L’Europa que se’ns mostra cada dia a través dels mitjans de comunicació més habituals, és una Europa formada per uns Estats que des de fa uns anys amb les seves polítiques i interesos econòmics intenten unificar-se en el que s’anomena Unió Europea. Un model europeu promogut des d’una política homogenitzadora i tancada que vetlla per la supervivència d’una Europa imperialista i per la seva consolidació com a potència mundial.

És però una Unió Europea que no respecta el que ja no respecten els Estats actuals del continent, ja que un bon nombre d’aquests són plurinacionals, és a dir que dintre el marc de les seves fronteres s’hi troben immerses més d’una cultura o poble als quals no se’ls respecta ni se’ls reconeix, negant-los el dret a l’autodeterminació. Així doncs tenim el nostre propi cas, en una Espanya que amaga les realitats nacionals, com són el País Basc, Galícia o els Països Catalans, el mateix fa l’Estat francès, un estat centralista per excel·lència en les seves polítiques i que han intentat eliminar de l’interior de les seves fronteres, cultures com la catalana (Catalunya Nord), l’occitana, la basca, la bretona, etc,. Un altre cas també l’és la Gran Bretanya, la qual oculta pobles com l’escocès, gal.lès i sobretot el prou conegut nacionalisme irlandès (Irlanda del nord), que reclama l’emancipació del domini britànic.

Hem de donar-nos compte de la realitat que patim i més encara quan al nostre poble, el català no se’ns reconeix políticament la nostra identitat nacional, fent que les nostres relacions polítiques, econòmiques i socials ens siguin determinades pels Estats espanyol i francès, els quals parteixen el nostre país, i alhora els dos són artífexs de la Unió Europea que no pretén reconèixer totes aquestes nacions avui en dia sense Estat.

Tenim doncs una Europa que es construeix d’esquena als pobles i de cara als Estats. En tot això no cal oblidar que la Unió Europea és fonamentalment un projecte econòmic d’Estats, un mercat comú amb unes institucions que planifiquen i centralitzen l’economia seguint uns criteris favorables al gran capital i a les multinacionals.

La construcció europea també en el seu aspecte econòmic, és un projecte que s’està construint en contra dels interessos de les classes populars. La recent unió monetària, per exemple, ha unificat les economies de la zona Euro, sense tenir en compte la varietat d’interessos que existien en aquesta zona.

Els atacs que pateixen els diversos sectors productius catalans no són casuals, responen a l’intent de convertir l’economia catalana en una economia del sector terciari (serveis), amb un sector agrícola inexistent (cosa que afecta a les nostres comarques, les quals viuen de l’agricultura bàsicament), i un sector industrial dominat per les multinacionals (els beneficis van a parar fora de Catalunya, no en mans del poble treballador català).

Cal reivindicar el dret a decidir nosaltres mateixos sobre la nostra pròpia economia, per tal de construir una economia social, basada en la diversitat de sectors, en la justícia social i en l’aposta clara per un espai econòmic dels Països Catalans.

Cal lluitar per una Europa antiimperialista i solidària amb l’emancipació i la convivència de tots els pobles, respectant les seves cultures, per una Europa que respecti i garanteixi les llibertats nacionals i individuals.

L’Espenta.
 

1. La globalització és un procés econòmic, polític i social basat en el pensament únic i la ideologia neoliberal.

2. Pensament únic: és un discurs unificat, sense alternativa. Consisteix en 5 tesis centrals. 1) L’economia ha d’utilitzar la política. 2) Els governs han de ser instruments de les grans corporacions (les multinacionals, els grans bancs i les grans empreses). 3) El mercat ho és tot: les persones, la cultura, etc. són mercaderies. El mercat és l’estat natural de la humanitat. Tots som compradors i venedors. La democràcia és un producte històric. Si un dia hi ha un xoc entre els interessos del mercat i els de la democràcia, es pot eliminar la democràcia.  4) Les decisions polítiques, econòmiques i socials han d’afavorir l’oferta, és a dir, l’empresa. 5) La llibertat és la llibertat del mercat. La llibertat s’hi confon.

3. En els orígens del sistema capitalista, al segle XIX, la pròpia expansió del sistema duu a la mundialització, a la recerca de nous mercats. Les necessitats del comerç comporten un nou colonialisme. En aquesta expansió, els governs nacionals juguen un paper preponderant, com a representants dels poders econòmics. Si alguna cosa positiva té la mundialització, malgrat les barbaritats comeses, és que genera contactes culturals, un cert cosmopolitisme.

4. La globalització és la mundialització totalitzada. Les companyies multinacionals globalitzen la mundialització. Els governs nacionals perden pes. Qui globalitza? Les corporacions multinacionals. Qui són els globalitzats? Les persones, les societats, els pobles. Els globalitzadors que dicten el procés econòmic confonen el tot (la societat, la cultura, la natura) amb una part (els seus propis interessos). El procés de globalització s’inicia als primers anys de la dècada dels setanta. Les corporacions multinacionals es conxorxen contra els productors de petroli, alcen salvatgement els preus del petroli amb el pretext que el cru s’acaba i creen el deute extern com a instrument de pressió dels interessos capitalistes. (Cal tenir en compte que la transició política espanyola es va fer en aquest context.) Amb el deute extern, s’imposa unes determinades polítiques econòmiques als
governs nacionals més febles: 1) llibertat per a les grans empreses; 2) retallades en els costos socials.

5. El mercat consisteix en dos pols magnètics: la demanda (persones, pobles, natura, cultura) i l’oferta (empreses). La globalització afavoreix estrictament el pol de l’oferta a través de dos camins: la deslocalització i la desreglamentació. Es tracta de dues vies paral·leles que conformen una trama ideològica viscosa i una política econòmica que afavoreix el procés globalitzador. La deslocalització afecta les relacions internacionals. Treballa per la lliure circulació de capitals, les rendibilitats fàcils i ràpides, la llibertat de fusió financera i el secret bancari (paradisos fiscals). Per aconseguir aquests objectius, els globalitzadors han dissolt les lleis antitrust (contra la fusió de les grans empreses) i les lleis sobre els fluxos de capitals (control). Tot per atènyer la màxima mobilitat del capital. Un exemple recent és el cas desolador d’Argentina. La desreglamentació afecta els estats nacionals. Consisteix a establir mesures per afavorir les empreses, com ara rebaixar al màxim els impostos sobre el capital. Les empreses contribueixen cada vegada menys a les despeses socials (sanitat, ensenyament, jubilacions). Com que el benestar social no pot sostenir-se, s’imposa la via de les privatitzacions de les empreses públiques. Aquesta cínica perversió acaba beneficiant les grans corporacions: les privatitzacions reverteixen al seu favor. Resultat: degradació de la sanitat, l’ensenyament, les jubilacions, etc. Cal afegir-hi, encara, la flexibilització del mercat de treball: salaris més baixos, comiats lliures, en suma, precarització del món laboral.

6. Com a resultat d’aquests processos més o menys immediats, la societat tendeix a estructurar-se piramidalment en tres nivells. Al cim, els molt rics, aliens a tots els problemes; a l’endemig de la piràmide, les classes mitjanes, en un procés de precarització cada vegada més gran, i a la base, els exclosos, els marginats del sistema. Els grans mitjans de comunicació, a través de l’ús d’un llenguatge pervers i de la manipulació de la informació, tendeixen a erosionar la consciència ciutadana de la classe mitjana i a trencar la cohesió de les societats. Una classe mitjana precaritzada i atemorida per tota mena d’amenaces pot donar lloc a una derivació cap a la demagògia ultradretana (cal tenir en compte l’origen del nazisme).

7. El neoliberalisme és un material ideològic integrat per retalls molt antics, per fragments d’ideologies diverses. 1) Utilitarisme: la felicitat general deriva de la suma d’egoïsmes individuals. Per als liberals clàssics, l’estat ha de ser policíac (per defensar la propietat i els privilegis) i militar (per defensar les fronteres i el comerç internacional). 2) Darwinisme social: la «lluita per la vida» comporta la selecció dels més aptes. El que queda exclòs del sistema ja s’ho farà. La jungla en armes. 3) Calvinisme: l’èxit en la terra significarà l’èxit en el cel. I l’èxit es confon amb la riquesa. 4) Biologisme: la utilització de la ciència per justificar una situació sociològica. El criminal no es fa, sinó que neix. Si a aquests eixos, hi afegim la tècnica, un aspecte clau per als processos industrials, tenim el panorama complet. El producte de la tècnica és la mercaderia. En l’origen i a la fi, la mercaderia comporta una destrucció (factor nihilista). La mercaderia suposa: matèria prima, treball incorporat i, sobretot, les patents, un altre dels elements clau del capitalisme.

8. Quins són els principals entrebancs que troba el procés de la globalització? Els moviments socials, les reivindicacions nacionalistes (pèrdua de les identitats nacionals), el retorn de la religió (fonamentalismes).

9. La xarxa terrorista més perillosa del món actual és el poder USA. No confongueu amb el poble americà. Aquest poder és dirigit per les elits financeres i industrials nord-americanes. Una de les seves principals fons financeres és la indústria armamentística: per això cal fer guerres contínuament. La perspectiva d’aquest poder és totalitarista. Tot allò que no interessa que se sàpiga queda submergit en una nebulosa (l’assassinat de J.F. Kenedy, M. L. King, O. Palmer...)

Pol Moragas
 

Els vells estius
A principis dels anys vuitanta, qui subscriu aquest article, solia passar les vacances d’estiu en una localitat de la Costa Daurada. Allà coincidia, cada mes d’agost, amb uns veïns francesos, de Bordeus. Era una família de tres generacions i un gos, els membres de la qual eren cordials, simpàtics, cultes i educats. Alguns d’ells es podien comunicar amb un espanyol molt correcte, encara que amb un marcat accent, i amb els altres, especialment els més joves, que tenien una edat similar a la meva, tractava d’enraonar amb el meu precari francès après a l’escola. Malgrat que en aquella època la societat francesa, marcada per dècades una democràcia i un benestar econòmic que aquí no havíem ni olorat, els temes de conversa eren rics i variats, i les coincidències i els acords eren el més freqüent.

Tanmateix, aquesta expressió plàcida, alegre i condescendent es tallava en sec cada vegada que, enmig la conversa, apareixia un sintagma nominal; Les arabes. Aquestes persones que, pels anys de coneixença i tracte no les qualificaria mai d’extremistes, que més aviat sostenien posicions polítiques moderades, molt allunyades de la demagògia histèrica de Lepen i el Front Nacional bescanviaven el seu somriure per un gest d’odi i menyspreu quan feien referència a “la invasió” que, al seu parer, estava succeint al seu barri de tota la vida, per individus i famílies dipositàries de totes les valoracions negatives, reals i imaginàries.

Més endavant, i mercès sobretot al coneixement autodidacta de la història, vaig poder intuir part de les raons de fons respecte d’una actitud que per a mi, i per al meu entorn, no acabàvem d’entendre. L’avi de la família, amb qui sovint havia perdut als escacs, m’havia explicat bona part d’una vida certament de pel.lícula. A banda de narrar-me les seves experiències de combatent de la França Lliure, travessant diverses vegades, en diversos sentits, i en penoses condicions l’Àfrica, després d’una dura lluita contra el feixisme, conquerida una incerta glòria, pocs anys després s’havia vist embolicat en una guerra més bruta i molt menys gloriosa; la d’Algèria. La família B. eren pieds noirs, o el que és el mateix, francesos d’origen alacantí que van voler crear la il.lusió d’una França trasplantada a les costes africanes, certament mitjançant mètodes tan vergonyosos com els colonials, amb usurpació i violència, i foragitats pels algerians amb tant o més terror que els seus dominadors. Certament, un cop assolida la independència, els colonitzats no van fer grans esforços per ser millors que els colonitzadors.

Anys després, cap a finals de la dècada dels vuitanta vaig poder llegir la meva primera propaganda contra la immigració estrangera. En particular contra la de procedència africana. Potser devia ser a París o a Brusel.les. Precisament a la capital de la Unió Europea, tot fent un llarg passeig vaig adonar-me per primera vegada el que era un ghetto. Caminant per alguns carrers del centre em vaig trobar en un barri en què els únics de procedència europea èrem jo i els policies que em van preguntar si m’havia perdut. Deu anys després, quan mostrava a unes amigues argentines el barri vell de la meva ciutat experimentava una sensació similar a la d’aquell matí d’abans que caigués el mur, i sentia la mateixa pregunta de la policia, amb aire de retret, per part de les meves convidades. Avui, persones properes em repeteixen aquest gest d’odi i menyspreu cada vegada que apareix en la conversa aquell sintagma nominal que tant irritava els meus veïns francesos.

Encara que els mitjans de comunicació siguin més o menys prudents, que els polítics siguin majoritàriament responsables, que les organitzacions no governamentals s’esforcin per crear un clima de convivència o que una munió de persones assenyades maldin per desactivar qualsevol mena de problema entre col.lectius diferents, el cert és que vivim en una situació poc tranquil·litzadora, en què els equívocs o les reticències mútues ens porten cap a una situació de conflicte latent. Fa vint anys, els intel.lectuals assenyalaven que Catalunya era una societat lingüísticament heterogènia, encara que cohesionada gràcies al desig compartit de construir de manera conjunta un marc de convivència i progrés. Sembla que algunes coses han canviat des d’aleshores. Que potser avui anem vers una societat culturalment conflictiva?

Els temps estaven canviant
Abans de respondre a una pregunta més pròpia d’astròlegs que de sociòlegs voldria explicar una altra anècdota. Corria l’any 1988. Un amic proper feia mesos que sortia amb una ciutadana del Paraguai que havia passat les vacances de Nadal amb la seva família. La va anar a rebre a l’aeroport com qualsevol noi faria amb la seva xicota. Ell, com jo, o com la major part de la gent normal no s’havia llegit el BOE, així que no en tenia ni idea que un cop mengés l’últim gra de raïm, el dia de cap d’any, entrava en vigor la Llei d’Estrangeria. No podia sospitar, doncs, que tot i estar a pocs metres l’un de l’altre, seria reembarcada de nou a Amèrica del Sud, malgrat les seves llàgrimes de ràbia, dolor i frustració. Era un signe inequívoc que, com diu la cançó de Bob Dylan, els temps estaven canviant.

En els temps dels nostres avis, i en menor mesura, dels nostres pares, estava molt clar que la pertinença a una classe esdevenia el factor determinant de diferenciació social. Rics i pobres, burgesos i proletaris, senyors i camperols, tot plegat esdevenia una terminologia avui demodé, encara que útil per identificar-se en un col.lectiu i saber clarament qui era l’antagonista. Avui, dil.luïts en un món ple d’il·lusions; la il.lusió de la llibertat, la il.lusió de la igualtat, la il.lusió de la prosperitat, la major part de persones no es plantegen quin espai ocupen en el sí de la societat. El sufragi universal periòdic, els drets democràtics, ens fan creure que vivim en el millor dels móns possibles. Una aparença física uniforme i uniformitzadora en el vestit ens incita a pensar que les desigualtats s’han esmorteït. L’accés massiu a un consum sovint superflu i inútil pretén confondre’ns i induir-nos a afirmar que hem arribat a una societat del benestar. Qualsevol mirada més profunda ens adverteix que cal no confondre les il.lusions i la realitat. I que les nostres societats es mantenen heterogènies i diferenciades. Que uns gaudeixen de major llibertat que d’altres, que al costat del major benestar hi persisteix la pobresa més intolerable, i que parafrassejant Georges Orwell, tothom és igual, encara que uns més iguals que altres.

Tanmateix, avui, en una societat en què les diferències persisteixen, encara que aquestes són menys evidents, una societat com la nostra, europea occidental construïda psicològicament amb l’argila dels valors de la Revolució Francesa i el liberalisme, assisteix al redescobriment del factor cultural com a eina de diferenciació social. És més, a partir de les transformacions en el paisatge humà de les nostres societats, vivim espantats davant la idea que el nostre país pugui derivar, de manera encoberta vers una societat de castes basades en criteris ètnics.

Alguns dels episodis conflictius que ha viscut el nostre país en els últims anys, encara que reduïts, són més que preocupants si ens emancipem de les lectures clàssiques, sempre benevolents i autocomplaents. Més enllà del racisme, més enllà de polítiques locals equivocades, més enllà dels incidents aïllats entre la població autòctona i aquells qui acaben d’arribar, sovint el que hi ha és la lluita oberta entre grups de diferent procedència per delimitar territoris, gran part dels quals evidencien la competència entre diferents grups d’immigrants. I la major part de nosaltres, que ens agrada que l’altre estigui desposseït de complexitat, que el puguem llegir com un tot uniforme, sense matisos ni contradiccions, no entenem, ni volem entendre massa, què és allò que està passant.

Entre tots aquells acostumats a seguir els debats sobre els processos d’immigració, la tensió entre models d’incorporació a les societats receptores no ens resulta estrany. Tots sabem que existeixen dues grans modalitats. La modalitat multiculturalista, practicada sobretot als països anglosaxons, especialment als Estats Units en què les societats autòctones conviuen amb comunitats de procedència forània, que formen ghettos, i que malden per preservar la seva cohesió cultural. Més que convivència, sovint el que hi ha és coexistència. En l’altre extrem, especialment a França existeix el model d’integració-assimilació, basat en la idea de la revolució francesa, en què tots els habitants d’un país són ciutadans, i per tant, tots posseeixen, en teoria els mateixos drets i les mateixes obligacions. Qualsevol element que vagi en contra d’aquesta unitat psicològica i cultural esdevè una dissidència poc tolerable.

A Catalunya, un país filosòficament més unit a París que a qualsevol altra capital, la idea del ghetto, o de la coexistència incomunicada ens sembla, simplement una aberració social. Les nostres consciències reposen més tranquil.les si ens pensem que tots formem part d’una única unitat cultural, que compartim, més o menys, els mateixos referents. I quan això no és així, ens sentim nerviosos i frustrats, especialment si tenim en consideració la nostra pertinença a una cultura tan fràgil com la catalana.

El discurs oficial, i el que encara avui es creu massa gent, parteix del mite de la integració dels immigrants espanyols dels seixantes i setantes. Si bé és cert que Catalunya va haver d’absorvir una població en una proporció extraordinària, va passar dels tres milions el 1940 a sis milions al cap de menys de mig segle, i que aquest procés va resultar relativament exitós, la creença que això es pot repetir en les circumstàncies actuals resulta més un acte teològic que de lògica racional. Tant socialment com culturalment, andalusos, murcians o aragonesos no estaven tan lluny dels barcelonins, vallesans o empordanesos. Existien múltiples espais de convivència, es compartien possibilitats reals d’ascens social i sobretot existia un enemic comú, Franco i el franquisme, contra qui unir-se. Avui, encara que la proporció de nous catalans és molt més reduïda, l’únic espai de convivència és una escola hiperdevaluada socialment, les possibilitats de mobilitat social són asimètriques (i en un context neoliberal, diríem que són majoritàriament descendents), i l’anòmia de la societat civil ens porta més a la fragmentació que a la convergència. Tot plegat, el panorama no resulta precisament optimista.

L'onze de setembre, el timbaler del Bruc, la Companya Elèctrica Dharma, el Barça, el Liceu de Barcelona… signes d’identitat nacional. La senyera, la barretina i la sardana; la Moreneta, els Segadors, Companys i Macià, glòries i estendarts. I és que com qualsevol poble, nació, país o digueu-li com vulgueu, hem anat acumulant els símbols de la nostra personalitat, dit d’altra manera, del nostre fet diferencial. Ja a principis del segle passat la qüestió era candent: ¿espanyolitzar Catalunya o catalanitzar Espanya? I quin dilema!

Siguem clars i pragmàtics, això d’espanyolitzar Catalunya ja està acomplit. Malgrat tot, més val resignar-se a un fet que sembla ja més que ratificat. Estem tan assimilats que els diaris que més es venen a Catalunya són en castellà, que fins i tot una bona part d’autors més s’estimen escriure en castellà perquè el català, finalment, és una llengua provinciana i que no té cap difusió. Els cantants que tenen èxit saben molt bé que per vendre, més val cantar en castellà, això quan el fil peninsular ja està prou explotat, poden anar a fer les amèriques, els esportistes porten amb orgull la samarreta nacional –no la nostra, que no existeix, la dels altres– a la nostra televisió autonòmica sentim parlar en castellà. Amb una realitat com aquesta no cal emparrar-nos per les parets quan sentim algú que diu “i per a què s’han de doblar les pel·lícules si ja les entenem” o tampoc cal esvalotar-se quan en un catàleg de viatges t’il·lustren una estada a Barcelona amb la Sagrada Família i una foto d’un tablao flamenc. No fa gaire he pogut veure un reportatge sobre Catalunya amb música de flamenco de fons, la qual cosa equival a posar un fons sonor de munyeiras gallegues en un reportatge sobre la Setmana Santa sevillana o la Santa Espina sobre l’aqüeducte de Segovia. No cal afegir més comentaris, ja ens entenem.

Espanyolitzar Catalunya prou que s’ha fet i a quin preu. Ara bé, cal també fer un mea culpa i reconèixer que una bona part d’aquesta assimilació s’ha fet des de dins, amb la complicitat explícita d’amplis sectors de la societat catalana. Només cal veure com es tracta la qüestió de l’autodetereminació. Quan algú en parla s’el qualifica d’excèntric, “…on va a parar ara aquest beneit…”. Normalment això de l’autodeterminació es considera propi a la gent que no té cap idea d’estratègia política, els uns per por al que diran a Madrid, els altres perquè ara, diuen, no és el bon moment de plantejar-ho, i és que mai ha estat el bon moment i no se sap si aquest moment arribarà algun dia. Els socialistes parlen ara d’un model federal per l’Estat Espanyol i amb això volen enlluernar una part del vot dit nacionalista; però no se’n adonen que el model de l’Estat Espanyol és un altra qüestió i el que ens interessa d’una vegada per totes és el model per a Catalunya, i després ja en parlarem. Els que estan o es diuen més a l’esquerra no ho tenen gens de clar i, davant d’aquesta indecisió, diuen que ells, com els socialistes, que encara que són molt diferents tots plegats tenen una base proletària internacionalista i com que Catalunya forma part del món (al menys des d’un punt de vista purament geogràfic) doncs, au, proletaris de tot el món –inclosos els catalans i els espanyols– uniu-vos. De la dreta més val no parlar-ne perquè la catalanitat no la toquen, no en gasten d’aquest producte. Per ells, que els avis expliquin contes al seus nets en català o que es ballin sardanes a la Costa Brava durant el mes d’agost per amenitzar la passejada dels turistes al capvespre ja és molt; i és que el sil·logisme és digne d’un filòsof de la Grècia clàssica: Catalunya és a Espanya i a Espanya l’espanyol (no només en l'aspecte lingüístic). Ara bé, Espanya és tant gran i generosa que respecta els particularismes regionals fins al punt que se’ls permet posar una senyereta al costat de la bandera de l’Estat als edificis oficials, Palau de la Generalitat inclús. Ademés, de què es queixen, “ya nos pueden dar las gracias estos catalanes que les hemos pagado las olimpiadas” (textual, sentit a les escales mecàniques de Montjuïc durant el Jocs del 92). I ademés quina falta d’educació això de parlar català en presència d’un espanyol. Els pobres, se senten estrangers al seu propi pas, quina vergonya, on anirem a parar.

Entre els federalistes de nova planta i els dretans qualificats d’espanyolistes queda una massa indefinida repartida entre, europeïstes, soberanistes i tantsemenfotistes. Els primers es creuen que la clau del futur és Europa i somnien en una Europa de les nacions amb una Catalunya amb veu pròpia i una identitat reconeguda. Què hi farem, de tot hi ha d’haver, però si fins ara no hem catalanitzat Espanya molt cru ho tenim per catalanitzar tot el vell continent on Espanya representa un pas de segon, o de tercer ordre, i Catalunya, desenganyem-nos, res de res. Per un finlandès, un holandès o el que encara és més trist per un veí francès, Catalunya és una part més d’aquest pas atrasat que viu de la caritat dels fons estructurals europeus i que sort en té de tenir les inversions d’empreses estrangeres, entre d’altres dels supermercats francesos que’ls hi venen els productes alimentaris que ells no són capaços de comercialitzar. Ja és trist, ja, tant trist com la imatge que tenen d’Espanya i per extensió de Catalunya. No cal dir que per ells el que deia la cançó d’en Pi de la Serra “… tinc un passaport que diu ha nascut a Barcelona i per tant és espanyol…” és una veritat inqüestionable (és clar que el que recordi la cançó no pot impedir continuar-la amb el segon vers “… si els fills de p… volessin no veuríem mai el sol…”). El cel a Europa és molt, molt gris.

Soberanistes, utopistes, idealistes i minoritaris. Això és com el que creu en els OVNIS. Està convençut del que ha vist però com a la famosa sèrie nord-americana dels anys seixanta “Els Invasors”, el David Vincent és un dels pocs que sap que la terra està en perill però no té res per poder convèncer a la humanitat. Raó per la qual la humanitat es pensa que està com un llum i com que ademés no passa res el pobre home predica enmig del desert. Així és militant tant com es vulgui i ple de bona voluntat. Tothom el considera un il·luminat però com tampoc se’l considera perillós, doncs se’l deixa fer. Vist d’un altre punt de vista tenir una minoria excèntrica és signe de la bona salut democràtica i és la coartada ideal pels que tenen els arguments de tipus: aquí tothom té el dret de parlar (el d’actuar ja és una altra cosa).

Dels tantsemenfotistes, la veritat és que tant se m’en fot. El debat d’idees, la confrontació respectuosa de les ideologies és un tema massa respectable com per poder passar-ne de llarg. Molts homes i moltes dones han donat la seva vida, han estat torturats, empresonats i han patit la repressió i la intolerància i així des de fa segles. Ni el catalanisme és una religió ni els catalans som apòstols.

Josep Pinyol Vidal
Nantes, febrer 2002