Li va tocar viure una època difícil com a president de la Generalitat de Catalunya, però sempre va tenir un compromís sincer amb els pagesos i amb els obrers. Després d’uns mesos de President i després de la revolta del 6 d’octubre de 1934 fou empresonat i va estar tancat al penal del Puerto de Santa Maria fins que en va sortir el febrer de 1936, amb la victòria a les eleccions del Front Popular recuperant el seu càrrec. Al mes de juliol de 1936 els militars es sublevaven i esclatava una guerra injusta, i que portaria l’enfrontament entre els seus habitants, a una Catalunya que va perdre tot el que havia guanyat amb dècades de lluita.

Exiliat a França, davant l’avanç de les tropes alemanyes, no en va fugir, al quedar-se per intentar recuperar el seu fill malalt, que s’havia perdut en la retirada, fou detingut per la policia militar alemanya i lliurat com a botí de guerra a la policia espanyola, que el traslladà a Madrid, on li feren tot tipus de vexacions i finalment el conduïren a Barcelona, on després d’un judici pantomima l’afusellaren el 15 d’octubre de 1940, per la seva condició de President de la Generalitat i amb la intenció d’aixafar tot el que Catalunya representava.

En el seu testament, Companys ja deia: “...al país li espera una altra època de privacions, llarga, interminable... Quin tràgic, quin immerescut destí el d’aquest poble, Catalunya! I ara els que es queden els faran víctimes de represàlies monstruoses”.

I les coses anaren per aquí, el nostre país li va tocar viure dies tràgics, i quan ara, alguns polítics de la dreta, diuen que la dictadura franquista a partir de la fi dels anys 60 –amb l’OPUS i els tecnòcrates– era un paradís de llibertats, tenim de sortir els historiadors i explicar, per posar un exemple, que l’any 1975, el de la mort del general, hi hagué a l’estat espanyol 5 afusellaments, 1.028 persones ingressaren a la presó com a presos polítics i 4.000 més, foren expedientades... i moltes d’aquestes persones foren torturades... Heu vist la pel·lícula “La llista d’Schlinder”, doncs 300.000 presoners a l’acabament de la guerra civil espanyola, foren obligats a treballar com esclaus, per empreses estatals que pagaven al govern –la corrupció era alta– i als treballadors ni els pagaren aleshores, ni quan es recuperà la democràcia...

Perquè aquest país, diuen, recuperà la democràcia, però els qui havien ordenat els afusellaments, els elements de la brigada social –la policia política– i els qui torturaven a treballadors i a estudiants, van continuar o continuen amb el seu tre-ball... ningú els va tocar, ningú els digué res, ni aleshores, ni ara... quan es persegueix –per horror dels nostres ulls– des dels nostres tribunals estatals a torturadors argentins i xilens i al cap militar Pinochet al que Amnistia Internacional acusa de ser el responsable de 3.197 morts i desapareguts entre 1973 i 1990. Si voleu fer comparances, us pot venir maldecap.

Però estàvem amb el temps de que ja tenim democràcia, els partits tiren terra damunt del passat i només volen mirar endavant... i tornem al tema del President Lluís Companys, al qui oficialment, cada 15 d’octubre alguns partits, en recordança, li dipositen flors davant de la seva tomba... però s’obliden d’ell i fins l’any 1990, els catalans, gràcies a anys de recerca de l’historiador –altre cop els historiadors– Josep Maria Solé i Sabaté s’aconsegueix recuperar el seu testament polític i les seves darreres cartes.

En fi, avui 15 d’octubre del 2000, tots els partits catalans han dipositat flors davant de la tomba de Lluís Companys, en recordança que feia 60 anys havia estat afusellat. Tots?... bé el PP, no..., per cert, no són aquests els qui volen canviar i unificar la història –sempre la història, que saben que és la clau per dominar– que han d’estudiar els nostres fills...? què els explicaran –ells i els nacionalistes espanyols del PSOE– quan després d’anys de recuperada la democràcia, encara conserven als carrers de les seves viles i ciutats els noms de Franco, Mola, Moscardó, Primo de Rivera, etc..., i és clar perquè canviar-los, –quina necessitat hi pot haver-si aquests “herois”, eren dels seus? Quina diferència amb Catalunya! No, definitivament, la seva història no és la nostra...

Esteve Mestre
 

Els governants populars s’esforcen a millorar els problemes de la societat i, com que compten amb el plesbicit de la majoria, saben que poden resoldre les petites dificultats quotidianes a còpia de la repressió més brutal. Això se’n diu, amb el cinisme del cas, crítica constructiva. Els governants defensen la democràcia, la llibertat i l’interès general i –atès que sovint no troben una multitud que els repliqui– tenen tota la legitimitat per excloure les minories, reprimir les dissidències i treballar per les oligarquies econòmiques. Sense cap pudor: com si fos la cosa més natural del món. Tota la resta és demagògia i crítica destructiva antisistema, pròpia de quatre extremistes sense seny, ni sentit constructiu. Curiosament, insulten els altres amb atributs que, si bé es mira, els defineixen a ells.

Els governants populars pontifiquen que tot va bé i que les culpes dels desajustaments imprevistos vénen del més enllà. Engalten balanços, estadístiques i mitges veritats (o mitges mentides) i fan lleis que ajuden a mantenir l’Ordre i la Integritat de tota la ciutadania (especialment d’aquella que va pel mal camí i, suspecta, no sap valorar les virtuts infinites del sistema). Reforcen els mecanismes de Seguretat i de Control i es desentenen de les responsabilitats a força de liberalitzar els serveis públics i fer-los compatibles amb la dinàmica social dictada pel mercat (que estratifica les possibilitats d’acord amb els guanys). Tan se val que hi hagi sectors que pateixin la violència intrínseca que genera el sistema: els governants tresquen per la sostenibilitat general i no s’aturen en mesquineses. Es tracta, oh meravella, del millor dels mons possibles!

Emma
 

Aznar ha reiterat que “España sigue yendo bien”. Potser sí, però no veig per on s’aguanta aquest argument tan simplista. Només veig el mateix de sempre: els més rics són cada vegada més rics, els pobres cada vegada més pobres i els aspirants a rics han de treballar més i més per quedar-se a mitges. Sembla una màfia difícil d’eradicar, una màfia polititzada d’extremes conseqüències però clarament previsibles.

És cert que vivim en la societat del benestar i com a tal tot ciutadà té el dret de viure honradament, sens prejudici que li escatimin intencionadament la voluntat de treballar. Estem en una societat que exigeix que uns treballin poc i visquin bé perquè uns altres, molts, hagin de treballar i viure d’acord amb el que guanyen. L’economia personal o familiar és la base principal perquè l’economia col·lectiva creixi amb força, és a dir, les empreses petites i grans, les privades i les públiques, els polítics governants i no governants, necessiten que la base funcioni. Ara bé, i si ens comencem a adonar que aquesta base està trontollant estrepitosament si no es busquen altres sortides satisfactòries per a tothom?

Com es vol avançar si hi ha contractes escombraries, sous per sota del mínim exigible, abús d’hores de feina, reducció de subvencions, augment de despeses, augment d’impostos generals i tributs locals, precarietat laboral, infravaloració de les opcions de treball, encariment general del consum, retard a l’hora de treballar en feines qualificades, racisme laboral, influència a l’hora de trobar feina, congelació de sous, falsa proporcionalitat de sous d’acord amb el tipus de feina que es realitza, concessió de crèdits i hipoteques enganyosos, interessos mafiosos al mig, adjudicacions milionàries sense cap motiu aparent, una administració pública que ofereix però no dóna res o demana quelcom a canvi, beneficis incoherents d’algunes empreses privades i públiques, discriminació fiscal a segons qui, unes jubilacions injustes, unes ofertes d’oci creades expressament per embutxacar-se diners, falta d’infrastructures reals, moltes promeses (polítiques) sense aplicació real, marginació sexual física i psíquica, manca de capacitat d’estalvi de tenir despeses innecessàries, comoditat mental per aconseguir quelcom emprenedor, desig d’assolir un benestar utòpic treballant poc de segons qui, repressió nacional i lingüística, etc.

Certament, el món està mal repartit, tant si viu en una terra rodona com ovalada, per cert, tots tenim un cap ben quadrat per arribar fins aquí, però la vida és única, aprofitem-la tal com és, malgrat tot.

Sandra Tarragona
 

Els pagesos es mobilitzen contra el preu excessiu dels carburants, contra els injustos macrobeneficis d’unes empreses multinacionals, i la Generalitat, actuant com a còmplice del govern central, envia els Mossos a tallar les carreteres per evitar que els manifestants arribin als centres de distribució. Ho fa tot, evidentment, per tal d’evitar la paràlisi del país, per al bé de tota la ciutadania...

La lenta agonia del camp català toca fons. Les unitats familiars agràries cada vegada perden més poder adquisitiu. A l’altre pol, els grans grups financers obtenen guanys multimilionaris i creixements econòmics desorbitats. Enmig, els polítics de torn donen l’ordre de dissoldre manifestacions autoritzades, donar cops de porra al més pur estil feixista i, sobretot, convèncer a la població que ho fan pel seu bé, per l’interès general. De qui?

Les martingales més sofisticades de manipulació informativa, a la manera del Gran Germà de la novel·la 1984, serveixen per acomplir els seus objectius. Tot per defensar la democràcia. Com si aquesta fos una entitat fictícia i no una realitat que cal anar fent, de baix a dalt, dia rere dia. Perquè desenfocar les raons veritables dels problemes, centrar-los en reivindicacions pseudosectorials, esmenar-los a cop de xec o menysprear els diferents sectors primaris no són solucions, ni a curt, ni a llarg termini.

No és pas un divertiment el fet de treure els tractors al carrer, com tampoc ho és el de deixar les barques al port o alentir el trànsit a marxa de cargol emprenyat. És una manifestació directa, extrema, per defensar legítimament un treball i unes condicions de vida en dignitat. La mobilització esdevé, ben mirat, el signe d’una situació de feblesa, de ràbia i d’impotència.

La passivitat de la resta de la societat –que s’ho mira com si fossin velles batusses, coses de per riure o reivindicacions emprenyadores– no és cap model exemplar de solidaritat. I això que, fet i fet, la batalla de la gent del camp, de la carretera i de la mar és també la nostra lluita, perquè la corda va estrenyent cada sector de manera progressiva i subtil. Si no anem alliberant qui ens ofega, quan ens toqui, morirem d’asfíxia.

Dos expagesos
 

Qui defensa els indefensos? Les darreres manifestacions dels sectors crítics amb la situació socioeconòmica s’han saldat amb càrregues policials d’una violència i una brutalitat intolerables. Vergonya! Davant de la resistència passiva de pagesos, pescadors o, entre d’altres, manifestants antiglobalització, a Praga o a Barcelona, com en altres llocs del planeta, la policia ha actuat de manera desmesurada i la majoria dels mitjans de comunicació s’han limitat a aplaudir o minimitzar una actuació absolutament antidemocràtica, per molt que provingui de les malanomenades Forces d’Ordre Públic. Vergonya! Els poders, també públics, de més a prop –siguin del centre mesetari o de la plaça de Sant Jaume–, han celebrat el retorn a la “normalitat ciutadana” i han declarat, de manera solemne, que “quatre desgraciats” no podien fer anar de corcoll a tota la resta de la societat. I això que aquests “quatre desgraciats” han tingut la delicadesa de fer les seves manifestacions de manera pacífica, raonada i, per a més befa, limitada i corporativa. I quina vergonya!

Què s’amaga darrere de tot plegat? No cal dir que hi ha interessos econòmics enormes al darrere d’aquest blindatge que els polítics fan de l’actuació policial, de la falsa actitud negociadora governamental, o de tota mena de mesures repressives o censuradores. Vergonya! Quan resulta que els representants polítics, delegats per la societat perquè administrin i gestionin la cosa pública, es limiten a defensar interessos d’oligopolis i de sectors econòmics privilegiats, i no fan cas de les reivindicacions, legítimes i condicionades per la supervivència més elemental, d’altres sectors –molt més majoritaris, però molt més vulnerables–; quan resulta que tot això és permès, vol dir que, almenys, la democràcia és una immensa farsa o una gran mentida. Aquests sectors més indefensos també formen part de la societat, en són la part més fràgil, tot i que sigui la que aporti més riquesa a aquelles minories de poder que es miren la resta del món amb cara de fàstic. Vergonya!

És intolerable que els representants polítics –els que manen, els altres ningú no els sent o ningú no els escolta– facin un paper tan galdós i, sobretot, tan i tan antidemocràtic davant del crit dolorós per una supervivència digna que han fet sentir, amb totes les seves forces, pagesos, pescadors o, entre d’altres, manifestants contraris a la darera fase del capitalisme salvatge. I la societat, el conjunt de la societat, no pot mantenir-se amb els braços creuats davant d’aquest menyspreu que, dia rere dia, li demostra bona part de la classe política. I més vergonya, encara! Caldrà, si més no, buscar alternatives perquè aquests polítics, i tots els seus còmplices, que s’omplen el pap de paraules boniques i d’amenaces insultants –sempre a favor de les “bones causes”– no converteixin un sistema predemocràtic en una dictadura amb totes les de la llei (perquè, no ens enganyéssim pas, de dictadura ja en tenim i pot afectar tothom). Més que mai, l’ombra dels sistemes totalitaris més i més excloents planeja de nou. I els d’aquests rodals sabem el pa que s’hi dóna.

Míriam E. Nicol
29/IX/2000