GARSES, AGRONS I GRUES

Continuant amb els grans camallargs, tractarem aquí l’agró roig i la grua. Ambdós ocells són poc freqüents a les nostres terres, la grua és molt més irregular que l’agró, doncs només la veiem alguns anys en els períodes de migració cap al nord o cap al sud.

D’aquests dos ocells, així com de la resta de camallargs, cal destacarne la mida i, pel que fa a la grua, la seva majestuositat. L’agró roig cria a les terres lleidatanes, tot i que en àrees més properes als rius Segre i Cinca, és un cosí del bernat pescaire, doncs, només cal que comparem les dues aus s’assemblen bastant.

Agró roig (Ardea prupurea)// Garsa imperial:
Tal com indica el seu nom llatí, el seu plomatge pren uns tons porpres, combinats amb roigs-marronosos. Com hem dit, la seva figura recorda molt la del bernat pescaire, cames llargues, bec punxegut, coll llarg i en forma d’”S” i fins i tot, té el petit plomall darrere el clatell. La seva
mida aproximada és d’entre 80 i 90 cm. Tot i això, els colors, la mida i el comportament el diferencien del bernat pescaire o garsa real.

L’agró roig habita basses, rius, pantans i estanys; és un ocell difícil de veure fora d’àrees humides. Com a conseqüència d’això, la seva alimentació es basa amb peixos, granotes, invertebrats, rèptils i fins i tot, rates.

Veiem aquest ocell al nostre poble durant la primavera i finals d’estiu, agost i setembre, o sigui, en èpoques de migració. Els llocs on podem trobar aquest ocell poden ser els diversos pantans com els del Barranc, el del Blanc o els que hi ha prop de la Torre Calbet a l’encreuament amb el camí de Térmens; aquesta zona és més propícia per la seva proximitat al Segre a Térmens. També es pot observar a la llacuna que hi ha a l’antic estany d’Ivars, entre l’espès canyissar.

Grua (grus grus):
La grua és un ocell alt, d’entre els 114 i els 130 cm, i esvelt, només cal observar la seva figura. El seu bec és allargat i fi, tot i que més petit que la resta de camallargs que hem anat veient. Té el plomatge gris, a excepció del coll i el cap que és negre, amb una cella blanca que li abasta tot l’ull i li baixa fins al clatell. A la part superior del cap hi té una espècie de boina vermella. Un tret que diferencia la grua dels altres camallargs, dits també ardèids, grup al qual no pertany la grua, és la posició del seu coll quan vola, no el plega com els ardèids, el manté estirat.

A les nostres terres només la veurem passar volant, però les seves breus aturades les pot fer en rostolls i camps no conreats, també se la pot trobar en alguna bassa sense vegetació. Un dels seus quarters d’hivernada és Extremadura, o més a prop, a Gallocanta entre les províncies de Terol i Saragossa.

La grua s’alimenta de vegetals, des de gra fins a arrels; tot i que no menysprea aliments proteínics com cucs de terra i altres invertebrats.

L’oportunitat de veure les grues per les nostres contrades més properes, tot i la seva irregularitat en els passos migratoris, és durant els principis de la primavera i a mitja tardor. Com que les grues passen quasi sempre en vol per la nostra vila, és difícil establir punts geogràfics favorables per observar-les; per tant cal recomanar estar atents al cel per si veiem un grup de grues amb els seus típics vols en formació en forma de “V” i els seus cants trompeters que emeten mentre volen.

Dibuixos extrets del llibre, Els ocells de Ponent, J. Estrada i dibuixos de D. Olivera, “La Mañana”.

Jordi Soldevila i Roig
 

(UN MEDI PER A LA PRESERVACIÓ DE LES ESPÈCIES)

Quan vaig visitar el zoo, em vaig adonar del divertida que és la vida dels animals. Les girafes sempre a l ‘aguait de tot, els lleons els més ferotges, els dofins sens dubte els esportistes, sempre amunt i avall i no parlem dels micos, els més divertits de la colla, sempre ensenyant les seves vergonyes!

Vaig veure la vida dels animals com una gran família, on uns ajuden als altres. Una vida que potser molts de nosaltres voldríem viure.

Jo especialment em vaig fixar amb l’activitat dels do-fins, molt entretinguda per cert. Vaig anar al seu espectacle, un espectacle meravellós. Els dofins saben divertir i la gent s’ ho passa bé. No us podeu arribar a imaginar les rialles de la quitxalla.

Només vaig pensar que si els dofins que hi havia allí, haguessin estat amics, els dofins morts o capturats, haurien estat més contents i aquell espectacle hauria estat més esplèndid del que havia estat.

Uns altres animals que em preocupen són les girafes. Elles sempre amb el cap ben alt (mai millor dit). Són, per mi, com les vigilants del zoo. Ho veuen i ho controlen tot. Vetllen per la vida dels seus companys. Si jo pogués ser com elles, no us dic la quantitat de coses que faria. Crec que són uns animals a qui la gent estima.

Encara no us havia parlat de floquet de neu, oi?

Doncs us puc dir que és meravellós, tot blanc i gros. Ara molt feliç com us podeu imaginar. Ja és padrí, un gran càrrec, oi? El vaig veure bé, feliç on estava i perquè la gent el mirava. És un personatge molt simpàtic i molt rialler, sempre en té alguna per fer.

Si us hagués de parlar dels ocells us podria dir que són els músics de la colla. Ells sempre cantant, animant la festa. M‘agrada observar-los, sobretot els seus colors. Els grocs tan espaterrants, els verds tan vius...

Els lleons sens dubte són els reis. Amb molt de caràcter, com ha de ser en alguns moments. Ells són els qui manen. La cabellera els afavoreix, i els fa senyors, són uns animals que m’agraden.

I després de recòrrer el zoo i d’observar aquest món, m’horroritza pensar en el moment en què les espècies s’extingiran del tot. Si tot això passa, és per culpa de l’home. Ell ha fet malbé la vida de molts animals, els ha separat de la seva família i els ha tret del seu lloc habitual.

M’agradaria molt que nosaltres penséssim més amb la vida dels animals. Segur que a ningú li agradaria que el separessin de tot allò que l’ha vist crèixer i d’on ell ha construït la seva pròpia vida.

M’agradaria explicar-vos la vida de tots els animals que vaig veure però ens estaríem aquí molta estona i no puc, el temps s’acaba.

Aïda Farré Pons