Aquesta vila, que abans d’ésser traspassada pel Canal d’Urgell, no arribava ni a la categoria de llogarret, és avui la que irradia tots els pobles de la contrada, considerant-la tothom com a Regina i Capital de la Comarca Urgellenca.

Situada al bell mig d’aquesta immensa planúria, les terres de la qual no es cansen de produir fruits de tota classe i amb abundor extraordinària, és com una foguera que senyala la traça als demés pobles urgellitans; i ací acuden, com en dia de romiatge, per a copsar el regust de les diferents manifestacions d’esperit terral que en tot temps, i a desgrat de nostres enemics, s’hi ha conreat i s’hi ha arrelat.

D’entre tots aquests esclats de sentiment de pàtria, però, cal fer esment d’aquells Jocs Florals del maig de l’any 1923 organitzats per la redacció del periòdic Urgell-Segarra, a quina festa va concórrer Catalunya tota, essent guanyador, de la Flor Natural el poeta Octavi Saltor.

Mollerussa s’ha fet gran molt aviat. Per això es troba mancada d’elements absolutament necessaris sense els quals no pot dir-se amb raó que és la Capital d’Urgell.

La construcció de voreres. Un servei de recollida de les escombraries.

Una xarxa de clavegueres. La renovació de les canyeries de conducció d’aigua per a beure, i un lloc destinat a mercat a resguard de la pluja.

Jo, com a fill d’aquest poble, faig vots perquè totes aquestes millores pugui veure-les realitzades a no trigar, sense les quals no podem dir mai, com insinuo més amunt, que Mollerussa sigui actualment la Regina d’Urgell.

Isidor Tàssies

Publicat a la revista Curiositats de Catalunya (1936) 
Transcripció de FFB.
 

Estem a les vigílies de la Festa Major de maig i segurament com cada any tindré oportunitat d’anar a veure diferents exposicions d’art o de fotografia o de treballs manuals. En una de les visites a l’arxiu de l’ajuntament de Linyola, em vaig trobar un “paper”, que no era ni una carta, ni acta... era un discurs fet per l’alcalde Carlos Mas, amb motiu de la inauguració d’una exposició de pintura, dibuix i labors celebrada l’any 1950, escrita en català, i que segurament era la primera exposició que es feia a Linyola, després de la guerra (1936-9).

He cregut convenient reproduir-la –amb la correcció d’algunes faltes– per tal que quedi en el record, dit acte, i recuperar el que fou l’inici de les exposicions a la vila.

El títol del discurs és “Acte d’inauguració de l’exposició de la pintura, del dibuix i de les labors en la vila de Linyola, any 1950”. El discurs de caire moralista començava amb:

«Autoritats, Companys de consistori, Funcionaris i poble de Linyola.

Amb el cor encís d’alegria i abans d’inaugurar aquesta senzilla exposició amassada per amants del nostre poble en la pintura, dibuix i labors, evitant la fredor en el començament d’un acte més o menys transcendental vaig a dir-vos quelcom.

Molt falagueres em foren les paraules quan jovencells “amateurs” del llapis i pinzell m’explanaren la seva idea de celebrar una exposició podríem dir casolana vers la primera de les Belles Arts com estem presenciant; dic jo, que m’ompliren de satisfacció, no perquè em cregués veure obres com els dels immortals Murillo, Velázquez, Miquel Àngel, no, així com d’uns resultats econòmics brillants, si no que la meva íntima satisfacció provenia al pensar amb la idea i el fet en si, significatiu, d’unes activitats culturals i instructives en els moments de descans en el seu treball normal, que ennobleixen al ser humà enlairant-li l’esperit, apartant-lo d’altres ociositats que res li reporten i generalment acaben en ésser nicieses.

Doncs bé, benvinguda la nostra primera galeria exposital, les meves felicitacions i pels seus  iniciadors i aficionats pintors En Manel Solé, Francesch Mayoral, Josep Torremadé, la senyora mestressa Pierola, Maria Vallès, Antonieta Camarasa, Germà Emili, Maria Civit i  Pepita Bonjorn i pels altres que em pugui deixar; pels mestres i col·laboradors les R.R.M.M. de la Sagrada Família, mestre nacional Martínez i demés; a tots les meves corals felicitats i enhorabona animant-los en que segueixin per aquest camí perquè a més de paladejar l’artista el gust del seu treball, el millora moralment i “salv” isolats casos aquell que veritablement sent qualsevol dels Arts Belles com són la pintura, l’escultura, el cant, la música, el teatre no pot ésser persona de baixes passions i esllanguits pensaments ja que aquests estan plens de vida espiritual; d’ací que us encomano que no sigui aquesta sola vegada que ens reunim per admirar les obres dels nostres possibles futurs artistes nosaltres mateixos, si no que en els anys i Festes Majors venideres puguem lograr també l’atracció dels nostres comarcans donant a conèixer no solament com fins ara el fruit de les nostres terres i del nostre comerç, si no que també el de la nostra intel·lectualitat i espiritualitat.

Com a cosa pensada, proposada i executada a la “repenta”, la Corporació Municipal que tinc l’honor de presidir, no podia preveure en el seu Pressupost Ordinari ni tan sols una mòdica ajuda econòmica, però si això continua amb zel i activitat com avui, en el seu dia podria estudiar-se quelcom d’ajut que fos digne del cas.

Finida aquesta petita peroració que no té més intent que el d’un exhortament al treball començat, el d’omplenar un cert vuit de començament d’acte inaugural i el compliment d’un formulisme oficial, com Alcalde-President d’aquest ajuntament declaro “Inaugurada l’exposició local de la pintura, i del dibuix i de les labors”. Res més».

Com podeu veure, en els tres primers punts i aparts, l’alcalde Carlos Mas ens explicava com creien que tenien de ser els artistes i la funció que tenia de tenir la pràctica de les Belles Arts entre els joves, per acabar en el quart apartat, dient que no hi havia diners per l’exposició i si la cosa continuava la corporació “ho estudiaria” –per experiència, això vol dir ni un duro– i acabava l’acte en el cinquè punt, ja completament desinflat, i de manera totalment sincera, que és d’agrair, dient que ell era allí per omplir un buit pel començament de l’acte i a complir un formulisme oficial i protocolari, com autoritat que era.

De totes maneres gràcies a aquest discurs podem recuperar una pàgina de la història cultural del nostre poble. I que un d’aquells joves Francesc –Paco– Mayoral continua entre nosaltres amb els pinzells a la mà, essent l’artista que ha fet més exposicions a Linyola, i que ha obert un forat o una escletxa en el món cultural linyolenc, mantenint la flama de l’art durant unes dècades.

La funció d’aquest article és marcar una fita inicial –1950– per fer un estudi de les Belles Arts a la vila de Linyola, exposicions que hi ha hagut en els darrers 50 anys i la incidència en la població, sobretot, en els darrers 15 anys, en què ja tenim una lleugera infraestructura o bé unes referències.

Esteve Mestre
 

Els darrers rumors entorn de la política local apunten a uns canvis notables en la configuració del govern municipal. Ja era hora! Ja era hora que els que fins ara no han sabut governar com calia pleguin o estiguin a punt de ser derrotats. Han tingut massa temps per trair els ideals col·lectius i omplir-se de fam de poder i de grandeses. Massa temps per destrossar totes les il·lusions i totes les iniciatives que volien escapar de la mediocritat de l’ambient. I és que tanta mediocritat, farcida de presumpció, ens ha fet un poble de façana, però sense cap mena d’ànima, sense esperit, sense alè. Un poble moribund? Gairebé! 

És el moment que els qui no han governat mai prenguin les regnes de l’administració del poble. I que ho facin amb valentia: com a delegats, no pas com a tirans; com a representants del poble, no pas per satisfer les aspiracions personals, les ànsies de poder o els privilegis de quatre cacics amb ínfules de dominar-ho tot. No es pot perpetuar, doncs, el de sempre, sinó que cal canviar de baix a dalt totes les inèrcies que ens han portat, amb el mal govern i les pugnes pel poder, a un poble que sembla més aviat un cementiri o un galliner de gallines i galls bufats de vanitat, inflats d’imbecil·litat. El poder –diuen– corromp, però pot ser que corrompi a tot-hom?

Caldrà que el coratge acompanyi els qui vulguin erigir-se en representants del poble, uns dignes representants d’una col·lectivitat en marxa. Perquè, segurament, trobaran els primers entrebancs en els mateixos que, en aparença, els fan costat. La gent del poble, és clar, som infants desagraïts i no sabem apreciar la bondat. Ens costa escoltar i exigim que ens escoltin, que ens respectin. I, ja se sap, tothom va a la seva. Per això els futurs governants hauran de ser valents, per actuar amb contundència i per no deixar-se engalipar, ni cercar agraïments o compravendes en la cosa pública. El bé públic en depèn.

Per la seva banda, els qui saben totes les trampes d’un sistema que, ni de lluny, és prou democràtic, els intentaran de fer la traveta en qualsevol moment (tenen molts mitjans). Són els poders fàctics que aconsegueixen sobreviure als canvis polítics, als trasbalsos de la història col·lectiva, a les victòries darrere victòries, a costa de les derrotes, a costa dels vençuts... Els futurs governants caldrà que estiguin sempre a punt per reaccionar contra tots els qui volen que fracassin, els qui volen que fracassi el poble. I caldrà que ho facin tot amb transparència, amb honradesa política i sempre amb la mirada posada en un futur difícil.

Tan sols esperem que, si els futurs representants del poble, no poden treballar per a tot el poble, i sobretot per als sectors més desfavorits del poble, que pleguin i facin públiques les pressions que reben dels qui, de sotamà, ho continuen dominant tot. Per damunt de tot, confiem que el poder no els torni com els d’abans, que no els faci tan corruptes, mediocres i sobergs com els d’abans. Que no els faci un calc dels d’abans. No volem que el passat continuï. N’estem farts d’aquest passat que ens condemna a la derrota permanent. Volem un món nou, necessitem una nova il·lusió, una victòria feta dia rere dia, quotidiana i abastable, que ens asseguri un futur més digne.

Perquè, diguin el que diguin, hi ha molts d’interessos en joc en el poder municipal, i per això atreu tanta gent que, si no fos per aquests interessos, mai no mourien ni un dit pel poble. Els importa un rave, el poble. Hi ha molts personatges obscurs, corruptes fins a les entranyes, que s’ensumen guanys fàcils i ganes de fardar, de fer-se l’important. D’aquests, n’hem de fugir com de la guerra, perquè són els que ho fan malbé tot, desprestigien la cosa pública i únicament treballen pel seu interès personal. I el poble, de vegades, per por, per mesellisme o per servilisme, els fa la gara-gara... I no som carn de canó.

Ara bé, què pensem que haurien de fer, de manera prioritària, els qui, previsiblement, entraran a l’ajuntament en les properes conteses electorals? Sobretot, treballar per la cultura del poble. I aquesta consigna, nítida, no poden dur-la a terme ni els que han governat fins ara, ni els que han traït el poble. Volem cultura de base, feta des de la base, per a la base. No a cop de xec o amb interessos partidistes. No cultura de la badoqueria, del pseudofolklorisme o del catolicisme postfranquista. No cultura de les festes, dels tips, de les fires o de les fanfarroneries. No cultura de les ties maries, de les beatetes o de les dones de sa casa. No cultura de la botifarra, de les pilotes i de l’estupidesa general. No.

Cultura moderna, republicana, popular, catalana i, en conseqüència, universal. Cultura del poble i per al poble. Treballar- hi de valent, des de tots els àmbits possibles, perquè els dèficits són insondables. Coordinació, col·laboració i estímul. Ni submissió, ni control. Perquè mai no ens doldrem prou de veure com el grau d’incultura, ignorància i estupidesa fa estralls a Linyola –paradigma dels Països Catalans– en què els diners han fet beure l’enteniment a més d’un i li han fet vendre tots els ideals, totes les esperances. O li fan mantenir connivències amb els qui no tenen altre objectiu que eliminar-nos com a poble.

Una de tants
 

Camí dels 50 anys, és el moment d’explicar els amics i companys que he tingut de Linyola, en un moment o altre de la meva vida. Qui us escriu això, creu que té algunes virtuts i sap que té molts defectes. I sé perfectament, que més d’un cop, a alguns dels qui aquí, menciono com amics els hauré decebut. Ho sento, però dins del meu cor, continuen essent els meus companys...

La història va començar al col·legi de monges, allí ja em vaig fer molt amic del Josep Binefa, Joan Mas, Miquel Gonzàlez..., allí fèiem la viu-viu amb gent més gran que nosaltres, després vàrem passar a les escoles, on augmentaren la colla d’amics, Pol Galitó, Xavier Vives, Gonçal Balcells, Ventura Llaudet –que era l’arma secreta per guanyar al joc del xurro, mediamanga, mandonguera, al saltar el darrer fent una “caixa” brutal, que ensorrava les esquenes més potents–, després vaig anar a un col·legi de salesians de Tremp on vaig fer una amistat amb el meu cosí Francesc Roigé, Josep Mª Bonjorn, Jesús Querol, Antoni Planes...

Quan veníem al poble, tot un grup –i sobretot a l’estiu– formàvem la banda de ca la Roja –el nom venia perquè ens reuníem i teníem les cabanes al voltant de la masia, o casa de les afores, anomenada així– i allí teníem espais lliures, eres, i jugàvem o ens preparàvem per enfrontar-nos al nostres rivals. La banda estava formada pel Josep Binefa que era el cap, el Francesc Roigé, el Joan Mas, el Fernando quan venia de vacances i molts més nens... i la nostra feina consistia en preparar trampes al voltant de les nostres cabanes, fer arcs, fletxes, cascs protectors –capses de frigo– escuts, bones espases, i buscar-nos una banda contrària, amb qui fer-nos algun bony d’una pedrada.

Després amb plena adolescència vingué la integració amb una altra colla, que amb el pas d’uns anys acabaria formada per Antoni Mir, Josep M. Bonjorn, Antoni Farré, Lluís Coll, Manuel Coll, Xavier Vives, Esteve Mestre, Ramon Tella, Jaume Serra, Pol Galitó, Gonçal Balcells, Francesc Roigé i Jordi Vallès. Probablement fou la darrera colla, que els dies de carnaval passàrem a beure per casa de les balladores de la colla i si primer el nostre àmbit d’actuació fou l’Ateneu –balls de diumenge, disfresses de carnaval amb les que guanyàrem primers premis, celebració de festes al “Mani”– acabàrem rondant per les festes majors dels pobles dels voltants, i molts fent-nos clients de l’Aixopluc, i més tard del Musicland, per acabar al Big-Ben. Durant uns anys anéssim on anéssim, els diumenges al vespre la colla es trobava a l’Amoca, on ens explicàvem les batalletes.

També, durant aquest anys, al no tenir cotxe, em vaig apropar a una colla més gran, amb el Jaume Soldevila –amb qui durant uns mesos organitzàrem en una classe del col·legi de les monges, un grup escolta– el Xavier Roig, el Miquel Lafita, l’Esteve Mir... amb la qui em vaig acostumar a conèixer el que aleshores en deien la república de Bellvís...

Després vingué una estada d’estudis a Barcelona, on continuàrem l’amistat amb el Josep Binefa, Pol Galitó, Antoni Mir, Esteve Mir i vaig conèixer a un jove amb un talent extraordinari Pere Llauradó... i tots plegats vàrem viure un sarpat d’històries de tot tipus, que encara ens fan riure avui...

A la tornada de Barcelona, em vaig integrar en un grup de poesia de Lleida –aquesta és una altra història– i fruit d’això vaig proposar a uns companys fer una revista a Linyola, per treure a la llum el que escrivien la gent jove del poble. Era l’any 1979. D’aquests 22 anys de revista n’ha quedat l’amistat principalment amb en Jaume Balcells, Francesc Pou, Francesc i Quintí Foguet, Teresa Pinyol, Paco Garcia, Pere Llauradó –que va fer treballs de creació junt amb els meus poemes–... i vàrem fer una coneixença i admiració mútua amb tota una sèrie d’artistes com Robert Pérez, Paco Mayoral, Fidel Flaquer, Valeri Bonjorn, Manolo Garcia...

Si bé, quan estava a la vintena, vaig estar sis anys de junta al CF Linyola, la meva joventut em va impedir fer coneixença i amistat amb la gent “gran” que integraven aquelles juntes, ara que formo part de la junta de la penya barça, m’ha permès fer millor coneixença de gent com el Ramon Serra, Antoni Trepat, Josep M. Díaz, Josep Mª Boreu, Pere Badia... o el meu pas per l’APA em va permetre conèixer gent molt incisiva i decidida com Marc Coca, Josep Mª Bonjorn...

També que els meus fills juguessin a futbol m’ha permès conèixer a un entrenador extraordinari com el Mingo Serradell i a molts pares de jugadors....

Però mentre amb el pas del temps, anaven passant aquestes històries, de la colla, que nosaltres anomenàvem Mani, molts s’anaren casant –a totes les bodes, tots els integrants de la colla hi érem convidats–, continuàrem fent xefles, principalment per Carnaval, primer i durant uns anys al taller del Lluís Coll i després a casa del maitre i xef Pol Galitó.

A la colla s’hi ha unit el Jaume Duart. Ara fem sopars, alguns veritables festes gastronòmiques, en els que malgrat les nostres diferents maneres de pensar i de veure la vida, molt contraposades, deixem que la paraula –acompanyada de rialles– es faci la senyora de la sessió, gaudim de la nit i ens convertim en un parlament. I ens posem per endavant, projectes i més projectes.

El més important, però és que aquesta història que explico aquí, no és excepcional, tots els meus companys en podrien explicar encara de més interessants, però per damunt nostre hi ha algunes colles, però per darrere nostre hi ha molts grups, que continuen fent les seves trobades any rere any.

Linyola sempre ha estat poble de colles, ja Valeri Serra i Boldú ens explicava les activitats d’aquestes colles fa més de 100 anys, hem sentit parlar de les colles dels anys 50 i ara ja a l’inici del segle XXI, gairebé cada colla de joves del poble té el seu “cau”.

Esteve Mestre i Roigé