Els grecs, fundadors no solament de la filosofia sinó també de la ciència política, consideraven que la relació home-ciutat venia ja establerta en i per la naturalesa; res més estrany al pensament grec que la idea d’un home sol. Només la civilització hel·lènica fou capaç de realitzar aquest magnífic llaç social que és la ciutat; només aquesta civilització sabé reconèixer la importància del “nomos” (llei).

Els pobles bàrbars i els que visqueren en el caos i en la violència no aconseguiren la realització política.

Plató (428-347 AC) definí en la seva obra “La República” el seu ideal de ciutat i les tres classes d’habitants (dirigents, defensors i productors) que aquesta havia de contenir. Habitants que ja naixien destinats, segons la seva funció moral i la seva capacitat, per a governar, fer la guerra o treballar. La ciutat mateixa classificava funcionalment els individus i així quedava assegurada la no carència dels tres caràcters abans esmentats (legislatiu, bèl·lic, i obrer). Però ve que aquesta “ciutat ideal” es corromp (com totes les coses sensibles, diu Plató) i de la decadència es transitarà al desordre i a la degeneració; i tot això causat pel trastorn psicològic de l’ànima dels dirigents que, a més, repercutirà en tota l’organització social. És una obra filosòfica i ni més ni menys que això.

Aristòtil (384-322 AC) definí l’home com “animal polític” i subratllà el fet que l’animal racional que posseeix el llenguatge era l’únic capaç de realitzar l’essència política.

Sense moure’ns del pensament, fem un llarg salt fins a Hobbes (1588-1679) qui deduí que l’individu és arrossegat pels seus desitjos, vol posseir-ho tot i aquesta voluntat no té més limitacions que la seva força i capacitat de gau-di. Però per altra part xoca, en aquest propòsit, amb els desitjos dels demés que volen, també ells, posseir-ho tot. L’estat natural és, doncs, insuportable: hauria de ser benestar i satisfacció i és, en realitat, violència i dissor t.

Rousseu (1712-1778), en el seu “Discurs sobre la desigualtat”, no accepta la idea d’una “societat natural” que seria consubstancial a l’home. Aquest, en la seva posició primitiva d’individu aïllat, és “naturalment bo”. Però circumstàncies nefastes l’obliguen a prendre lli-gams amb altres homes. Degut a això, perd la lliber tat natural; vol posseir; l’arrossega la societat en la que participa i veu multiplicar-se les seves necessitats i desitjos. A partir de llavors, es troba pres en l’engranatge social i en contradicció amb la seva naturalesa profunda, s’habitua a aquest jou social i es construeix una falsa naturalesa que és desig de dominació i possessió.

Emile Durkheim, ja a cavall entre els segles XIX i XX, insistí en l’especificitat de la consciència col·lectiva i en el “modelatge” que els grups socials exerceixen sobre els individus.

O sigui: el polític neix o es fa?; el desig de poder és innat, casual, induït o treballat?; com és que s’estudia Ciències Polítiques però en cap lloc ensenyen a ser polític?; existirien tirans, dictadors, aberrants i deformats polítics si hi hagués a les escoles alguna assignatura de nom “Educació Política”; educar políticament seria condicionar la llibertat de l’individu?; on neix la política: al poble on la gent s’ajunta en sectors afins; o al Congrés dels Diputats, on s’asseuen aquí o allà segons siguin el Govern o l’Oposició?

La Democràcia (poder del poble) Hel·lènica ha acabat essent fotografies, gorres, samarretes, pyns, clauers i altres articles de publicitat que parlen d’homes, partits i “sponsors”; és a dir: la democràcia ha acabat esdevenint campanya electoral (promeses, discursos i desplaçaments) quan correspon i burocràcia (“intens treball” de despatx) entre unes eleccions i unes altres. L’aspecte afectiu de l’actitud política preval sobre els altres dos (el cognitiu i l’avaluatiu): l’experiència i el coneixement històric passen a segon terme quan el que domina és l’odi i la passió (ja siguin clars o dissimulats).

El Congrés no és sectari: “ses senyories” entren a l’hemicicle a exercir i a cobrar (defensant, és clar, les seves idees); sectari és un poble on per raons ja siguin d’ideologia, familiars, comercials o subjectives, s’estableix un entramat social que ni es crea (ja ve creat) ni es destrueix (no té perquè, només es transforma. I si, com l’energia, no es crea ni es destrueix, és, per això mateix, energia. I si l’entramat social genera energia, trobem que el producte pot ser tan negatiu, com positiu, com inútil. Producte positiu quan s’assoleix algun objectiu interessant (estructures, millores); producte negatiu quan hi ha discòrdia (“no han de sortir amb la seva”); i producte inútil quan tot és: “m’ha dit aquell que aquell altre havia dit”.

Al món hi ha Cops d’Estat, successions amb abalots, relacions internacionals conflictives, negociacions comercials dificilíssimes, desestabilitat econòmica; però en un poble hi ha preocupacions del format d’antenes i abocadors. La política és proporcional al nombre d’habitants que el qui l’exerceix representa.

Martin Luther King (1929-1968) digué: “tinc un somni”; si tornés a la vida, més que amb un som-ni, es trobaria amb un grandiossíssim malson.

L’home informatitzat, hipertecnificat i superqualificat acadèmicament, ha oblidat el que és ètica. La competència rau en destruir o en destacar per damunt l’adversari. El poder crea addició a qui l’ostenta i a més el transforma i el deforma. El voltant es veu de molt diferent manera des d’una posició privilegiada: el qui menys, s’ocupa en prosperar i assegurar-se la vida; els qui més, s’ocupen en treure’s del davant tot el que els hi pot anar en contra (tals serien els exemples de Hitler, Stalin, Pol-Pot, Milosevic i Karascic, entre d’altres). Per sort no tot és així.

Per a comentaristes polítics, sociòlegs, psicòlegs socials, antropòlegs economistes i ecologistes, la carnassa està servida: el decursar de la vida des del medi rural fins a les més altes esferes socials, és suficientment suculent per a que tots en parlin i mirin de posar-hi solució. Si en un poble (per causa, segurament, d’un abocador en males condicions) es passegen més rates que a Hamelin, surt un biòleg i denuncia el cas. No ens estranyaria que dintre d’uns dies sortís un altre biòleg (aquest a favor del sistema) assegurant que la situació està mesurada i calculada i que no hi ha perill per a la salut ni per a la vida humana. Si en una república platanera hi ha un canvi de règim (amb vesament de sang o no), surt un ambaixador i diu que tot està “sota control”. Meravelles de la relativitat.

Senyores i senyors, bona notícia, el món no s’ha acabat. Seguim gaudint i patint.

Maria Josep Giné Vergé

Les necessitats quasibé sempre obliguen. La fam, motor de la revolució dels Sense Pa amb Louisa Michel com a reveladora de veritats com punys, s’obrí pas per la França del segle XIX. També aquí, en aquest racons d’Europa i també en milers de racons més la rebelió fou una constant pels exèrcits d’aturats i pels sous de misèria de homes i dones, que tingueren de lluitar per la seva subsistència, malgrat que la fam de la coneixença, del saber estar, del ser, en definiva de l’individu no es tindrien d’entendre mai com un objectiu posterior a les necessitats bàsiques de subsistència, sinó també com una necessitat vital pel ser humà, a l’igual que la seva subsistència. Encara que això ens sembli difícil d’entendre, sobretot si ens recorden alló del torero que ens diu:”Más cornadas da el hambre”.

Malgrat tot, el saber com a concepte té de ser entès com un acte del ser humà capaç d’analitzar i racionalitzar tota la informació que li arriba i retornar-la, un cop s’ha reflexionat, sobre la mateixa societat.

En definitiva, el coneixement analític no té de ser més que una pràctica al que tot ser racional hi tingui dret.

La cultura entesa com el culte a Atenea, protectora de les arts i les ciències de la cultura grega, és el lloc pel qual un dia hi van apostar uns homes que van veure en els Ateneu, el lloc adequat per relacionar els homes i les dones amb el saber.

A Espanya, els primer ateneus tingueren els seus inicis en les ciutats, a mitjans del segle XIX a l’igual que sorgien també els primers Centres Republicans Federals, al mateix temps que es donaven els primers passos en la revolució industrial i en les zones rurals començava a nèixer i a desenvolupar-se el cooperativisme, que unificava criteris d’unió i autogestió.

Aquests primers ateneus, nascuts en la seva majoria per iniciativa popular, perdran aviat influència i, una bona part d’ells, se’ls faran seus la burgesia il·lustrada i l’església catòlica.

Per aquest motiu, els ateneus, perdran el seu caràcter democràtic, al convertir-se en un instrument de les classes dominants.

Aquesta situació es mantindrà fins a principis del segle XX, en que de nou, comencen a nèixer, altres ateneus populars, centres republicans democràtics i cases del poble, que tindran una forta implantació popular durant les primeres dècades del segle XX, i amb el temps es convertiran en veritables universitats populars, que gestaran un estat d’opinió crític i analític.

Amb l’arribada de la II República i les seves llibertats, de nou va sorgir un nou moviment de les noves generacions que apostaven per la llibertat. És en aquest moment, quan els anarquistes decideixen deixar els vells ateneus populars, per crear nous ateneus llibertaris. Encara que molts cops, camuflats sota el nom d’associacions populars, com per ex. “La asociación cultural Faros”, coneguda realment, però, amb el nom d’Ateneo Faros.

Els Ateneus Llibertaris en aquest període es convertiren en l’instrument adequat per a que joves anarquistes, s’enquadressin en diferents grups de les Joventuts Llibertàries, així no és estrany comprovar com en quasi tots els ateneus llibertaris hi havia grups de les JJLL formats com a màxim per 10 o 12 persones cadascun, que feien les seves activitats o participaven de les activitats polítiques i culturals que es feien a les seccions dels teatres, ja fos teatre, excursionisme, naturisme, ect... Però sobretot, és important ressaltar que ens aquests ateneus del període republicà, es produeix per primer cop el contacte directe de l’ona amb les idees de l’acratisme, que no es podien desenvolupar en la majoria de sindicats, però també en aquest context són importants la feina que feren revistes com Estudios, Iniciales, Etica, Higia, etc... Només cal fer un repàs a la premsa obrera dels anys 30 com “Tierra y Libertad”, “Fragua social” i sobretot “Solidaridad Obrera” per veure com bona part de la vida interna dels ateneus portava als seus afiliats a un major coneixement de la vida i de la cultura, i aquesta era viscuda apassionadament.

Aquests ateneus, foren coneguts, cadacú amb les seves particulars peculiaritats, durant l’època republicana i en la de la dictadura anterior, com Ateneus Racionalistes, Llibertaris, Populars, Enciclopèdics, Poltècnics, Cases del Poble, etc...

En aquest camí de la consolidació estructural, no hi ha dubte que els ateneus es convertiren en una part important del pensament crític d’aquest país. Així com amb el pas del temps es convertiren en una tribuna, no solament de la cultura popular, sinó també, com a plataforma de l’acció política d’un país trencat. A part de substituir a l’estat en el paper d’educador del poble. Convertint a l’obrer en un autodidacta crític, capaç de plantar cara al feixisme durant tres anys, juntament amb els sindicats anarcosindicalistes de la CNT i els grups republicans.

Només cal llegir les memòries del general Emilio Mola “Lo que yo  supe”, que tracten sobre el període en que Mola estigué com a director general de la seguretat durant la dictadura de Primo de Rivera i de Berenguer, per entendre exactament contra què es va alçar l’exèrcit el 18 de juliol a l’Àfrica, i el motiu no era altre que el coneixement que anava adquirint el poble, que va donar capacitat d’entendre i de desenvoluparse als homes i dones que venien de l’obrerisme, i aquest saber l’havien obtingut en bona part en els ateneus, convertits en universitats populars. Poc a poc, s’estava creant una capacitat per gestionar una nova societat. I això ni els militars, ni els religiosos ho podien permetre.

Després arribà la llarga nit del franquisme, on la imaginació fou comprimida, fragmentada i lapidada, on tots els locals dels ateneus crítics foren clausurats, perseguits i assassinats els seus militants, destruïdes les seves petites propietats i cremades bona part de les seves biblioteques. El terror va assecar el camp de les idees i la por es va apoderar de les noves generacions. I així fou, durant un temps que va arribar a semblar etern.

Un cop restablerta la democràcia a Espanya el 1976, la sort dels ateneus no ha esta diferent que durant l’etapa del franquisme, ja que els polítics van restablir de nou tots els instruments del nou sistema democràtic, però deixaren de banda ja de bon principi, la idea d’apoiar i recuperar els vells fòrums de debat i cultura popular com els ateneus, centres republicans o nitansisquere les cases del poble socialistes que tingué la República.

Davant d’aquesta situació, la formació de nous ateneus anà a càrrec d‘alguns veïns de barriades populars i de joves àcrates, però davant d’una societat, manipulada pels medis de comunicació i tremendament materialista, aquests ateneus van anar perdent la vitalitat i la il·lusió.

A part en el cas dels Ateneus Llibertaris es produeix el fet de la doble militància dels seus afiliats amb relació amb la CNT i un cop passada l’efervescència dels primers anys de llibertat. La dependència dels ateneus amb el sindicat faran que aquests visquin les mateixes tensions de ruptura de la central anarcosindicalista, pel que a mitjans dels anys 80 quasibé no quedaran nuclis ateneístics en el conjunt de la pell de toro.

De totes maneres crec que caldria que ens aturèssim novament a l’any 1976 i anys següents, quan un cop restablerta la democràcia, les noves institucions decideixen que ja no serveix el vell model associatiu republicà de cooperatives, ateneus i demés. I, naturalment desacreditaren amb tots els seus medis mediàtics, aquesta iniciativa popular que tant pes tingué en el període republicà i encara avui se li nega i ignora el seu patrimoni expropiat.

El següent pas que donaren fou el de buidar de contingut bona part de les associacions de veïns. I així es va iniciar un procès de domesticació cultural i política, que a Catalunya passà per la construcció de Centres Cívics, que amb el temps es convertiren –amb algunes excepcions– amb casals d’aparcament de vells i nens i com a màxim amb promotors d’una cultura d’entreteniment i de folklore. I aquesta “cultura” sempre ha estat dirigida i controlada per les institucions.

Per tot això, ens donem compte de que la nostra generació està vivint la “dictadura de us donem les gràcies”, ja que els que creuen que ens dirigeixen tracten d’imposar-nos allò que ells creuen que és el millor per tots nosaltres, o sigui una cultura d’entreteniment i d’ignorància i s’obliden que cada generació ha de saber diferenciar les coses que necessita canviar, les coses que no té d’aceptar mai i les que mai tenen de canviar. Però això només es pot fer en un procès d’evolució en igualdat i no per imposició.

Avui a les portes del segle XXI seguim creient que l’home necessita més de les velles associacions ateneistes que dels nous centres cívics, malgrat que a aquesta societat li hagin pres els arguments que abans eren cridats com “unió, acció i autogestió”, crit que procedia del camp de les humanitats, on tothom era considerat igual. I aquest retroces es produeix per imposició d’unes institucions que en nom del progrès neguen els instruments necessaris per posar el coneixement a l’abast de tothom i no contents amb això, encara ens volen planificar la nostra vida i el nostre lleure.

Quant als ateneus llibertaris, avui, veiem que tenen una filosofia de vida que els fa molt particular i singular, ja que sense declarar-se llibertaris, la seva rebel·lia els delata, –entre altres aspectes, el moviment okupa, qüestionar el sistema i inclús els seus pares, manera de vestir, música...– amb una problemàtica molt concreta que fa que fins i tot ignorin al seu referent històric, en aquest cas el mateix moviment llibertari.

Creure l’any 2000 en els ateneus passa per entendre i recuperar el pensament de l’home com per exemple Antonio Machado, quan aquest en el II Congrès Internacional d’Escriptors Antifeixistes, celebrat en diferents ciutats de l’Espanya Republicana de 1937, ens diu:” Per nosaltres, defensar i difondre la cultura és una mateixa cosa: augmentar en el món, el tresor humà de la consciència vigilant”.

Manel Aisa
Ateneu Enciclòpedic Popular
 

Ara que tot va bé i no hi cap problema que vingui a enterbolir la depredació dels més forts, potser comença a ser hora de fer balanç d’allò que no va tan bé com diu segons qui. El cofoisme d’aquesta classe mesella que conformen els polítics ens ve més de repèl que no pas ens fa gràcia. Perquè el fet d’ignorar allò que va força o molt malament no és cap solució per arranjar res. I reconèixer que hi ha aspectes millorables, sense fer res per solucionar-ho, forma part també del cinisme instal.lat a la vida pública. Acostumats a la “coherència” de la classe política, que és capaç de justificar les bestieses més inconseqüents, ens hem tornat indiferents a les bastonades que, una darrera l’altra ens van regalant. La confusió que regna ens ha fet perdre no tan sols el sentit de la història, sinó tots els nords, I, naturalment, naveguem a la deriva, sense saber contra qui o què hem de lluitar.

El desmantellament de la cosa pública és d’una tal evidència que sembla ja absolutament natural que allò que pertanyia més o menys al domini públic ara hagi passat a les mans depredadores dels grans oligopolis econòmics, de grans empreses transnacionals que fan el que els dóna la gana, al marge de cap control públic. Això, que és prou palpable fins i tot en la vida quotidiana, lògicament té uns efectes ben visibles en àmbits tan bàsics com l’ensenyament o la sanitat, per posar dos exemples que afecten a tothom. En l’ensenyament i en la sanitat, en els seus diversos estadis, cada vegada el model tendeix a la privatització (reconeguda o no, si bé cada volta més establerta). Una privatització que comporta, és clar, exclusivisme, elitisme, privilegis i impossibilitat d’accés per tots aquells que no disposin d’un bon tou de diners per pagar les immenses despeses que suposa, avui, posem per cas, estudiar a la universitat o curar-se de les malures.

La conseqüència més greu del model que s’imposa a marxes forçades és la creació de bosses enormes de sectors de població del tot aliens al pretès benestar del conjunt de la societat. Són els exclosos al tot va bé i, en qualsevol moment, per molt inversemblant que ens pugui semblar ara, nosaltres o els nostres també en podem formar part. Aquestes bosses, sistemàticament ignorades pels representants polítics o sancionades per la ideologia capitalista més salvatge, no admeten solucions draconianes (com la instauració d’estats de setge policial), ni tampoc no poden tractar-se com si fossin guetos (aïllats i, per tant, controlables). La repressió, directa o indirecta, no és cap ajuda per millorar les condicions de supervivència en què es troben les persones que viuen en aquestes bosses d’exclusió. Però, no tan sols les seves condicions de supervivència, sinó també les d’una vida digna: sobretot una formació cultural sòlida que eviti que s’hi engendrin futurs monstres.

D’altra banda, la desmobilització general de la societat, totalment dimissionària en la seva responsabilitat envers la cosa pública, provoca que tota reivindicació quedi desacreditada a causa del seu caràcter prioritàriament electoralista o corporativista. Electoralista, perquè els partits polítics minoritaris (els únics que no es troben tan pervertits per la dinàmica del poder) no saben o no poden aixecar el seu discurs i convèncer de debò que són una alternativa vàlida a un sistema que ha deixat de seduir per la seva mediocritat. Corporativista, perquè, en un esforç d’adaptació al ritme trepidant dels moments actuals, els sindicats sembla que únicament treballin amb una visió sectorial que negligeix una actuació global, és a dir, una actuació que tingui en compte un model de societat realment més just i solidari. Més enllà de partits i sindicats, els mitjans de comunicació estan sotmesos al dictat dels oligopolis i l’espectre indefinit de la intel·lectualitat, o bé juga a acatar submisament el poder i a lloar als qui el detenen, o bé s’hi enfronta sense cap mena de ressò perquè, ja d’entrada, ha de vèncer la rèmora del seu desprestigi social.

Davant d’aquesta situació que no és pas satisfactòria, l’únic que ens fa pensar en una sortida possible és el rearmament de l’activisme social. Això sí: amb una radicalitat conseqüent, amb una ètica sòlida com a bandera i amb una ferma decisió de treballar pel conjunt de la societat. És la suma d’individualitats potencialment lliures, mogudes per fites palpables, allò que, en l’actualitat, potser garantiria una mica més de llibertat. En el supòsit, val a dir-ho, que els poderosos mecanismes de control i de repressió no desarticulin un moviment d’aquestes característiques. De fet, qualsevol iniciativa que parteixi de les bases de la societat és avui un perill per als grans oligopolis, per a les dictadures de l’opinió o de les majories, els quals tenen una capacitat omnívora per fer front a tota dissidència. Malgrat tot allò que hauria de resistir,
aquest moviment des de la base, assembleari, és una de les poques taules de salvació que sabem percebre per a reavivar tot un cos social moribund, conformista, amorf, alienat, submís.

Col·lectiu A
 

Com és possible que un senyor que té molts diners i molta influència pugui gaudir de la immunitat per fer tot el que li doni la gana? Com és possible que els representants polítics i socials dels qui en reben les conseqüències nefastes no puguin fer-hi res? Com és possible que el poble, que n’és víctima, calli com un mort, per temor, per covardia o per desídia? Com és possible tot això en el tombant del mil·lenni? Com és possible que actualment prevalgui el poder d’uns quants cacics, a la moderna, que gaudeixen de la protecció d’un partit que es vanagloria de vetllar per la terra que defensa? Com és possible que aquests cacics puguin atemptar contra el medi ambient, la salut pública, el benestar de pobles i vilatans sense que ningú no els aturi? Com és possible que aquests cacics puguin fer mal i no se’ls demani indemnitzacions per les conseqüències nefastes que causen en els qui no tenen tant i tenen por? Com és possible que ho facin amb la vergonya i la impertinència del poderós?

Com és possible que aquesta immunitat no sigui contestada, replicada amb contundència, a bon dret? Com és possible que els principals afectats no optin per contrarestar un atemptat d’aquesta magnitud per la via més decidida, més enèrgica, més justa? Com és possible que la societat en ple, fent valer la seva força democràtica, no sigui capaç de fer front als interessos econòmics d’una minoria i no s’alci per resistir davant d’una tal agressió? Com és possible que no hi repliquin tots els qui són còmplices d’aquest partit que diu defensar tots els catalans i, en realitat defensa oligopolis econòmics i fa de coartada legal als poderosos? Com és possible que tots els qui no volen ser-ne còmplices, els perjudicats, no es rebel·lin, per dignitat, contra tanta ignomínia? Com és possible que ningú no digui res, no faci res, no passi mai res en aquests pobles que semblen cementiris, per manca de vitalitat, de valentia, de dignitat? Com és possible que es vagi enverinant l’aire amb tanta pestilència, i vagin creant-se paràsits, filisteus i covards que fan el joc a aquest poder que oprimeix la majoria? Com és possible tanta merda legitimada des de dalt?

Com és possible que els que han estat triats pel poble per fer de representants d’aquest poble abusin del poder, trenquin les regles del joc democràtic en benefici dels seus interessos personals? Com és possible que, sense cap escrúpol, es burlin per darrere de les persones afectades per problemes gravíssims i prometin molt i molt, però no facin res de res? Com és possible que en la major part d’ajuntaments hi hagi persones que només tinguin la política com una manera de fer negoci o de fer el tifa i no com una representació delegada, responsable, de    tot el poble, dels problemes i del futur del poble? Com és possible que els polítics locals planegin les seves actuacions segons els seus interessos o afavoreixin les minories privilegiades de sempre? Com és possible que molts estaments públics es mofin de la normativa i les lleis i facin el que els dóna la gana, sense cap control democràtic, sense haver de donar comptes a ningú? Com és possible que els pobles visquin una degradació mediambiental, cultural i humana de conseqüències imprevisibles i fatals? Com és possible que tot això sigui possible?

Un de Tants
 

Últimament han donat notícies la televisió i la ràdio que fan esfereir: 58 xinesos van morir a Dover, Anglaterra, quan volien entrar, d’estranquis, al país dins un camió frigorífic. Més a prop, a Mijas (Andalusia), 37 magribins també intentaven passar sense papers a Espanya. Què tenen en comú? Immigrants, sense papers i intentant asssolir el seu somni en condicions infrahumanes. La desgràcia és que vénen enganyats per intermediaris que els cobren una fortuna per entrar-los al país, que els prometen una bicoca i l’únic que aconsegueixen és morir en l’intent o que siguin repatriats, al lloc que s’han en-deutat fins al coll per poder-ne fugir.

I encara hi ha gent a Linyola que té pebrots de ser racista. Realment què ens fa por? Que destrueixin una societat de merda, plena de corrupció? Fa por que també puguin imposar els seus criteris? Algú ja es preocupa, que pel fet que hi hagi tants magribins a Linyola, uns dos-cents, que puguin reclamar una representació a l’ajuntament. No sé què preocupa si el destí final de la humanitat és ser una nació policultural, però l’egoisme és gros i ens pensem que el poble és nostre. Qui ens ha dit que és nostre?

Antropològicament parlant, la humanitat va sorgir d’Àfrica i va anar estenent-se arreu del món, fins a Amèrica passant per Àsia. Les migracions humanes són inherents a la nostra societat i tota la vida n’hi ha hagut. Ara que estem mitjanament bé, ningú es recorda quan milers de catalans van haver de marxar per buscar una vida millor: uns a fer les amèriques, altres a fer les europes. I creieu que es van adaptar tots? Per un que ho feia, dos que no. I no ens sentim orgullosos quan algun català que fa molts anys que no és a Catalunya no renega de les seves arrels i manté les tradicions? La terra crida molt. I els andalusos que fa 40 anys que són a Catalunya i encara no es dignen a parlar el català (perquè els fa vergonya, diuen, però si fossin a Anglaterra bé haurien de parlar l’anglès). Des d’aquesta posició crec que no som els més indicats per criticar als immigrants que vénen de fora.

A més, penso que si hi ha algú de Linyola que per casualitat fiqués un negoci al Marroc i li anés molt bé i decidís anar-hi a viure amb la seva família, vosaltres creieu que es ficarien la xil·laba? La llufa. Llavors perquè molesta que les dones dels magribins que hi ha a Linyola portin xil·laba i mocador al cap? No pot anar tothom vestit com vulgui? Tothom ha de ser tan estúpid de ser esclau de la moda? No, senyor. Quin és el problema, que no s’integren? Que potser els deixem integrar si el primer que fem és senyalar-los amb el dit llardós?

Potser alguns pensen que els “moros” són uns masclistes i que tenen a les dones per tenir fills i tenir-les a casa. Però no cal anar tan lluny perquè n’hi ha de Linyola que Déu n’hi do. Ens pensem que nosaltres som els bons i els que vénen de fora són els dolents. Hi ha de tot a tot arreu de bons i de dolents. Sinó de què parlarien les notícies: cada dia hi ha gent de la nostra societat que mata gent de la mateixa societat. Tot canvia quan un magrebí o un estranger és l’assassí: “moro” havia de ser, no? –Linxem a aquest porc fastigós–, diu el més porc de tots.

Jo penso que l’únic que ens fa por i ens fa dolents és la ignorància, i d’ignorància n’hi ha molta, per desgràcia.

Montse Giné
 

L’última onada educativa és deixar que els fills creixin lliurement, que s’expressin tal com senten. La teoria està molt bé, és molt bonica i experimenta fins on pot arribar l’expressivitat del nen o nena. Està molt bé aquesta idea per a una societat en la que són quatre gats, però no per a una societat com la nostra on han de conviure moltíssima gent i on la meva llibertat acaba on comença la de l’altre.

La majoria són fills d’una planificació exhaustiva i se’ls ha de cuidar com a pedres precioses i per això se’ls consenteixen tantes coses, potser massa perquè jo em quedo parada amb la mar de cèntims que gasten amb pokémons, xuxes i amb l’última pijada, que el qui no la té és el pària del grup. Per això hi ha canalla tan ruc i estúpida, però molt. Són el reflex dels pares? I malparlada. Criatures que no aixequen un pam de terra el que saben fer més bé és dir paraulotes, que semblen vells maleducats que no han anat mai a escola i no saben dir res més. Fruit de la televisió? Potser sí, però és feina dels pares saber què és el que miren els seus fills.

Els mestres i educadors ho tenim pelut. No se’ls pot dir res als nens i nenes perquè se’ls pot traumatitzar per tota la vida i després ve sa mare o son pare i et diu el nom del porc. Que no veieu que se us caguen al cap? I encara els riuen les gràcies. Una surra al cul a temps pot evitar que els nens siguin idiotes de grans.

Me’n faig creus com nens i nenes només es dediquen a molestar i el més fort de tot és que la mare hi és davant i es queda tan panxa pensant en “Ai, mira què sap fer el meu fill calculat al milímetre”. Hi ha moltes panxes a Linyola. No sóc mare ni ganes de ser-ho per ara. Per tenir un fill corromput per una societat estúpida prefereixo no tenir-ne cap.

M. G.