Visitar un país del continent africà ha deixat de ser un fet extraordinari; si bé no es fa cada dia, tothom coneixem algú o altre que ha anat de turista per aquells indrets. Ara bé, anar-hi a bodes i conviure una setmana en un poblat gambià, sense aigua corrent ni llum, com va fer l’Andreu Pujades (Aquaris Linyola) no ho pot explicar qualsevol.

—B.P.: Andreu, com va ser que decidissis embarcar-te en aquesta aventura?

—Bé, un dels treballadores africans que tenim llogats, el Lamin, va demanar-me uns dies de vacances per anar a casar-se al seu poble: Sare Kokeh (en un extrem de Gàmbia, prop de la ciutat de Basse). Tot parlant del tema vam plantejar la possibilitat que l’acompanyés i així ho vaig fer. Al principi jo no sabia que es tractés d’un poblet petit, amb cases/cabanes de fang i palla i sense llum ni aigua corrent. El Lamin em va dir “no crec que dormis aquí, al terra i amb un jaç de palla”. I tant que hi dormiré, i més bé que tu! –li vaig contestar.

—Com és Sare Kokeh?

—És un poblat molt bonic. Hi ha cabanes de fang amb teulats de palla i unes petites tanques que envolten el poble. Els animals volten lliures pels carrers –de terra i pols, és clar– i cal fer una mena de petits tancats per guardar els cacaus perquè no se’ls mengi cap animal. Al poble hi ha dos pous d’aigua: un per beure i cuinar i l’altre per rentar la roba. L’aigua es treu per mitjà d’una bomba manual i les encarregades de fer aquesta feina –com quasi totes– són les dones.

Prop del poble comença el bosc, i a l’altra banda, a uns pocs quilòmetres trobem el riu. Els camps de cultius envolten el poble.

—Què és allò que et va impressionar més?

—El que més impressiona és el canvi radical de la manera de viure allà comparat amb aquí. És a dir, tot el que aquí llancem, allà pot ser un tresor: botelles d’aigua buides, bosses de plàstic, etc. Tothom hauria d’anar alguna vegada a Àfrica, per valorar més el que ara tenim.

—Però, misèria, el que es diu misèria no n’hi ha, oi?

—No. Però hi trobem el problema de la sanitat, que està bastant endarrerida. Allí hi ha molta malària, això vol dir que la mortalitat infantil és molt alta. La mitjana de vida és de 40 a 45 anys.

—De què viuen?

—A Sare Kokeh fan agricultura de subsistència, ajudats per unes eines del camp molt primitives i rudimentàries. El cultiu més abundant és el cacau, encara que també podem trobar panís, mill, cotó... La ramaderia també és de subsistència. Les vaques són els animals més importants. Ser ric allí vol dir tenir més vaques que altres. Una família que tingui 9 o 10 vaques pot considerar-se una família acomodada. També trobem cordes, gallines, rucs... però de porcs no n’hi ha ja que la majoria del país és de religió islàmica.

—Quin idioma parlen?

—El seu idioma és el fula. Hi ha moltes ètnies: fulas, mandingues, etc. Que són molt diferents entre ells, com aquí el basc i el català. A l’escola però, només s’ensenya l’anglès i l’àrab, els idiomes oficials.

—Quina és la moneda oficial?

—El Dalasi. Un dalasi equival, més o menys, a unes dotze pessetes. Però quan vas allí no cal que et portis canvi, ni dòlars ni res. Tu vas amb pessetes, si vols, i arribes allà i veus a un individu amb una motxilla i et canvia tot el que vulguis. El canvi és al carrer, i és segur i seriós. És un país gairebé sense delinqüència i amb molta policia.

—Com vas ser rebut?

—Com un rei! Era la gran novetat. Pensa que feia uns quinze anys que no hi havia anat cap blanc al poble. Quan vaig anar a l’escola –que és a uns quilòmetres del poble i recull l’alumnat d’alguns pobles– van parar les classes i em va rebre el director com si fos una gran personalitat. Després va fer sortir a tots els nens per fer les fotografies i les filmacions i al marxar em va donar una carta on explica les necessitats del seu poble i ens fa la demanda d’ajut.

Total que em van tractar molt bé, amb molta consideració i molta amabilitat. Et trobes a gust. Jo, sense llum ni aigua corrent, m’hi hagués estat dos mesos.

—A les cabanes, hi vas estar bé?

—Perfecte. Allí era com si fos l’estiu (era el mes de desembre) i a la nit estaves la mar de bé. En canvi a la casa de l’alcalde que té la teulada de xapa hi feia una calor insuportable.

Tenia una cabana per a mi sol, amb dues obertures, una d’entrada i una altra al darrere per si a la nit volies anar a fer les necessitats. A la millor estaves dormint i entrava un ruc o un altre animal per una porta i sortia per l’altra.

—I pel que fa al menjar, què ens pots explicar?

—Ah! Jo vaig dir que volia viure i menjar com ells. Tampoc és que hi hagués cap altra possibilitat si estava allí. Vaig estar de mala sort perquè era temps de Ramadà, però el Lamin i jo no calia que el féssim. Es menjava moltes llavors i cacaus. A mi no em desagradava el menjar, però gairebé sempre hi havia terra, com quan menges escopinyes barates. 

Per menjar es fica la perola al mig i tothom fica la mà a dins –com si fos una cullera- i va agafant les llavors o el que hi hagi. Si un és molt purificat ho passaria malament. Jo vaig perdre quatre quilos.

—Què va passar amb la boda?

—A la fi van decidir ajornar-la. Resulta que, com ja he dit, era temps de Ramadà i, aleshores, no podia haver-hi tambors i no podien fer-la tan festiva com volien (la boda dura tres dies i és una gran festa). També perquè volien estar per mi i donar-me totes les atencions possibles.

Total que es va demorar la boda una setmana, fins a la fi del Ramadà, però jo, aleshores, ja havia tornat cap aquí. De totes maneres vaig deixar la filmadora al Lamin que va enregistrar algunes parts de la cerimònia.

—Ens pots parlar una mica de la situació de la dona.

—Les dones són les encarregades de fer gairebé totes les feines, elles porten la “casa”: cuinar, netejar... s’encarreguen de tenir cura i educar els nens, han de passar-se molt temps bombant l’aigua per beure i per rentar. És a dir que estan molt explotades. Es casen molt joves (16-17 anys) i han de fer-se càrrec de totes les feines anomenades i més fins que a la seva família entra una altra “jove” que s’endurà el gruix de la feina.

Els homes, en canvi, fan algunes feines del camp i d’arreglar el poblat, però tenen molt temps lliure.

L’home pot tenir dos, tres o més dones, cosa que, per bé que es portin entre elles, no les acaba de satisfer, però és la tradició. Després hi ha el tema encara més polèmic –també gràcies a la tradició– que és que totes pateixen l’ablació.

—Suposo que podràs explicar un munt d’anècdotes; ens en pots destacar alguna?

—Sí, una de curiosa. Quan vaig arribar a Gàmbia, el Lamin em va dir tot misteriós i fent molts circumloquis: “Ara ets a Àfrica, i has de fer coses per evitar que et passi alguna desgràcia. I una de les coses és canviar-te de nom...”. —Canviar-me de nom!? –vaig preguntar ben sorprès. —“Sí... aquí hi ha bruixots, si saben el teu nom et poden fer mal, si no el saben no poden”.

Li vaig dir que no patís, que segur que ningú em voldria fer mal, però ell va insistir i em va assegurar que ell i la seva família es quedarien més tranquils si jo feia el canvi, no fos cas que... Bé, doncs a Sare Kokeh em diuen... Jose.

També em va fer gràcia el concepte de carnisseria, que és una vaca penjada per la pota i una destral. D’un cop de destral, es trenca un tros i es fica en una bossa bruta i aprofitada de sempre, es paga amb dalasis i avall que fa baixada.

—Voleu dur a terme alguna iniciativa per millorar la situació de Sare Kokeh?

—Allà tot el que es pugui enviar és molt agraït. Coses que aquí ens sobren (roba, eines del camp, estris de cuina, material escolar...) allà fan falta. Ara he de mirar com lligar el tema d’enviar les coses i de cara al segon trimestre de l’any enviar-ho perquè arribi al lloc desitjat. A mi em faria gràcia tornar-hi acompanyat de la dona i portar-los coses que els ajudessin en la seva vida quotidiana.

Jaume Balcells Palou