En la pàgina 76 de la història de Linyola, esmentava aquest personatge, que era un profeta –no n’encertava gaires– i interpretava les profecies. Home erudit, havia tingut entre les seves mans tots els llibres de profecies –entre ells, Nostradamus– i els interpretava com volia.

Fins ara no n’hem sabut poca cosa més, però sabem que el lloc on residia abans i després de la Guerra dels Segadors (1640-1652) era el monestir de jerònims de la Vall d’Hebron.
Monestir famós ja per la seva biblioteca mencionada l’any 1441.

Jeroni Agulló havia estat servint a l’església de Linyola entre la dècada dels 1620 a 1630. Sabem que abans de la guerra dels Segadors, ja havia escrit profecies i que l’any 1640, quan la Generalitat va demanar que el seu rei fos el rei Lluís de França, es presentà a la Diputació, explicant el greu error que havia fet Catalunya, pel que fou desterrat i després es va  assabentar que l’havien intentat assassinar, però ell va prendre un altre camí a darrera
hora, camí de l’exili i això el salvà.

És acabada la guerra que escriu un nou llibre de profecies titulat “Manifiesto y acha encendida encima del Candelero que alumbra la Casa Real. Caida de la Secta de Mahoma. Exaltación de España. Pérdida de Francia, noticia del Anticristo y otras cosas curiosas que presto han de suceder”. Estava dirigit al rei de França Lluís XIII: “compuesto por el R.P. Fra Geronimo Agulló monje professo del Real Convento de S. Geronimo de Valdebron, olim, Licenciado
en derechos, natural de la villa de Linyola.” Pel que diu en el llibre quan l’escrivia –vell o malalt– el tenien lligat a una cadira del Cor del Monestir, pel que escrivia profecies de memòria perquè no podia anar a buscar els llibres que necessitava.

Entre les notícies que dóna el llibre, hi diu que el rei d’Aragó, serà el que conquerirà l’Àfrica, i les terres del riu Sobre Fra Jeroni Agulló Nil i humiliarà al soldà de Babilònia. En fi que no n’encertava cap... el més interessant és que en una descripció que feia d’Espanya, diu que té com a mur a la part de llevant i septentrional a Catalunya. També diu que un cop acabada la guerra a Madrid es va rebre a l’ambaixador de Barcelona amb els braços oberts. Per ell Barcelona era “madre de monarquias, llave de España, cabeza en lo temporal de Cataluña, gran condessa en la tierra y Reina en el Mar Mediterraneo, conocida por todo el mundo, tiene por armas dos cruces coloradas partidas con las barras...”

FETS EXTRAORDINARIS
Ara en aquest llibre feixuc i difícil de llegir hi ha unes anècdotes curtes, però que són molt curioses. En un moment del llibre diu que com que ha crescut molt la malícia entre el poble,
aquest ja no creu ni tampoc escolta als profetes, pel que Déu ha començat a enviar senyals del cel. Alguns d’aquests senyals, viscuts i vistos pel mateix personatge, que ens els explica
en primera persona, i que transcrivim tal com ell les escrigué, són:

“El año 1639 a 14 de octubre y el año 1639 a 13 de noviembre passó un rio de fuego por el ayre, cada año, de poniente a levante, echando chispas de fuego, y tan baxas, que estando
yo en el huerto del claustro de mi real convento de la Vall d’Hebron me tuve d’abaxar por andar tan baxo el fuego y las centellas y darme muy cerca”.

El paer en cap de Lleida N. Bardaxí, va portar la bandera de Lleida al Santuari de les Sogues de Bellvís. A l’entrar, la campana va tocar i va caure la “llengua” de la campana. El dia que
va morir lluitant pel seu Rei a Ribas Altas. En aquest lloc “aparecieron muchas banderas blancas y negras en el cielo con sus exercitos”.

Un altre fet és el que va succeir, “por el mes de julio dia de Santiago Patrón de España,  1640, aparecieron dos exercitos en el cielo sobre de Monjuique, junto a Barcelona, peleavan
unos contra otros como si fuesen hombres sobre la tierra, tanto que quedavan absortos los que miravan, era cerca de mediodia”.

Sobre la batalla de Montjuïc, ocorreguda el 26 de gener de 1641, explica com la “sobèrbia española” va atacar a 400 aprenents que els derrotaren espectacularment. Alguns van dir que
havien vist lluitar a Sta. Eulàlia patrona de la ciutat i a Sta. Madrona. Des de dalt de la fortificació de Montjuïc, molts veieren a un home que lluitava contra els castellans i que “iva dos palmos sobre la tierra”. Els catalans guanyaren 20 banderes, que foren posades al balcó de la Diputació. Cal dir que és després d’aquesta batalla, quan els catalans ofereixen Catalunya al rei de França i Jeroni Agulló s’hi enfronta. 

Però l’explicació més sorprenent i ben explicada és que “a 11 de mayo a las 7 horas de la tarde, poco mas o menos, al ponerse el sol, año 1640, apareció en el cielo un terrible  Dragón, sobre de Martorell, a 4 leguas de Barcelona, viendose de las montañas de San Geronimo de la Valldebron: tenia en la cabeza un venenoso espolon, con que denotava su mucha ponsoña y malicia, con tres puntas de espada hacia Barcelona que tenian de largo 4 leguas, pues llegavan junto a ella y passavan los montes de S. Geronimo, tot el convento las vio passar y yo subí arriba al monte y ví que de las tres puntas ya se havian desecho dos de los lados, y havia quedado la de enmedio, la qual rohia la Dragón con los dientes de fuego y
el Dragón se deshizo: la punta de la espada se convirtió en una grande barra, o biga quadrada larguíssima toda de fuego, porque las puntas eran del color del arco de San Martin y dio la vuelta a lo largo, hazia Vique, volviendose en color de fuego encendido”.
 

Esteve Mestre i Roigé

Manuscrit 392 de la Biblioteca Universitària de Barcelona BUB
 

La nostra estimada vila de Linyola, força sovint i de bona sort, ha gaudit el comptar un important nombre d’erudits cronistes d’allò succeït a l’indret, tots aquests, alhora exercien de corresponsals d’alguns diaris que els hi eren coetanis i que, gairebé sempre editats a Lleida,
cobrien l’àmbit provincial. I, de veritat, mercès benemèrit lliurament dels susdits al periodisme, de bell nou en podem avui conèixer i ensems comunicar a tots els nostres
lectors la manera segons els linyolencs vivien o si, contràriament, algun d’ells rebé el repòs
etern al llarg de l’any 1913.
 

A LA MEMÒRIA DE RAMON FORMIGUERA
Conseqüentment, encetem la narració tot recordant que, confortat dels sants sagraments, el dia 7 de gener morí cristianament el digníssim i zelós alcalde de la localitat Ramon Formiguera i Coll.

El malaurat patrici fou l’espòs d’Antònia Niubó i, malgrat no néixer pas cap fill com a fruit d’aital matrimoni, al moment hi restaven també vius els pares, sogres, oncles, i germans Jaume, Maria, Maria de les Neus, Dolors i Rosa, a més a més dels cosins i nebots, d’entre
el total parentiu que ell tenia.

El traspàs de menció, el qual naturalment va omplir d’un pesarós dol els membres d’aquesta nombrosa família, igualment adolorí força el veïnat, tot i que el mateix en sabia distingir i, ensems, apreciava les valuoses qualitats morals i cíviques que adornaven el difunt. Per la qual cosa, n’és ben cert que l’acte del propi funeral i enterrament va constituir una impressionant
manifestació popular, evidenciada per la real presència en ell de totes les nenes i els nens que diàriament acudien a les escoles municipals i particulars, en companyia de llurs professors; el
total dels clergues de la parròquia, seguits del fèretre, vorejat d’uns quants portadors d’atxes,
diversos símbols i les múltiples corones rebudes; la plantilla íntegra del Sometent local, comandada dels respectius caporals; la corporació municipal al complet, juntament de l’autoritat judicial; la presidència familiar, els membres de les diferents societats culturals i recreatives; unes distingides persones vingudes d’arreu, en particular de Mollerussa i tota la població de Linyola en massa.

Arran l’esdeveniment narrat, J. Giné i Gené, propietari i estudiós de la localitat, va dedicar-li al Ramon Formiguera i Coll un emotiu article publicat a Lo Pla d’Urgell (any II, núm. 38. Bellpuig, 18 de gener de 1913. Pàg. 5). Tanmateix, a causa de les imperatives raons de l’espai disponible, d’ell només en transcrivim el següent: “(...) ¡Pobre Ramón! Has de fer forsada abdicació del terrenal viure, quan aquest mateix se te presenta mes explendorós y exuberant de ditxa; hás de deturarte; has de fer lo descans infinit (...). Y dellloc de son repós, de la morada dels angels, del Cel, ella, aquesta ánima tan bona, tan generosa, tan 17 escullida, sempre, sempre, á tots á tots, al igual que en la terra animará les nostres coses ab lo seu somriure y viurá la vida espiritual ab nosaltres perque sa bondat es perdubale.”

D’altra banda, l’Ajuntament linyolenc, sens fer-se ja més esperar del precís, volgué talment honrar qui feia tan poc havia estat l’alcalde. Per la qual cosa, va decidir, corporativament,
la col·locació del retrat de Ramon Formiguera i Coll en un destacat lloc al saló de sessions
municipal, enmig una notable i transcendent cerimònia, revestida al màxim de solemnitat.

A l’efecte, un cop que puntualment s’aplegaren les autoritats i la tan significativa representació
de veïns al punt de l’homenatge, la pausada lectura d’una acta simple, a la qual constava l’acord que els edils prengueren al respecte, va marcar l’inici de la celebració. I, successivament al llarg d’ella, mossèn Francesc Sala, l’ecònom parroquial; Josep Giné i Pons, un ric propietari i director del Sindicat general de Recs; com també l’esmentat J. Giné i Gené, amb unes apologètiques i eloqüents paraules lloaren el conjunt de cristianes virtuts i tot el cúmul de valors cívics i humans que en vida distingiren el dissortat.
 

D’UN FELIÇ INFANTAMENT
Al contrari de l’anterior notícia, el lleidatà diari El País anunciava el 4 d’agost l’estar d’enhorabona la família Casàn-Herrera per la sortosa avinentesa d’haver-los nascut el seu fill primogènit. Quelcom sobradament exterioritzat quan el bateig del nen.
 

HI HAGUÉ L’OCASIÓ DE DIVERTIR-SE
El programa de la Festa Major el va constituir, d’una manera general, tot el que direm. Auspiciades de la societat recreativa “La Espiga” i de la companyia de sarsuela dirigida per Eduard Guillot, de Barcelona, hi hagueren les funcions que segueixen:

— Dia 15 d’agost, a la nit. Interpretació de les magnes i populars sarsueles La tempestad i Los africanistas.

— Dia 16 d’agost, de tarda. Novament el “género chico”, amb La reina mora, El diablo con faldas i La verbena de la paloma. 

Endemés, la mateixa entitat va obrir les portes del saló de ball els dies 15 a la tarda i durant la nit del 16, en sessions amenitzades per l’orquestra “Masanas”, de Manresa.

Quant l’associació “Olimpo”, oferí sengles peces ballables les amb dós tardes i nits.
 

I NO PODIA FALTAR LA BODA
El 2 d’octubre contragueren matrimoni enllaç canònic la bella i encisadora Emília Gené Pintó i el jove galant Lluís Mestres Comajuncosa, acreditat comerciant a la vila. D’aquí que, en acabat el banquet de noces, els nou casats partiren vers determinades poblacions catalanes.
 

Àngel Periel Navarro

DOCUMENTACIÓ:
Lo Pla d’Urgell, núms. 37, 38 i 52.
Bellpuig, gener a l’abril de 1913.
El País. Periòdic de Lleida, any 1913.