Josep Pinyol va escriure sobre el Jaume i la Tresina. Això em va fer recordar de tota una sèrie de personatges que han viscut a casa nostra i dels qui en podem parlar. El més universal de tots és Antoni Oriol i Anguera, de qui fa uns anys demanàrem que se li fes l’honor i que se li dediqués un carrer. Tornem a insistir-hi. Potser seria el moment de canviar el carrer Pons i Arola, de nom, o de canviar el nom al carrer Don Pelai, sempre que els veïns volguessin.

1. UNA ENTREVISTA A LA REVISTA IPN CIENCIA, ARTE: CULTURA (Nov-Des.1995)

En aquesta entrevista Antoni Oriol, deia que havia nascut a Catalunya l’any 1906, en una família de metges. Encara que ell volia estudiar de petit arquitectura, li fou impossible. Els seus 4 germans, els seus tiets, els seus cunyats, els padrins i el seu pare es dedicaren a la medicina. El seu pare no li va donar cap altra alternativa, o estudiava medicina o no anava a la universitat. Conseqüència: malgrat els èxits mai va sentir la medicina, com una cosa seva.

“Quan vaig començar a estudiar, vaig fer una cosa que no aconsello a ningú. Vaig voler ser el metge més jove que mai hi hagués hagut a Espanya, fins aquell moment. Així que quan vaig tenir 15 anys havia acabat el batxillerat, vaig demanar dispensa al Rei per poder entrar a estudiar medicina a la Facultat de Medicina de Barcelona, perquè a aquella edat no ho podia fer. M’ho varen concedir i durant 3 anys només vaig estudiar i als 18 anys ja era metge.

Però vaig tenir un disgust, ja que un altre alumne, per uns mesos, fou el metge més jove d’Espanya.

L’any 1927 vaig marxar a Madrid, per treure el doctorat, cosa que vaig fer en un any i als 22 anys ja ensenyava a la Universitat de Saragossa.

Tres anys després el Ministeri d’Inspecció Pública em donava una beca per completar la meva formació a l’estranger. Vaig anar a fer uns cursos ordinaris a la Universitat d’Estrasburg i uns d’extraordinaris a les Universitats de París i Brusel·les. Per aleshores jo era republicà d’esquerres i proper al socialisme.

Un cop es va proclamar la República el 14 d’abril de 1931, vaig decidir tornar a Espanya, així un cop acabats els estudis l’any 1932, vaig tornar i vaig ensenyar com a catedràtic a Barcelona.

Quan va esclatar la guerra, em vaig indignar de la barbàrie feixista. Malgrat que tenia edat d’anar al front em vaig quedar a la reraguarda, on podia ser més útil. Vaig obtenir la Direcció d’Investigació Científica per treballar en laboratori amb d’altres metges, per fer front als problemes que presentaven els ferits de guerra, aplicant amb èxit el que es va anomenar “Cura d’Or”, que servia per curar les ferides obertes.

Encara que sempre vaig estar identificat amb el bàndol republicà, vaig arribar a la conclusió que la guerra, és com un gos rabiós que a part de mossegar a tothom, acaba per mossegar al seu amo. Es van cometre barbaritats, tant en el nostre costat com en l’altre. En tots dos costats, hi hagué bèsties i àngels.

Malgrat aquests desenganys, tornaria a fer la guerra al costat dels obrers, de la llibertat i defensant els meus principis doctrinals, encara que el que vaig viure va deixar com a saldo, una generació marcada i destruïda, com fou la nostra.

A l’acabar la guerra, em vaig exiliar a París, on vaig tenir la càtedra de fisiologia humana. A l’esclatar la II Guerra mundial, em mobilitzaren i m’enviaren a la càtedra de fisiologia de Tolosa, amb una borsa per fer investigació científica. Però els alumnes s’havien girat cap a la dreta i quan es va dir que les classes les donaria un exiliat, la notícia no va caure bé.

Aleshores li oferiren treball a Mèxic, però no ho va tenir en compte. Des d’Espanya el Dr. Gregorio Marañón el va reclamar. Marañón anà a entrevistar-se amb ell a França i el va convèncer, però en el fons ell també volia tornar, perquè era un romàntic.

El cas és que el pujaren en un cotxe oficial amb banderola i va passar la frontera, el cotxe i la seva banderola continuaren el seu camí, però jo em vaig quedar a la presó, quan vaig baixar del cotxe. Després m’enviaren com feien amb tothom a un camp de concentració. Per sort, es combinaren una sèrie de factors que em permeteren l’any 1942 marxar cap a l’Argentina, i en aquell país com que sabien de la meva amistat amb el Dr. Marañón i amb José Ortega i Gasset, em va obrir moltes portes. Va ensenyar la càtedra de fisiologia a la Universitat de Córdoba.

El 1947 vaig ser nomenat cap del Departament d’Ensenyança Bàsica i d’Investigació de la mateixa Facultat. Vaig tenir experiències meravelloses. Una d’elles fou la de tenir com alumne a Ernesto “Che” Guevara, una persona increïble, que estudiava com un boig.

L’any 1957 vaig arribar a Mèxic, convidat per metges espanyols exiliats».

Quan va arribar a l’Escola de Medicina Rural, no existia l’assignatura de Fisiologia General. En poc temps va poder demostrar la importància de l’assignatura com el de la bioquímica.

Al cap de poc temps es va veure immers en la polèmica inauguració de l’institut Politècnic Nacional, ja que tenia l’oposició del professorat i alumnat de la UNAM. Però el President Càrdenas volia fer una casa d’estudis dirigida al poble, als indígenes, als indigents que tingués com alumnes a “huaraches” i no a alumnes que anaven en cotxes.

El Dr. Oriol hi va impartir classes en les càtedres de Fisiologia General, Bioquímica i Biofísica, Fisopatologia, Bioquímica celular, Ètica, Deontologia i Antropologia Mèdica.

Autor de més de 400 treballs i més de 60 llibres sobre temes biomèdics, filosòfics, historiològic, científics, antropològics, i de crítica de l’art.

“Com havia dit, jo sempre vaig voler ser arquitecte, com que vaig fer medicina, vaig començar a estudiar fisiologia, o sigui les funcions de l’organisme... d’aquí a l’estudi de la bioquímica només hi havia un pas. Amb el pas dels anys em vaig interessar per l’antropologia, però no la que estudia a l’indígena, sinó la que estudia al camioner, que lluita per la vida, les seves peculiaritats, les seves característiques, el que determina la seva conducta, o la del mexicà, que té una conducta antropològica que el fa viure, emmalaltir i morir d’una manera diferent a la que fa els altres homes. A això és al que em dedico ara a estudiar i a ensenyar en seminaris i cursos de post-grau”.

El Dr. Oriol creia que hi havia molts casos de corrupció dins de l’estament mèdic, pel que creia necessari substituir el Jurament Hipocràtic que fan els metges, per un altre d’actual, que arribés a abarcar els problemes morals i professionals en que es troba actualment un metge quan comença a exercir la seva carrera. L’ètica i la moral sempre seran un problema d’actualitat.

Alguns pensaments del Dr. Oriol, “no existeix la veritat absoluta. La veritat absoluta és Déu i això és inaccessible per a la ciència”. “Tot el que produeix la ciència, és el que Feyerabend anomena una falsificació. Falsificació no vol dir fals, sinó que és una adquisició susceptible de ser millorada. Tots els progressos que fa l’home poden ser millorats”. “Si vostè creu que té la raó absoluta, la veritat, vostè és un home que ha fracassat”. (Continuarà)

BIBLIOGRAFIA
Després d’una exhaustiva recerca, puc donar notícies d’ aquests llibres. Hi ha una dada que impressiona, si de 1930 a 1938, publicà 13 llibres, a part articles, etc. ¿què podria haver fet a Catalunya el Dr. Oriol?

Física de la psique: Monogamia i poligamia. Ediciones Morata. Madrid 1930

Setmana del 16 al 21 d’ abril. Curset Concepte fisico-químic de matèria i energia. Any 1931.

Físico-química fisiológica. Pròleg Teòfilo Hernando y Ortega. Ediciones J. Morata. Madrid. 1932.

Aportacions experimentals a la fisiopatologia de la diabetis. Ed. La Medicina Catalana. 1934

Estudi físico-químic dels col·loides de la sang. Junt amb J. Piñol Nolla. 1934.

El terreny físico-químic en la tuberculosi. Junt amb el seu germà Josep Oriol Anguera. Ed. Medicina Catalana 1934.

El menjar en temps de guerra. Comissariat de Propaganda de la Generalitat. 1936.

Ciutadà: què has de fer davant la guerra aèria. Comissariat de Propaganda Generalitat 1937.

Vies Llargues del sistema nerviós central. Any 1937.

Fisiología de los gases asfixiantes. Comissariat de Propaganda Generalitat. 1938.

La lluita per la vida. Arxiu Escola Superior Agricultura. Any 1938.

Conceptes 1939. Assaigs. Edit. Atena 1938.

Què és la ciència del sòl? Junt amb Josep Valle Arribas Ed. Generalitat Catalunya. Biblioteca del Pagès II, 1938.

Conceptos al día. 6 diálogos. 1 monólogo y 1 conferencia. Public. E.M.S. Madrid 1944.

Historia de la tuberculosis. Ensayos de fisiología colectiva. Junt amb el seu germà Josep Oriol. Pròleg de Gregorio Marañón. Salvat. 1944.

Sulfamidas: antecedentes y concepto actual. Laboratoris Esteve. 1945.

Penicilina: antecedentes y concepto actual. Laboratoris Esteve. 1945.

Estado actual de la farmacología arsenical. Edit. Miquel Servet. 1946.

Arsenicales: accidentes tras la terapéutica y métodos de prevención. Lab. Esteve 1946.

Mentira y verdad de Salvador Dalí. Cobalto 1948.

Redescubrimiento del hombre. Pròleg T. Hernández. Argos 1949.

La pintura de Werner Peiner y el Mensaje de Prusia. Argos. 1949.

Some passing thoughts about the 18 international congress of physiology (Copenhagen,1950) Ed. Acta Argentina de fisiología y fisiopatología. 1950.

De la enseñanza universitaria. Universidad de Córdoba (Argentina) 1951.

Temas y prácticas de fisiología. Edit. L. Ferrando. Argentina. 1951.

Quimicofísica para biologo. Junt amb Luis Legresti. Labor. 1952.

Redescubrimiento del hombre. Buenos Aires. 1952?

Del amor y del sexo. Confesiones de un biólogo. Ed. Poseidon. 1953

Ciclo-gino meta. Org. Meta. Córdoba Argentina. 1953

Agonía interior del muy egregio señor Jose de San Martin y Matorras. Buenos Aires. 1954.

Misterio del hombre. Col. Que es el hombre. Vol. 3. México. 1960

Misterio de Dios. Libro Mexicano.

Misterio de Dios. Costa Amic 1964.

Fatigas y esbozo fisiológico y antropológico. 1964.

Tres horas con el Arte Maya. Guia espiritual. Junt amb E.Matas Moctezuma.Ed. Trilla. 1967.

Colágeno y colagenosis. Laboratorios Dr. Esteve. 1969.

Col.lagen i col.lagenosi. Pròleg J. Laporte i Salas Laboratori Dr. Esteve. 1969 (Consten dos edicions).

Para entender a Marcuse. Antropología de la juventud. Edit. Trilla. Ed. 1970 i 1972.

Radiografía de la timidez. Antropología de la frustración. Ed. Trilla. Edicions de 1973 i 1974 Redeeció per IPN a 1996

Para entender a Picasso. (Abordaje antropológico del genio) Costa-Amic 1973.

Redescubrimiento del hombre. 1974.

Como envejecemos y porque morimos: Breviario. Junt amb Maria Sallares.Col Umbral. 1974.

Antropología de empresas. CMIAG. 1974.

Antropología del miedo. Edit.Costa- Amic. 1974.

De la muerte, de la filosofía y de Dios, meditaciones hacia el más allà. Ed.Costa Amic. 1974.

Antropología del empresario. CMIAG 1975.

Para entender a Freud. Edit. Trilla. 1975. Dos edicions. Reedició IPN. 1999.

La mujer. Aspectos antropológicos. Ed. Trillas. 1975.

Psicología antropológica. Condición humana. Tomo 1. Ed. Trillas. 1975.

Guernica. Edi. Societe. Paris. 1979.

Guernica al desnudo. Ed. Poligrafa. 1979.

El pan nuestro de cada dia. Costa- Amic. 1980.

El mexicano. Raíces de la mexicanidad. Ed. Instituto Politécnico. 1983, 1993, 1995.

Antropología médica. Junt amb Gabriel González Loyola i Roberto Mendoza Zepedo. Ed. Mc Graw-Hill. 1989.

Freud 1. Lo vivo y lo muerto. Junt amb Patricia Espinosa Hernández. Instituto Politécnico. 1990.

Freud 2. Sexo y arte. Junt amb Patricia Espinosa Hernández. Instituto Politécnico. 1991.

Freud 3. Postfreudismo. Junt amb Patricia Espinosa Hernández. Instituto Politécnico 1991

Siete pecados capitales del seiglo XX . Junt amb Patricia Espinosa i Fco. Vargas. IPN, 1993.

Filosofia de la ciencia. IPN. 1994 Marcos, mensajero de la esperanza. Junt amb Patricia Espinos Hernandez. 1996. (sobre el sucomandante Marcos i els zapatistes 1996).

Apuntes para un diccionario de terminos biomedicos. 4 vols. Edició de l’Instituto Politécnico en homenatge post-mortem del seu autor. 1996.
 

TRADUCCIONS

Química fisiológica: un curso para médicos y estudiantes. Dr. Paul Hari Trad. Junt amb A.Folch Pi. Barcel. Talleres Iberoamericanos. 1935.

Tratado de fisiología general para médicos y estudiantes. Philip H.Mitchell. Labor. Barcelona 1936.

El barro de que estamos hechos. W.O. Kermach y P. Eggleton. Ed. Muntaner y Simon. 1946.

Enfermedades del metabolismo. Garfield. G. Duncan. Salvat. 1946.

Biología de la immunidad. J. A. De Loureiro. Edit. Científico Médica. 1947

Comprensión del desarrollo humano. Howard Lane/ M. Beauchamps Ed, Pax México. 1967

Psicología aplicada a la enseñanza. William C, Morse Edi Pax. México. 1972

Fisiología: Autoevaluación y reposo. Jane Barry i Monique MinorTrad. Santiago Sapina. Revisión Dr. Oriol. McGraw Hill 1979.

Microbiología. Kennet L. Burdon Publicaciones Culturales. 1980.

Medicina preventiva. Ch.Gernez Rieux. Trad. Xavier Massimi. Revision A. Oriol. Limusa 1983

Fisiología renal. Arthur J. Vander. TR. Carlos Casacuberta. Revisión A. Oriol. Mc Graw Hill 1986
 

PRÒLEG

Pasteur, el genial intruso. Julio Miralta. Salvat. 1945

Ensayos acerca de la adaptación, el tiempo biológico y los procesos de reparación. Dr. Luis Gubern Salisachs Ed. Científico Médica. 1948

Contribució a la clínica de la estreptomicina. Dr. J. Cornudella, Dr. Manuel Tàpia, P. Puig Muset. Barcelona. Miquel Servet. 1950

Endocrinologia, fundamentos clínicos y experimentales. Trad. i pròleg junt amb J.Laporte Salas. Seix Barral,1951.

Gordos y flacos. Cinco Ensayos breves. Gregorio Marañón IPN. 1996.
 

DEL SEU GERMÀ JOSEP ORIOL ANGUERA
A part dels 2 llibres que publicà amb el seu germà, he trobat un altre llibre Terreno y bacilo en la tuberculosis. Pròleg J.Casas. Edit. Miquel Servet. 1946.
 

Esteve Mestre i Roigé