Fa uns dies (bé, millor dit, un parell de mesos) vaig llegir l’entrevista al Pujades i el seu viatge al cor d’Àfrica. Em va sorprendre gratament la idea de BARRET PICAT d’incloure informació sobre un país tan llunyà amb l’excusa que era un lloc visitat per un linyolenc. Vaig pensar que era una bona iniciativa a nivell cultural, lúdic i –sobretot– de solidaritat, ja que mostra com es pot aprendre d’altres cultures que alguns, des d’aquí menyspreen perquè creuen (¿?) que són inferiors. Doncs al que anàvem, tan gratament em va sorprendre que un dia que vaig baixar a Linyola i estava fent un beure a l’Ateneu em vaig trobar a l’Esteve Mestre i li vaig comentar. Va ser llavors quan ell em va dir que volien que això es convertís en una secció fixa i que tots els linyolencs que haguessin viatjat a altres països i volguessin escriure les seves experiències tenien –com sempre– una finestra oberta a aquesta revista. Amb la seva capacitat de convenciment (i la facilitat que té d’apegar-te el seu entusiasme) em va suggerir que podia ser una bona excusa perquè li enviés algún article.

Li vaig dir que sí, és clar, però com sempre, han anat passant els dies i encara no el tenia fet. Sort que l’Esteve m’ha donat més temps perquè li enviés i ara estic aquí, davant de l’ordinador un dissabte per la tarda per explicar-vos la meva experiència a l’entranyable Cuba, un país que he visitat dues vegades i al que no descarto tornar en un futur no massa llunyà.

—I per què hi tornes a anar si ja hi vas estar fa un parell d’anys? –va preguntarme ma mare intentant esbrinar per què repetia un destí que ja coneixia.

—Doncs perquè encara em falten moltes coses per veure-hi.

I és veritat, com més vas a un lloc, almenys si és un lloc que t’agrada, és quan te’n dónes compte que no n’hi ha prou en quedar-se amb la part superficial, que com més coses coneixes d’un país més ganes tens d’endinsar-te en el seu interior, en la seva gent, en la seva cultura. Però bé, deixem-nos de tants rotllos i anem al que ens interessa, que sinó se m’acabarà l’espai i no tindré temps d’explicar-vos el que dóna títol a aquest article, les anècdotes des de l’Havana.

Era febrer d’aquest mateix any i una companya de la feina i una servidora vam decidir que l’hivern es feia molt llarg i necessitàvem una mica de sol, relax i esbarjo, sobretot tenint en compte que quedava un munt fins a Pasqua. El destí? Cuba. Ho vam tenir clar des d’un primer moment. La meva companya de viatge, l’Anna, també havia estat a l’illa feia un parell d’anys, així que estàvem en la mateixa situació; les dues havíem ficat el nas en aquell curiós país i se’ns havia quedat el “gusanillo” de tornar-hi.

Per això ja fa temps que no m’extranya una frase que –en el meu primer viatge– em van preguntar, com a mínim una dotzena de vegades: “Cuantas veces han venido ustedes a Cuba?” És clar, al principi se’t fa extrany, però realment és un destí en el que la gent sol reincidir en dues, tres, quatre o més ocasions.

Quan ja estàvem a l’avió, camí de l’Havana, l’Anna em va dir:

—És que a mí el que em fa gràcia és com parlen, i no per l’accent o la cantinella que els caracteritza, sinó per la barreja de castellà caribeny, frases que semblen extretes directament del segle XVII i, sobretot, per la gràcia que tenen.

I és que és ben veritat (tot i que no sóc gens amant de generalitzar per què penso que no es pot ser dràstic, sinó que cada persona és un món independentmet d’on ha nascut) que hi ha molts cubans que tenen un ingeni poc corrent. Per això aquí us faré tan sols una petita mostra d’alguns dels girs, frases fetes i canvis de sentit en algunes paraules que els cubans diuen com la cosa més normal del món i que a nosaltres ens feien esvellegar de riure.

Així doncs, el primer dia que estàvem a la perla antillana, anant caminant pel carrer tan tranquil·les sen’s apropa un senyor i li diu a l’Anna, amb el suau accent que els caracteritza:

—Chica, hoy estás super-estelar.

El senyor va dir això i va continuar caminant, ho aclareixo per a que ningú es pensi que es tractava d’un pesat d’aquells que volen lligar.

Evidentment, a l’Anna ja li va pujar la moral fins al cel i es va oblidar de l’hivern gris i entafonat en el que encara estàvem feia unes hores.

Un altre dia sortíem de casa nostra (en aquest viatge no vam anar a un hotel, sinó que vam llogar un apartament), i un cotxe particular se’ns ofereix per fer-nos de taxi, cosa molt corrent a Cuba. Normalment surt més econòmic que en els taxis “oficials”, així que ja hi teníem la mà trencada en allò de tancar el preu un cop dit el destí al que volíem anar. Doncs com deia, un dia que sortíem de casa i volíem anar a visitar el cementiri antic de l’Havana, una senyora d’uns quaranta i tants anys ens diu des de dintre del seu vehicle:

—Señoritas, ¿desean ustedes taxi?

—Sí, vamos al Cementerio. ¿Cuánto nos costará?

—Pues se lo dejaré por cinco pesos.

—De acuerdo.

—Pero ábranse ustedes la puerta, ¡porque si no se me rompen las uñas!

Vos ho juro que ho va dir així mateix. Realment la senyora portava unes ungles llarguísimes, impolutes, ben pintades i molt arreglades. Però evidentment ens vam quedar de quadros. Per sort tenim l’avantatge de parlar català en un país hispano parlant i això ens va permetre comentar la jugada llavors mateix sense que ella se n’adonés, i és que no ens ho podíem acabar!

Tot i així vam tenir una llarga conversa amb ella durant tot el trajecte, per què una cosa és comentar alguna feta en la nostra llengua i l’altra ser maleducat, que tampoc cal ser de la ceba!

Doncs la senyora ens explicava que ella s’arreglava molt pel seu marit, perquè així ell es pensava que estava sabrosón.

—¿Y cómo va a estar sabroson si tiene casi sesenta años? Pero yo se lo hago creer, porque así está más contento y se siente mejor. La verdad es que llevamos muchos años casados, tenemos dos hijos y es muy buena persona.

Com podeu suposar durant el recorregut, que va durar més o menys, d’un quart d’hora la senyora va tenir temps d’explicar-nos la seva vida, la dels seus fills i la d’uns amics espanyols que tenia que visitaven l’illa gairebé cada any.

El restaurant de l’Inserso. Així vam batejar nosaltres un restaurant al que vam entrar un dia per dinar, i no li déiem així per la clientela (que com ben aviat us explicaré era molt menguada) sinó pels cambrers –bé, tres cambreres– i el maitre. Les tres senyores i el senyor rondaven entre els 65 i els 70 anys, i anaven –cosa bastant lògica a la seva edat– a una velocitat tan ralentida com si portessin una bola de ferro enganxada als tormells. Es tractava d’un restaurant xinès per cubans. És a dir, menjar més o menys estil xinès a preus realment irrissoris (tot i que són molt més irrisoris els sous al país del Comandante).

Val a dir que, tot i que a Cuba hi feia bo, allà també era l’hivern i la temperatura devia oscil·lar al voltant dels 20 graus. Però a dintre del restaurant es devien pensar que estaven en plena canícula d’agost perquè tenien l’aire condicionat a tot gas, realment una cosa exagerada.

Mentre esperàvem el menjar, em tocava els braços i els sentia literalment gelats.

Per això li vam dir al maitre:

—¿Sería possible bajar un poquito el aire acondicionado?

—¿Porqué?

—Pues porque hace muchísimo frío aquí dentro. –Val a dir que l’establiment era molt gran, tenia uns sostres altíssims i hi havia una trentena de taules posades molt espaiadament.

Però el senyor va i ens contesta:

—No es posible, porque el resto de clientes tienen calor y lo prefieren así.

L’Anna i jo mirem al nostre voltant i veiem tan sols una parella sentada en una altra taula que ja s’estaven prenent el cafè. Davant d’aquesta incongruència vam replicar de nou:

—Pero si no hay nadie más. Esos señores están ya acabando, y nosotras estamos heladitas de frío.

—Ustedes no es que tengan frío, sino que estan faltas de calor. –Va dir el vell maitre, això sí, sempre amb un somriure a la boca. I és que davant d’aquests arguments només pots riure i deixar-ho com una autèntica missió impossible. Per això la solució més eficaç era dinar el més ràpid possible per poder sortir d’aquella nevera. Mentre engolíem a tot drap les viandes, vam arribar a la conclusió que l’aire condicionat devia estar espatllat i que si un dia el tancaven mai més podria posar-se en funcionament.

Una altra de les frases d’aquelles que no es poden oblidar és la que vam sentir a un amic nostre. Estàvem una colla sentats en una terrassa i un explicava com un company seu de la feina li havia fet una mala passada, però quan es donà compte hi havia el cap allí a prop i –com que no podia contestar–, l’Orlenis explicava que “no dije nada, pero le mandé un e-mail con la mirada que lo dejé tieso.” Amb els nostres amics vam aprendre expressions tan originals, impactants o –dieu– n’hi com vulgueu- com “A tu ventolera” per “A tu aire”; “No hay cráneo” per “No hay problema”; “Es lo máximo” per “Es total”; “Pestífero” per “Tragón”; “Nadie le da swuing” per “Nadie le hace caso”, “Haciendo tremendo artistaje” per “Echarle mucho morro”.

Cuba, amb totes les seves coses bones, és el país per definició de la indefinició. Si preguntes per algun lloc et diuen sempre: “Está por allí” i t’ho assenyalen estirant tot el braç com si tu ja tinguessis de saber on volen dir exactament. Aquest “allí” es pot referir a un centenar de metres o a un parell de kilòmetres, per això resulta una mica difícil si t’han d’indicar una adreça que correspongui a tres carrers avall, dos a la dreta i el primer a l’esquerra. El més probable és que mentre ho preguntis s’atansi alguna persona més que –gairebé sempre– creu que són tres carrers avall, dos a la dreta però el segon a l’esquerra.

Quan queden per sortir moltes vegades no fixen l’hora perquè és molt probable que –almenys un dels dos– sigui dels que pensa que si es diu les tres, vol dir a partir de les tres. Però sens dubte, si s’ha de definir aquesta característica comuna a molts cubans, és el que vam sentir una tarda mentre passejàvem a pas de tortuga pels carrerons de la Havana Vieja.

S’acababen de trobar dos cubans i un estava com mig enfadat perquè havien quedat i assegurava que l’havia esperat durant un munt de temps i l’altre no s’havia presentat.

—A ver, si tanto lo aseguras, concretemos. Tú, ¿cuándo viniste?

—¡Pues cuando tú no estabas!

Teresa Pinyol i Domenjó