L’any més cinematogràfic de la història ja és finit, i el processador H.A.L. ens ha fet un petit resum d’aquest. Per cert, en l’anterior número, Josep Pinyol i Vidal escrivia un perfecte article sobre la pel·lícula 2001, una odissea espacial, del nostre admirat Stanley Kubrick, l’article té un apartat dedicat a l’ordinador HAL, doncs bé, voldria només afegir un petit comentari o anècdota i que veureu que és un dels casos de publicitat encoberta més curiós de la història del cinema; a les lletres HAL, proveu de posar la que li segueix a l’abecedari, el resultat és IBM, casualitat?, desconec, però, si en Kubrick va cobrar o no.

Bé doncs, qualsevol resum anual es composa de diferents categories: pel·lícules dolentes, regulars, bones, molt bones i obres mestres, és allò que dèiem de les estrelletes que posen en alguns o quasibé tots els diaris i publicacions cinematogràfiques.

De pel·lícules dolentes i molt dolentes n’hi ha hagut moltes enguany, de fet, com tots els anys, la mediocritat abunda, nosaltres destacarem algunes que creiem que han estat les més dolentes.

Hauríem d’especificar primer el que entenem per una pel·lícula dolenta, és aquella de la que surts avergonyit del cinema pensant: Déu meu! Com és possible que hi hagi cap persona capaç de fer això, i com és possible que hi hagi cap productor que posi els diners per filmar això. Als diaris hi trobareu un punt negre. Entre les estrangeres trobem The Body i Pecado Original, ambdues amb l’Antonio Banderas, d’aquesta última només se salva el cos de l’actriu Angelina Jolie. Malena, de Giusseppe Tornatore, que havia estat el director de Cinema Paradiso, una petita joia dins del cinema i que ara està en hores baixes, de la pel·lícula només cal destacar també el cos de l’actriu Monica Bellochi. També n’hi ha dos de la Pe, com són Todos los Caballos Bellos del també actor Billy Bob Thorton, marit de l’esmentada Angelina –amb una dona així és normal que no es concentri bé– l’altra de la Pe és La mandolina del Capitan Corelli amb el Nicholas Cage de company; no oblidem tampoc la súper “ruqueria” de Pearl Harbor ni de Miss Agente Especial amb la Sandra Bullock, de veritat és actriu aquesta noia?, també es troben en aquesta categoria cintes com Noviembre Dulce o Cocodrilo Dundee en Los Angeles, eren necessàries?

Entre les pel·lícules espanyoles que tenen el dubtós honor d’estar en aquesta llista tenim El gran Marciano, No te Fallaré, Manolito gafotas, la primera part era esplèndida, Tuno Negro, o Desafinado de l’expert director de comèdies Gómez Pereira que havia fet les darreres millors comèdies espanyoles com Salsa Rosa, o Todos los Hombres sois iguales, amb aquesta última ha estat igual que el títol.

Pel·lícules regulars són aquelles que penses: bé i què? Són les que el Makinavaja diria: pos fale, pos fueno, pos malegro. Als diaris les trobareu amb dues estrelletes.

Hi trobem entre les de fora coses com Billy Elliot, Los Angeles de Charlie, d’on només destacarem la Cameron Diaz, Antes que Anochezca, amb el Bardem d’estrella i que va estar nominat a l’Oscar, 15 Minutos i The Score ambdues amb el DeNiro d’actor, per cert que algú li hauria de dir que triï millor els seus papers, no es tracta d’acceptar tot el que li ofereixen, darrerament ha fet moltes mediocritats, destaquem també, En qué Piensan las Mujeres, El Regreso de la Momia, que de fet no calia que tornés, El Diario de Bridget Jones i més Pe, Blow, realment no podem dir que estigui triomfant als EE.UU.

Entre les d’aquí estan You are the One del Garci, La Voz de su Amo, del abans interessant Martínez Lázaro, Son de Mar, film equivocat del Bigas Luna, només se salva la Leonor Watling, Fausto 5.0 de la Fura dels Baus, on no han estat tan innovadors com en les seves obres teatrals, per últim tenim Solo Mia de Javier Balaguer.

Pel·lícules bones són les que dius: bé no està mal, si més no, no surts cabrejat del cinema, als diaris les trobem amb tres estrelles.

D’aquí tenim Anita no pierde el Tren del Ventura Pons que surt a film per any, El Espinazo del Diablo del director mexicà Guillermo del Toro, Tinta Roja del peruà Lombardi i Salvajes l’opera prima de Carlos Molinero.

Pel·lícules molt bones són aquelles que dius: caram què bé, surts fins i tot content i feliç del cinema, als diaris les trobem amb quatre estrelles.

Coses com la francesa Para Todos los Gustos, Traffic del Steven Spielberg que havia estat “l’enfant terrible” d’Hollywood i ara s’ha domesticat una mica, ben segur ara és molt més ric, rareses com Very Important Perros, quasi un estudi sociològic o tesis de final de carrera; el cinema oriental també hi és present com cada any amb coses com, Tigre y Dragón, i unes “delicatessen” com La Isla, o In the Mood for Love, destaquem també la pel·lícula del Woody Allen La Maldición del Escorpión de Jade, en qualsevol resum anual de pel·lícules, des de fa molts anys i en aquesta categoria hi trobareu sempre una del Woody Allen, i és que en fa una cada any.

I Shrek, una meravella total, una joia, dibuixos divertits i sarcàstics com mai s’havien vist. A més se’n riuen una estona llarga de la Disney que ben segur, deuen estar rabiüts; el cinema

sud-americà pega amb força amb les argentines Nueve Reinas i la Cienaga o la mexicana Amores Perros.

Torna a aparèixer una del “boig” director austríac Michael Haneke amb La Pianista amb la meravellosa i fantàstica Isabelle Hupert.

Espanyoles com El Bola opera prima del abans actor Achero Mañas, La Comunidad del consagrat de la Iglesia, Lucía y el sexo de l’experimentador Julio Medem, En Construcción, del poc prolífic però certer, Guerin, i és clar Los Otros del jove Amenabar, què es pot dir que no s’hagi dit ja?, aquest noi arribarà molt lluny, i per ùltim esmentem Torrente 2 de Santiago Segura, molts discrepareu per veure aquesta obra aquí, però només el fet de veure al Segura amb tanga, ja es mereix aquest honor.

Com podeu veure, en les darreres dues categories apareixen bastantes pel·lícules franceses, i això no és que ens molesti especialment, però ens agradaria més que fossin d’aquí, però, la realitat és que el cinema francès és el que més ha pujat darrerament i el que més arrisca, i intenta competir amb el cinema americà fent unes grans produccions com Astérix y Obélix o La Reina Margot, el fet de si ho aconsegueix o no és una altra història, però, si més no, ho intenta. I hem de confessar que fins fa poc l’únic director francès que ens agradava era François Truffaut al que vam prometre amor etern i fidelitat des que vam veure Los Cuatrocientos Golpes.

Hi ha dues obres que hem dubtat de posar-les en aquesta categoria o en la següent, ja que es troben en el llindar de la perfecció, i són l’americana Memento del director Cristopher Nolan i la francesa Amelie del director Jean Pierre Jeunet que ja ens havia delectat amb Delicatessen. Totes dues són d’obligada visió i us prometo que no us decebran en absolut, això sí, si aneu a veure Memento, haureu de tenir tots els sentits ben oberts, ja que és una pel·lícula que trenca totalment el llenguatge cinematogràfic clàssic. Cap de les dues té “desperdici”.

I arribem a la part interessant de la llista, les Obres Mestres, que són aquelles que dius: Déu meu, com és possible, com és possible que hagi cap persona capaç de fer això. Surts extasiat del cinema i amb una felicitat al cor difícil de descriure, als diaris hi trobarem cinc estrelles, obres mestres com suposareu i per desgràcia, no n’hi ha hagut gaire, només dues: A.I. del Steven Spielberg de la que ja en vam parlar al número 128.

L’altra és Moulin Rouge, del director nord-americà Baz Lurhman, i amb uns actors fantàstics, sobre tot l’actriu Nicole Kidman, la pel.lícula és, senzillament, meravellosa però ja en parlarem més profundament d’ella i de la nostra Nicole en un proper número.

Només dir que aquesta llista és molt personal, és una de tantes llistes, ben segur que hi haurà molta gent que tindrà la seva llista i no estarà gens d’acord amb aquesta, hi canviaria unes coses, en trauria d’altres i en posaria unes altres... Així és la vida.

Bé doncs, com diria el Bugs Bunny: això és tot amics... només desitjar que aquest any que comença ens porti més obres mestres.

ANHEDONIA. Gener .02