PETITS CAMALLARGS (i V):
COGULLADES MARINES, DAURADES I SAMARLICS

Aquest serà el darrer capítol en què tractarem els limícoles (o petits camallargs), la majoria dels quals els trobem en zones humides, ecosistema que ocupa aquests darrers capítols en què hem tractat els ànecs, els grans i els petits camallargs. 

En aquest capítol tractarem tres ocells, dos dels quals íntimament relacionats, la cogullada marina (fredeluga) i la daurada grossa que són companys de camp, doncs, s’acostumen a veure en grups mesclats. L’altre ocell, el samarlic (tòrlit) és un ocell que tot i que no pertany als ecosistemes aquàtics, l’hem decidit incloure ja que els seus dos altres companys de pàgina, quan es troben a les nostres terres, tampoc no els veurem entre aiguamolls, ans al contrari, més aviat en camps.

Les tres espècies es troben a les zones de reg durant l’hivern, entre aquestes Linyola, a l’estiu tant la daurada com la cogullada marina, se’n van a les seves zones de nidificació, cap al nord d’Europa. En canvi, el samarlic se’n va cap a àrees de secà; Linyola mancada de suficient diversitat ecològica perd aquest ocell que antigament havia nidificat als secans de la vila.

Fredeluga (Vanellus vanellus) // Cogullada marina.
Ocell d’uns 30 cm de dors fosc amb reflexos metàllics, la panxa i una part de sota les ales, així com part del coll i la cara són blancs. El pit és negre, també el plomall que té al cap. La part de sota la cua té un color ataronjat. El bec és curt i robust, i les potes no són excessivament llargues per ser un limícola.

Viu en dos medis diferents, durant l’estiu en zones humides, i a l’hivern ocupa conreus, especialment regadius, però també zones embassades o saladars. En aquests dos medis troba el seu aliment, invertebrats, sovint la veurem en algun alfalsar linyolenc estirant llambrics de terra.

Les cogullades arriben a les terres ponentines a principis de tardor i se’n van just abans d’iniciar la primavera cap al centre d’Europa. Aquests darrers anys veure cogullades és una mica complicat, el canvi climàtic fa que es quedin més a prop de les seves àrees de cria. Per altra banda, el fet que estiguin en camps d’alfals les fa presents a qualsevol punt de la plana regada pel Canal d’Urgell i de Linyola, però si hem d’assenyalar un punt favorable per veure cogullades marines, aquest serà direcció al Castell del Remei al llarg de la tardor i l’hivern, cada any.

Daurada grossa (Pluvialis apricaria) // Piulot.
Ocell lleugerament més petit que la fredeluga, d’encara no 30 cm i de cos arrodonit i robust. El bec curt i les seves potes, no molt llargues pel fet que sigui un limícola, tenen un color negrós. El cap i el dors son de colors terrosos, amb diverses tonalitats. La panxa, el coll i la cara són blanquinosos a l’hivern i negres envoltats d’una franja blanca a l’estiu.

Viu majoritàriament en conreus, la podem veure en algun guaret o erm també, i alguna zona humida. Aquest hàbitat li proporciona els invertebrats dels quals s’alimenta, així com també d’alguna llavor.

Aquest ocell el podem veure des de mitja tardor fins a finals d’hivern, però és molt irregular a les nostres terres i depèn molt del fred que faci al centre i nord d’Europa perquè aparegui a Linyola. Igualment, com en el cas de la fredeluga, aconsellarem que la millor zona per a veure la daurada grossa és direcció al Castell del Remei i sempre mirant entremig dels grups de fredelugues. Cal pensar que ambdós ocells són gragaris, l’any 2000 en el cens d’ocells hivernants fet a les Terres de Ponent, a Linyola (direcció el Castell del Remei) es van comptar 220 daurades, nombre certament important. En fi, és un bon entreteniment anar mirant enmig dels grups de fredeluga algun ocell diferent, és probable que sigui una daurada grossa, sort!

Tòrlit (Burhinus oedicnemus) // Samarlic o txamerlic.
Amida entre 40 i 45 cm, ocell de mida mitjana, d’ulls grossos. Es tot ell de color terrós, amb el baix ventre blanc. La part baixa de les ales és negra i enmig de l’ala hi trobem una franja blanca, també la cua és negra. El bec és certament fort, doncs així ho requereix la seva alimentació que ha de caçar. Les seves potes són llargues i grogues, com la base del bec i els seus ulls.

El seu hàbitat per excel·lència són els secans, erms, guarets, timonedes, ametllerars i oliverars, etc. El seu aliment són grans invertebrats, petits mamífers com, ratolins o talps, i algun rèptil com les sargantanes.

És difícil de veure a Linyola, a l’hivern se’l pot veure en algun camp llaurat, igualment que els dos ocells anteriors, cap a la zona del Castell del Remei, el Salat, la Costera o bé cap a Vallfogona a l’Acampador, també prop del Barranc. Cap a la primavera i l’estiu se’l sent cantar als vinyars del Castell del Remei, segurament hi deu nidificar, algun niu ha estat trobat enmig de camps de panís. És un ocell digne de veure.

Jordi Soldevila i Roig

Dibuixos extrets del llibre, Els ocells de Ponent, J. Estrada
i dibuixos de D. Olivera, “La Mañana”.