ell volia ser sacerdot, raó per la qual es va traslladar al centre de Sant Joan de Déu. No obstant, el pare Toribio li digué que el paper que Déu li havia encomanat no era el de sacerdot. Al final, en Pepito va descobrir que la seva vocació, totalment altruista, estava orientada als malalts més necessitats. Amb 18 anys va fer de germà en un centre de Sant Boi. Més tard, va treballar molts anys de cuiner a Martí Codolar, actual seminari, facultat d'infermeria i casa de convivències. Allí va viure moltes anècdotes; per exemple, explica que mentre tallava els caps de les gallines a la cuina, els alumnes des de les classes, cridaven recomptant els caps tallats "uno, otro, otro...". Per últim va arribar als Salesians de Mataró on, en un principi, treballà de reboster, preparant les postres. Durant aquesta etapa va conviure amb un dels homes que considera més sants, en Paco Sanz, un amic que el va ajudar sempre i que va morir després d'una llarga agonia. 

 La memòria d'aquest home humil i de gran sentit de l'humor és una valuosa joia farcida de records frescos. D'una banda ens pot parlar de coses tan oficials com el nom dels últims directors que han passat per l'escola: Don Antonio Martínez, Don Antonio Manero, Fermin Larrañaga, Román Beltrán,  Manel Pujol, Don José Iriarte, Antonio Bermejo, Josep Mª Camprubí, Antoni Vilarrubla i Fernando Gonzalo. D'altra banda, la seva memòria guarda fets més quotidians, com per exemple el berenar que s'oferia als alumnes internats: un panet, xocalata i cacauets; ha vist barallar-se, tot baixant les escales de la residència, un salesià amb un malparlat; encara riu quan rememora l'ensurt que un noi somnàmbul va donar en una ocasió a tota la comunitat; i ha vist moltes altres coses que sempre és a punt d'explicar. 

 Al final de la nostra xerrada, en Pepito em va dir que se sentia als Salesians de Mataró com a casa, que aquí és feliç. Ja per concloure voldria dir-te que d'ara endavant, si el veus en algun racó quan surtis de classe, no tinguis por d'acostar-t'hi, segur que li agradarà molt de saludar-te. De fet, ell t'ha vist créixer. 

                                                  Jordi Ortega

    La venjança és terrible 
 
 Un parell de mesos més tard, el llop ja s'havia recuperat de la trobada inicial amb el famós caçador. L'esbojarrat animal estava preparant una venjança terrible. Va convidar a casa seva al seu nebot Fox, un llop jove d'alta muntanya, impacient per ajudar al Senyor Llop. Tots dos van planejar una parany per acabar amb la caputxeta vermella quan tornés a visitar a la seva estimada àvia. 
 Va passar el temps fins que per fi, va arribar el dia esperat pels dos assassins. Una fresca matinada, van sentir a la noia cantant cançons alegres pel camí de casa la iaia.  Ràpidament els llops es van dividir: en Fox aniria a casa l'àvia i el Llop interceptaria a la caputxeta. La jove, que de seguida es va adonar de les intencions d'aquell llop, va treure el seu Colt-45 i va buidar la seva munició al cos de l'animal. El llop, que havia pres mesures, portava una samarreta a prova de projectils. Enfadat, la va estomacar sense pietat omplint-li el cos de blaus, i l'arrossegar-la per la seva llarga i cuidada melena rossa fins a casa l'àvia. 
 Un cop a la casa, en Fox es va reunir amb el seu còmplice, el qual ja havia capturat a la vella. Van lligar a aquesta a la porta i van abusar de la seva neta, allà mateix. La vella sobreexaltada va morir d'un infart de miocardi i la jove xicota, va morir al cap de pocs minuts.