UN CONTE DE LA VORA DEL FOC
Durant aquest calorós estiu, alguns companys han tingut a bé
de convidar-me a fer una xefla un parell de vegades, i en una d’elles,
en el moment de fer tertúlia començarem a parlar de les vegades
que hem passat por... La veritat és que en aquells moments no vaig
saber què dir, perquè és clar que he passat por de
petit, o alguna nit de vent a l’anar a regar, m’arribaven sorolls de tot
arreu i em posava nerviós, però realment no tenia cap història,
com les que explicaven els companys. A l’arribar a casa, però, em
vaig recordar d’una història, que en el seu moment em va posar els
pèls de punta i us la vull explicar.
Era un mes de juliol, que em va tocar regar, i quan vaig acabar tornava
a casa, quan a 100 metres del poble, la motet em va fer la “perla” i se’m
va aturar. Uns metres abans, havien passat quatre gossos grossos –el que
els dirigia era un gos de pastor d’aquests que són peluts– que entraren
en un tros veí al camí i ensumaven, mentre corrien amunt
i avall i els vaig perdre de vista... tornant a la moto, l’“averia” no
em semblava greu i encara que no el pogués arreglar, tenia les cases
davant dels meus nassos i era a 250 metres de casa... Vaig treure la bugia,
la vaig netejar, i la vaig tornar a col·locar... Fou en aquest moment
que vaig veure el gos pastor que venia de lluny a tota velocitat, bordant
tant com podia i entre 6 i 10 metres de distància, just a l’altre
costat del camí començava una baralla –en la que en uns moments
s’afegiren els altres tres gossos– contra una “cosa invisible”, jo almenys
no vaig veure res, veia com avançaven, retrocedien es recolzaven
sobre les potes trasseres, saltaven intentant mossegar a algú i
tornaven a retrocedir i això ho feien els 4 gossos alhora. Durant
uns moments vaig deslligar el xapo, però no sabia què fer,
tenia els pèls de punta i la sang gelada... Veia una lluita titànica
d’uns gossos contra alguna cosa, que quan la va interceptar el gos pastor
venia en la meva direcció, s’adreçava cap a mi, però
tot haver-hi lluna plena no vaig veure res i la lluita, era al cap de 2
o 3 minuts a 5 o 6 metres... fou aleshores que vaig provar d’engegar la
moto i ho va fer a la primera i vaig arrencar sens forçar-lo. A
30 o 40 metres, els gossos continuaven esbarallant-se al camí, i
quan vaig girar el cap a l’entrar al poble, vaig veure que fugien... Vaig
arribar a casa, em vaig tancar i aquella nit no vaig poder aclucar l’ull.
Passats els anys, encara no sé contra qui s’esbarallaren els gossos
i que devia ser aquella cosa invisible que se m’atansava...
Temps després vaig explicar aquesta història a una senyora
gran que em digué –i ho escric tal com m’ho va dir, que no vol dir
que m’ho cregui– que es creu que els gossos tenen la capacitat de contactar
amb el món dels morts, que els senyalen amb els seus udols, també
que veuen els esperits i ànimes en pena i que gràcies a l’oïda
fina poden escoltar ultrasons..., tinc de confessar que les properes vegades
que em tocà regar ho vaig fer amb temor, però que mai més
m’ha passat res de semblant.
PEREPUNYETES GILA
|
CONTROLEM EL NOSTRE ORGULL
L’actor i director teatral Albert Boadella, ha dit: “Tots som Rigolettos.
Som bufons, joglars, canalles... i compte amb aquests ínfules de
creure que som alguna cosa important”. Boadella fa bé de recordar-nos-ho.
Hi ha una part important de la nostra societat que, en el dia a dia,
és –i s’esforça a ser– egoista, materialista, radicalment
hipòcrita, freda (tecnificada), tremendament inculta, a voltes traïdora,
i que, poc a poc aconsegueix de fer nous adeptes a la seva causa; adeptes
que en molts casos, es corresponen amb persones dèbils, sense un
esperit de lluita (sana) prou sòlid i que es presten de seguida
al desencant. En un món com aquest no és gens fàcil
sobreviure, però hauríem de fer alguna cosa més del
que fem, com per exemple: fer fora de la nostra vida la vanitat, la prepotència,
la por o la intoxicació dels altres (aquí no s’hi val a fer
la viu-viu).
Felip Gallart, un autor teatral lleidatà , diu: “Creiem que tot
és una elecció de la nostra voluntat. Pensem que escollim,
que controlem cada minut, cada segon de la vida. Estem convençuts
que tot té una causa previsible, que som amos del nostre destí.
Però de sobte la vida es capgira per causes desconegudes i ens adonem
que som com pobres titelles que dansen al caprici imprevisible de l’atzar”.
(Res ni ningú és més que res, diu Pedro Ruiz).
JOAN BORDA |