D'UN TEMPS QUE JA ÉS HISTÒRIA Per Àngel Periel Navarro
Al llarg de l’any 1904
A causa del precedent, el dit representant de la justícia igualment citava i convocava qualsevol interessat respecte l’assumpte, per tal que comparegués a l’oficina del jutjat al llarg un termini de vint dies i així pogués exposar aquella raó que sobre l’esmentat predi l’assistís. I si de cas cap reclamació no es formulés pas respecte el particular, la instància presentada seria tramitada conforme al Dret. Divendres 5 febrer. Als efectes únics de poder-se atendre els clams pertinents, Jaume Vilaplana Guiu, llavors l’alcalde constitucional de la població dita, per mitjà el susdit periòdic oficial notificava els habitants de la mateixa com a durant l’espai de temps de vuit dies restarien mostrats al coneixement del públic els documents corresponents l’any present de 1904, quant al consum, els líquids i els alcohols en el districte municipal aquest. Dissabte 20 de febrer. La Zona del Reclutament Militar número 51, situada a la ciutat de Lleida, feia pública la relació que comprenia nominalment les dues cinquenes parts dels individus pertanyents als reemplaçaments de 1902 i 1903. Ensems, manava tots que en ella figuraven de concentrar-se obligatòriament a llurs dependències el dia 1r del proper mes de març. Coseqüentment, val a dir com a la llista d’esment s’hi trobaven els linyolencs Isidre Lamarca Vilaplana (lleva del 1902), Juli Serra Escolà (Idem.) i Jaume Batlle Brescó (lleva del 1903). Dissabte 12 de març. La novena religiosa a l’honor de Sant Francesc Xavier, sembla que de vegada primera celebrada a Linyola, tingué un final digníssim amb la missa solemne oficiada el matí del jorn present. Cantada la mateixa conforme el ritual i distribuïda en ella la comunió general, força commovia veure aquell aplegament tan gran de feligresos, alhora que devots del traumaturg, que manifestaven un amor tan gran i, a més a més, tal confiança plena vers l’auxili poderós del benaurat. D’altra banda, bé creiem l’afegir que a l’església parroquial del lloc ja existia feia temps un altar consagrat i dedicat al sant al·ludit, tanmateix les persones coneixedores de qui representava la imatge d’esment eren comptades. Tot i això, la fe i l’esperança que una família linyolina tenia a tota hora dipositada en Sant Francesc Xavier la transmeteren a un altre matrimoni amic que, malgrat trobar-se en un tràngol apuradíssim, assoliria de seguida el remei escaient a la necessitat seva, per la intercessió del miraculós. Llavors, a la manera d’un acte d’agraïment, s’encarregà al rector eclesiàstic la novena que portaria una llum esplendorosa a les ànimes de la localitat. Divendres 22 d’abril. Reunida en sessió ordinària la Diputació de Lleida, sota la presidència de Carles Barroso i González, el governador civil de la província, i amb la concurrència de la pràctica totalitat dels diputats, enmig uns altres igualment d’interès, es varen acordar els assumptes següents: — Del referent a les obres públiques,d’acord l’oferta que el dia 8 d’octubre de 1903 tenia presentada Joan Lamarca i Niubó, vei de Linyola, a ell mateix li està adjudicat el servei de la provisió dels materials necessaris per arranjar la carretera de Mollerussa a Linyola i a Bellcaire d’Urgell, fixat en l’import tipus de 1421’51.- pessetes. — L’aprobació del que Àngela Altisent, del propi veïnatge, havia sol·licitat el dia 21 dels precedents mes i any, a l’objecte de poder edificar sobre una parcel·la que posseïa tocant la carretera indicada abans. — L’acceptar la petició que el mateix dia va formular Antoni Batlle i Brescó, també linyolenc, de cara a poder bastir un habitatge a un pati del qual constava el propietari, situat al límit de la carretera de Mollerussa a Linyola i a Bellcaire d’Urgell. — Així mateix, l’accedir a la demanda que va subscriure el dia 6 de l’abril present Josep Tarragó, a més domiciliat a Linyola, perquè volia construir tres tàpies a les voreres del kilómetre 2 de la carretera que hem repetida. Diumenge 8 de maig. El prestigiós diari El País, editat a la capital del Segre, notificava que el próxim jorn 8 de juny, a les onze del matí, se subhastaria a la Diputació provincial el contracte pel subministrament de l’arreplegament dels materials destinats a la conservació de la carretera prou reiterada de Mollerussa a Linyola i a Bellcaire d’Urgell, sota el preu de 1257’17 pessetes i l’obligar-se l’adjudicatari al contingut del plec de condicions inserides al Boletín Oficial de la Provincia de Lérida del dia abans. Dijous 30 de juny. Emili Carilla, l’administrador provincial d’Hisenda, feu publicar al periòdic oficial mateix la relació de les patents dels metges de l’assistència pública domiciliària trameses a la demarcació de Lleida i corresponents l’any que cursava. En virtut la notícia aquesta, hom coneix que residia a Linyola el licenciat en medicina Tomàs Oriol, el qual posseia una patent de 2ª classe i satisfeia al Tressor la quantitat de 40.-pessetes anuals. D’altra banda, segons la distribució en categories efectuada respecte dels metges oficials existents al partit judicial de Balaguer, hem de posar de més que a la vila de Linyola era aleshores el titular Tomàs Oriol i Font, classificat de 4t ordre. La població censada últimament atenyia els 1.435 habitants, si bé que es debien remuntar aquests fins als 1.784. Del total de les famílies aquí empadronades hi havia 8 considerades pobres. El pressupost municipal pujava a les 12.614 pessetes i el sou que li constava al professional dit representava només unes 80 pessetes. Això no obstant, en sumar-se juntament les iguales mèdiques i la resta dels rendiments obtinguts s’estava a les 2.600 pessetes. Dimarts 9 d’agost. Segons El País informava, en haver-lo disposat el Governador civil de la província de Lleida, es donà l’ordre als alcaldes, a la guàrdia civil i a tots altres funcionaris policials depenents l’autoritat d’al·lusió, perquè iniciéssin la recerca i detenció consegüent del jove de 14 anys Ricard Tarragó i Ruiz, desaparegut de la casa on vivia junt els seus pares, a Linyola. Dissabte 13 d’agost. Els lectors de El País coneixien que per causa de no enviar-se-li oportunament a l’administrador d’Hisenda de Lleida els apèndix a l’amillarament de l’any 1905, l’alcalde linyolenc resultà sancionat de 50 pessetes, pagables al llarg el termini l’improrrogable de tres dies. Dijous 25 d’agost. Diario de Lérida noticiava com a la morositat novament patentitzada pel citat alcalde de Linyola quant als “Pòsits” es referia, l’autoritat Governativa de la província li hagué d’imposar una multa de 17’50 pessetes, que prompte les debia satisfer, si de cas no remitia la documentació requerida ans la finalització del mes. Dilluns 3 d’octubre. Pels volts de les 22’30 hores, a la carretera de Mollerussa a Linyola i a Bellcaire d’Urgell, Artur Pujadas i Pueyo, veí de Lleida; Àngel Fernández i de la Pradilla, un advocat notable de Madrid; i Magí Caba i Castelló, empleat al canal d’Urgell, resultaren esser les víctimes d’un intent d’atracament. Tots tres viatjaven en una tartana i des de Linyola es dirigien a Mollerussa ans que fossin interceptats en el camí. En haver-se donat la raó del fet a la Guàrdia civil de la Torre del Remei, aquesta començà ràpidament la pràctica d’unes gestions molt actives, conduents a la detenció d’Àngel Mayoral i Figuero, el presumpte autor del delicte. Dissabte 26 de novembre. El Boletín Oficial de la Província de Lérida mostrava públicament la tarifa dels arbitris que gravarien durant l’any econòmic de 1905 els productes de menjar, de beure i de cremar, els quals no figuraven pas dins la general de l’impost dels consums. La taula dita s’adresava a la intencionalitat de cobrir el dèficit pressupostari municipal d’igual període i l’especificació que contenia era aquesta: Article, llenya.-Unitat, quintal mètric.- El preu mig d’ell, 2’00 pessetes.- L’arbitri, 0’50 pessetes.- El consum calculat durant l’any, 17.704 quintals mètrics.- El producte anual, 8.852 pessetes. Dilluns 28 de novembre. Entre els col·legis pendents de l’aprovació oficial a la província de Lleida s’hi comptava el del primer ensenyament que Antoni Bonell i Salvia volia establir a Linyola. DOCUMENTACIÓ
|
|
|
L'ESPIA D'URGELL Com que Bellmunt és el poble més elevat del pla, la gent del país l’anomena, per tradició, l’Espia d’Urgell. Es veu de tots quatre costats de la plana com un bony de pedres damunt la serra, com un niu dalt de l’únic turó de l’esplèndida mata d’alfals que s’estén del Segre a la Segarra. Els meus amics m’han portat a la casa on vaig néixer, a cal Pere, del carrer Major, i des del balcó, he contemplat el Pilar d’Almenara. Des dels carrers exteriors de la vila es veu el Montsec, a quatre passes, Santa Maria de Balaguer com una taca blanca entremig de l’ombra verda dels arbres de la ribera, el castell de Lleida sota un tel de boira, tota la plana de l’Urgell i, en dies excepcionalment diàfans, àdhuc es veuen les crestes de Montserrat. Feia un bon ramat d’anys que no hi havia estat, però en recordava tots els detalls. Sabia que Bellmunt era un poble sec, costerut, pedregós, país de bons aires. Un poble àrid, de color de pedra calarenca, amb uns alts i baixos urbans considerables. Un poble de gent bruna, de color de pell de gitano, terra de guixaires malcaradots, trempats a estones i renegaires sempre. A Bellmunt, temps enrere, s’hi feien les festes majors més brillants de la comarca, s’hi reunien els millors jugadors del país i s’hi ballaven els rigodons més afinats de la terra. Hi acudien els hereus principals de l’Urgell i es trobaven amb les pubilles més ben dotades, i mestres els set músics d’Agramunt atacaven uns llancers engrescadors, els pares parlaven d’unces, de jornals de terra i de parells de mules. Dels balcons adomassats del poble, els forasters es delectaven admirant el deliciós paisatge que s’estén plana avall; la cinta frondosa del Canal d’Urgell, fecundant una terra tenyida de verd, ribetejada de sàlzers i fileres d’arbres fruiters o oliverars, plena de les clapes daurades dels camps de blat i les pisarres groguenques dels rostolls; tota una llocada de pobles ajocats per la plana i de masies escampades per cí per llà guardant una planta exuberant; i, avall, lluny, un infinit meravellós, ple de tots els matisos i de totes les incomparables coloracions de la naturalesa. La gent del poble tenia fama d’aspra i d’eixuta com llurs cares xuclades pel treball, ennegrides pel sol i colrades pel fred i l’aire de muntanya. Sempre han estat forts com les roques que aguanten les cases del poble i les alzineres seculars dels boscos de la serra. Jo no he pogut evocar Bellmunt, però, sense recordar una imatge típica d’aquest poble: unes dones que pujaven i baixaven per la costa pedregosa, al darrere d’uns ases mandrosos, carregats amb uns argadells, que són uns trastos de vímet amb uns forats per a col·locar quatre càntirs, dos per banda; car a Bellmunt no tenien aigua al poble i les dones, abans de dinar, quan venien d’espigar o de fer herba, havien de baixar mitja hora lluny a cercarla a la plana. En tornar al meu poble, però, m’han portat a veure la grandiosa reforma que ha donat una altra vida a Bellmunt: la font de la Plaça Major, que raja nit i dia dels formidables dipòsits que s’omplen amb l’aigua del canal i les instal·lacions de maquinària que pugen constantment l’aigua fins a la vila. Els meus coterranis es miren aquella aigua amb un embadaliment infantívol i les dones ja han deixat els argadells i van i vénen de la font amb la rialla als llavis i uns ulls d’alegria que les rejoveneix de vint primaveres. Els músics d’Agramunt, en altres temps, quan el meu poble encara era sec, amb tots els agravants de la manca d’aigua, havien fet córrer per la contrada que per la festa major de Bellmunt les dones tapissaven els carrers amb panxes de conill. Males volences. També hi havia qui deia si les mosques ací o les mosques allà parlant del confitat o el fricandó de les cuineres del carrer Major. No en creguéssiu pas res que tot són enveges. Confesso amb una mica d’orgull que he trobat Bellmunt transformat. Edifici-escoles, nou, flamant, confortable i situat a l’indret més pintoresc del poble. L’aigua dalt, electricitat, telèfon i una petita biblioteca pública. Només els manca una cosa i això sí que no em sap greu de confessar-ho perquè és un mal massa estès pels pobles de l’Urgell; que els pagesos sacrifiquin una mica les seves aficions al “Burro” i a la “manilla” i que s’interessin més per la cultura de llurs fills. Que no deixin que es posin teranyines a la petita biblioteca del poble i que els pocs llibres que té els pugui veure, dintre d’uns quants anys, tan masegats com els jocs de cartes dels caferets de la vila... Fóra el més bon senyal, veus-ho-aquí! Domènec de Bellmunt
* Nota de Redacció: Aquest article fou pu- |
Dimecres 3
de febrer. Josep Giné i Pons, el jutge municipal de la vila
de Linyola, mitjançant un edicte publicat al Boletín Oficial
de la Provincia de Lérida assabentava el veïnat com a Josep
Giné i Vilalta, resident al lloc, li tenia sol·licitada la
incoació d’un expedient possessori, a la fi que amb el nom propi
es pogués inscriure al Registre de la Propietat del partit judicial
de Balaguer una finca situada al terme municipal de la localitat primera,
dins la partida de “la Plana” o “Prat” i d’una extensió de cinc
jornals; la qual era lindant a l’orient de Francesc Balagué; a migdia
pel que fa de Dionís Niubó, veí del Poal; a ponent
de Jaume Mas i Niubó; i al nord d’un camí de propietats.
