En les meves consultes al tristament famós Arxiu de Salamanca, a la recerca de documentació per a la tesi que faig sobre l’escena catalana en temps de guerra i revolució (1936-1939), vaig trobar, insospitadament, una carta manuscrita que fa referència a la Unió Republicana
de Tàrrega. En aquest document, un representant de la Unió Republicana, Conrad Hermosilla, s’adreça al company Serrahima (molt probablement, el responsable del Comitè de Relacions i Contractes del Sindicat de la Indústria de l’Espectacle de la CNT) per ultimar els preparatius d’una representació, a la capital de l’Urgell, de Ha entrado una mujer, de Enrique Suárez de Deza, i Bodas de Sangre, de Federico García Lorca, a cura d’una
companyia professional, prevista per a finals de novembre de 1936.

Es tracta d’un document de treball, que té un interès relatiu, però que —si més no—demostra que entitats com la Unió Republicana targarina continuaven la seva activitat cultural en plena guerra i revolució. I ho feien amb unes intencionalitats ideològiques molt determinades. El caràcter d’homenatge que revestia la representació de Bodas de Sangre, de García Lorca, assassinat feia poc pels feixistes, fa palès, en efecte, el gran ressò popular que adquirí el poeta granadí i la significació que implicava escenificar una de les seves obres en aquells moments.

De fet, durant el període, es feren nombrosos homenatges a Lorca —considerat el «cantor del poble» i una «víctima més del feixisme»—, com la Festa de la dansa, la música i la poesia que tingué lloc al Teatre Tívoli de Barcelona el diumenge 26 de juny de 1938, a benefici dels mobilitzats del Sindicat de la Indústria de l’Espectacle (CNT). En aquest homenatge dedicat al poeta andalús es representà, precisament, el segon acte de Bodas de sangre, amb les actrius Esperança Ortiz (en el paper de «La Novia»), Maria Gámez («La Madre») o Eloisa Mariscal («La Criada»), i els actors Emili C. Espinosa («Leonardo»), Guillem Grasses («El Novio»), Joan Català («El Padre»), entre d’altres, sota la direcció artística d’Emili C. Espinosa.

D’altra banda, la representació de Ha entrado una mujer, de Suárez de Deza, autor de la famosa comèdia melodramàtica Mama Inés, oferia el contrapunt més lúdic a una funció que pretenia aplegar una gran quantitat de públic, encapçalat pels representants del govern municipal, les centrals sindicals i les forces polítiques de la ciutat. Una funció dominical que era encomanada a una companyia professional, tal com acostumava a fer-se aleshores, per mitjà d’un contracte d’actuació única. La carta reflecteix molt bé què hi posava de la seva part l’entitat organitzadora (vestuari, publicitat, contribució benèfica, programes) i com s’ultimaven els preparatius per a l’eventual tournée (contracte, viatge, decorats).

De tota manera, no era estrany que els organitzadors de les funcions sol·licitessin, en lloc de tota la companyia sencera, només la presència d’uns pocs actors o actrius professionals, als quals s’assignava els personatges principals de l’obra representada, mentre que la resta del repartiment es completava amb els elements aficionats o amateurs de l’elenc local. Moltes vegades, fins i tot, no eren ni les primeres figures de les companyies professionals les que acabaven interpretant els primers papers de les funcions de tournée, sinó actors o actrius (com la mateixa Eloísa Mariscal, esmentada a la carta) que feien papers secundaris en les representacions que la seva companyia duia a terme en els escenaris regulars.

En general, és molt difícil de reconstruir l’activitat teatral que es dugué a terme en les ciutats comarcals o en els pobles catalans durant el període bèl·lic i revolucionari. Algunes dades aïllades fan possible apostar per la hipòtesi que les nombroses associacions i entitats culturals
de tota mena —molt actives en els anys trenta— continuaren la programació d’activitats escèniques amb més o menys intensitat, ja sigui amb l’exhibició de muntatges professionals o semiprofessionals, ja sigui amb la representació d’obres a cura dels elencs amateurs. Lògicament, devien estar subjectes a les limitacions, les inconveniències i els trasbalsos que implicà el moment històric, sobretot a causa de la continua sagnia d’homes al front, el progressiu acostament de les primeres línies a terres catalanes i les dificultats i els bombardeigs a la reraguarda.

Així, doncs, podem considerar com una petita perla per a la història teatral de la capital de l’Urgell aquesta carta, redactada sense cap interés literari, sinó amb una finalitat merament funcional, organitzativa. La transcric a continuació, literalment, en una edició diplomàtica
(sense esmenes ortogràfiques):
 

«unió republicana
alonso martinez, 27
tàrrega
[capçalera impresa]

19 Noviembre 1.936

Compañero Serrahima,

Salud: Advierte á la Compª Eloisa Mariscal que deben enviar enseguida la lista de Guardarropia para que nuestro avisador busque, con anticipación las cosas necesarias para la más perfecta representación de “Ha entrado una mujer” y “Bodas de Sangre”.

Adviérteles también que hacemos una propaganda extraordinaria. Que a la representación de la noche le damos caracter popular como homenaje á Garcia Lorca. Que hemos invitado ú la función, al Ayuntamiento y á una representación de las entidades sindicales y politicas de la ciudad.

Que el Domingo deben llegar á Tàrrega con la posible anticipación. Que el viaje lo hagan en auto-ómnibus.

Entregar los decorados a1 recadero Solé, calle Recondal 8 y 10; y que los maquinistas vengan á primera hora el Domingo.

En carta separada te han enviado el contrato firmado.

El impuesto de 5% por beneficiencia, ya se anuncia en los programas que son á cargo del público.

Nada más por hoy.

Saludos fraternales de tu camarada.

[Signatura de «Conrado Hermosilla]»

Document dipositat en la referència topogràfica Político-Social, Barcelona, 1421, de l’Archivo Histórico-Nacional —Sección Guerra Civil—, de Salamanca (España).

Per concloure aquestes notes, voldria encoratjar a totes aquelles persones que es dediquen a la recerca històrica local que mirin d’aprofundir al màxim en la investigació rigorosa del seu passat. Del més proper i del més remot, del més minúscul i del més aparatós. Però, en
especial, d’aquest passat que sempre ha fet por de recuperar, perquè tants anys  d’imposicions i coercions ens l’han fet llunyà i, de vegades, injustificadament hostil.
 

Francesc Foguet i Boreu
 

“Hom pot disparar amb cultura i amb art, com amb canons!”
(Consigna llançada per Erwin Piscator a Barcelona, el desembre de 1936.)

Durant el període bèl·lic i revolucionari de 1936-1939, la cultura esdevingué un explícit instrument de propaganda per elevar la moral i l’esperit combatiu en les files republicanes
i per popularitzar els motius de la lluita, tant en la consciència dels combatents i de la ciutadania de la reraguarda com més enllà de les fronteres. Es tractava d’avivar la fraternitat, d’afermar la unitat i d’estrènyer els vincles entre el front i la reraguarda amb l’objectiu primordial de guanyar la guerra i d’aconseguir un positiu reconeixement internacional. Aquest tipus de legitimació propagandística no sols s’exercia internament a través de publicacions
de diversa mena (periòdics en les unitats, butlletins d’informació i orientació, manifestos, octavetes, targetes postals), sinó també a través d’actes molt diversos (concerts de música, sessions de cinema, mítings, conferències, xerrades), entre els quals s’incloïen les funcions i els concursos teatrals. A la reraguarda, posem per cas, la celebració de mítings als pobles propers al front de combat, amb la participació de representants del Front Popular, i l’organització de vetllades teatrals o festivals artístics —alguns dels quals es dedicaven en exclusiva a la infància— constituïen actes de confraternització i de divulgació de les raons
del combat antifeixista. El teatre podia erigir-se, particularment, en un element divulgador extraordinari d’uns coneixements que, ensems que delectaven, instruïen.

L’activitat cultural i específicament teatral duta a cap en les unitats militars és un filó més aviat poc explorat per la immensa bibliografia sobre el trienni. Les dificultats documentals només permeten, de moment, incursions molt parcials —i forçosament provisionals i fragmentàries—
que il·luminen aspectes tanmateix fins ara ben poc coneguts. És molt probable que la diversificació de plantejaments, de finalitats, d’objectius i d’estratègies depengués de l’ideari de fons impulsat pels directius de cada unitat, de manera que difícilment es pot extrapolar com a paradigmàtica l’actuació determinada d’una divisió amb unes orientacions ideològiques concretes. Tenint en compte aquestes consideracions prèvies, voldríem esbossar sumàriament l’activitat teatral realitzada a redós de la 30a Divisió (que era integrada pels milicians de les
famoses columnes Macià-Companys). La seva anàlisi ens permet de destriar, amb tots els matisos que calgui, dues de les grans conceptualitzacions que es formularen entorn de la funció determinada que podia exercir l’espectacle, i molt especialment el teatre, en les especials circumstàncies bèl·liques com a evasió lúdica i com a conscienciació ideològica.
Dues concepcions del teatre que, en termes generals, guiaven també la tasca potenciada per altres unitats militars de signe diferent.

Un teatre d’evasió lúdica
En un sentit més genèric, la dimensió lúdica de l’espectacle es feia evident en els festivals organitzats a les primeres línies amb finalitats solidàries que aspiraven bàsicament a confraternitzar l’exèrcit i la població civil més propera al front de guerra (la 30a Divisió tenia el seu quarter general a Alcanyís i operava al front d’Aragó). Així, per exemple, quan encara funcionava com a columna, la Comissaria de Premsa de la unitat celebrà un festival de caràcter antifeixista que tingué lloc al teatre d’Alcanyís el 7 de gener de 1937.

L’acte consistí en el repartiment de joguines que trameteren les dones antifeixistes de  Catalunya, conjuntament amb Ajut Català, entre els infants refugiats i els de la població i
fou amenitzat amb l’actuació dels artistes Antoni Bernés, Josefina Bugatto, Concepció Penedés i Emili Vendrell, que es desplaçaren expressament a la població (La Publicitat,
7-I-1937).

Més tard, amb uns propòsits similars, la Divisió acabà la seva primera setmana de propaganda per la confraternització de l’Exèrcit i la població civil amb una festa que organitzà
el Comissariat el diumenge 21 de novembre de 1937, en la qual assistiren una delegació dels ajuntaments dels pobles veïns i una representació de les d’organitzacions obreres. Després d’un partit de futbol, en què es bateren dues seleccions de les brigades, s’amaní l’acte amb recitals, música i cants executats pels soldats de la unitat. El programa de la tarda conclogué
amb abrandats parlaments dels soldats, comissaris i un representant de la joventut minera de la localitat. Segons la crònica que en féu la premsa, tots els oradors assenyalaren la necessitat que, d’una banda, s’enfortís la unió entre tots els sectors antifeixistes de la reraguarda i entre aquests i l’Exèrcit; i, de l’altra, que es donés suport entusiasta al govern del Front Popular per tal que pogués depurar enèrgicament la reraguarda i netejar-la de “provocadors i emboscats”, tancar els cabarets i els music-halls i altres “antres de reunió dels elements feixistes”, i utilitzar els presos en treballs de construcció de carreteres i refugis (El Diluvio, 25-XI-1937). També demanaren que, a la reraguarda, s’intensifiqués el treball de cara a la guerra: de la mateixa manera que els combatents al front es mantenien ferms al peu de la metralladora, els obrers havien de treballar, quan fos necessari, al peu de les màquines de treball fins a l’esgotament. I, finalment, testimoniaren al poble de l’URSS i al de Mèxic l’agraïment que els combatents sentien per la seva ajuda desinteressada en la lluita contra el feixisme internacional. A la nit, el festival de confraternització finalitzà amb una sessió de ball on assistiren un bon nombre de noies.

Paral·lelament, a la reraguarda urbana sovint les entitats culturals programaven funcions teatrals que intentaven de respondre a les necessitats generades per la guerra i, al mateix temps, feien una tasca de conscienciació al voltant dels estralls que causava l’enfrontament bèl·lic i de la urgència de contribuir a donar suport a l’esforç que realitzaven els combatents al front. Aquesta funció solidària, que agermanava l’avantguarda de la lluita amb la reraguarda,
emprava el teatre com a espai de sociabilitat, un punt de trobada en què es convocava un públic molt probablement fidel a les finalitats solidàries, però també disposat a gaudir d’una bona estona de lleure.

Un públic, a més, que s’acontentava de revisitar, una i altra vegada, un repertori conegut i que, en canvi, ben difícilment estava per assaigs experimentals de caràcter més o menys “revolucionari”. Les vetllades teatrals que, amb aquests propòsits, organitzaren entitats afins a l’orientació ideològica de la 30a Divisió són una bona mostra de tot plegat. En una  d’aquestes, la que tingué lloc el 13 d’abril de 1937 al Casal Català de l’Esquerra de l’Eixample d’Estat Català (Corts Catalanes, 463) a la memòria del consoci Josep Manassé, mort al front d’Aragó, per posar un cas paradigmàtic, s’homenatjà la mare del combatent, sòcia de la Secció Feminal del Casal, amb la simbòlica representació de La Mare, de Santiago Rusiñol, protagonitzada per l’actriu Dolors Peris (La Publicitat, 15-IV-1937).
 

Francesc Foguet i Boreu