Estava decidit a fer-ho, aquest any m’havia plantejat molt seriosament la possibilitat de fer-ho, era un tema d’actualitat i aixó mana, havia pensat que no estaria malament fer un article parlant d’aquests premis que en diuen Oscars, ja sabeu, i d’aquesta pel•liculeta que ha guanyat, Una mente maravillosa i és clar, del seu director, Ron Howard, un home tan americà, tan bon noi, tan afortunat, tan “wasp”, en fi, m’ho havia proposat, aleshores va ser quan vaig escoltar a la ràdio la notícia de la mort del Willy Wilder, va ser el dia 27 de març, ho recordo bé, a la televisió feien Espartaco....

Amb la mort del Willy Wilder desapareix l’últim director d’una generació gloriosa del vell Hollywood, era un dels grans, un dels més grans, primer va ser Ford, després Hitchcock, Huston, Welles, i ara el gran Wilder, ara entra en la categoria de mite, si pregunteu a qualsevol amant del cinema que us digui els tres millors directors de la història, ben segur que tots o quasibé tots, dels tres noms que us diran, un serà el seu, i si els hi pregunteu per les deu millors pel•lícules de la història, segur que entre les deu, n’hi haurà dues o tres del Wilder, feu la prova. I és que aquest home a part d’una filmografia tan variada, impressionant i perfecta va tenir una vida molt “caleidoscòpica”, com ell mateix deia, més inclús que les seves pel•lícules, per comprovar-ho només cal llegir les seves memòries que va escriure juntament amb l’escriptor alemany Hellmuth Karasek, el llibre, lògicament i com no podia ser d’altra manera, es diu: Nadie es perfecto. Ed. Grijalbo, 1992. Aquest títol, com sabeu, és la frase final de la pel•lícula Con faldas y a lo loco, frase mítica i immortal, aquest llibre ens ajuda a descobrir com era realment haches geni i la seva personalitat i us asseguro que llegint-lo riureu quasi tant com en les seves pel•lícules, personalment no recordo haver rigut mai tant com veient La octava mujer de Barbazul de la que ell va ser el guionista i dirigida pel seu amic Lubitsch o amb Un Dos Tres una sàtira de la guerra freda i el capitalisme. Willy Wilder va néixer a Àustria el 1906, va ser periodista, professor de ball, i va marxar del seu país amb la pujada al poder del nazismo –era jueu– la seva mare va morir en un camp de concentració, llavors va marxar a França i después als EUA, sense saber una paraula d’anglès... Primer es va dedicar a fer guions per altres, guions meravellosos, i després va començar a dirigir els seus guions, i el secret del seu gran èxit era precisament els seus perfectes guions, uns guions molt intel•ligents i divertits, ja sabeu el que es diu: amb un bon guió es poden fer dues coses: una pel•lícula bona o una pel•lícula dolenta, amb un guió dolent només es pot fer una cosa: una pel•lícula dolenta, i aquesta premissa tan bàsica i simple sembla que molts directors de l’actualitat la desconeixen, i així ens va. Va influir en molts directors, moltíssims, sense anar gaire lluny tenim l’antològica frase que va dir el director espanyol Fernando Trueba quan va guanyar l’Oscar per Belle Epoque: “Me gustaría creer en Dios para agradecérselo, pero sólo creo en Willy Wilder. ¡Gracias, señor Wilder!”. Amb aquesta frase demostrava l’amor i l’afecte que sentia per aquest home, sembla ser, que a l’endemà, Wilder va trucar per telèfon al Trueba i li va dir: “Hola sóc Déu”.

Les seves obres formen part de la història, són patrimoni de la humanitat, va fer tot tipus de cinema, drama: Días sin huella, comèdia: Irma la dulce, suspens: Testigo de cargo, social: El apartamento, polític: Un, dos, tres... i tantes d’altres, però totes molt divertides i intel•ligents, “Només hi ha una llei, no en conec d’altra, prohibit avorrir”, Wilder dixit i de fet ho va aconseguir, a més va fer brillar com mai a la Marilyn i va ser el gran descubridor del Jack Lemmon que va ser el seu actor preferit i que representava a la perfecció a l’americà mig que tant li agradava retratar a Wilder en les seves obres.

De les 25 pel•lícules que va dirigir, 6 eren obres mestres,10 eren molt bones, 6 eren bones i 3 eren regulars, hi ha alguna filmografia comparable amb aquesta?, mireu la llista, mireu.

Sí, estava disposat a fer-ho, volia parlar dels Oscars, però en cinc minuts de la pitjor pel•lícula de Willy Wilder hi ha més cinema i més emoció, que en la guanyadora d’aquest any i en totes les que ha dirigit el seu director -Ron Howard- a la seva vida, juntes.