| QUI DÓNA L’ESQUENA A L’ESQUERRA?
Sr. Director,
Voldria, encara que una mica tard, donar la meva opinió sobre
les passades eleccions municipals. Intentaré resumir-ho en tres
idees:
a) El grup d’Esquerra es va equivocar. No en el “fons” (és de
suposar que el míting posterior d’AIPN els va acabar de convèncer,
si és que encara hi havia dubtes, de que havien fet bé de
no pactar amb ells), però sí en la forma. També crec
que s’equivocaran ara si no recolzen totalment al Marc Mas i no mantenen
una presència activa a l’Ajuntament.
b) És del tot inacceptable com s’ha tractat a aquest grup de
jovent que –amb molta ingenuïtat si voleu– volia aconseguir la unitat
del poble. Començant per algú que pregonava
que donaria lliçons de cavallerositat i que ha estat el primer
en embrutar-se la boca amb declaracions que el desqualifiquen i el deixen
ben “retratat” –una vegada més– com a
persona, i acabant per les manifestacions plenes d’intolerància
i de ràbia d’alguns “personatges” que s’han posat en evidència
i ens han ajudat a conèixer-los millor.
c) Caldria que aquest grup de jovent continués treballant per
Linyola i buscant, a curt o llarg termini, la participació en la
vida política del poble. Amb les “garrotades” que els
ha caigut potser els hi hauran passat les ganes. Això és
precisament el que voldrien alguns; que marxéssiu, que no els ombregeu
el seu futur, que us oblideu de Linyola.
Sigueu valents, joves, sigueu constants. Han començat a canviar
les coses, però encara han de canviar molt més. Linyola no
es pot permetre el luxe de prescindir de gent com
vosaltres ni de tornar políticament al passat.
J.M.
|
| NOTES D’UNA CAMPANYA ELECTORAL PER UN SIMPATITZANT D’ERC
He llegit la carta del Sr. Opobil amb indignació i he decidit
escriure aquesta. M’agradaria que el Sr. Opobil sapigués el que
ha estat aquest estiu per mi.
Anem a pams. Quan es presentaren les tres candidatures, jo que no volia
votar als altres caps de llista, vaig comentar a uns companys, que votaria
ERC. Quin error no vaig fer!
Durant la campanya electoral, em deien que la candidatura d’ERC no
tindria massa vots i que no treuríem cap regidor. Se’n foteien.
El drama va començar quan van tenir menys vots dels que es pensaven
i només van obtenir 5 regidors. Aleshores començà
el drama, a mesura que passaven els dies, alguns companys em deien que
a Linyola, les uniques esquerres que hi havia eren ells i que la candidatura
d’ERC era una m... i a mi per simpatitzar-hi em titllaven de “desertor”,
i ruqueries semblants, fins que la darrera setmana, abans que s’escollís
alcalde, en que n’hi havia que
dormien molt poc i estaven nervio-sos, un dia que els vaig explicar
que ERC tenia un lloc a Linyola, un capitost, em contestà, que “hi
havia hagut una guerra i una post-guerra, i que tothom sabia qui era la
dreta i qui l’esquerra, i que ells eren l’es-querra i tots els demés,
eren la dreta... i ja està, traïdor”. Aquells dies l’ambient
del poble se’m va fer irrespirable,
els carrers es tornaren lletjos i la llum del sol era fosca. Em vaig
adonar que aquella no era la meva Linyola...
Si jo, que només havia dit que votaria a ERC, passava per aquest
drama, m’imagino el que passarien els candidats, els militants i els dirigents
locals d’ERC, durant aquestes setmanes.
Els passaren per una trituradora. Però faltava el pitjor. El
míting... sí, el míting on es demanà fer el
buit social a unes persones. Es faria un servei al poble si es fes una
edició de totes les intervencions i es repartís per les cases...
Per què no explicava també algun d’aquests fets, Sr. Opobil?
Amb tots els errors comesos que vostè vulgui, però reconec
que hi hagué –i ho dic amb ironia– una falta de “germanor”
entre ERC i les “esquerres”, perquè durant uns dies els meus
companys seguien “consignes” i semblava que em volien “imposar”unes idees.
Era una persecució de troskistes a mans d’estalinistes. Confio en
que mai més cap grup –polític, social, ect...–
torni a tenir aquesta pressió. Però, potser, Sr. Opobil,
el que us explico, és només una sensació meva, personal.
Però ara la qüestió és com podem tornar a cantar
Els Segadors
junts... Siguem positius, Sr. Opobil i expliqui’m com i de quina manera
–vosté i jo que assegurem que estem al mateix costat– ens podríem
donar novament les mans, d’igual a
igual... Vostè que és intel·ligent ja sap la meva
resposta. Doni’m la seva.
UN SIMPATITZANT D’ERC
|
| CASA MEVA, CASA TEVA
Casa meva, casa teva, és una excusa per tractar el tema de la
dona i la religió a partir d’uns pocs pensaments d’autors diversos.
Val a dir que alguns d’aquests pensaments corresponen a uns moments socials
i històrics que no són els actuals, però que, en canvi,
són l’expressió de situacions, actituds, costums i discursos
quotidians, d’ara i de sempre.
Usa i minimitza.
—“En l’esfera religiosa la dona és el sexe fort”. (Leonardo
Boff, teòleg)
—“L’Església és el lloc on la dona eixampla i constel·la
la seva imaginació afectiva i sensual”. (Manuel Delgado)
—“En realitat, si la dona i l’Església usaven les mateixes tàctiques
–l’expressivitat
enganyosa i la futilitat— no era sinó perquè la seva
naturalesa resultava intercanviable, per no dir que la segona venia a ser
una eficaç i colossal imitació de la primera. És així
que el rebuig d’allò catòlic esdevé mecànicament
un rebuig d’allò femení”. (Manuel Delgado)
—“A Espanya, a Catalunya, aquells qui cremaven esglésies eren,
majoritàriament, homes; la posició de la dona en la lluita
contra la religió resultava ser, amb totes les excepcions
que es vulgui, més aviat tèbia i minoritària”.
(Manuel Delgado)
—“I és perquè som treballadors, perquè tornem
cansats cada nit, que tenim més necessitat que altres de pau al
nostre cor. Fa falta que aquesta casa sigui realment la nostra casa,
que aquesta taula sigui la nostra taula, i que no ens trobem que la
nostra dona o el nostre fill ens diuen a l’oïda una lliçó
apresa de les paraules d’un altre home (el capellà).”
(Jules Michelet, 1845)
—“En això de les creences religioses, l’únic decent que
hi he trobat és Krisnamurti. I res més”. (J. Borda)
—“Els creients també són uns inadaptats”.
(J. Borda)
—“Les dones que s’esforcen a tocar una mica l’infinit encara busquen
l’amor. Però com que cadascuna d’elles es fa un déu a la
seva mida, no hi ha puerilitat que no atribueixin
a la voluntat divina. Flirteigen amb allò diví. Per a
elles la religió és un pretext per a l’exaltació del
seu sentimentalis-me. La imatgeria religiosa, amb els seus sants de tint
rosat i vestits policroms; el Sagrat Cor, representat amb la forma d’un
formós jove obrint
el seu pit; el petit Jesús al bressol o als braços de
la seva mare, totes aquestes coses del bon Déu irritaran les seves
inclinacions filials, maternes i sexuals, freqüentment mal diferenciades”.
(Mendouse)
—“Un clericalisme endèmic ha volgut marcar les nostres coses
humanes, dominant-les i coaccionant-les”. (Enrique Miret, teòleg)
—“Perquè pensar lliurament és un plaer, les religions
l’ataquen i el menyspreen sense embuts”. (J. Borda)
Joan Borda
|
| CF LINYOLA I L’AMPA PER L’ESPORT
Sr. Director:
Voldria felicitar a la Junta del CF Linyola, pels seus esforços,
que em consten han fet aquesta temporada per tirar endavant el futbol a
Linyola. El cas és que a la fi tindrem futbol
amateur, juvenil, cadet, aleví i també un equip de futbol
femení. Cinc equips de futbol, cinc!!! Això costa un
dineral, per això convido a tots els afeccionats, que encara no
ho
siguin, que es facin socis del CF Linyola i que vagin a animar als
equips, sobretot als de les categories inferiors, en tots els partits.
També voldria felicitar a l’AMPA, per les seves activitats extra-escolars,
per promocionar diferents activitats esportives com el gimnàs, aeròbic,
patinatge, natació i esport, fan que
els joves facin de manera continuada, exercici i els preparin per ser
en el futur uns bons esportistes, a part de donar vida i raó de
ser al poliesportiu.
I un record per l’equip de veterans
UN AFECCIONAT.
|
