Una fosca guerra

       “Vam saber que havia esclatat la guerra per la ràdio i vam passar els primers dies tancades a casa. Teníem les germanes, les monges, que havien sortit del convent i, com que no anaven vestides amb hàbit ni les coneixia gaire gent, podien sortir i ens compraven el menjar. Encara que, un els va dir que, el diumenge, valia més que es quedessin a casa, en comptes d'anar a passejar a la vora del riu i de Can Serra, que hi feien armes. I una d’elles va contestar: “Oi que em vau treure del convent? doncs, per què me'n trèieu?”. I va continuar passejant cada diumenge. Tothom, sempre, les va respectar, i sort! perquè en van matar moltes, de monges i monjos. Al costat de casa, a can Crespi, en van tenir una de Santa Cecília de Montserrat.
     El primer que van començar a requisar van ser les ràdios. La nostra, la segona del poble. Quan arribo i em veig sense ràdio!, li dic al meu germà, que era d'esquerres: “Tu ho has d'arreglar”. I el vaig enviar al Comitè. Mitja hora després, la tornàvem a tenir, ens la van portar a casa i, si hi havia alguna cosa que no estava bé, que els ho diguéssim.
     Per menjar no vam tenir gaires problemes, però eren una colla de lladres: ens venien a buscar coses a la botiga, per al Comitè Català contra la Guerra; t'ho pagaven al preu que volien i ja pots comptar com anava. Hi vam conèixer molt. Les monges es cuidaven de la botiga i nosaltres estàvem amagades”.
 
       “A la fàbrica de la Llet Núria, on treballava la Conxita, en van matar un davant d'ella. Era el manyà, un tradicionalista carlí. Li va caure als peus. I, després, els mateixos que l’havien matat van auxiliar la Conxita, perquè gairebé s'havia desmaiat. Ho entens, això?
     El Toix va ser dels capitostos grossos. I el Sagalet, però per altra banda també va salvar segons qui. Els caps eren tots obrers i, per ells, tenir dos rals era pecat. Anaven a buscar gent, a les cases, va ser terrible, molt. Et deien: “Saps qui han anat a buscar, avui?”. Coneguts, que mai no s'havien ficat en res, excepte que eren de dretes.
     En Bruch, cunyat d'en Guàrdia, el van matar a casa seva mateix. I al veterinari. Al de Rocadeclavelles, un pagès ric, quan anava cap a La Gleva, el van cridar i, com que es va posar a córrer, li van tirar un tret al peu i el van matar. També van agafar dones. Al Molí, van matar l'home i una seva germana. Uns dies abans, ella havia vingut a casa, a parlar amb la meva germana, i li va dir: “A mi, em mataran”. Ho pressentia. Al Molí, també vivia la Mercè, que era mestra, molt intel.ligent, però va acabar malament del cap: puja l'escala de casa i es troba la seva tieta morta; després, quan van bombardejar a Can Serra, la seva germana es va esverar i va sortir corrent per aquells camps. I la van matar. La Mercè va cap allà, la toca, la sacseja, i era morta. Va quedar desfeta.
     I aquell pànic, tenies por de no comprometre't ni comprometre ningú, vam viure uns anys tan estretament. La gent mateixa del poble, ara els veig i abans eren com eren... Deien: "Salut!", em feia una malícia... Un dia, sento una mare que portava la criatura i li deia: “Fes Salut!”, i res. Al final, ho va dir, i la mare: “Gràcies a Déu!”
 
       “El dia que van enderrocar l'església, va fer un respecte terrible, una impressió! Tot el poble va sentir el rebombori. Havien avisat que, abans de fer-ho, tocarien el pito i, quan el vam sentir, ens vam posar a resar el rosari perquè algun sant ens emparés. N'hi havia uns, que vivien a la Baixada d'en Bonet, que els va anar metralla a la cuina i es van queixar. Al final, els van pagar el dinar a la fonda.
     De capellans, només en va quedar un, a Manlleu, que era molt tranquil i va salvar molta gent: mossèn Xavier Padrós. Quan van aterrar l'església, els deia: “Home, no me l'aterreu, que és la meva fàbrica!”. Portava un mocador vermell al coll, fent veure que era revolucionari. Era un capellà de mànega ampla, una mica alegre, que es ficava per tot arreu, però una persona recta, que a última hora també va haver de marxar.
     Molt de tant en tant, fèiem misses a casa, però no ho dèiem a ningú. Una vegada, un diumenge a la tarda, ens la va venir a dir un monjo de Montserrat. Vam ser-hi les germanes i prou, perquè t'exposaves molt. També venien capellans a portar-te el "Nostre Senyor", però tot molt reservat.
 Mossèn Pere de la Pipa també va salvar molta gent de tota la comarca. Si sabia alguna cosa, t'avisava i explicava com ho havies de fer per marxar. La Teresina hi tenia molta amistat, ell li va buscar una casa de pagès a Sant Bartomeu del Grau perquè hi fes de mestra dels fills de la casa, que fins llavors havien anat a un col.legi de Barcelona”.
 
       “Ens vam espantar molt el dia que va venir en Guàrdia, a buscar la meva germana, amb l'arma posada. El veïnat deia: “Ja estan arreglades!”. Però només venia a buscar les claus de la biblioteca. L'Àngela les hi va donar, però diu: “I quan vingui el senyor Sanglas, el propietari, com ho acredito?”. Ella sola se'n va anar cap al Comitè, va demanar que li fessin un paper i li van fer. Estava molt enrabiada.
     Es van emportar tots els llibres de la biblioteca. Després, amb l'entrada dels Nacionals, la meva germana havia recuperat les claus i ho començava a posar tot en ordre quan els del Movimiento li van demanar les claus. El senyor Sanglas se'n va cansar, va tancar la biblioteca i es va emportar els llibres que quedaven, a casa. Deia: “Una hora se m'ho queden els uns, una hora els altres”.
     Teníem molta coneixença amb el senyor Sanglas. Era amic del senyor Coll i un dels accionistes principals de Can Serra. Feia molt respecte. I sempre anava a peu, fins i tot en el temps de l'efervescència de dretes i esquerres. Un dia, tornant de la fàbrica, passa per la porta de casa i veu la meva germana i la meva cosina que li diuen: “No tens calor?”. I ell: “No, i mira que porto una samarreta de llana, toqueu, ja ho veureu”. Ho van fer i de seguida tothom va començar a malparlar: “Com el toquen, el senyor!”.
 
       “Estàvem fitxades i, a última hora, vam haver de marxar. No me'n vull ni enrecordar... Quan t'avisaven, havies de fugir. Hi havia gent que et passava a canvi de diners, feien pagar molt! El Nano va passar mossèn Aulet a l'Espanya nacional, juntament amb un cosí nostre, en Joan Caballeria.
     El dia que vam marxar, els veïns de dalt estaven contents perquè tenien por que ens en passés alguna, si ens quedàvem. Un era de la FAI i l'altre, socialista. El de la FAI matava gent, però no ho  hauries dit mai. Quan arribava, al vespre, se sentia com deixava l'arma a terra. En canvi, una vegada li vam dir si ens podia matar un gos i va dir que no tenia cor. En el fons, no sé què li va passar, mai hauria pensat que faria aquells disbarats.
     Vam marxar d'aquí clandestinament, a les fosques. Ens va venir a acompanyar el germà al tren i vam anar a amagar-nos a Barcelona, a casa de la Teresina Caballeria Terradas, una cosina germana. Després, la Conxita i jo vam anar a una altra casa, la d'en Valentí Puntí, perquè a la meva cosina l'havien d'operar. I quina operació, a la clínica L'Aliança, en plena guerra, que se sentien els trets a Vallvidrera!
     L'Àngela se'n va anar a la torreta que els Arumí tenien a Horta. Abans, s'hi havia estat el senyor Gaya. El senyor Coll va estar amagat a Manresa i a Barcelona. Ja no fèiem tertúlies, durant la guerra, però sempre vam continuar en contacte. De tant en tant, ens anàvem a veure, però si ens trobàvem pel carrer no ens dèiem res.
     Un dia, vam veure per Barcelona el fabricant Jaume Rifà, disfressat d'obrer! Ni barret, ni corbata, ni coll, perquè te la carregaves. Nosaltres també ens vestíem senzillament. Tothom estava molt espantat. No sortíem gairebé mai. N'hi havia una de Manlleu, l'Elisa de cal Ferrer Fuster, que també va ser amagada a Barcelona i, si li demanaven què se n'havia fet, d'algú de Manlleu, sempre deia: “És mort”. Així no el buscaven”.
 
       “Recollien dones de dretes i cap a la presó. Quan es va acabar la guerra, en vam trobar una, que havia estat a la Model de Barcelona, i ens va dir: “De tant en tant, quan n'entraven de noves, dèiem: “Ara arriben les de ca l'Eduardo!” I no vàreu venir! Vau quedar molt malament, no ens vau correspondre”.
     En un primer moment, les dones d’esquerres van anar a lluitar, a defensar Mallorca contra els Nacionals. Algunes, abans de marxar, es van fer la permanent! I un cop al front, els seus homes els van dir que se’n tornessin perquè feien més nosa que servei. Un cop aquí, es dedicaven a fer manifestacions.
     Misèria, tot plegat. El capital se'n va ressentir. Els que teníem negoci, vam haver de marxar tots. I alguns treballadors també, perquè eren de dretes, com la Tres Archs que treballava a la fàbrica. Si no eres com ells, a fora.
     A mi, em van prendre per monja, quan érem a casa d’en Puntí. Vam saber que la portera anava dient que a la casa hi havia una monja i, de seguida, vaig dir que marxava perquè m'havia convertit en un perill. Però, ells, que de cap manera. L'endemà, al matí, quan sortíem a comprar i passàvem per davant de la portera, vaig dir una paraula molt forta... recollons... i al cap d'uns dies vam saber que deia que allò de monja, res de res.
     Vam ser-hi mig any, a casa en Valentí Puntí. Després, vam tornar a Manlleu i, un altre cop, tancades a casa. Més tard ens van dir que havien agafat en Puntí, ja cap a finals de la guerra, i que, quan va arribar a la presó, la seva germana, que també l'havien agafada, li diu: “Gràcies a Déu que em véns a veure”. I ell diu: “Sí, m'han agafat a mi també”.
 
       “Només d’arribar a Manlleu, va haver-hi una gran efervescència i teníem por per si hauríem de tornar a marxar. Però, al final, vam dir: “S'ha acabat, si ens volen matar, que ens matin”. Pujo a dalt, a casa del veí de la FAI, i li demano: “Què us sembla? Com està el temps? No sabem què fer”. I ell: “Només us diré que, si us agafen, no enraoneu perquè seran darrera la porta i us sentiran. Però no marxeu”.
     Aquest veí de la FAI tenia un retrat d'en Durruti al pis i sempre ens defensava. Quan vam estar tant temps tancades a casa, que no sortíem per res, després de tornar de Barcelona, ell i l'altre veí, el socialista, van anar a l'ajuntament a dir que no hi havia dret, que ens havíem d'estar a casa tancades i que no havíem fet res.
     Durant els fets de maig del 37, quan la FAI es va tirar al carrer, la manifestació va passar per davant de casa, nosaltres érem al terrat i no sabíem si retirar-nos perquè la gent cridava: “Morin els feixistes!”. Però els veïns, que eren amb nosaltres, ens van dir: “Sou a casa vostra i no us heu de moure”. Van ser nobles amb nosaltres, però feien riure perquè veies que no eren ningú”.
 
       “De la nit en fèiem dia. També hi teníem amagat un noi d'una casa de pagès de Puigseslloses. A la nit, jugàvem al "tresillo". De casa el noi, portaven llonganisses, perquè era una casa forta, i, a la nit, llonganissa, vi, el tresillo i escoltar les notícies. El noi va ser amagat mig any, aquí: quan la gent es pensava que érem fora, resulta que érem a casa i hi teníem un pollastre!
     Però, un dia, van requisar la casa de Puigseslloses i es van acabar les llonganisses. Després, ell va travessar a l'Espanya Nacional i, a través de Radio Verdad, vam saber que havia pogut arribar. Per aquell temps, només escoltàvem Radio Verdad, amb en Queipo de Llano i les seves victòries a Sevilla. Llavors, ens convenia que guanyessin els militars perquè, si no, s'havia acabat. Esperàvem que arribessin els Nacionals, només volíem que ens traguessin d'aquell foc creuat d'aquí. I mira, després! Els militars van matar en Carrasco i Formiguera a Burgos. Va marxar per por dels d'aquí i el maten els d'allà.
     Teníem uns cosins, els de Can Garrofa, que venien el “Parte de guerra” i ens el portaven d'amagat. Venia la nena petita, a casa, amb uns esclopets i els "partes" a dins. Era una opressió, no vivies. Recordo la guerra com una cosa molt fosca, molt. Et deien que, en cas de bombardeig, et posessis un pal a la boca i la tanquessis. Hi havia un refugi, a vora de casa, i tothom hi corria; però nosaltres no sortíem d'aquí, baixàvem a baix, ens semblava que, si ens havia de caure, era igual on. A última hora, tan ens feia...
     Un dia, la Conxita estava tan nerviosa d'estar tancada que diu: “N'estic tipa, vaig al terrat i em tiro daltabaix, he acabat”. Puja cap a dalt i, al cap d'un moment, torna a baixar, que no hi havia llum i necessitava una espelma. Va ser dir això i, de cop, a la ràdio, se sent que toquen l'"Adiós a la vida". Totes ens vam posar a riure i ella no va tornar a pujar a dalt. És que era angoixant: que si et veus amb gent, que si et visiten a casa, estàvem tancades i encara fèiem por”.
 
       “Ja cap a finals de la guerra, es van ajuntar tots els pagesos i van fer un sindicat. El secretari era un noi, però sempre el canviaven perquè, al cap de quatre dies, havia de marxar a fer serveis. Al final, hi van posar la meva germana, la Conxita, encara que hi havia pagesos que no ho volien, deien que era feixista.
     Com que les reunions importants es feien al sindicat, ella estava al cas de tot. Si deien: “Hem d'anar a requisar a tal casa”, m’ho explicava perquè avisés els de la casa. Sort en van tenir, a La Cavalleria, perquè hi tenien un capellà amagat. Els mateixos de la junta no entenien com era que, quan hi arribaven, ja no hi havia res. Era per la Conxita!
     Un dia, molt tard, a la nit, encara no havia arribat. I patíem: “Per què l’hem ficada aquí?!”. En aquell temps, si t'enganxaven, et feien el que fos. Al final, hi vaig anar. Tenien una reunió i em vaig quedar a la porta, escoltant. Amb uns crits que feien! S'estaven repartint la palla que havien requisat de les cases de pagès i en sento un que diu: “Jo, de palla robada, no en vull”. Obre la porta, de cop, i em troba allà.
     Vam tenir sort del Sindicat perquè van donar una tarja de segador a la Conxita i, així, no vam passar gana. Alguns pagesos es van portar molt bé, amb ella, li portaven coses. Una vegada, gràcies a una mica de tabac que vam poder comprar, vam matar porc! La Conxita va fer el canvi amb un pagès”.
 
       “El problema era que els diners no valien, o no se sabia si valdrien, i ningú et venia res. Quan anàvem a Barcelona, a comprar sabates, una ens va dir: “Si en voleu trobar, poseu-vos un ou a la mà i, quan la dependenta s'acosti, que el vegi, amb allò ja tindreu les sabates”. La gent arreplegava el que podia pels camps. Un dia, passejant, vam veure un camp de blat de moro que havia requisat el Comitè i diem: “No se'ns ho queden tot? Doncs ara collirem el blat de moro!”. Ho feia molta gent. Una altra vegada, vam arreplegar tres o quatre cols i dèiem: “Avui menjarem col requisada”.
     Després, amb els Nacionals, també vam estar molt malament. Anava a comprar gènere, a una editorial de Barcelona, amb unes grans carbasses. Teníem una habitació, que en dèiem de les patates, on en guardàvem per donar a viatjants i per comprar coses a la ciutat. Aquí no es passava tanta gana, però allà... Per comprar llana i el gènere de punt de la botiga, també fèiem canvis. Ens venia gent que treballava a La Piara, amb llonganisses o cansalada que ens emportàvem a Terrassa, per canviar. Normalment hi anava jo”.

 

     “Una vegada, vaig passar tota una odissea, per comprar gènere. Marxava a les tres de la tarda d'aquí i no vaig tornar fins l’endemà a la nit. Els trens anaven molt a poc a poc. Vaig arribar a Terrassa, de nit, i a l’estació requisaven a tothom. Si a mi se'm quedaven la maleta, amb totes les llonganisses dels treballadors, com ho faria? I, quan els tinc al davant, dic: “Ara pla, a Manlleu som nosaltres que requisem i aquí m'heu de requisar a mi?”. Em van veure tan segura que em van demanar perdó i no es van quedar res. Vaig anar a dormir a casa d’una dona que coneixia el meu germà.
     Quan ja ho tenia tot carregat, després d'haver anat a les fàbriques, l'endemà al matí, em torno a ficar al tren i, un cop a Barcelona, hi havia un bombardeig a la plaça Catalunya. Em vaig anar a refugiar, els paquets i jo, al Cine Catalunya. Un em va dir: “Aquestes llanes, ni a preu d'or me les vendria, jo!”. Per tornar cap a Manlleu, vaig pujar al camió que portava els fugats de l'ocupació de Terrassa, que anaven cap a Vic. A mig camí, se'ns espatlla el camió i tots a empènyer! Un cop a Vic, no hi havia trens, a l'estació, i, de cop, passa una màquina sola que em crida: “Maria!”. Era el fill del metge Gaya, tornava de la txeca, amb una cames inflades... I amb ell vaig anar a Manlleu”.
 
 

 El franquisme 1