LA FI DEL SEGLE XX.

Estem a les acaballes d’un segle XX, en la que hem vist la flor i nata de la joventut europea morir en els camps de batalla de la primera i segona guerra mundial i a milions de civils morir en les seves ciutats o en camps de concentració, hem vist el triomf de la revolució russa i la seva gairebé extinció com a moviment mundial... i al mateix temps que hem vist com la pobresa, les malalties s’ensenyorien de la població durant decennis, hem assistit a la riquesa, a la petició de mà d’obra per fer front a la construcció dels nous països, a un moviment de masses temporal, anomenat turisme i que ha canviat els costums dels països que ha tocat i finalment hem vist els moviments migratoris que ens vénen del Magreb...

A Linyola, també hem viscut aquests fets, les malalties es feren les mestresses de la salut dels nostres infants en els primers decennis d’aquest segle, en que la població augmentà de manera espectacular... la reculada de la guerra civil en que una generació de linyolencs fou sacrificada en els camps de batalla, i d’altres joves es perderen en l’exili, o en camps de concentració o fent el soldat durant anys, arruinà les expectatives del poble, que estigué aturat durant uns decennis... per agafar una for ta embranzida en els darrers 35 anys, que ha renovat i eixamplat el poble i convertint-lo en modèlic... pocs serveis hi manquen a la fi d’aquest segle... un segle que va començar essent pagès i se’n va com a poble de serveis... i com ha estat possible aquest fet? Amb empreses i capital de fora, que seria el normal...? Doncs, no, principalment amb la formació d’empreses de caràcter familiar i amb el capital linyolenc i que ha donat treball a centenars de persones de la vila, que no han tingut de marxar de la població i que ha permès que a diferència de poblacions dels voltants nostres –qualsevol poble– mantenir la seva població.

Durant el segle, excepcions a part i constatables, les persones –fossin del partit o grup que fossin– que han estat a l’ajuntament han fet el que han pogut per donar vida i cultura a aquest poble, però Linyola com la resta de Catalunya s’ha vist sotmesa durant decennis a una dictadura que anomenava als seus alcaldes i els regidors només podien sor tir de les famílies addictes o no contràries a la dictadura, el que provocava que el poble no fos dirigit per tots els elements que podien comptar en política i això ha estat un endarreriment social que ha hagut de pagar la vila i que amb el retorn de la democràcia va provocar alguns maldecaps –llegiu Ateneu– a la societat linyolenca.

Potser en temes polítics aquests han estat els moments més tristos que ha viscut la Casa de la Vila, en el cop del setembre de 1923, la guàrdia civil de Bellcaire la va ocupar, destituí l’ajuntament legalment constituït i en va anomenar un de nou a dit, o el nomenament per part dels militars de l’ajuntament de 1939 i un moment brillant foren les eleccions municipals de 1979 –amb la intervenció de totes persones interessades en formar part de l’ajuntament, després de decennis sense poder-ho fer– i el triomf electoral d’ERC. De totes maneres i al llarg dels anys, i des de principis de segle, el càrrec d’alcalde sempre ha estat altament disputat, com hem pogut comprovar en aquests darrers decennis –en que hi ha hagut alternatives, i, que fora dels moments de tensió, i amb tos els pro i contra, han estat altament beneficiosos pel poble.

La societat linyolenca en els darrers anys s’ha anat proveïnt de tot un sistema d’associacions, que ajuden a fer una vida més assequible a qui té inquietuds, i que ha cohesionat a la societat civil i ha girat l’esquena a la “caverna”, que poc a poc s’ha anat diluint, amb la desaparició, primer de la seva influència, i després amb el traspàs de la major par t dels seus integrants. El cas de la revista BARRET PICAT amb 21 anys a l’esquena, l’AMPA, l’escola municipal de música, les Adoli, escoltes, i la recent formada Linyola Comercial... a par t de tenir tota una sèrie de serveis com el cinema Planell, gimnàs Gym, clubs d’esports –futbol, motocròs...–, però on hem guanyat situant-nos en una segona renaixença és que a Linyola han aparegut en els darrers decennis gent implicada en diferents àmbits de la cultura com poden ser Francesc i Quintí Foguet, Ferran i Jordi Blanch, Teresa Pinyol, Paco Mayoral, Robert Perez, Valeri Bonjorn, Pol Galitó, Pere Ramon Pedrós, Jaume Balcells, Esteve Mestre, Francesc Pou, Robert Bonjorn, Josep Mª Folguera, Joan Gesse, Pere Llauradó, Josep Binefa, Sandra Tarragona, Montse Giné, Jordi Soldevila, David Gispert...

Quant a espor ts, el que ha mogut més afecció ha estat el futbol, d’on va sor tir el Josep M. Fusté, jugador del Barça, i que ha tingut com a valedor del futbol base durant el darrer decenni, a Mingo Serradell. Com a curiositat en els dos darrers anys s’ha organitzat un equip femení. Altres esports que atrauen al jovent en els darrers anys, han estat el motocròs, –club mig-gas– on hi ha una figura que destaca: Dani Hernandez, o el ciclisme que celebra a Linyola anualment la Festa de la Bicicleta.

En fi, una societat que viu un fi de segle mirant- se el melic –malgrat els crèdits i les hipoteques– i que va veient amb certa preocupació l’arribada dels inmigrants, principalment del Magreb i alguns dels que fins fa poc s’anomenaven països de l’Est. Però la societat linyolenca té gent preparada per fer front als nous reptes que se li plantegen...
 

Esteve Mestre
 

La història pot maquillar-se, falsificarse, emmascarar-se, dissimular-se, però al capdavall un dia o un altre, per llunyà que sigui, surt a la llum i els fets resten tal com van ser –o gairebé– no tal com algú hauria volgut o ha decidit que fossin. Tanmateix, com ja se sap, la història acostumen a escriure-la els vencedors i, un cop és escrita, costa molt de tornar a restituir una aproximació a la veritat. Sovint, els vençuts tenen por, són covards i les circumstàncies difícils no els ajuden: la seva covardia, com la dels vencedors, es multiplica i acaba justificant-los. Els condemna al silenci, a l’esclavatge de la desmemòria. I viuen tota la vida –si això és vida– intentant oblidar, autoflagelant-se, malalts d’amnèsia i d’oblit. Quan poden parlar, callen ostensiblement i no s’adonen que és el millor favor que han fet als seus botxins i a la seva pròpia covardia.

Ara, després d’aquesta presumpta democràcia pactada, després d’una transició en què la vella guàrdia torna a ocupar llocs de poder, els doblement vençuts –abans i ara– s’han tornat més covards que mai. Tornen a tenir por i, si no s’han venut, fan el joc a la desmemòria, es mantenen en silenci, ja no gosen ni cultivar el record. És el darrer triomf de la dictadura que els va anul·lar el pensament i els va estroncar les il·lusions. I del reformisme no-rupturista que va instaurar, per damunt dels crits dels cementiris, un règim que és un llegat lligat de la dictadura i coronat d’ una reialesa ancestral i autoproclamada perenne. La “reconciliació històrica” ha consistit, en definitiva, a oblidar tota la barbàrie, a oblidar-ho tot, a favor dels que van vèncer i han tornat i tornen a vèncer, en benefici dels qui van fer malbé tantes esperances. O dels qui van contribuir a desvirtuar-les. La història torna a ser escrita pels que abans la van reescriure i els qui van patir-ne les conseqüències doloroses no s’atreveixen a dir-hi res. Callen. És també la darrera traïció que es fan a ells mateixos.

Mentrestant, com per ironies de la història, les veus del passat tornen carregades d’anys o renovades amb les noves generacions (que poden escudar-se en un passat que ja no els afecta com a protagonistes, sinó com a nous còmplices) per vociferar la doctrina de sempre, però amb unes quantes paraules noves que els dónen garantia de legitimitat. I així titllen, sense pudor, amb veu alta, d’excloents, d’antisistema, de terroristes tots els que no pensen exactament com vol la seva doctrina. I aleshores converteixen, de la nit al dia, tot un ventall de minories dissidents en autèntics terroristes del pensament únic. Milers de terroristes, d’antidemocràtics, segons el tipus de llei i de democràcia que entenen i tal com l’entenen ells. I ho són, radicalment i, també, conseqüentment, pel sol fet de mostrar-se contraris a la conseqüència histèrica dictada per l’autoritarisme –vestit de modernitat– que professen ells. Són vells discursos, monolítics, sargits d’idees simples, reiteratives, mediocres, que emergeixen de les catacumbes del temps i, amb nous farcits, reprenen idees dictatorials.
 

Rosa A. Drahnreb
 

La campanya política de la ultradreta popular tendeix a crear un ambient de terror social i una realitat nova, una autèntica mística que adquireix ribets de beatitud. O penses com cal o ets un ésser diabòlic. O acceptes l’ordreangèlic i la història donada o ets una renegada, un ésser abjecte, una còmplice de les pitjors malures socials, una bruixa mcarthiana. No hi ha termes mitjos: o estàs amb ells o estàs contra ells. És la violència d’estat, la lògica totalitària. Només que intentis de preguntar- te per què o plantejar-te dubtes ja et consideren suspecta de ser una assassina. Has d’acatar la seva legitimitat, les seves idees, el seu dogma, disfressats de paraules boniques i de solemnes declaracions de principis hegemònics que, a hores d’ara, ja no es creu ningú. O gairebé.

Actualment, per exemple, cal ser monàrquica, conservadora, espanyolista i demòcrata convençuda. I constitucionalista imperiosa! Tant és que el rei borbònic hagués jurat, en un passat no gaire llunyà, fidelitat a Franco i als principis del Movimiento. I encara no se n’ha penedit pas, malgrat acceptar, després, una constitució –presumptament– democràtica i presentar-se, ara, com el protagonista únic d’una mitificada Transició cap a una Democràcia hipotecada. I... fer de titella del poder, discurset ací, discurset allà. Sense cap convicció. Tampoc no se n’han penedit, és clar, els qui continuen en els llocs clau –els identifiqueu? I, avui, tornen a ensenyar la seva mala bava totalitària. Tampoc no s’ha aclarit què va passar, en realitat, amb l’intent de cop d’estat mig pantomímic del 23-F, el resultat del qual va ser –i ja és casualitat– un reforçament de les institucions monàrquiques i una involució en el miserable progrés politicosocial. Tant és, d’altra banda, que la sacrosanta constitució sigui un paper fruit d’un moment que no és el nostre i ara no ens serveix i, per tant, hauríem de poder canviar-lo...

En definitiva, per què es perpetua un règim que és l’herència més evident d’ una dictadura ferotge, duríssima, tot i que ara vulguin ensucrar- la i mistificar-la? És que el conjunt del poble continua amb la por al cos? O ha assimilat el mesellisme, el silenci i l’acatament com a normes de conducta? Qui tria el règim, els ciutadans o els poders establerts? Per què, després d’un quart de segle, encara ningú no parla de retornar el sistema polític legítim que van anorrear amb la força de les armes? I la força de la raó? Com és que encara no s’han rescabalat els béns de les organitzacions polítiques i socials afectades per l’espoli franquista? Per què es fan lectures restrictives i interessades de papers mullats, d’una història falsificada, que ja no ens valen? Per quina raó no s’ha obert un debat que, sense trasbalsos ni quimeres, dugui a la restitució de la república com a govern legítim? I, si els joves volem la república, no tenim el dret històric i democràtic de reclamar-la?
 

Lídia Orriols Serinyà