Recordo que una vegada un professor de l’escola ens va dir, a tota la classe, que teníem un coeficient mental tan baix que calculava que poques i pocs de nosaltres arribaríem a fer estudis universitaris. I ell tampoc, és clar, no ens hi ajudaria, ni poc ni molt, a arribar-hi. Per fortuna, el temps no li ha donat pas la raó. Moltes ànimes de les seves classes han fet carrera, a la universitat o a fora, tant se val. Cal dir que aquest professor era dels antics, d’aquells que es van treure el títol sense gaire esforç —si no li van regalar- en temps del franquisme. L’ensenyament li agradava tan poc i arribava a ser tan dolent que, d’ensenyar, no ens va ensenyar res, o pràcticament res: una adversió declarada envers l’autoritat cretina. Era un professor que, a més, tenia una altivesa i una arrogància estúpides, directament proporcionals a la seva desídia i a la seva ignorància. El resultat de les seves classes ha estat, probablement, la frustració d’incomptables vocacions i desitjos. Una acritud de per vida.

Durant els anys que vaig estudiar a l’escola del poble, recordo vagament altres exemplars de professorat pèssim. Una professora que ens feia cantar l’avemaria i el parenostre de peu drets, a tot pulmó, i cridava amb una veu ronca i esglaiadora. Una altra professora, mig bruixa, que ens llançava els esborradors amb una ràbia inusitada i premiava —ves quina animalada– l’alumne/a que omplia més i més llibretetes de gargots. Un professor que practicava un classisme evident en la distribució de l’aula i que tot sovint feia carícies intencionades a les natgeres femenines. I, encara, una altra professora que feia mitja a la classe i només ens va aclarir que, quan arrencava a bullir un líquid, es podia abaixar el foc per estalviar energia... Eren actituds, això sí, que encaixaven a la perfecció en el context històric i social. Però eren actituds responsables, paradoxalment. Fins i tot, en el temps del silenci, de l’acatament, de la renúncia. Era, en definitiva, el temps de la negació absoluta de l’ensenyament, de la formació, de la cultura per a la llibertat. Ho recordo, quedi clar, amb una certa nostàlgia, aquelles professores, aquells professors eren també víctimes, si bé víctimes còmplices al capdavall: la seva metodologia educativa reflectia uns temps bàrbars que alguns encara s’entesten a vanagloriar.

No tot el professorat era dolent, per sort. Hi havia almenys dos professors que eren excepcionals, en comparació amb la mediocritat de la resta. Un tenia el defecte de fer-nos recitar les taules de multiplicar en filera, com si fóssim en un camp de concentració, però explicava molt bé i ens va ensenyar a comptar i a viure. L’altre era tan tossut que ens feia repetir un munt de vegades mots i frases en francès (i ell, em fa l’efecte, no n’entenia ni un borrall, de francès) i no volgué mai que l’ajudéssim quan queia al terra per culpa d’una deformació irremeiable del seu físic. L’un i l’altre eren professors vocacionals, que els agradava ensenyar a viure. I, dins de les seves possibilitats, feien el que podien, sovint en contra de la tònica general. Omplien de color, de creativitat la grisor de l’ambient. Feien més lleu el pes de la derrota. Dignificaven la nostra dignitat de dones i homes. Ara els agraeixo, sincerament, tot el que en vaig aprendre.

Una mala educació, una mala formació és, sens dubte, una de les estafes més bèsties que li poden tocar a un ésser humà. I també a la col·lectivitat a la qual pertany. Moltes generacions hem estat víctimes innocents de l’escola franquista i dels seus nefastos sistemes de repressió. I, en el cas de les dones, el problema, val a dir-ho, s’agreuja, per la nostra condició permanentment inferioritzada. Ho volia recordar, perquè de vegades, les crítiques d’algunes veus envers l’escola actual –plena també de dificultats i de problemes– tendeixen a elogiar descaradament mètodes rancis. ¿És que no saben tot el mal que va fer l’escola franquista? Una formació excloent, endarrerida, grisa, estereotipada, masclista, jerarquitzada, mediocre, submisa, no és cap exemple modèlic per a cap societat d’avui. Al contrari! Les seves conseqüències, de fet, encara duren, malauradament (només cal pensar en alguns personatges que ocupen les poltrones del poder i les barbaritats que arriben a dir públicament sense cap mena de vergonya). Qui ens rescabalarà de tot plegat?

Per acabar, voldria citar unes paraules de la Jacqueline de Romilly, una professora de cor i ànima, que devia fer unes classes extraordinàries, abans de jubilar-se i de perdre la vista. He llegides aquestes paraules en el seu darrer llibre: El tresor dels sabers oblidats. Un llibre que recomano a tots els professors i a totes les professores d’aquell temps, que siguin encara vius i puguin llegir-lo, però també als d’ara, als qui lluiten per fer un ensenyament millor. El llibre de Romilly, en el qual defensa aferrissadament una formació per fer éssers lliures, és un autèntic tresor. Només una perla: “Formar-se una opinió personal és una prova de llibertat d’esperit, és, per tant, escollir un mateix la seva via, les seves orientacions, els seus compromisos. És evitar deixar-se guiar pels altres, evitar ser presoner d’un entorn, caure en tots els paranys de la propaganda i de la deshonestedat” (pàg. 80). A les antípodes, justament, d’allò que era l’escola franquista.

Una alumna d’aquells anys
 

En una entrevista concedida a Frank Mintz el 10 de desembre de 1966, R. Oriol explica el desenvolupament de la col·lectivitat d’Artesa de Lleida durant la guerra i la revolució de 1936-1939. La transcripció d’aquesta entrevista es publicà al llibre L’autogestion dans l’Espagne révolutionnaire (1970), de l’esmentat Frank Mintz. Per saber-ne més detalls, el lector curiós pot consultar aquest estudi també en la seva traducció a l’espanyol, publicada a Las Ediciones de La Piqueta de Madrid el 1977. Del contingut de l’entrevista, em limitaré a destacar-ne només uns pocs aspectes que em semblen fonamentals.

R. Oriol deixa ben clar que l’experiència col·lectivista fou un «assaig» que no esgotà, ni de bon tros, totes les seves possibilitats. Així, quan el poble triomfà davant de l’atac feixista del 19 de juliol de 1936, es féu càrrec de la direcció social i econòmica i s’organitzà en un sentit col·lectivista. En l’àmbit educatiu, per exemple, Oriol recorda que a Artesa continuà funcionant l’escola municipal amb «un sistema de pedagogia racional» i es creà una biblioteca que, fins que es produí un fet lamentable, s’anà alimentant de llibres (entre els quals, cita El hombre y la tierra, de Reclús).

Entre d’altres col·lectivitats de Ponent que enumera Oriol —Bellpuig d’Urgell, Castellserà, Poal, Vallfogona, Guimerà, Arbeca, etc.—, hi ha també Linyola (pàg. 371). Aquesta notícia no deixa de ser interessant, perquè de seguida em fa pensar, per un costat, en l’article publicat en les vostres pàgines amb el títol «Atenció, historiadors locals!», que subscric íntegrament, i, per l’altre, en la pregunta que m’he fet sovint i que llanço als historiadors, estudiosos locals i, especialment, a la redacció de BARRET PICAT: ¿què va passar a Linyola durant els anys 1936-1939? ¿Hi ha algú que encara ho pugui explicar sense falsejar res, tal com ho va viure?...

Ada Antic
 

Abans que s’iniciï el nou segle XXI, segons el còmput matemàtic, estaria bé que els historiadors locals afinessin les seves eines metodològiques per recuperar, amb el màxim rigor i la màxima objectivitat possibles (amb dades, documents, papers, entrevistes, testimonis orals i escrits, etc.), la història més deliberadament oculta: en especial, el temps de la dictadura franquista i de la transició dita democràtica (però també, per exemple, tot el període de la República, tot el llegat de republicanisme o d’anarquisme populars, etc.). Ja és hora de trencar amb aquesta amnèsia –o anestèsia crònica–que oculta tot allò que fa por de dir, com si la realitat no meresqués dir-se, sense amagar-la, sense falsejar-la, sense manipular-la, sense instrumentalitzar-la. És feina dels historiadors locals, aquestes espècies estranyes que recullen el passat, de posar-se a la labor i no estalviar-hi esforços. No ho deixeu a mans dels cronistes barroers, plomes sovint covardes que han amagat o falsificat més història que no pas l’han recuperada, i que han estat servents fidels dels poders fàctics instituïts. És l’hora de la història local ben feta, amb vocació de present i de futur, i no pas de les invencions d’aquests cronistes pusil·lànimes al servei dels qui manen.

No cal dir que és una tasca ingrata, i molt desagraïda, perquè encara hi ha molta gent que té por dels fantasmes del passat o que s’estima més ignorar-lo, escamotejar-lo o negar-lo. És una tasca, a més, perillosa, coratjosa, valenta, ja que hi ha hagut col·legues que han sofert amenaces, insults i agressions per voler fer justícia respecte d’aquest passat. Un passat que, evidentment, deixa en un lloc ben galdós, als ulls del present i del demà, algunes persones que fan la viu-viu amb tota impunitat. Però, per fortuna, la història no admet pretextos, ni excuses, ni temors: té l’encert, si es fa ben feta, de posar tothom al seu lloc. Particularment, uns anys grisos, fatídics, dolorosos, com ho han estat els de la història que hem viscut del 1939 ençà. Aquests anys, tan infaustos –prou que ho sabeu– han representat la culminació d’un seguit de derrotes, d’utopies perdudes, reprimides o aniquilades. I aquestes utopies, aquestes derrotes han de sortir a la llum, peti qui peti. Sobretot, en un temps, com el nostre, en què hi ha sectors que volen amagar les seves vergonyes, redistribuir falses responsabilitats o fer oblidar el dolor de tantes víctimes. Com si fos una mera anècdota sense importància. Com si el dolor pogués esborrar-se amb qualsevol frivolitat que engalten els polítics o els que es diuen intel·lectuals i, en lloc de rebel·lar-s’hi, de denunciar el seu joc brut, estan al servei del poder i se’n fan còmplices.

Natàlia Etuarras
Historiadora
 

Recollir informació de la guerra i postguerra per part dels historiadors locals és un tema de nans. Per exemple a BARRET PICAT hi he publicat informació de primera mà, alguna d’ella confirmada amb documents i d’altra seguint la informació de diversos testimonis directes. Després de publicada, testimonis dels fets em digueren que no era exacta i em complementaren o canviaren els fets que havia recollit.

Aleshores, també et trobes que uns fets determinats com per exemple la col·lectivització d’unes terres –de gent fugida a l’altre costat o d’enemics de la república– per gent de dretes es tractava d’un robatori i pels altres no. La vida quotidiana de la reraguarda per part de gent de dreta, fou viscuda amb temor, ja que no podien expressar els seus sentiments i tenien de fer veure que feien el costat a la República, com temps després a la post-guerra, la gent d’esquerres, per poder viure –meravellós l’exemple de la pel·lícula La lengua de las mariposas– tenien de fer veure que allò –la seva afiliació a un partit d’esquerres– havia estat un sarrampió i si es tenia d’anar a missa i combregar ho feien, si tenien de vestir als nens amb la camisa blava i cridar “viva España i viva Franco” doncs es feia i imagineu- vos el què podia arribar a fer una família, si tenia de treure a algun dels seus d’un camp de concentració –“que no va fer mai mal”, “que controlava als companys perquè no fessin danys a gent de dretes”, “que l’havien enganyat”, “el dolent era...”, etc., això és el que es llegeix a la documentació–. 

També –al llarg d’aquests anys– m’he trobat, en que els testimonis no vulguin ja recordar els fets –els han esborrat de la seva memòria– o en d’altres casos, en què després d’anys i panys d’estudiar el tema o uns fets determinats, sàpigues realment ja més que el testimoni, al qui tens –mitjançant les preguntes– de “guiar”... El que sí està documentat és que als anys 70 –pels qui encara vulguin creure que la dictadura era una cosa de riure–, que els representants del règim continuaven enviant “fitxes” a la Brigada política social, a Govern Civil i als locals de la Falange...

El que sí és cert, és que passes vergonya, però que molta vergonya llegint alguns textos publicats sobre la guerra i la post-guerra. I et fa cosa, saber que hi pot haver gent, que en un futur, puguin pensar que les coses van anar de la manera que ho expliquen aquests textos... Per exemple –i per no tocar el tema de Linyola– ara fa un parell d’anys em vaig trobar amb un recollidor de notícies, que afirmava que el seu poble s’havia “refet” aviat de la guerra, perquè a la Festa Major de l’any 1940 –i m’ensenyava el programa– havien fet tota una sèrie d’actes espectaculars i curses..., i així ho va publicar. En la propera trobada que vam tenir, li vaig explicar els següents fets –que ell ja sabia, però “oblidava”...– 45 joves morts a la guerra, uns quants morts per bombardejos, uns afusellats l’any 1939, unes desenes de persones a l’exili, una trentena de vilatans tancats a la presó de Lleida i tants d’altres en d’altres presons i camps de concentració... com podien en aquell poble passar una “bona” festa major i oblidar el que era real –el dol i la tristor pels absents– el que tenien davant dels ulls?, però els joves d’aquell poble, tenen un text de referència que els diu que a l’any 40, ja havien “superat” la guerra...

O en l’opuscle que tinc a les mans publicat per un religiós l’any 1993, on parlant de la persecució religiosa i la guerra escriu “La negra nuvolada que cobrí el nostre país l’any 1936...” i acaba el capítol amb la frase poètica “fins que l’any 1939 la tormenta s’esvaí”. Ell ja té el “seus” màrtirs, injustament assassinats i massacrats. No dedica, però, ni una ratlla als “altres” màrtirs que també moriren o foren assassinats per les seves idees i molts d’ells, precisament, “quan la tormenta s’esvaí”. 

Lluny de les actes oficials, l’historiador local, ha d’anar omplint el seu puzzle, a base d’errors, esllavissades, etc... amb el fi darrer d’intentar explicar el què va passar. En aquesta pàgina passem. 

Esteve Mestre
 

Estic a la sala d’espera de la consulta d’un dentista. És un lloc espaiós modern, ben il·luminat, amb mobles de disseny... tan agradable que gairebé em fa oblidar la “tortura” que m’espera. Som vuit persones; tres senyores fines, un senyor seriós, una noieta maca, dos nens bufons i jo.

El senyor seriós, de tant en tant, li diu alguna cosa a la senyora del seu costat (suposadament la seva dona) mentre aquesta fulleja un Lecturas i li contesta monosíl·labs. La noieta maca llegeix junt a una altra senyora (suposadament la seva mare) una Hola i comenten amb veu de confessionari alguna de les notícies. Jo, que sempre he tingut l’orella molt fina, puc entendre malgrat el xiuxiueig alguna frase: “...guaita, ja t’ho deia jo que es separarien aquest parell!... es veia venir...” “...si és que ell fa una cara de bandarra!... pobra noia!...”

L’altra senyora fina (suposadament la mare dels nens) llegeix concentrada i amb un nen per banda, la revista Diez Minutos. Els nens, com jo, miren les coses, miren la gent, s’avorreixen... ens avorrim.

Descobreixo, aleshores, que en la sala només hi ha revistes pròpiament femenines. És ben cert que potser hi haurà homes que també els agradarà aquest tipus de lectura i que jo mateix he llegit, en alguna ocasió (quan com ara no tenia res més per llegir) algunes d’aquestes revistes. Revistes que jo entenc –potser m’equivoco– que van més adreçades o tenen més acceptació per part del sector femení. On són, per exemple, les revistes o diaris esportius?, o els còmics per la quitxalla?

M’adono, tot fent memòria, que aquest fet que podria semblar una casualitat es repeteix inquietantment en la majoria de consultes mèdiques que acostumo a anar. Ja pots trobar-te en una sala moderna i acollidora, però gairebé sempre trobes revistes endarrerides del caire de les que acabo de mencionar. Amb una mica de sort he arribat a trobar-me algun suplement dominical i algun fulletó de viatges.

Potser ho fan, els dentistes, perquè no calgui ficar tanta anestèsia per adormir-te el queixal? Potser és una subtil tàctica femenina per “menjar-nos l’olla”? O es tracta senzillament d’una barreja de garreperia i manca de sensibilitat vers als pacients?

Ah!, i per suposat, de l’anomenada normalització lingüística res de res. No trobes ni una revista en català ni per casualitat. A tot estirar algun diari d’abans d’ahir.

Decideixo fer arribar la meva queixa al dentista, però quan estic enfonsat en la cadira de la consulta i l’home em diu autoritari “obri bé la boca”, penso que és més assenyat no discutir per menudeses.

Se m’acut, però que començaré la meva subtil i silenciosa lluita en solitari: la propera vegada que vingui a aquesta sala d’espera deixaré intencionadament oblidat algun exemplar de BARRET PICAT.

Jaume Balcells
 

Qui haguera dit fa uns anys que la comunicació via telemàtica arribés d’una manera tan trasbalsadora, que copsés tots els àmbits quotidians.

Segur que encara queda algú que no sap què és un e-mail. Doncs, perquè quedi ben sabut ho explicaré de manera senzilla. Tan senzilla com enviar una carta però a través de l’ordinador. tant ni tant poc.

Ara que semblava que l’època d’escriure cartes s’estava acabant, torna a ressorgir la corrent literària mailística, aquesta vegada anomenada e-mailística. I qui composa aquesta corrent? Doncs, des de nens que comencen a saber llegir i escriure, fins a avis que es comuniquen amb tot el món.

Molta gent no es poden arribar a imaginar tot el que comporta aquest moviment. Una simple carta electrònica a un amic genera tot un ritual si es vol fer ben feta; ordenar els temes a tractar, afegir-hi una mica de gràcia i estil, vigilar els errors ortogràfics i gramaticals. Tot això fa treballar la imagina-ció, que cada vegada es supera al redactar nova missiva.

A més, gràcies als programes que tenim dins l’ordinador, podem afegir-hi dibuixos, fotografies i arxius de tot tipus. I si no teniu traça per a fer felicitacions o cartes, no patiu. Hi ha pàgines web que disposen de gran quantitat de models de postals, cartes de diferents tipus per a cada ocasió, etc.

D’aquesta manera, triant el que més t’agradi i afegint-hi unes ratlles amb el que volem expressar, podem fer felicitacions d’aniversaris, sants, festes nadalenques, etc., amb les quals sorprendrem als nostres destinataris, sense massa esforç de la nostra part.

I tot això sense moure’t de davant l’ordinador. No cal anar a correus ni a comprar cap postal ni cal tenir paper ni sobres. Amb un sol clic, fem arribar els nostres missatges arreu del món.

Semblava que amb el telèfon s’havia acabat el fet d’escriure, però aquest nou ressorgiment de la lletra escrita, encara que sigui per mitjà de la pantalla, fa que anem endavant sense deixar de mirar enrere.

Mercè Tribó