Benvolgut director:

M’he vist amb cor de pensar una mica sobre la vida quotidiana a Linyola i n’he tret una sèrie de reflexions que vull exposar a les pàgines de la vostra revista. A veure.

1.- L’actitud imparcial és l’actitud dels qui dominen, dels dominants. Els dominats no tenen altre remei, per sobreviure, que ser parcials, tremendament parcials. Apliqueu-ho al govern municipal.

2.- La forma del poder no suscita una violència directa, com segles enrere o dècades enrere, sense anar tan lluny, sinó que exerceix la violència en les fronteres del sistema. La força
potencial per aixecar una revolució contra el poder, en tant que destructor del valor qualitatiu de la vida i de les menes d’opressió contemporània queda del tot desarmada: ja no per la bomba atòmica selectiva, no; simplement, perquè no hi ha un espai on exercir la utopia. Si no
és, és clar, l’espai interior, que no té cap incidència en la realitat efectiva. Som a 1984, al capdavall, però amb aparença de 2000. L’horror de la realitat és l’horror quotidià,   comunicable, global, imprès, però no sentit per aquells qui no el pateixen. Aleshores, l’horror no deixa traça i la història s’acaba. Deixem de ser humans per convertir-nos en espècie-
sense-consciència o, millor, sense consciència de la seva humanitat (la qual implica també l’horror). La revolució passa, indubtablement, per destruir tot poder, començant pel poder més proper.

3.- La mentida tendeix a convertir-se en l’ordre global. Tan se val la veritat, si és absoluta, però estaria bé poder disposar d’un ventall de veritats, d’aproximacions a les veritats. I no instal·lar-nos, sense possibilitat de rèplica raonable, en la mentida. Ningú no viu sense idees. O bé: l’absència d’idees és una manera de deixar que les pensin les altres: és les idees de les altres, per tant, les que espolien el pensament dels que viuen sense idees. Linyola és un poble,
en general, sense idees, i així va.

I bé, avui ja he pensat prou. Una abraçada a tota la redacció d’aquesta esplèndida revista.
 

Una ment que pensa de tant en tant
 

Que deixem endarrere, en el segle XX, la primera Guerra Mundial, la guerra civil, la segona guerra mundial, Auschwitz, Hiroshima, Franco, Hitler, Stalin, Mussolini, De Gaulle, la fam, malalties, la persecució ètnica i religiosa, les dictadures, el culte a la persona, els Beatles, els
hippies, la contra-cultura, Espriu, Carner, Calders, Sagarra, Pla, Pere Quart, Orson Welles, Chaplin, De Colores...

Que tenim al davant, l’arribada continuada d’emigrants, ara ja no de la península, sinó del continent africà, amb cultures molt diferents, o sigui que tindrà de passar diverses generacions
–si es queden– perquè s’adaptin a la nostra terra. També arribaran gent dels països de l’est.
El país serà molt més multicultural.

Linyola continuarà creixent, acollirà a un petit percentatge d’emigrants, que s’aniran introduint –molt lentament– dins del teixit social del poble i ens beneficiarem de les empreses que s’aniran fent, principalment a Mollerussa, i la posada en marxa de l’estany d’Ivars. Les empreses de serveis augmentaran i la pagesia viurà grans canvis. El petroli s’acabarà i les multinacionals treuran un producte nou que costarà el mateix i els tindrem de continuar pagant.

Si tenim sort, els nostres fills i néts no veuran cap guerra i Catalunya serà un país sobirà dins l’Europa dels pobles –Euskadi ens va obrint el pas– però viuran com nosaltres, carregant-se de deutes per cada pas que voldran donar...

Una altra qüestió és que totes les classes –em refereixo als qui no tenen estalvis– puguin accedir a uns serveis socials mínims, sobretot quan arribin a la jubilació i que els permeti continuar vivint al poble. El poble es tindrà de fer solidari i mullar-se en molts casos que aniran sortint a la llum.

Bona entrada al 2000
 

Ciutadà
 

El passat 26 de novembre fórem convocats pels propietaris del cinema Planell –els Srs. Aumedes i Vilaltella, més conegut al poble per Cosmet– i aquest darrer ens va parlar del seu amor a Linyola, de com havia fet aquest cinema, de com en els darrers 36 anys s’hi havien fet
actes de tota mena i reiterava tornar a oferir la sala per totes les activitats culturals que s’hi volguessin realitzar, però que el cinema, a Linyola, com a empresa havia deixat de ser un negoci... Cal reiterar per part dels afeccionats al cinema, que l’estima és mútua.

La meva sorpresa fou que al centenar de persones reunides, ens va dir que la quota de soci, només s’apujaria 100 pessetes... i a partir d’aquí es va encarar amb l’ajuntament, que –si no m’erro– hi era representat per l’alcalde Jaume Flaquer i pel regidor Frederic Batlle. El cas és que a partir d’aquest moment no vaig entendre la reunió, ja que si ho vaig entendre bé, volien que l’ajuntament hi fes una aportació econòmica pel manteniment del cinema, que l’alcalde va dir que podia ser de 500.000 PTA, però segons em digueren els de primera fila, no va satisfer totalment als empresaris.

Crec que el cinema no es pot deixar plegar, pel que penso que un cop els empresaris han donat el primer pas, l’ajuntament els tindria de demanar que presentessin la quantitat que necessiten per poder continuar fent cinema i que se’ls donés una subvenció anual –es subvencionaria no als empresaris, sinó als espectadors que volen veure cinema– i a part una quantitat aleatòria pels actes socials que es poguessin fer al local –setmanes culturals de les
escoles, pastorets, mítings... etc.–,  fixant evidentment una quantitat màxima. Si l’assistència d’espectadors augmentés notòriament, el cinema es quedaria només amb la subvenció... Però crec que es té de trobar una solució entre l’ajuntament i el cinema Planell...

Un altra possibilitat –en cas de que no s’arribés a un pacte, i abans de que tanquessin el cinema– és que entre els afeccionats es creés una Associació Pro-Cinema, que reunís 50 o 60 persones amants del setè art, i fixessin unes quotes en principi de 1.000 a 2.000 PTA mensuals, amb les que pagar les despeses de manteniment del local. Sé que aquesta és una idea d’emergència, però podria servir. Es podria fer un sopar –amb la presència dels empresaris– i en podríem parlar.
 

Spectator