Potser ja fa quaranta anys que es diu que el cinema té greus problemes, primer va ser l’aparició de la Tv., tothom deia que el cinema desapareixeria, res, ja veieu, després va ser el vídeo, aleshores tornaren a dir que era la fi, tampoc, ara que si el dvd o internet, res, no patiu, el cinema no desapareixerà mai, i mai vol dir mai, és més, sembla que cada any augmenta el nombre de gent que va al cinema, i això és bo; és molt difícil que la màgia del cinema es perdi no es pot comparar en cap sentit el cinema i la Tv o el vídeo, absolutament impossible, per dimensió, per so, per l’ambient, per l’atmosfera, per l’espectacularitat... per la màgia.

També ha augmentat el nombre de gent que va a veure pel·lícules espanyoles, i això encara és més bo. La quota del cinema espanyol ha pujat enormement, ara no és gens difícil que pel·lícules espanyoles arribin als 500 o 1.000 milions de recaptació, quan això abans era territori americà. Són pel·lícules com ara “El arte de morir”, “Abre los ojos”, “La Comunidad” o “Torrente”, però aquest és un cas a part.

A què és degut això? Hi ha molts factors com ara la pèrdua de la por a anar a veure pel·lícules d’aquí, gairebé ja no existeix el terme “espanyolada”, com passava abans.

També a l’aparició de joves directors amb noves idees, amb temàtiques diferents, ambiciosos i amb pretensions, amb un nou concepte de l’espectacle, amb un renovat llenguatge cinematogràfic, i el que és més important, desprevinguts d’aquella càrrega “moral”, ”ètica” i “trascendent” que tenien o tenen els vells directors espanyols que encara pensen en fer la pel·lícula definitiva sobre la guerra civil, o els seus traumes posteriors. (I aquí és on entraríem en l’etern debat sobre si el cinema és només entreteniment o què dimonis és. Però aquesta és una altra història).

Cada cop és més fàcil que pel·lícules d’aquí, s’assemblin a les d’ ”allà”, fins i tot en l’apartat tecnològic; mireu per exemple “El corazón del guerrero” o “El espinazo del diablo” i altres més...

Són directors que han crescut a l’era de la tecnologia, i han “tragat” molta Tv, molts còmics, molt cinema americà, i saben el que la gent vol i els hi donen, i no tenen remordiments ni dubtes com si d’un “manuelbuenomartir” es tractés. Són directors com Segura, Armero, De la Iglesia, Albacete, Menkes...

Això serà tot el discutible que vulgueu, però les coses semblen que van per aquest camí. És clar que com tot en la vida hi ha excepcions com ara León de Aranoa, Salvador Garcia o Almodovar, però aquest també és un cas a part. 

Doncs això i la decadència dels “clàssics” que ja no tenen res que oferir –ja ho van fer en el seu moment– fan que el panorama del cinema espanyol actual sigui aquest; Són els Garci, Camús, Bardem, Cuerda... Clar que aquí també hi ha excepcions com són Borau o el jove director portuguès Manoel de Oliveira de només 94 anys i que encara fa pel·lícules i és més innovador i nou que qualsevol postmodern d’ara.

M’agradaria dir el mateix del cinema català, però això seria entrar en qüestions metafísiques, i avui això no toca.

ANHEDONIA. JUNY 01