|
2001, EL FINAL DE L'ODISSEA L’alba de la humanitat
 I així poc a poc es va anar muntant un sarau d’allò més curiòs. Qui més qui menys va començar a sacrificar algun corder (pobres bèsties), els menys fins i tot feien sacrificis humans, això sí amb tota la bona fe del món. Els grecs i els romans amb els seus oracles i les seves pitonisses varen diversificar el producte i varen aplicar per primer cop una mena de marketing diví amb el qual varen conquerir la meitat del món conegut. A l’Edat Mitja els cristians i els musulmans aportaren la noció de producte únic a la prospecció del mercat, és a dir un sol Déu que això simplificava la cosa. Ara bé, només hi havia un mercat i la competència s’anunciava prou dura. Els musulmans varen provar d’envair el mercat europeu, que sempre ha tingut bona fama pel nivell adquisitiu dels seus habitants, però es varen equivocar. En lloc d’anar a Alemània o als països nòrdics ho van fer pel Sud, mala estratègia, precisament era el lloc del continent on la gent era més bèstia i per prova allí es varen trobar amb el compte Dràcula als Balcans i amb els Reis Catòlics a la Península que com el seu nom indica eren consumidors del producte de la comptetència (com la Pepsi i la Coca-Cola, més o menys). Després de l’expulsió dels musulmans tothom es començà a mirar de reüll i una bona manera de desfer-se del seu veí i de quedar-se amb els seus béns fou acusar-lo d’heretgia la qual cosa es va aprofitar per millorar l’enllumenat públic amb fogueres. La idea era tan genial que quan es va descobrir Amèrica es decidí exportar la cosa i obrir sucursals, que amb el pas del temps varen ser prou profitoses.  Com qualsevol lector aficionat a les noveles d’en Arthur C. Clarke o qualsevol espectador fidel a les pel·lícules d’Stanley Kubrick sap, HAL és un ordenador superpotent supereficaç i superintel·ligent, capaç de controlar una nau espacial sofisticada que hom llença a l’espai per comprovar les primeres senyals intel·ligents d’origen no humà. Aquest ordenador és raonable, simpàtic, educat i tot poderós. Els homes que formen la tripulació d’aquesta nau li fan una confiança absoluta i il·limitada fins el moment en que en HAL comença a prendre decisions per si mateix que amenacen l’existència física dels humans. HAL és un ésser artificial, completament creat per l’home i en un moment ben determinat aquesta màquina –o potser maquinària– escapa al control dels que l’han ideat i concebut. HAL mata perquè creu que matar és el millor per a tots, HAL està convençut què matant contribueix a l’èxit de la missió per la qual ha estat programat. HAL no oblida, però, què ha estat programat pels homes i que els hi deu la seva pròpia existència que és tan artificial com els seus circuïts de silici. Les Llunes de Saturn
“… Encara que fos l’amo del món no sabia gairebé què fer-ne en aquell moment. Però, ja se li acudiria una cosa o altra.” Frase final de “2001 una Odissea de l’espai”. Arthur C. Clarke. (1968). Josep Pinyol i Vidal
|
|
|
Sobre el Teatre guerra i revolució. Barcelona 1936-9 Bona tarda a tothom,
Permeteu-me que, abans d’entrar en matèria, tingui un petit record per als meus padrins materns i paterns que van viure directament l’experiència de la guerra. L’Anna i el Francesc, els meus padrins de part de mare, es van casar el 22 de juny de 1936, van fer el seu viatge de noces a Barcelona (van anar al Teatre Apolo a veure varietats), i, poc després, quan ja havien retornat al seu poble, van haver de separar-se per culpa de la guerra... La Maria i el Francesc, els padrins de part de pare, van haver de refugiar-se a Puig-reig a causa de l’empitjorament de la situació de la rereguarda i, més tard, acabada la guerra, van tornar al poble i, com que eren d’esquerres, van sofrir les penúries i la repressió de la postguerra... Tant els uns com els altres integren la llista anònima dels vençuts. D’orígens humils, de la classe treballadora, van perdre una guerra que no volien fer i que, després, van intentar d’oblidar. Nosaltres, els seus néts, vam haver de descobrir la guerra en els llibres i, amb els anys, l’hem recuperada com una experiència que també ens afecta. Com diu Joan Fuster a Examen de consciència, «la història ve a ser, al capdavall, origen i substància de tota consciència col·lectiva [...] En últim terme, la història se’ns apareix, no solament com un relat d’allò que fórem, sinó també —o més encara— com l’explicació del que som». * * *
Per evitar digressions en la nostra exposició, intentarem de respondre, a grans trets, quatre preguntes bàsiques: — Quines van ser les hipòtesis que anàvem descabdellant en aproximar-nos a la matèria d’estudi? — Com podíem donar-hi cos? Quina era la perspectiva de partida? — Com s’organitza el gruix de la tesi? — Quines són les abstraccions generals que se’n deriven? — Quines van ser les hipòtesis que anàvem descabdellant en aproximar-nos a la matèria d’estudi?
Segona. El front cultural prenia, en la lluita antifeixista, una gran transcendència ideològica. Passades les primers jornades revolucionàries, la represa de la vida cultural ajudava a recuperar la normalitat ciutadana a la rereguarda republicana i a reactivar el ritme de l’activitat socioeconòmica. Ara bé, ateses les circumstàncies, les manifestacions culturals havien d’adequar-se, ni que fos mínimament, a les exigències dels nous temps o, fins i tot, havien d’intentar de posar-se en consonància amb els canvis sociopolítics. En aquest sentit, totes les plataformes antifeixistes coincidien a considerar decisiu el front cultural per defensar una legitimitat agredida i una idea compartida de la cultura com a signe distintiu enfront de la barbàrie feixista. Tercera. Les arts escèniques ocupaven en el front cultural un espai especial des del moment que feien confluir interessos diversos: socioeconòmics, culturals i ideològics. De fet, la reobertura dels teatres –o dels cinemes– contribuïa a la normalització de la vida ciutadana i, també, a l’esforç bèl·lic des del punt de vista econòmic, sociològic i polític. Com a servei públic d’interès col·lectiu, el teatre podia participar decididament en el front cultural, en justa correspondència amb els fronts de la guerra i del treball, com a suma de valors, discursos i accions de projecció ètica i estètica. Quarta. Les pugnes entre els diversos sectors antifeixistes implicats
en
els afers teatrals feien molt difícil que s’arribés a un
consens sobre les Cinquena. L’escena es convertia, per la seva repercussió pública, en un ineludible espai de confrontació. Un espai en què es debatien obertament qüestions fonamentals, com ara la necessitat de situar el teatre a l’alçada de les circumstàncies o la importància educativa i cultural de les arts escèniques. I, alhora, un espai en què les posicions entorn d’aquestes qüestions encobrien, d’una manera més o menys explícita, plantejaments ideològics distints en relació amb el caire que havia de prendre una revolució i una guerra en moviment que obligaven a reajustar, sense cap mena de treva, els marges d’actuació política. — Com podíem donar-hi cos? Quina era la perspectiva de partida? Primer enfocament. La investigació exigia de tenir en compte,
tant com fos possible, tot el conjunt de factors que confluïen en
el sistema teatral català en aquell Segon enfocament. L’anàlisi de la gestió sindical de les organitzacions obreres i els intents d’articular una política teatral de la Generalitat de Catalunya era un pas previ per poder delimitar el marc politicosindical. Però no podíem negligir el fet que, paral·lelament, les orientacions teòriques formulades pels agents en joc incidien en els criteris de programació dels teatres barcelonins. De la cartellera del moment, havíem d’apuntar les línies programàtiques de les sales i la importància que hi tenien els tradicionals repertoris. I, sobretot, havíem de fixar-nos en les estrenes de cada dramatúrgia per valorar com repercutien els programes sindicals i polítics, com es traduïa el debat teòric entorn de la continuïtat o la renovació, i com es produïa la recepció de la crítica i el públic. — Com s’organitza el gruix de la tesi? El gruix de la tesi consta de quatre parts que han tingut en compte
l’entramat complex d’interdependències entre els àmbits sindical,
polític i teatral. La primera part analitza l’actuació sindical
de les dues organitzacions obreres en els espectacles públics i
les tenses relacions que mantingueren per conquerir l’hegemonia en el sector. — Quines són les abstraccions generals que se’n deriven? Primera. Els espectacles públics van convertir-se en un espai de confrontació entre els diversos organismes polítics i sindicals que aspiraven a intervenir en el sector. Es tractava d’un espai de poder que fou motiu de contínues friccions internes entre els mateixos professionals i, en un altre nivell, entre les forces politicosindicals. Tots els agents implicats van intentar d’aconseguir l’hegemonia en el sector i van treballar per implantar les seves propostes sobre la gestió dels espectacles i sobre la manera com calia organitzar aquest servei públic. Cada organisme polític i sindical procurava fer valer la seva estratègia –i els seus reajustaments tàctics– d’acord amb els canvis en la correlació de forces –cal recordar la importància decisiva dels Fets de Maig de 1937. Segona. Hi havia un consens generalitzat sobre la necessitat de renovar la gestió dels teatres i canviar els repertoris per adequar-los, des del punt de vista artístic, estètic i ideològic, als temps revolucionaris. Però, en la pràctica, l’organització socialitzada i les seves derivacions posteriors únicament van poder esgrimir com a millors guanys, d’una banda, la labor social i humanitària que havia esmerçat en l’ajut als lluitadors antifeixistes i als elements més necessitats de la rereguarda, i, de l’altra, els esforços per beneficiar la professió i vetllar pel funcionament i la conservació de les sales. Artísticament, en canvi, havia estat incapaç de dur a terme una renovació a fons dels repertoris de preguerra i de potenciar una dramatúrgia que traduís dramàticament l’experiència revolucionària o, almenys, que hi contribuís amb els seus propis mitjans artístics. Tercera. Els diversos sectors de l’espectre ideològic antifeixista formularen les seves pròpies propostes de renovació teatral, d’una notable diversitat, per adequar l’escena a les circumstàncies bèl·liques i revolucionàries. En termes generals, els discursos dels sectors implicats tendien a concretar un procés d’ideologització del teatre. Tanmateix, les crides persistents a favor d’un teatre en sintonia amb les circumstàncies del moment revelaven les nombroses contradiccions, ambigüitats i febleses a propòsit de la renovació escènica desitjada. Sovint, les discussions teòriques eren un subterfugi per a la confrontació política i cultural més que no pas una contribució al debat entorn d’estètiques contraposades. Quarta. L’escena catalana acusà, en plena guerra i revolució, una notable desorientació estètica en la cartellera. O, si es vol, una disjunció paradoxal entre el discurs revolucionari i la pràctica teatral, en les seves variades manifestacions. El fracàs de les temptatives més renovadores, agreujat pels costos dels muntatges, evidencia les deficients condicions infraestructurals de l’escena barcelonina, les resistències internes a la renovació i la manca de suport del públic i de la crítica. Els assaigs que responien a una dramatúrgia ideològica al servei de la guerra i la revolució van topar, en definitiva, amb una inèrcia molt difícil de canviar i unes dificultats estructurals que la feren materialment inviable. Colofó
No cal dir que el pensament i les lletres han perdut el seu crèdit social i la cultura tendeix a confondre’s amb el negoci i a frivolitzar-se fins a extrems inaudits. Les universitats, amb pocs anys, han canviat moltíssim i no pas en un sentit positiu. Com que aquest és un acte acadèmic, no podem estar-nos de denunciar la situació deficitària en què es troba la recerca universitària. La tendència sembla encaminar-se, irrevocablement, a condemnar-la a la desaparició: si cada vegada es restringeixen més els ajuts i els suports institucionals, si cada vegada es posen més entrebancs burocràtics i econòmics, no sé pas qui tindrà esma i diners per investigar. Admeteu-me encara un darrer apunt, molt breu, per fer referència a l’exposició de fotoperiodisme, titulada «La guerra civil espanyola. Fotògrafs per a la història», que ha organitzat el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Es tracta d’un llegat documental que, a més del seu valor estètic, ens ajuda a comprendre la magnitud dels fets, les dificultats de la vida quotidiana d’una societat en guerra. I, sobretot, ens ajuda a fer memòria, a continuar mantenintla viva, a no oblidar. Moltes gràcies per la vostra atenció. Defensa de la tesi doctoral “Teatre, guerra i
|
|
|
ENDAVANT! «Llegiu llibres si voleu saber què passa.»
Llegim en les pàgines del darrer Barret Picat que s’ha fundat un moviment assambleari que duu el nom d’Espenta. És, sense cap mena de dubte, la millor notícia d’aquests darrers anys. Tant de bo cada dia, a cada poble català, a cada ciutat dels nostres Països, sorgís una Espenta per remoure tanta immobilitat! Tant de bo aquest col·lectiu de joves que han creat l’Espenta ponentina siguin capaços, terra endins, de contagiar l’esperit independentista a tot arreu, com una força abassegadora i desvetlladora de consciències! Tant de bo. L’ànima independentista arrela en la llibertat, en la voluntat d’exercir el dret a fer-nos lliurement. Qui gosa, si no, considerar-se dependentista? No és la independència la millor de les virtuts, un do que hauria de dignificar les dones i els homes de tot el món? Totes aquestes veus que clamen a favor de la unidad, de l’homogeneïtzació, ho fan pel que és seu i exclusivament seu. S’atreveixen a negar-nos un dret reconegut, un dret que només consideren essencial per a ells? Per què el volen per a ells i no per als altres? Per quins set sous ens han d’imposar l’espectacle de la seua «mediocritat insoluble »? No té cada poble el dret d’autodeterminar-se com li plagui? Per què no podem decidir nosaltres mateixos, des d’aquí i des d’una perspectiva pròpia, totes les qüestions pendents? Voler la independència és voler esbandir qualsevol tipus de dependència que, com s’ha ben demostrat, es basa en l’anul·lació del més feble. Fa dècades que ens neguen el dret d’autodeterminar-nos, d’exercir el dret de la llibertat col·lectiva. Es prenen el dret a anul·lar-nos, ens arrabassen el dret a alliberar-nos i, per postres, ens titllen d’insolidaris i altres insults menys eufemístics. No ens entendran mai i, encaran menys, no ens comprendran mai, per molt que alguns politiquets dissimulin i disfressin les seues prebendes fent veure que volen ser decisius a les espanyes. No ho han fet mai, això de voler-nos comprendre, i no tenen cap intenció d’esmerçar-hi gaire estona. Ca! Prefereixen dominar-nos, insultar-nos i menysprear-nos. Voler la independència és voler la interdependència, la reciprocitat en pla d’igualtat, no pas com a submissió o subordinació per mitjans repressius i coartadors. Fins al moment, no hem tingut res més que això. Ara és el moment de reclamar la independència plena, per poder establir lligams de solidaritat volguts, no imposats per la força del garrot o de les lleis. Tenen por que ens fem lliurement i, per aquesta desraó, sempre estan a punt de brandar les seues banderes, les seues pistoles o les seues essències. I no se’n cansen: any darrere any. Nosaltres, que ni tenim exèrcit ni el volem, que ni tenim reis ni els volem, podem arborar la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua com a patrimoni universal de combat. En una Europa unida —si més no en aparença—, la nostra independència, la nostra voluntat de decidir, de ser-hi sense intermediaris, es fa més necessària que mai. En realitat, ells mai no faran cap pas perquè la nostra veu se senti a Europa: ens rebaixen o ens anul·len. Al seu torn, els qui han manat els darrers anys s’han manifestat del tot impotents: tan sols han vetllat pels seus interessos partidistes o personals, per la fal·lera del poder i prou. No ens faran cap favor. I cada vegada fan una fila més i més patètica. És la societat dita civil, els qui som de la base, els qui som del poble, els que hem d’empènyer, els que hem de treballar-hi de valent, perquè siguem, de debò, ciutadanes i ciutadans europeus de ple dret, sense mediatitzacions. Més endins, en aquests pobles nostres, només els qui tenen empenta són els que poden oferir les seues energies a una societat malalta, extasiada i estupiditzada. Des de la perifèria oblidada, des del Salvatge Oest, des del Desert de Ponent, la seua feina esdevindrà, podeu estar-ne segurs, benefactora per a tots els Països Catalans. No seran els herois de cap Bona Nova, ni de cap Evangeli, ni de cap Dogma, ben al contrari. Seran dones i homes com nosaltres, homes i dones conscients del món en què viuen, dones i homes del carrer que, simplement, no estan contents amb el panorama desolador que contemplen cada dia i, revoltats, s’hi rebel·len. Volen un món millor i aquesta dèria els dignifica, els honora. Confiem que l’Espenta informarà regularment, en aquestes mateixes pàgines, de les activitats, les idees i les propostes que dugui a terme. La revista Barret Picat, que sempre s’ha mostrat oberta i generosa amb els col·lectius del poble, de ben segur li obrirà les portalades de bat a bat, perquè aquest coratjós col·lectiu trobi un espai per expressar les seues opinions i esvalotar el galliner. Tant de bo no defalleixi en els seus propòsits, ni perdi ni un bri d’il·lusió per culpa de la indiferència previsible de la gent, del silenci covard de la seua conciutadania. Caldrà, però, recomençar moltes vegades. Sempre amb la mirada endavant, sempre endavant! Benvingut sigui, doncs, l’Espenta ponentina; benvingut sigui l’assemblea que l’ha creada i benvinguts siguin tots els seus membres i tots els qui s’animin a participar-hi. És una idea magnífica, genial, necessària! L’Espenta esbatana una escletxa que pot ser enormement fructífera per ressuscitar aquest poble moribund. Endavant, companyes i companys de l’Espenta! Una altra que havia perdut la il·lusió
|
|
|
ENSENYAMENT I PRIVATITZACIÓ dos conceptes agermanats amb el PP al govern Des de temps immemorials l’ensenyament ha estat una eina d’alliberament personal i un àrea censurada a la majoria de la població. La revolució burgesa arreu d’Europa (marcada per la Revolució Francesa) i l’ascendència definitiva del Capitalisme va comportar l’obertura a la societat de l’ensenyament. Tot i això no fou fins que la pressió del moviment obrer i la crescuda en nombre d’aquest quan obligà a una democratització de l’ensenyament: per la seva banda el propi moviment obrer ja havia obert les seves pròpies escoles. El moviment obrer català no en fou pas una excepció, fundant a principis del segle XX l’escola moderna amb Ferrer i Guàrdia al capdavant. Després d’any de dictadures, repúbliques i autoritarismes feixistes, la modenització econòmica de l’Estat Espanyol, també anteriorment havia succeït a Europa, comportà la generalització de l’ensenyament, sobretot, el secundari i l’universitari. La universitat pública, davant la necessitat de l’economia d’expandir-se (anys 60 i 70), va formar tècnics i professionals de totes les classes socials. D’altra banda, aquesta generalització de l’ensenyament obeïa a les lluites del moviment obrer europeu el qual aconseguí arrencar dels governs burgesos l’Estat del Benestar. Un Estat del Benestar que garantia uns nivells mínims a la classe treballadora, que tot i que no l’alliberava de l’explotació, podia sobreviure sense enfonsar-se en la misèria. Finalment, les polítiques socialdemòcrates s’han anat enfonsant amb la globalització econòmica, i novament ens trobem amb partits conservadors al govern i una forta retallada en matèria social. Sota l’excusa de la norendibilitat econòmica, els governs conservadors d’arreu, també el del Partit Popular i CiU, han començat a privatitzar els béns de l’Estat, i amb ells l’ensenyament. Afegir que tampoc el PSOE feu polítiques a favor de l’ensenyament públic, doncs durant els anys 80 s’esforçà a fer quadrar els números retallant en ensenyament, i sumant en armament i fons reservats que finançaven grups terroristes. La privatització de l’ensenyament a l’Estat Espanyol és un fet consumat cada cop que PP i CiU aproven una llei. Potser els lectors es preguntaran i que significa en termes reals el concepte de privatització. Doncs significa que si fins ara l’ensenyament formava professionals per al mercat, a partir d’ara formarà mercaderies. La Universitat, per posar l’exemple més clar, s’està convertint en un negoci pels bancs i grans empreses a costa dels pares i mares treballadors que per pagar una carrera als seus fills i filles hauran de desembutxacar un dineral. Les beques es tendeixen a reduir, cosa que farà que molts fills i filles de treballadors es quedin fora de l’ensenyament universitari i el futut finançament dels estudis sigui a partir de crèdits a entitats bancàries. El govern d’Aznar continua buscant fòrmules per al futur de l’ensenyament, i de moment, les dues opcions que han sorgit no són gens esperançadores. Una de les dues opcions pertany a l’entorn del PSOE i la seva intenció és un model americà, qui té poder a l’ensenyament, per dirho en una frase, són els rics. I l’altra opció prové del mateix govern del PP i des de crear universitats de primera (pels rics) i de segona categoria (pels fills dels treballadors), a convertir l’ensenyament homogeni a tot l’Estat Espanyol sense tenir en compte les diferents nacions que configuren l’Estat, fins convertir l’ensenyament en una eina perquè les grans empreses en treguin benefici, contra el fet que sigui un servei a la societat. Cal pensar que l’ensenyament és una eina que és i ha de ser per al bé comú de tota la societat, a més d’un dret. En conseqüència, cal evitar que els estudiants d’avui, els pares i els fills de demà es quedin sense un dret que ja els nostres besavis reclamaven. No volem pagar per rebre un ensenyament, no volem un ensenyament espanyol, aquest dret no es negocia perquè els senyors Aznar, Rato, Zapatero, Pujol, Botín, Cuevas i companyia amb les seves empreses i bancs puguin fer negoci invertint els diners en Plans Hidrològics que al cap i a la fi reverteixen en les seves pròpies empreses. Cal reclamar una universitat gratuïta, popular, crítica, catalana i al servei de la societat i no de l’economia! L’ESPENTA- Linyola
|
Sembla ser que
els nostres avantpassats foren una mena de micos que un dia decidiren baixar
dels arbres. Un cop a terra s’els hi va plantejar un problema de gran complexitat
científica i material que consistia en trobar un sistema eficaç
per tornar-hi a pujar i agafar les fulles dels arbres i dels arbrissons;
cosa de tornar a omplir el pap. De sobte, és a dir un parell de
milers d’anys després, el més espabilat de la colla va trobar
una solució i, rascantse el cap, decidí d’incorporar-se sobre
les potes del darrere. Això li permetia de veure el món des
d’un punt de vista més dominant del que havia tingut fins aquell
moment i, a la vegada, tornar a menjar les fulles tendres tan ansiades.
La cosa es va quedar aquí durant un bon moment, uns quants mil·lennis
més –segle amunt segle avall– i encara més tard l’eminència
gris de l’època, malhauradament anònima, descobrí
l’equació segons la qual: carn de bèstia + foc = àpat
suculent. I per procurarse la carn de qualsevol bèstia va
sortir el mico que, amb la música de l’“així parla en Zaratustra”
de fons, es dedicà a caçar i a fer-se el valent davant dels
altres grups de micos. No cal dir que d’amics no l’hi faltaven. Un dia
el mico melòman va tirar en l’aire l’os que li servia d’arma i com
que el temps és relatiu i passa molt ràpid, abans que tornès
a caure a terra la humanitat ja havia conquerit l’espai.
Primerament,
voldria agrair la vostra assistència en aquest acte de lectura i
defensa de la tesi doctoral Teatre, guerra i revolució. Barcelona,
1936-1939. La vostra companyia es mereix el millor dels agraïments
que sóc capaç d’oferir-vos. També faig extensiu aquest
agraïment a les persones que han excusat la seva absència i
que haurien volgut ser-hi. En la introducció a la tesi, expresso
el reconeixement de la meva gratitud envers les persones i les entitats
que m’han encoratjat, amb la seva contribució, a continuar endavant.
Deixeu-me tornar a agrair la constància i la tutela del Dr. Jaume
Aulet, director d’aquesta tesi; el mestratge del Dr. Enric Gallén;
l’hospitalitat del Dr. Jordi Castellanos, que presideix el tribunal; l’interès
de la Dra. Maria Campillo; l’amabilitat del Dr. Miquel Maria Gibert, i
la gentilesa del Dr. Manuel Aznar, que ha acceptat formar part d’aquest
tribunal.
La tesi que presentem
se centra en l’anàlisi del sistema teatral que s’instaurà
a la ciutat de Barcelona en la conjuntura del període bèl·lic
i revolucionari de 1936 a 1939. Partíem d’una sèrie d’intuïcions
i sospites que havíem anat madurant amb la lectura de la bibliografia,
el buidatge de la premsa, la consulta de la documentació inèdita
i, més endavant, la redacció dels primers treballs sobre
el teatre amateur, el teatre universitari o les iniciatives adreçades
al front de guerra, entre d’altres. Tot aquest bagatge ens havia permès
de començar a comprendre una mica millor tota la complexitat de
factors que confluïen en el trinomi conceptual teatre, guerra i revolució
que dóna títol a la tesi.
Primera. El procés
històric que s’iniciava el 19 de juliol no podia concebre’s com
una ruptura absoluta, per molt que la nova situació trasbalsés
a fons tots els àmbits de la vida socioeconòmica. No podíem
obviar les inèrcies del període anterior. En el cas concret
del teatre, malgrat els canvis que hi introduí la socialització,
calia atenir-se a l’estructura teatral que havia estat vigent tot just
fins a les vigílies: els professionals, els locals, el públic
i la crítica eren, pràcticament, els mateixos. Canviaven
les circumstàncies i les formes de gestió, però les
persones i els espais de treball continuaven sent els mateixos.
formes
de gestió i sobre el model o els models dramatúrgics vàlids
en aquells moments. Cada força política o sindical que participava
–o aspirava a fer-ho– en els espectacles públics partia d’uns pressupòsits
ideològics diferents, sinó antitètics. En general,
es coincidia en la idea que el teatre, com a manifestació cultural
i com a «arma» propagandística en potència, podia
ser objecte d’una politització (amb la lectura circumstanciada de
les obres representades o amb l’aposta programàtica per la creació
d’un repertori adequat al moment). Els graus i les formulacions d’aquesta
idea eren, no obstant això, diversos.
moment
històric. No sols de manera aïllada, sinó apreciant-ne
la seva interdependència i les conseqüències que se’n
podia derivar. Així, d’una banda, l’anàlisi dels marcs sindicals
i polítics podia fornir-nos les actuacions concretes en la pràctica
o els projectes programats com a realitzacions a curt o llarg termini.
Al mateix temps, permetia d’evidenciar les fortes tensions entre tots els
agents que aspiraven a conquerir l’hegemonia en el sector. D’altra banda,
calia descobrir quina dialèctica s’establí entre teoria i
praxi i, per tant, calia comprovar quines eren les diverses propostes i
orientacions teòriques que es van formular per renovar o reformar
els espectacles públics. A més, per acabar-ho d’arrodonir,
era necessari de cercar aquestes relacions en tots els nivells visibles
i de tenir cura tant de la dimensió «industrial» dels
espectacles públics com de la seva vessant estètica i ideològica.
La
segona part se centra en la política teatral de la Generalitat de
Catalunya. Aquest primer acostament, que ha estat molt primmirat amb la
cronologia del procés, ofereix el marc sindical i polític
global en què es van desenvolupar les diverses fases del sistema
teatral instaurat durant el trienni. Com a contrapunt, la tercera part
examina les orientacions teòriques, molt diverses, de renovació
que van formular els dos grans sectors ideològics en tensió
permanent: l’anarcosindicalista i el frontpopulista. I, finalment, la darrera
part traça les línies generals de les programacions dels
teatres segons cada dramatúrgia (catalana, espanyola o estrangera);
assaja una lectura contextualitzadora dels textos estrenats, atenent a
la continuïtat –o no– de les tendències provinents del període
anterior; examina la recepció de la crítica i del públic,
i avalua els assaigs més destacats que es plantejaren com a punta
de llança per a la renovació.
