|
GRACIAS POR ESTE SUEÑO... DE RES En un panorama com el televisiu on els programes no tenen dret a respirar i es maten als recent nascuts amb dues i tres setmanes, va sorgir Operación Triunfo. I l’èxit, proposat o no, s’ha donat. Uns quants joves “pseudodanones”, la necessitat d’un programa televisiu musical potent i únic –que des dels temps de A tope que no es donava–, el tòpic mite del “pequeño ruiseñor” que sempre ha tocat la fibra de la Hispania... i d’altres raons ens podrien donar la clau de la passió de les masses per aquesta acadèmia on cada dilluns hi havia control. Les audiències creixeren progressivament fins arribar a sostres de 13 milions, i la resta de mitjans s’anaren ofegant fins caure enganxats a les llargues faldilles de teixit acollidor que sempre caracteritza “allò audienciable”. Un teixit en format de reality show que incloïa com a novetat l’element esforç. En els seus precedents hi havia més aviat pocs treballs a realitzar. Entre ells, alimentar unes gallines que eren metàfores dels propis participants. Aquí almenys les gallines havien de cantar i cada cop, suposadament, millor. Però l’esforç no ha estat gratuït; la moneda de canvi
era el triomf. L’equivalència marcada, tot i així, no ha
donat allò que es ve a dir “bon exemple”. Per calcar l’estampa de
la fama s’ha devaluat el valor real del treball. Ni els aprenents de cantants
es mereixen tan èxit amb tan poc
Al portar la il·lusió gairebé al terreny de la ficció s’ha seguit deixant, pràcticament, la realitat a l’armari de la virtualitat. En aquesta ocasió sí que la televisió ha complert a la perfecció el seu paper de “petita fàbrica de somnis”. Però l’element més essencial de la fórmula n’ha resultat el principal dèficit. Tants “giros”, tantes floritures gratuïtes, tant horterisme líric, tanta fama vuitantera... En fi, que el somni segueix essent la música... perdó, la bona música. Jaume Comenge Quinquillà
|
|
|
LA TRANSICIÓ? El 6 de desembre de 1978 s’aprovava la Constitución Española, l’Estat Espanyol entrava en un règim de democracia liberal. Enrere quedaven trenta sis anys de fosca dictadura. Així es materialitzava el període que s’anomenava, “Transició”. L ‘origen d’aquesta “Transició”, segellada en la Constitución, cal buscar-lo en el llarg procés d’adaptació del capitalisme a l’Estat Espanyol. Un procés de lluites al llarg de tot el segle XIX que giraven entorn la igualtat, la justícia i la democràcia. Finalment, tot això desembocà en una república, jove i amb moltes reminiscències del conservadorisme que havia governat l’Estat al llarg de tants anys. A pesar de tot, el nou sistema semblava garantir un canal, més o menys obert a totes les tendències polítiques, per on poder expressar les diverses idees del moment. El moviment obrer continuà la seva lluita contra la patronal i començava a veure possible la revolució que alliberaria els treballadors del jou de la dreta i dels patrons. També els moviments independentistes començaven a créixer al voltant del descontent per un Estatut que no donava les dosis d’autogovern que les diferents nacionalitats reclamaven. Per la seva banda els treballadors anaven guanyant batalles político-socials, però no guanyaren la Guerra que esclatà el juliol del 36 i acabava l’abril del 39 favorable, no tant als militars i a Franco com, als autèntics vencedors: latifundistes, banquers i patrons d’empresa. La llarga i fosca nit del franquisme es pagaria cara, molt cara! Doncs l’Estat Espanyol adaptà les seves estructures econòmiques i socials a la gran burgesia que passava a dominar l’Estat fins als nostres dies. L’únic que els franquistes no saberen adaptar als temps contemporanis, foren les estructures polítiques. Això no succeí fins després de la mort de Franco, quan franquisme, ni oposició podien guanyar la batalla, llavors va aparèixer la via del pacte, el “consens”. Un “consens” que desembocà en la Constitución i en un canvi de jaqueta que ningú s’hauria imaginat dels fòssils franquistes, que ara passaven a dir-se “demòcrates”, denominació d’origen que guarden encara actualment. Finalment, el franquisme es sortí amb la seva i els líders dels grans partits de l’oposició pactaren una butaca a Madrid, a canvi que les estructures econòmico-socials continuessin intactes i les possibilitats d’autogovern de les diverses nacionalitats quedessin en simples descentralitzacions administratives, sense possibilitats de decisió. L’oposició al text constitucional fou silenciada, com fan avui en dia amb els que som contraris a la globalització capitalista, els qui volem la independencia dels Països Catalans o un altre model de societat. Als opositors a la Constitución se’ls posava a l’alçada dels franquistes, sense possibilitat de dissidència, aquest fou el moment en què els antics companys de batalla antifranquista havien de legitimar un text que no afavoria a la població, fou, La Traïció dels Líders. Avui en dia, ens trobem davant una Constitución que és la base del fonamentalisme espanyolista i que Aznar fa servir com la llei de Déu, una llei que ens diu que és “democràtica”, i per això no es pot canviar, una llei que la majoria de nosaltres no hem votat mai, una llei que està feta sota l’amenaça de l’exèrcit que guarda la Unidad de la Patria, i que ens imposa un rei que a ningú se li ha preguntat si es vol, simplement Franco el va deixar allí i allí s’ha quedat, tampoc ningú ha dit si vol una economia de lliure mercat, ni si les diferents nacionalitats de l’Estat tenen pret a ser lliures. Aquesta no és una constitució democràtica, aquesta constitució és l’herència del atado y bien atado que ens va deixar el Caudillo. L’ESPENTA-LINYOLA
|
|
|
IDENTITATS PROMÍSCUES I
Tanmateix, aquesta expressió plàcida, alegre i condescendent es tallava en sec cada vegada que, enmig la conversa, apareixia un sintagma nominal; Les arabes. Aquestes persones que, pels anys de coneixença i tracte no les qualificaria mai d’extremistes, que més aviat sostenien posicions polítiques moderades, molt allunyades de la demagogia histèrica de Le Pen i el Front Nacional bescanviaven el seu somriure per un gest d’odi i menyspreu quan feien referència a “la invasió” que, al seu parer, estava succeint al seu barri de tota la vida, per individus i famílies dipositàries de totes les valoracions negatives, reals i imaginàries. Més endavant, i mercès sobretot al coneixement autodidacta de la història, vaig poder intuir part de les raons de fons respecte d’una actitud que per a mi, i per al meu entorn, no acabàvem d’entendre. L’avi de la família, amb qui sovint havia perdut als escacs, m’havia explicat bona part d’una vida certament de pel.lícula. A banda de narrar-me les seves experiències de combatent de la França Lliure, travessant diverses vegades, en diversos sentits, i en penoses condicions l’Àfrica, després d’una dura lluita contra el feixisme, conquerida una incerta glòria, pocs anys després s’havia vist embolicat en una guerra més bruta i molt menys gloriosa; la d’Algèria. La família B. eren pieds noirs, o el que és el mateix, francesos d’origen alacantí que van voler crear la il.lusió d’una França trasplantada a les costes africanes, certament mitjançant mètodes tan vergonyosos com els colonials, amb usurpació i violència, i foragitats pels algerians amb tant o més terror que els seus dominadors. Certament, un cop assolida la independència, els colonitzats no van fer grans esforços per ser millors que els colonitzadors. Anys després, cap a finals de la década dels vuitanta vaig poder llegir la meva primera propaganda contra la immigració estrangera. En particular contra la de procedència africana. Potser devia ser a París o a Brusel.les. Precisament a la capital de la Unió Europea, tot fent un llarg passeig vaig adonar-me per primera vegada el que era un ghetto. Caminant per alguns carrers del centre em vaig trobar en un barri en què els únics de procedència europea èrem jo i els policies que em van preguntar si m’havia perdut. Deu anys després, quan mostrava a unes amigues argentines el barri vell de la meva ciutat experimentava una sensació similar a la d’aquell matí d’abans que caigués el mur, i sentia la mateixa pregunta de la policia, amb aire de retret, per part de les meves convidades. Avui, persones properes em repeteixen aquest gest d’odi i menyspreu cada vegada que apareix en la conversa aquell sintagma nominal que tant irritava els meus veïns francesos. Encara que els mitjans de comunicació siguin més o menys prudents, que els polítics siguin majoritàriament responsables, que les organitzacions no governamentals s’esforcin per crear un clima de convivència o que una munió de persones assenyades maldin per desactivar qualsevol mena de problema entre col.lectius diferents, el cert és que vivim en una situació poc tranquil·litzadora, en què els equívocs o les reticències mútues ens porten cap a una situació de conflicte latent. Fa vint anys, els intel.lectuals assenyalaven que Catalunya era una societat lingüísticament heterogènia, encara que cohesionada gràcies al desig compartit de construir de manera conjunta un marc de convivència i progrés. Sembla que algunes coses han canviat des d’aleshores. Que potser avui anem vers una societat culturalement conflictiva? Els temps estaven canviant
En els temps dels nostres avis, i en menor mesura, dels nostres pares, estava molt clar que la pertinença a una classe esdevenia el factor determinant de diferenciació social. Rics i pobres, burgesos i proletaris, senyors i camperols, tot plegat esdevenia una terminologia avui demodé, encara que útil per identificarse en un col.lectiu i saber clarament qui era l’antagonista. Avui, dil.luïts en un món ple d’il.lusions; la il.lusió de la llibertat, la il.lusió de la igualtat, la il.lusió de la prosperitat, la major part de persones no es plantegen quin espai ocupen en el sí de la societat. El sufragi universal periòdic, els drets democràtics, ens fan creure que vivim en el millor dels móns possibles. Una aparença física uniforme i uniformitzadora en el vestit ens incita a pensar que les desigualtats s’han esmorteït. L’accés massiu a un consum sovint superflu i inútil pretèn confondre’ns i induir-nos a afirmar que hem arribat a una societat del benestar. Qualsevol mirada més profunda ens adverteix que cal no confondre les il.lusions i la realitat. I que les nostres societats es mantenen heterogènies i diferenciades. Que uns gaudeixen de major llibertat que d’altres, que al costat del major benestar hi persisteix la pobresa més intolerable, i que parafrassejant Georges Orwell, tothom és igual, encara que uns més iguals que altres. Tanmateix, avui, en una societat en què les diferències persisteixen, encara que aquestes són menys evidents, una societat com la nostra, europea occidental construïda psicològicament amb l’argila dels valors de la Revolució Francesa i el liberalisme, assisteix al redescobriment del factor cultural com a eina de diferenciació social. És més, a partir de les transformacions en el paisatge humà de les nostres societats, vivim espantats davant la idea que el nostre país pugui derivar, de manera encoberta vers una societat de castes basades en criteris ètnics. Alguns dels episodis conflictius que ha viscut el nostre país en els últims anys, encara que reduïts, són més que preocupants si ens emancipem de les lectures clàssiques, sempre benevolents i autocomplaents. Més enllà del racisme, més enllà de polítiques locals equivocades, més enllà dels incidents aïllats entre la població autòctona i aquells qui acaben d’arribar, sovint el que hi ha és la lluita oberta entre grups de diferent procedència per delimitar territoris, gran part dels quals evidencien la competència entre diferents grups d’immigrants. I la major part de nosaltres, que ens agrada que l’altre estigui desposseït de complexitat, que el poguem llegir com un tot uniforme, sense matisos ni contradiccions, no entenem, ni volem entendre massa, què és allò que està passant. Entre tots aquells acostumats a seguir els debats sobre els processos d’immigració, la tensió entre models d’incorporació a les societats receptores no ens resulta estrany. Tots sabem que existiesen dues grans modalitats. La modalitat multiculturalista, practicada sobretot als països anglosaxons, especialment als Estats Units en què les societats autòctones conviuen amb comunitats de procedència forània, que formen ghettos, i que malden per preservar la seva cohesió cultural. Més que convivència, sovint el que hi ha és coexistència. En l’altre extrem, especialment a França existeix el model d’integració - assimilació, basat en la idea de la revolució francesa, en què tots els habitants d’un país són ciutadans, i per tant, tots posseeixen, en teoria els mateixos drets i les mateixes obligacions. Qualsevol element que vagi en contra d’aquesta unitat psicològica i cultural esdevè una dissidència poc tolerable. A Catalunya, un país filosòficament més unit a París que a qualsevol altra capital, la idea del ghetto, o de la coexistencia incomunicada ens sembla, simplement una aberració social. Les nostres consciències reposen més tranquil.les si ens pensem que tots formem part d’una única unitat cultural, que compartim, més o menys, els mateixos referents. I quan això no és així, ens sentim nerviosos i frustrats, especialment si tenim en consideració la nostra pertinença a una cultura tan fràgil com la catalana. Els discursos oficials, i els que encara avui es creu massa gent, parteix del mite de la integració dels immigrants espanyols dels seixantes i setantes. Si bé és cert que Catalunya va haver d’absorvir una població en una proporció extraordinaria -va passar dels tres milions el 1940 a sis milions al cap de menys de mig segle, i que aquest procés va resultar relativament exitós, la creença que això es pot repetir en les circumstàncies actuals resulta més un acte teològic que de lògica racional. Tant socialment com culturalment, andalusos, murcians o aragonesos no estaven tan lluny dels barcelonins, vallesans o empordanesos. Existien múltiples espais de convivència, es compartien possibilitats reals d’ascens social i sobretot existia un enemic comú, Franco i el franquisme, contra qui unir-se. Avui, encara que la proporció de nous catalans és molt més reduïda, l’únic espai de convivència és una escola hiperdevaluada socialment, les possibilitats de mobilitat social són asimètriques (i en un context neoliberal, diríem que són majoritàriament descendents), i l’anòmia de la societat civil ens porta més a la fragmentació que a la convergència. Tot plegat, el panorama no resulta precisament optimista. II
Per tranquil.litzar les consciències, en els darrers anys, va sorgir un discurs positiu respecte del fenomen. Estretament vinculat a allò que en podríem dir el progressisme del món de l’educació i/o de l’associacionisme solidari, i inspirat bàsicament des de l’univers filosòfic anglosaxó es va formular tota una teoria que podríem resumir en l’expressió de “la idea de la multiculturalitat com a factor enriquidor de les societats”. Com a rebuig a la percepció de la cultura com a un tot uniforme, els apologistes de la multiculturalitat partien d’una premissa falsa; la hipòcrita idea de la igualtat de les cultures. Abans ja hem parlat de la il.lusió de la igualtat. Malauradament, si els individus, separadament no gaudim de la mateixa consideració ni mereixem el mateix respecte en la societat, és obvi que les cultures tampoc. Per molt que volguem entestar-nos a creure el contrari, la cultura lletrada, racional i occidental no és percebuda de la mateixa manera ni té una utilitat comparable a la cultura oral, narrativa i simbòlica de les tribus del centre d’Àfrica. L’objectiu legítim de no menysprear apriorísticament ningú per la pertinença a una determinada cultura no ens ha de fer caure en un parany intel.lectual. Aquest discurs positiu, reivindicador de l’altre per se, farcit de les millors intencions, comença a caure en un procés de banalització. Tractar de valorar expressions culturals de col.lectius fràgils i empobrits, com els pentinats, els menjars o les dances pot estar bé per tranquil·litzar les consciències de les persones que s’autodefineixen solidàries, pot propiciar que els seus protagonistes recuperin lleument la seva malmesa autoestima, i en el millor dels casos, pot servir perquè hi hagi un nexe de comunicació no entre cultures, fet poc important, sinó entre individus amb noms i cognoms, que de fet són els qui construeixen o destrueixen la cohesió en el sí d’una societat. Tanmateix, aquest discurs culturalista, que reivindica la idea que cada cultura (com a fet estàtic) és vàlida en sí mateixa, que no necesita res de la dominant, en realitat està oferint un missatge pervers, que ja es percep clarament en la societat nordamericana o la britànica. És com dir als col.lectius d’immigrants; “sigueu diferents, no sortiu dels vostres límits. Així hi haurà menys competència i ens seguireu obeint, així nosaltres, coneixedors dels codis de la cultura dominant, us seguirem manant”. Sovint, aquells que des de les files del progressisme oficial s’autoerigeixen
com a defensors dels immigrants pobres i desvalguts es mostren com a paradigmes
de la pitjor intolerància cada vegada que algú gosa expressar
una opinió diferent a una mena d’ortodòxia tàcita.
Ha passat sovint cada vegada que algú veu els processos de migracions
de persones procedents de determidades cultures de manera crítica,
o símplement, amb una òptica polièdrica. Un exemple
darrer va ser l’allau de desqualificacions generat per un llibre, breu,
encara que certament espès, de Giovanni Sartori; La societat
multiètnica. Per al filòsof italià aquest multiculturalisme
comportava precisament fragmentació, i probablement conflicte, no
Els discursos subtils no únicament no són millors que els oficials, sinó que resulten molt pitjors i molt menys innocents, encara. El discurs subtil considera els processos immigratoris com a un fenomen essencialment perillós, desestabilitzador. Com l’oficial, també parteix de premisses falses, o el que és molt pitjor, falsejades. Segons aquesta idea, els immigrants vindrien a pertorbar una societat prèviament homogènia i equilibrada, a irrompre en una mena de ciutat ideal i harmoniosa. En absolut! D’una societat occidental com la catalana no es pot dir, ni tan sols insinuar, que hagi estat exempta de conflictes greus o molt greus al llarg dels darrers cent anys. El projecte d’una societat pròspera, lliure i cohesionada ha rebut agressions des de fora, i sobretot des de dins. Les contradiccions entre els interesos de classe, barrejades amb la lluita per mantenir / eliminar una identitat pròpia han fet de Catalunya una societat acostumada a patir i rebre de valent. L’arribada de nous immigrants no altera els conflictes prèviament existents. Com a molt, els evidencia, i a tot estirar, ofereix un grau més d’aprofondiment. Els discursos privats són més difícils de percebre, perquè es mouen en el terreny volàtil de la hipocresia, en la discordança entre la teoria de ser oberts i tolerants i la pràctica de la possessió profunda de prejudicis. Samuel Hungtinton, no va inventar res. El seu llibre, i el seu concepte de xoc de civilitzacions, si bé criticats i criticables, responien a la mateixa lògica sentimental dels meus veïns francesos, o de molts pares que matriculen els seus fills en escoles religioses per tal que aquests no hagin de compartir l’aula amb altres de pell més fosca, déus massa autoritaris, i comptes corrents massa exigus. Tot i que Hungtinton no ho acaba d’explicitar, resulta evident que pensa que hi ha identitats més conflictives que d’altres. I quan es diu conflictiu, cal entendre també, perillós. Diuen que enganyar és fàcil, sobretot si l’enganyat és un mateix. En una societat que fa grans esforços per oblidar o manipular el seu passat històric no costa gens obviar els odis, recels i enfrontaments ancestrals entre grups diferents. Negar-ho pot tranquil.litzar les consciències, tanmateix, fa més fràgil la convivència perquè ens fa més manipulables. Cal assumir la nostra història, i si és cert que en el passat determinats grups ètnics, lingüístics i/o religiosos han mantingut conflictes entre sí, la història no té perquè repetir-se, sobretot si estem disposats a aprendre de les seves experiències. Si musulmans i cristians no han mantingut històricament relacions massa pacífiques, no cal caure en el parany de dissimular-ho, sinó entrar en un procés de diàleg desprovist d’hipocresies. No un diàleg entre cultures, donat que les cultures no tenen boca ni orelles, sinó entre individus disposats a aprendre dels altres, i sobretot, a renunciar a les estupideses pròpies de les seves respectives cultures, dissenyades amb la intenció, precisament, de tapar la boca i les orelles d’homes i dones, que, accidentalment, poden ser cristians, musulmans, hiduistes o agnòstics. D’altra banda, un dels responsables d’aquest discurs privat hostil a la immigració, és la seva qualitat de fet real, poc dissimulable. Apuntàvem anteriorment la idea que vivim en una societat sustentada sobre falses il.lusions. La major part de persones que ens envolten, la major part d’informació transmesa als media, pretenen fer-nos creure que vivim en una societat feliç, pròspera, agobiats únicament per problemes existencials, com a les comèdies de Hollywood dels anys trenta. La realitat és una altra més dura. La pobresa, per molt que la disfressem, és un fet real, persistent, i en l’actual conjuntura globalitzadora, emergent. I molta gent odia els immigrants perquè evidencien aquesta dura veritat. La seva presència ens dóna la mala notícia que, per molt que ens entestem a autoenganyar-nos, la pobresa existeix, i ens sotja, ens fa adonar-nos de la nostra fragilitat. I això, per a molts, resulta intolerable. El seu menyspreu expressa por, i odi a la realitat. El racisme que se’n deriva de tot plegat, en una situació caracteritzada per la dissolució de tot projecte utòpic, de tota esperança d’una societat no més opulenta, sinó més justa, els fa caure en una perspectiva de guerra civil, com assenyala el filòsof Hans Magnus Enzerberger, i a participar en aquest joc pervers de pretendre refundar una nova escala social a partir d’una jerarquia ètnica. III
Evidentment, no hi ha civilitzacions superiors a les altres, no pas perquè siguin totes iguals, com creuen alguns ingenus disfressats de solidaris professionals o d’antropòlegs de cap de setmana, sinó perquè tota civilització és la suma de milions d’individus tan brillants com Descartes o Averroes, tan abjectes com el mateix Berlusconi o Bin Laden. Així, la categoria civilització no pot ser classificable sota paràmetres de qualitat. En principi, tota civilització és una construcció cultural que hauria de servir a l’individu a viure en millors condicions materials, major comoditat, i sobretot, major satisfacció. Això en teoria, perquè a la pràctica passa sovint que és l’individu qui acaba servint d’instrument dels artefactes culturals que ell mateix ha dissenyat. I això succeeix perquè els grups afins culturalment no són un tot homogeni, amb capacitat de compartir objectius comuns, sinó un grup escindit en interesos divergents i contradictoris. Hi ha persones que necesiten dominar els altres. I construccions intel.lectuals inventades com les creences, les tradicions, les idees politiques o les religions són de gran utilitat per manipular consciències, justificar les desigualtats, legitimar les injustícies, i sobretot, fer apologia de la resignació davant un ordre social poc raonable. Així és com els individus acaben essent presoners de les seves pròpies identitats i això els impedeix mantenir un contacte fluït i natural amb altres pertanyents a civilitzacions diferents. Per a això, caldria que cada persona pogués emancipar-se, ni que fos parcialment, dels llasts ideològics, religiosos, polítics que els limita com a individus. Resulta evident, doncs, que no hi ha civilitzacions millors ni pitjors. Tanmateix, existeixen altres conceptes comuns que estiguin en un plànol superior? En la meva opinió, sí. Hi ha valors que estan per sobre de tot; el respecte a la vida i a la llibertat de cada individu. Tot artefacte cultural, civilització o invent intel·lectual que s’oposa això, és simplement una estafa que amaga les intencions més inconfessables. El dret a la vida i a la llibertat dels individus permet triar, canviar, ser empàtic, i per tant, adaptarse a les pròpies necessitats i dels altres. El diàleg entre persones, siguin d’on siguin, siguin com siguin, és així posible i constructiu. La identitat, excerceix així, la categoria que li pertoca, és a dir, el seu caràcter accidental i accessori. El diàleg entre cultures esdevindrà sempre un fracàs, perquè, a banda que les cultures no tenen ni boca ni orelles, estan massa mediatitzades per unes construccions culturals que responen sovint a interesos contradictoris respecte de les altres, i de els altres. Per posar exemples, la nostra concepció utilitarista del temps, generada pel capitalisme, ens serveix per mantenir prejudicis respecte d’aquells amb una vivència de les hores diferent. La nostra associació, inconscient diu que felicitat equival a consum insaciable, ens fa compadir injustificadament a aquells que prefereixen viure amb menys, treballant menys. La consideració de la dona com a subpersona, per part de bona part dels musulmans sorgeix per la necessitat de mantenir una jerarquia de poders en el sí de les famílies. Definir-se com a cristià, musulmà, bantú o esquimal ens interfereix a l’hora de relacionar-nos, a l’hora de pensar i d’actuar. Les identitats formen part de la condició humana. L’absència d’identitat pròpia comporta el risc d’anòmia i de baixa autoestima. Tanmateix, la identitat, com la civilització, ens ha de servir a nosaltres per sentir-nos més còmodes. No hem de permetre, que com fins ara, la identitat ens utilitzi en benefici seu. We are the champions!... or the losers?
Probablement, la clau de l’èxit d’aquella selecció francesa radicava en la capacitat de compartir un objectiu comú, la victòria, i estar disposat a esforçar-se en aconseguir-lo. Cadascun dels jugadors eren diferents, no únicament en el color de la pell, en la llengua materna, o en els déus particulars, si en tenien. Cadascú tenia un caràcter singular, fins i tot és probable que alguns no fossin precisament bones persones, pocs eren excepcionals, com a jugadors, fins i tot no resultava difícil veure alguna mediocritat donant puntades de peu a la pilota. Tanmateix, quan es posaven la samarreta, enterraven els seus prejudicis al vestidor, i aquell que votava a Le Pen, passava la pilota a Zidanne, aquell que era un egoista compulsiu a casa, podia sacrificar-se per un company. No cal anar fins l’esport d’elit per veure com aquest gest d’aparcar les cultures en el vestidor esdevé un excel.lent excercici de salut col.lectiva. De fet, entre els nois anònims que participen en l’esport base, o entre els companys de classe que munten un equip de dissabte hi ha més passió que entre els milionaris que van en pantalons curts. He vist abraçar-se Arnaus amb Mohammeds davant d’una porteria i plorar plegades a Jessiques amb Fatoumates sota un marcador advers. Vaig veure també, el meu amic, el de la Paraguaia, amb qui, després de molts entrebancs va casarse i tenir trigèmins, fer de porter amb un equip de paraguaians afeccionats i perdre, pobres, per 10 a 0 en un campionat de futbol a set contra un combinat d’Argentins amb catalans. Amb tots aquests fets anecdòtics, i difícils d’aplicar-se per a la major part d’activitats quotidianes voldria exposar diversos fets. Els sistemes d’incorporació d’immigrants en les societats d’acollida, tant els basats en l’assimilació, com els basats en el multiculturalisme, són un fracàs. Ni es pot pretendre fer creure a un africà que els seus ascendents eren els gals o els celtíbers, ni es pot demanar subtilment que ningú no ultrapassi els límits del seu guetto. I no funcionen perquè en els dos models, la cultura pròpia excerceix un paper excloent i exclusivista. I perquè les cultures no s’assimilen, sinó que s’erosionen o eliminen, i no conviuen, sinó que coexisteixen. El diàleg de cultures és una bajanada amb majúscules, perquè, com he escrit abans, les cultures no tenen ni boca ni orelles. Només les persones en tenen, d’aquests sentits, i el que cal és vetllar perquè les cultures no ens posin mordasses a la boca i taps a les orelles. Tot èxit, o tot fracàs és responsabilitat dels mèrits o errors d’individus amb noms i cognoms. Quan autòctons i nouvinguts comparteixen un mateix espai, un mateix lloc de trobada, com una escola, un carrer, un taller, hi haurà persones que gaudiran de major o menor consideració, prestigi, influència o estimació que d’altres. I això s’esdevindrà per la pròpia acció o omissió de cada persona. I els fracassos, que també seran molts, seran deguts sovint a una actuació equivocada, a un caràcter difícil, a la mala sort o a una combinació de tots aquests factors. Si pretenem atribuir qualsevol fracàs a factors de civilització, o cultura, o pertinença a un grup determinat, potser molts restaran tranquils en les seves consciències, voldran culpabilitzar de tot als altres, tanmateix, això haurà estat un estúpid acte d’autoengany. I escudar-se en les cultures, les religions i les tradicions, pot ser que ens pugui semblar més còmode, encara que, sens dubte, és una mostra de poca intel·ligència –un fet que malauradament abunda. La qüestió és que, a la nostra vida diària, uns i altres, ens hem de deixar els prejudicis al vestidor. I hem de buscar objectius comuns i compartits, tinguin èxit o acabem com la selecció de Paraguai. I això s’aconsegueix despullant-nos dels aspectes més incompatibles de les nostres identititats. Les identitats han de ser polièdriques i funcionals, i han de permetre el do de la promiscuïtat, és a dir, a la virtut de relacionar-nos els uns i els altres sense manies, oblidant-nos de la nostra cohesió tribal i preocupant-nos dels nostres interesos personals, sabent d’altra banda, que el benestar de l’altre és un excel.lent negoci, donat que la cohesió social no té preu. No es tracta d’un mestissatge, sinó d’una dinàmica de relació i interacció entre individus, que potser tenen uns trets culturals determinats, no que pertanyen a una cultura. Ja hem dit l’estúpid que resulta la idea de pertànyer a una cultura, quan en realitat és la cultura la que ens hauria de pertànyer a nosaltres. I ja sabem, tota propietat la podem emmarcar o desarla al fons de l’armari segons ens convingui. Ara caldria replantejar aquella qüestió formulada a l’inici, com dèiem, més pròpia d’astròlegs que de sociòlegs i menys d’historiadors. Anem vers una societat culturalment conflictiva? Això dependrà de tots i de totes, i de la nostra capacitat de triar l’opció que racionalment més ens convé, és a dir, de la nostra capacitat de promiscuïtat identitària. I això implica desacralitzar les nostres, i les seves identitats; usar i preservar els elements que ens són útils perquè ens fa més feliços i reciclar o cremar aquells aspectes que ens fan esclaus de les civilitzacions. Malauradament, la història, és a dir l’experiència acumulada del passat, no ens dóna gaires arguments per sentir-nos optimistes. I en una època de rebaixes en les exigències ètiques de les persones, encara menys. Xavier Diez
|
|
|
APUNTS D’HISTÒRIA 1
2. Breu esquema de la història d’Espanya del segle XX: 1. Primera República (1874). 2. Primera Restauració Borbònica (1875-1923). 3. Primera Dictadura: Miguel Primo de Rivera (1923-1930). 4. Segona República i Guerra Civil (1931-1939). 5. Segona Dictadura: Francisco Franco (1939-1975). 6. Segona Restauració Borbònica (1976-?). Per fer-se una idea d’allò que ha estat la història espanyola, és molt pedagògic de fixar-se en la vida i l’obra de Goya, Larra, Valle-Inclán i Unamuno. 3. Francisco Franco fou un dictador genocida. Signà milers i milers d’execucions entre 1936 i 1975. Era un especialista a matar moros, asturians i espanyols. Els seus àngels protectors foren Hitler, Mussolini, Pius XII i Churchill. Deixà hereus. 4. Breu esquema de l’anomenada «transició espanyola»: 1. Temps sagnants (1939-1945): repressió dels vençuts, aïllament polític internacional, per bé que amb la tolerancia de les potències europees. 2. Temps de decepció (1946-1951): el desenllaç de la II Guerra Mundial no solucionà l’excepció espanyola. 3. Temps d’adaptació (1952-1960): «hay que aprender a vivir otra vez» (Machín). 4. Temps pletòrics (1960-1969): plans de desenvolupament: nasqué una classe mitjana franquista, una mena d’aristocràcia obrera, que era incolora, inodora i insípida, a més de ser inculta políticament, etc. És una de les claus per entendre el fenomen. 5. Temps inútils (1970-1975): tota dictadura és una inutilitat, tot ha estat en va. Fou un cercle perfecte: començà amb sang i acabà també amb sang (afusellaments de setembre de 1975) i aïllament (queixes diplomàtiques, però tolerància política internacional). 5. A final dels anys 60, en ple franquisme, el poder econòmic estava en mans de les finances: l’oligarquia agrària i financera. Algunes dades: el banc Banesto dominava un 13 % de la quota de mercat; l’Hispano, el 12 %; el Central, el 12 %; el Bilbao, el 10 %; el Vizcaya, el 7 %; el Popular i l’Atlántico, bancs de l’Opus Dei, el 12 %; el Santander, el 7 %. Substancialment, al marge de les aliances recents, el vertader poder econòmic no s’ha modificat gairebé gens. Són els que manen també avui. 6. L’oposició interior a la dictadura tingué dues fases: 1) Fins al 1960, els fronts guerrillers eren constituïts per nuclis comunistes, socialistes i anarquistes. 2) A partir de 1960, el PSOE i el PCE decideixen eliminar les guerrilles i circumscriure’s a l’oposició política. Només queden en actiu els guerrillers anarquistes. Un dels guerrillers més famosos fou Quico Sabater (vegeu Bandidos, d’Eric Hobswam). Es dedicava a atracar bancs, atemptar contra dirigents franquistes i robar-los als bordells que aquests freqüentaven. Fou mort en una topada amb la Guàrdia Civil després de quinze anys d’activitats. 7. Paral·lelament a l’oposició política (1960-1975) del PCE i del PSOE, sorgí tot un moviment diversificat d’oposició: el sindical (Comissions Obreres), estudiantil (Sindicat Democràtic dels Estudiants), intellectual (cenacles), de barri (associacions de veïns) i profesional (col·legis d’advocats, arquitectes, etc.). Tot aquest moviment no fou suficient per fer fora el dictador, que va morir al llit. Al Palacio d’Oriente de Madrid, Francisco Franco va fer la seva darrera aparició pública l’octubre de 1975. En l’ambient tràgicament grotesc de sempre, digué que els mals d’Espanya eren els maçons, els separatistes i els rojo-comunistes (*). 2
2. L’exèrcit era una estructura jerárquica que «pensava» a través de Franco, el caudillo, el guanyador de la guerra. Fanco utilitzà l’exèrcit per a la repressió interior i el corrompé econòmicament (col·locà generals i coronels en càrrecs importants a les empreses estatals, com ara SEAT). Amb la mort de Franco, l’exèrcit es quedà sense cap, sense orientació. Sorgiren cabdills que vociferaven molt i que només de tant en tant decidien d’intervenir (1981, Milán del Bosch, entre d’altres cops d’estat; per cert, a qui han beneficiat, si no a la corona?). L’exèrcit no sabia com oposar-se a la transició democràtica. Al capdavall, el rei era —i és— el cap dels exèrcits. 3. L’església duia cinc anys distanciant-se de la dictadura. Començava a molestar l’aliança evident amb la dictadura. L’església beneí i legitimà Franco (Pius XII) i va rebre’n prebendes substancioses: l’ensenyament i la moral pública. Però l’església, com se sap, sempre té jugadors en tots els camps. En el fons, desitjava una transició com la que acabà imposant-se: sense demanar responsabilitats respecte a les atrocitats de la dictadura. Respecte al seu propi passat. Afavorí, per tant, la transició tal com es féu. 4. El poder econòmic, l’oligarquia financera, també desitjava una transició democràtica com la prevista, perquè volia la liberalització de l’economia. Calia acabar amb el paternalisme franquista (protecció del treballador, que no podia ser acomiadat lliurement, sempre que aquest no es posés en política, ni qüestionés la propietat). I calia imposar el comita lliure, la llibertat de salaris, de mercat, i posar fi a l’intervencionisme estatal. 5. La corona defensà el seu negoci: el tron. Als Borbons, se’ls va voler fer fora del poder en tres conjuntures històriques diferents (Napoleó Bonaparte, Sexenni Democràtic, República), però sempre han tornat. És fals el mite que la família Borbònica sempre ha estat demòcrata. Al rei actual, l’instal·là en el poder el mateix Franco. Ja el 1966 el designà sucesor a títol de rei. Juan de Borbón i Francisco Franco pactaren la reinstauració borbònica. La corona tenia dos objectius: 1) democratitzar les institucions espanyoles (sufragi, legalització de partits, etc.) a canvi de 2) legitimar la dictadura franquista: no es podia demanar responsabilitats del passat. 6. La classe política franquista es dividia en tres grans grups: 1) Ultres: volien que tot seguís igual. Era el búnquer del franquisme. Liderat per Antonio Girón de Velasco, era el sector dur, arcaic, continuista de la dictadura. Connectava amb alguns militars de l’exèrcit. Es mantingué. 2) Moderats: volien obrir la dictadura, però dins dels principis d’un partit únic (amb dreta, esquerra i centre). Era liderat per Arias Navarro, el carnisser de Málaga. Fou el primer a desaparèixer. 3) Intel·ligents: Súarez, Fraga. Eren els evolucionistes, connectaven amb el rei i l’església. 7. L’oposició política es limità pràcticament a: 1) PCE: opció més rupturista. Havia dut el pes de l’oposició en els darrers 20 anys de la dictadura. Començà a moure’s quan es conegué la mort de Carrero Blanco, en un atemptat d’ETA, el 1973. A París, el PCE constituí una Junta Democrática que proposà un programa de mínims: amnistia immediata i total, reconeixement de les nacionalitats històriques, govern provisional, restauració de la legalitat de la II República, reconeixement dels crims comesos durant la dictadura. 2) PSOE: opció més possibilista, actuava semitolerat des de Madrid. Creà la Plataforma Democràtica. El partit fou convenientment refundat per fer front a la transició: en foren allunyats els sectors republicans de l’exterior. Willy Brandt i el Departament d’Estat Nord-americà dirigiren l’operació de refundació. Al congrés de Suresnes (1974), el PSOE fou refundat amb personatges pràcticament desconeguts fins aleshores: Felipe González i Alfonso Guerra. És un nou PSOE dissenyat per fer la transició d’acord amb les perspectives monàrquiques. Programa polític de mínims: amnistia política, reconeixement de les nacionalitats històriques, formació d’un govern provisional. No es deia res de les responsabilitats pels crims comesos durant la dictadura, ni de la forma d’estat. Val a dir que dos actors de l’oposició antifranquista quedaren exclosos de la transició: el sindicat CNT i l’organització ETA, que no participaren de les negociacions. 8. Adolfo Suárez, un exfalangista, dirigí la transició que controlava el sector intel·ligent del franquisme. Es tractava de democratitzar el país a canvi que la dictadura de Franco quedés legitimada. Les negociacions finals, que presidí, es feren en l’anomenada «Comisión de los Nueve» (amb Felipe González i Jordi Pujol, entre d’altres). Es negocià la democratització formal de la vida política sense exigir responsabilitats. S’acceptà, per tant, el programa de la corona, el disseny polític que controlà i dirigí en tot moment el sector intel·ligent del franquisme. 9. L’Assemblea de Catalunya (1971-1977), clandestina, agrupava els moviments socials i els polítics. El seu programa reivindicava l’amnistia política, les llibertats democràtiques, l’autodeterminació de Catalunya i dels pobles de l’Estat, la formació d’un govern provisional representatiu, la República com a forma de govern, entre d’altres. Els partits polítics crearen el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975-1977) que exigia la instauració de la democracia i la recuperació de l’Estatut de 1932. Mantingué relacions difícils amb Josep Tarradellas, que representava la Generalitat, i interferí en les activitats de l’Assemblea de Catalunya, que considerava massa radical. Hi hagué un xoc entre els moviments socials i els partits polítics. Els primers exigien una ruptura efectiva i una responsabilitat pels crims comesos per la dictadura. Els segons s’atenien a unes opcions norupturistes. Els partits polítics s’imposaren com a únics interlocutors. 10. A la Constitució Espanyola, a diferencia d’altres constitucions europees, no s’explica l’origen de la forma d’estat, de la monarquia. És evident que no es pot dir que la va imposar Franco. A l’article 56, el rei queda exempt de la constitució: n’està per sobre. A l’article 64, si el rei comet un delicte, ho paga el president del govern, és a dir, no té responsabilitats. A l’article 8, es col·loca l’exèrcit fora de la constitució. A l’article 9, amb vaguetats dialèctiques, es legitima el franquisme. Etc. 11. En definitiva, la transició espanyola ha deixat impunes els delictes comesos per la dictadura franquista. No hi ha hagut ruptura política. Tot ha estat una transacció política. Això explica que els néts de Franco estiguin avui al poder. Dora Allada
|
|
|
Carta oberta als INcrèduls En realitat, som molt més lliures del que ens pensem. Tan sols hem de saber dir que sí. Voler-ho. No neguem res, afirmem. Després de tantes prohibicions, de tan de pidolar, de tantes negacions, per primera vegada, afirmem amb el cap alt. Un cop hem sabut afirmar la nostra llibertat, la nostra independència, només cal fer-la efectiva: buscar els mitjans per aconseguir-la. De manera pacífica. Sense pors, ni concessions, ni rebaixes. Hi guanyaran totes les catalanes i tots els catalans, vinguin d’on vinguin, siguin qui siguin, pensin el que pensin. Com més a prop, millor. En una societat globalitzada, en un entorn universal, ningú no ens pot negar a fer-nos com volem, des de la base, com qualsevol poble lliure. Amb veu i vot a Europa, per la via directa. D’aquí, a Europa. Europees i europeus en peu d’igualtat. No ens cansarem de repetir-ho: totes les llibertats són solidàries. Qui sigui capaç d’arrabassar-nos el dret a l’autodeterminació, reconegut universalment, mostrarà la seva urpa totalitària. La desobediència i el rebuig a allò que ens ha estat imposat, en qualsevol cas, naixen de la percepció del que és intolerable. Perquè ho és, que ens neguin contínuament, que ens insultin, que se’ns mofin, que menyspreïn tot allò que ens fa diferents. La seva evidència no ens serveix. El seu sistema de certituds no ens val. Que ells siguin com són, que estimin el que són i que adorin les seves institucions i els seus ídols, ja ens està bé. Però això no vol dir pas que nosaltres hàgim de fer, per força, per llei, el mateix. Allà ells, si ho fan. Prou que n’hem patit. A nosaltres, no ens fa cap mal la seva diferència. Tot i que no ens fa cap bé que ens impedeixin d’exercir la nostra. De fet, no ens serveixen les seves pràctiques culturals i polítiques: no som monàrquics, no som unitaristes, no som espanyolistes. Som diferents, i els dol que ho siguem. Com ha constatat Josep-Maria Terricabras al seu excel•lent assaig Raons i tòpics. Catalanisme i anticatalanisme (2001), els anticatalanistes repeteixen els tòpics de sempre, sense oferir arguments: «Ataquen, per exemple, el nostre sentiment nacional simplement perquè és el nostre, no perquè sigui un sentiment; ells també en tenen i el fomenten; el seu és bo. Ataquen la nostra identitat nacional, encara dèbil i desprotegida, com si fos un perill per a la llibertat i la democràcia; ho fan, sense immutar-se, des d’una identitat nacional forta, rica, constitucional i armada. Ataquen els nostres mites, oblidant que els mites espanyols són la base de tot el que hem hagut d’aprendre i de creure els catalans, des de Don Pelayo i els Reyes Católicos fins al Dos de Mayo, la Hispanidad, la fiesta nacional o la Virgen del Pilar. Critiquen que defensem tímidament els nostres drets lingüístics, tot i saber –i acceptar– que la Constitució només reconeix drets de debò a la llengua castellana. Insisteixen en la defensa dels drets individuals i en la negació dels drets col•lectius, però només quan es tracta dels drets col•lectius dels catalans, perquè no posen en dubte el reconeixement i protecció que les lleis concedeixen als drets col•lectius dels nacionals espanyols.» * Volem desprendre’ns, doncs, del que ens oprimeix, del que ens ignora, del que ens anul•la, del que ens indiferencia. No volem ni la seva pietat, ni la seva commiseració. Som i decidim a consciència i en llibertat. Volem, si cal, inventar-nos a nosaltres mateixos. Descobrir-nos en la nostra pròpia història. I projectar-nos en i cap al futur, com qualsevol poble lliure. Volem fer-nos un poble lliure. Com tot col•lectiu digne de ser a l’Europa del segle XXI. Qui vulgui, ja ens seguirà. Començarem nosaltres i els altres països, si volen, ja ens seguiran. Farem la Gran Confederació dels Pobles Lliures. La millor del món. És el nostre ideal. La nostra ruptura. Serem a Europa. Al capdavant: la Nova Europa de veres, dels pobles, de la ciutadania. Serem una obra d’art: una obra que s’escaparà de la mortalitat dels seus creadors, un llegat per a la nostra joventut. Serem una vida en moviment. Sense ressentiment. Sense complexos. Adéu siau, Espanya. Narcís Bressol
|
