Spectacular
Spectacular

De tant en tant apareixen pel·lícules d’aquelles que no deixen indiferent a ningú, són pel·lícules polèmiques, com és el cas de Moulin Rouge, o bé l’estimes i l’adores sense excuses o bé l’odies a mort i amb ràbia, i això és bo, ja que dóna certa polèmica i dóna lloc a discussions i discrepancies entre els amants del cinema, és divertit veure com en un diari la valoren molt, i en un altre la deixen per terra. Abans de començar, només un petit aclariment, en un anterior número vàrem dir que el director d’aquesta obra mestra era americà, cosa que és totalment falsa, ja que és australià, demanem disculpes, un error potser degut als esdeveniments de l’11-S.

Bé el cas és que ens trobem davant d’una meravella absoluta, per diferents motius, és un musical diferent, innovador i postmodern, és una obra arriscada, nova, experimentadora i visionària, i, com ja sabeu, tot el que sigui així, ens agrada. Per anar a veure-la t’has de tornar “creient”, has de creure tot el que veus, oblidar-ho tot i deixar volar la imaginació. El creador d’aquesta genialitat és el revolucionari australià Baz Lurhmann, un home de només 39 anys amb una imaginació visual desbordant, i amb una tècnica excel·lent, fa moure la càmera d’una manera impressionant, et quedes bocabadat, tècnicament i visual, la pel·lícula és perfecta, a més tenim la perfecta banda sonora on podem trobar des de la Madonna fins a Elton John o a Queen, és a dir, totalment eclèctica, però tirant cap a l’estètica “glam” de finals dels 70. Aquest director ja ens va agradar molt en la seva anterior pel·lícula, Romeo y Julieta de William Shakespeare. La història és molt senzilla, sembla treta d’un “folletín” radiofònic d’aquells d’abans. L’acció està situada al París de principis de segle, un París de mentida, (tota la pel·lícula s’ha fet en interiors, amb decorats i utilitzant tècniques digitals), que ens recorda molt al París dels Aristogatos, o al dels germans Melies; un artista pobre –és clar– s’enamora d’una corista i li escriu una obra que només pot ser interpretada per ella –és clar– necessiten un mecenes que és molt, molt ric –és clar–, i molt, molt dolent –és clar– però aquest també s’enamora de la cabaretista.... Us sona una mica no?, és molt semblant a tantes i tantes pel·lícules, però això és el de menys, el cas és que ens trobem davant d’una obra d’obligada visió, suposo que algun dia es tornarà a estrenar i si no, doncs sempre la podreu mirar en vídeo que ja sé, i sabeu, que no és el mateix però... I si sou dels que us enamoreu de l’obra doncs enhorabona i si sou dels que l’odieu, doncs aneu a veure Sonrisas y Lágrimas. Per cert que aquests pertorbats membres de l’acadèmia d’Hollywood, no li van donar cap Oscar, va ser la gran derrotada d’enguany, injustament, és clar, els mereixeia tots, ja van començar per no nominar al Baz Lurhmann com a millor director entre les vuit nominacions de la pel·lícula, com s’entén aixó? Quan el responsable únic i final d’una pel·lícula és precisament el director, suposo que la pel·lícula era massa moderna per les seves ments caduques i pertorbades. Això ja li va passar a un altre geni fa alguns anys, El color purpura tenia onze nominacions i entre elles no hi era la de millor director, que era l’Steven Spielberg, això em recorda a aquell fantàstic llibre La conxorxa dels enzes del malaurat John Kennedy Toole, on a la primera pàgina ja ho diu ben clar: quan al mó n apareix un veritable geni, se’l pot identificar d’una manera: tots els enzes es conxorxen contra ell. Parlem dels actors, tots meravellosos i esplèndids, però sobre tots ells, sobresurt la Nicole Kidman, la nostra Nicole, tot un prodigi de dona i d’actriu. Té algun defecte aquesta dona? Bé només que es va casar amb el “tontet” del Tom Cruise, que per cert, amb el canvi que ha fet, surt perdent sense cap mena de dubte, adéu Pe.

Tot el que fa ho fa bé, fins i tot sap cantar i ballar! La vàrem descubrir ja fa molts anys en una pel·liculeta petiteta australiana que es deia Calma Total, i ja ens va impresionar bastant, però després es va casar amb el Cruise i es va dedicar a fer algunes bajanades com Días de trueno, Un Horizonte muy lejano o Batman Forever. Però un dia es devia cansar i va començar a fer coses interessants i arriscades com Todo por un sueño o Retrato de una dama, i darrerament una joia com Eyes wide shut on feia un paperàs i es menjava “amb patates” al seu marit Tom, fins i tot ensenyava amb valentia el seu –per què no dir-ho– esplèndid i perfecte cos, cosa que molt poques actrius del seu nivell estan disposades a fer, heu vist mai despullada a la Roberts?, o a la Pfeiffer?, la Bullock? o bé a la Meg Ryan?, aquestes, com diu un amic meu, són actrius blanques, blanquíssimes, que només fan pel·lícules blanques, blanquíssimes, doncs ella sí que ho fa, perquè és valenta i li agrada arriscar i no té por de res.

I va arribar el feliç dia que es va separar del Tom i va ser com una alliberació, ara ens delecta amb meravelles com Los otros on el millor de la pel·lícula, sens dubte, és ella o Moulin Rouge. Ben segur que hagués estat la musa i actriu preferida del gran Alfred Hitchcock, i aquest, segur, li hagués fet fer totes les seves pel·lícules, probablement també li hagués volgut fer d’altres coses... ja m’enteneu. Ella és i serà una de les grans, com diria algun padrí: és tota una artistasa. Des d’avui mateix queda inaugurat, en aquesta secció, un club de fans on ella serà la presidenta d’honor, amb les lletres del seu nom en majúscula: NICOLE.

ANHEDONIA