La tarda del 7 d’agost de 1996, el que en principi semblava una típica tempesta d’estiu va acabar essent un impressionant aiguat damunt del barranc d’Arás, al Pirineu Aragonès. En menys d’una hora s’especula que caigueren uns 240 litres per metre quadrat. Això va fer que al tram final d’aquest barranc circulés més aigua de la que acostuma a portar el riu Ebre al seu pas per Saragossa.

Inexplicablement, a la part baixa del con de dejecció, allà on conflueix el barranc amb el riu Gállego, es trobava un dels millors càmpings dels Pirineus. La catàstrofe va estar servida. En menys d’una hora l’embat de l’aigua que arrossegava milers de tones de sorra, fang, pedres i troncs va ser el botxí de 87 persones que gaudien d’uns dies de vacances.

Caldria retrocedir fins l’octubre de 1973 o bé al setembre de l’any 1962 per trobar aiguats tan catastròfics; el primer es refereix als aiguats de Múrcia i Andalusia oriental que costaren la vida a 300 persones i el segon a les inundacions del Vallès on hi hagué 973 víctimes mortals.

Probablement des de llavors fins ara, a més d’una vall pirinenca hi ha hagut pluges molt intenses però han passat completament desapercebudes o els seus efectes sobre les persones ha estat molt menors. De fet, les curtes sèries meteorològiques que es disposen d’aquesta zona dels Pirineus no feien preveure un aiguat d’aquesta mena. Però la geomorfologia i la paleohidrografia del barranc d’Arás sí.

Escenari dels fets
El barranc d’Arás es troba al curs superior del riu Gállego, en ple Pirineu Aragonès. La seva conca ocupa uns 19 km 2 de marcat pendent, en forma aproximada d’un gran embut mig obert pel sector est. En aquesta conca anomenada el Sobremonte s’hi troben tres petits nuclis de població: Betés, Aso de Sobremonte i Josa de Sobremonte. El punt culminant del barranc és de 2.189 m i la part més baixa, allà on s’estreny i desguassa, està a 830 m. El barranc està format per dues subconques, la d’Aso i la de Betés, a més d’un tercer petit barranc.

El clima de la zona és mediterrani de muntanya. La precipitació anual supera els 1.100 mm i es concentra als mesos mes càlids. Justament l’estiu del 96 va ser molt plujós, especialment juliol i primers d’agost. Els dies abans de l’aiguat s’havien produït importants precipitacions, la qual cosa va fer que el terreny es trobés saturat d’aigua, afavorint la riuada.

Geològicament, al barranc abunden arenisques i marges, materials sensibles als intensos processos erosius que van afectar i encara avui afecten aquesta zona en sotmetre’s a pluges torrencials. Una mostra d’aquests processos la trobem en les “Señoritas de Arás”, un grup de grans roques d’origen glaciar envoltades per materials més tous, gran part dels quals ha estat arrossegada per l’erosió.

L’aiguat
La pluja intensa és condició necessària però no suficient per a produir inundacions. La hidrologia hi juga un paper important. És a dir, segons el pendent i el tipus de terreny, si ha plogut anteriorment o no, l’escolament i molts d’altres factors. El caràcter catastròfic és proporcional als danys materials que es produeixin i sobretot és funció del nombre d’habitants afectats. Pel que fa a la meteorologia, l’aiguat de Biescas es pot emmarcar dins un context de tempestes fortes a molt fortes, tal com indicaven les prediccions fetes el mateix dia i fins i tot les del dia abans. És a dir, pas d’un front fred associat a un marcat tàlveg tèrmic i dinàmic a nivells mitjans i alts de la troposfera. Aquestes condicions fan créixer tempestes ja de bon matí, que es multipliquen a llarg del dia per l’escalfament diürn. Però de les moltes i espectaculars tempestes de la tarda del 7 d’agost de 1996 n’hi hagué una d’especial i que, inicialment, gairebé passà desapercebuda a les imatges de satèl·lit o de radar, a causa de la seva reduïda dimensió.

Per entendre l’aiguat de Biescas cal filar més prim, situar-se en una escala més petita. La serralada dels Pirineus va aturar el front fred a nivells baixos, si bé part d’aquest aire fred va davallar per l’alta Vall de l’Ebre. Simultàniament a la costa catalana bufava vent de llevant que s’acanala per la Vall de l’Ebre.

Llavors tenim que l’aire càlid i humit que pujava per l’Ebre era desviat, per l’aire fred que hi davallava, cap a la vall de Tena i es focalitzà a la conca de l’Arás o Sobremonte. L’orografia d’aquesta zona és la justa perquè el flux humit i càlid ascendeixi i s’inestabilitzi produïnt una convecció desaforada. Com que a nivells mitjans i alts (per damunt d’uns 3.000 metres d’altitud) hi havia aportació d’aire fred, això engegava una mena de “nòria” que no parà de transportar vapor d’aigua cap els núvols. Aquesta columna atmosfèrica ben organitzada va persistir durant més d’una hora damunt del torrent d’Arás, per això deixà anar una quantitat d’aigua fora mida. Va ploure entre les 18 i les 19:30 aproximadament, primer de manera feble, i després de manera torrencial amb tempesta, llamps i pedra. Cap a les 19 hores li passà per damunt una altra de les tempestes mòbils que havien crescut més al sud i que alhora va provocar una reactivació a mode de “traca final” i un efecte de desencallament orogràfic.

Al Sobremonte només hi havia un pluviòmetre de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, si bé no funcionava regularment. Tot i que no es dóna per oficial, s’ha publicat en diversos mitjans de comunicació que el pluviòmetre del poblet d’Aso va vessar, mesurant 217 litres per metre quadrat. En base a uns bidons d’unes obres al poble de Betés, que es van trobar plens, s’ha arribat a especular que la pluja total podia ser de fins a 700 o 900 litres per metre quadrat.

El cert és que l’única dada pluviomètrica oficial són els 160 litres per metre quadrat registrats a la central de Búbal, a 6 Km de Biescas, Gállego amunt i per tant fora del barranc d’Arás.

En qualsevol cas sembla que tant les estimacions portades a terme pels geòlegs, en base als cabals del torrent d’Arás, com els acurats estudis realitzats amb dades aportades pels radars meteorològics, coincideixen a quantificar un màxim de pluja d’uns 240 litres per metre quadrat a la subconca del Betés.

Precedents
La gent gran de Biescas recordava dues rierades comparables a la de l’any 1996. Una abans de la Guerra Civil (1929), que va arrossegar el cotxe de línia que feia el trajecte Sabiñánigo-Biescas, el conductor del qual va ser l’única víctima mortal del tràgic episodi. L’altre gran aiguat fou el dia de Sant Pere de l’any 1948. La intensitat d’aquella ocasió va causar moltes destrosses però cap víctima.

En aquesta època, la dècada dels 40, va accelerar-se la construcció d’obres de canalització per controlar les avingudes, obres que completaven d’altres fetes ja a principis de segle. Al con de dejecció va construir-se un canal artificial rectilini esglaonat. Això desviava el curs natural, que ara quedava a mà dreta. A més van fer-se diversos trams canalitzats i un total de vint-i-dues preses de retenció de sediments, de fins a onze metres d’alçada i 40 d’ample.

Fotografies aèries de finals dels 70 mostraven com els trams del barranc més afectats per l’erosió s’havien estabilitzat i havien estat coberts per la vegetació. Aquesta pèrdua d’activitat ben segur que va afavorir que l’any 1988 s’instal·lés el càmping entre el canal artificial i l’antic curs natural del torrent, tot i els informes negatius dels geomorfòlegs.

El 7 d’agost del 1996, la majoria de les vint-i-dues preses de retenció del barranc no van resistir l’avinguda i van desplomar-se. Els sediments retinguts van alliberar-se molt ràpidament. Un dels fets més impressionants va produir-se en una de les preses superiors on la combinació d’arbrat dens i un immens bloc de 10 metres de diàmetre van obrir una nova llera d’11 metres de fondària i 20 d’amplada desviant les aigües durant un recorregut de 150 metres.

La majoria dels sediments va dipositar-se prop del punt on s’obria el con de dejecció, taponant en part el canal artificial i fent que l’aigua anés a buscar el seu antic recorregut natural. És important destacar que coincidint amb la pèrdua de pendent, els sediments més gruixuts van quedar-se a la part més alta del con i no van arribar a la zona del càmping, fet que encara hagués empitjorat més la tragèdia.

Conclusions
Actualment els coneixements de la meteorologia permeten preveure amb 2 o 3 dies d’antelació la formació de tempestes però en zones geogràfiques d’extensió superior a una comarca, no pas en zones molt locals.

De fet, des del dia anterior al catastròfic 7 d’agost de 1996, hi havia prediccions i avisos a protecció civil indicant la possibilitat de tempestes fortes.

Ara bé, gràcies a la xarxa de 15 radars meteorològics que disposa l’INM, es pot detectar la formació i seguir el desenvolupament de qualsevol tempesta damunt la geografia peninsular. Concretament hi ha un radar a Catalunya (serra de l’Ordal) i un altre al País Valencià (Cullera) amb un abast de 240 Km de radi. Aquella fatídica tarda, els radars varen detectar moltes tempestes, les més actives cap al sistema Ibèric i Pirineus Aragonès, prop de Biescas. En el millor dels casos això permet preveure l’aiguat una o dues hores abans. Temps completament insuficient perquè protecció civil pugui actuar amb un mínim d’èxit. Probablement, amb més mitjans tècnics i humans es podria esgarrapar uns quants minuts més però ara per ara no es poden demanar miracles.

En aquests casos la “previsió” es realitza d’una altra forma, via els estudis climàtics de la zona o bé coneixent la història hidrològica del barranc. En el primer cas, no es disposa de llargues sèries d’intensitat pluviomètrica d’aquest indret dels Pirineus ni tampoc prou denses com per saber la recurrència d’aquests aiguats, alguns dels quals poden succeir cada 60, 90 o més de 120 anys. Ara bé, el que si podem conèixer amb més detall és la història del riu. Com ja s’ha comentat abans, la forma del con de dejecció del barranc d’Arás no és un caprici de la natura sinó el resultat d’altres riuades, algunes fins i tot potser més importants, que han transportat els sediments fins a la confluència amb el riu Gállego.

Per tant era totalment previsible, hidrològicament parlant, que succeís un fenomen d’aquest estil. Per això, la meteorologia no en té cap culpa que s’hagi construït un càmping en una zona potencialment molt perillosa: gran torrencialitat d’un barranc susceptible a intensos processos erosius, estretament abans de desaiguar i con de dejecció.

Un cop més, la inadequada ubicació d’una instal·lació humana ha acabat per desencadenar una tragèdia que s’hagués pogut evitar. De forts aiguats sempre n’hi ha hagut i n’hi continuarà havent, sobretot en zones muntanyoses. Per tant cal prendre bona nota de tot plegat i extremar les precaucions perquè no torni a succeir ni aquest ni d’altres desastres provocats en el fons per una mala planificació del territori.

Article original, publicat a l’”Avui” del diumenge 10 d’agost de 1997 amb lleugers retocs per J. Arús, , J. Bech., A. Mestres. Físic i meteoròleg
 

Vocabulari específic

Escolament. Sistema de desplaçament de les aigües que s’oposa a l’estancament, és a dir, que l’aigua circula per damunt de qualsevol sòl perquè aquest ja no la pot infiltrar o absorbir degut a la saturació del mateix.

Geomorfologia. Part de la geografia física que té per objecte la descripció i explicació del relleu terrestre actual, gràcies a l’estudi de la seva evolució.

Hidrologia. Ciència que tracta de les propietats mecàniques, físiques i químiques de les aigües marines i continentals.

Paleohidrolgia. Estudi de la hidrologia d’èpoques anteriors.

Con de dejecció. Part final del torrent i zona amb una gran activitat de sedimentació: b1 = graves i còdols (materials amb diàmetres superiors a 10 mm), b2 = sorres (0,1 mm < diàmetre sorres <10 mm) i b3 =llims (diàmetre <0,1 mm).

Tàlveg tèrmic.

Llera. Curs del riu.

Convecció desaforada.

Desencallament orogràfic.
 

David Gispert Mata