El meu amic Balbino diu que el poc temps i diners que gasta en cultura, és a dir, cinema, literatura, teatre... el pensa aprofitar més, que l’economia està molt malament i molt premuda i s’ha de mirar una mica, per això ha decidit que no pensa invertir més, sinó que el que inverteixi, li duri més.

Per això ara només va a veure pel·lícules que durin com a mínim dues hores, si són dues i mitja molt millor, i si són tres, orgasme total, tant es val que la pel·lícula sigui txeca, hongaresa o ucraïnesa, fins i tot ni que sigui catalana, quant més llarga, millor, per a ell la mida sí que importa. Amb els llibres fa el mateix, no en compra cap que com a mínim no tingui cinc-centes pàgines, diu que si per ell fos la col·lecció de novel·la breu que tenen algunes editorials se n’anirien totes en orris, fins i tot, els dilluns no compra el diari ja que diu que és molt més curt; jo pobre de mi ja puc insistir i insistir, ja li puc recomanar tal o qual pel·lícula o llibre, cantant-li les meravelles i excel·lències, utilitzant fins i tot l’únic recurs que no falla mai: dient-li que a la pel·lícula surt tal o qual actriu o que a alguna se li veu una mica de pit i a l’altra una mica de cuixa, res, no hi ha manera, ell que no i que no, diu que és com quan el Cola Cao pel mateix preu et regalen dos-cents grams més, o el mateix passa quan vas al camp de futbol i hi ha pròrroga, ell és així de pragmàtic.

Jo li dic que no té res a veure, que no és el mateix, que s’ha de mirar la qualitat, que la duració és el de menys, la seva teoria és que si una pel·lícula dura més és que deu ser més bona i que pel mateix preu, tens molt més, i que avui en dia això no passa sempre, a més diu que te raó ja que darrerament totes les pel·lícules que guanyen els Oscars són molt llargues i que per alguna cosa deu ser i que aquesta cosa és que són més bones, de fet com veieu el seu raonament és circular i tancat. D’aquí no el treus.

Jo, insisteixo, li comento que si la majoria de pel·lícules duren una hora i mitja, deu ser per alguna cosa, li dic que segurament hi ha estudis i tractats sobre el tema, que el més segur és que algun professor de la Universitat de Dakota del Nord, o potser –ves a saber–, algun de l’Institut Tecnològic de Barton Fink ha degut fer alguna tesi sobre el perquè de la conveniència que les pel·lícules durin el temps mitjà d’una hora i mitja, i que probablement tot el que passi d’aquí, el cervell humà no ho assimila bé, de fet, les tècniques d’estudi aconsellen que cada hora u hora i mitja es faci un “impass”, per relaxar-se, doncs, en el cinema passa igual, suposo jo, a més, si us fixeu la majoria de pel·lícules “clàssiques”, duren una hora i mitja més o menys, i és que els grans productors de l’època com O’Selznik, o Mayer, sabien el que es feien, quant dura Casablanca?, El hombre tranquilo?, la diligencia?, cap passa de les dues hores, ni molt menys. I amb el porno, aquest gènere tan fantàstic, passa el mateix, en aquestes pel·lícules, però, la mida sí que importa, o no.

Des d’aquí, també, voldria afegir que no estaria de més què als pòsters de les pel·lícules hi posès la durada de la pel·lícula, així sabríem a que atenir-nos, i podríem fer plans amb antelació, imagineu-vos, per exemple, un matrimoni gran de Linyola que se’n va a Lleida a una visita al metge i hi van en cotxe de línia, de vegades fins que han de tornar a agafar el cotxe, encara falten un parell d’hores, doncs, poden anar a veure una pel·lícula, i si aquesta és molt llarga i al pòster no ho indica, es queden a mitges, i això és molt lleig.

També imagineu-vos, una parella jove que vol anar al cinema–cosa molt recomanable per cert– si sabessin la durada de la pel·lícula, podrien fer plans, per exemple: anar al cinema a les vuit, sopar a les deu, i “complir” a la una, si la pel·lícula dura massa i ells no ho saben, el sopar es converteix en ressopà, i el “complir”, en lloc de ser vespertí, esdevé en matutí. Res, que posin la durada i fora embolics.

En fi, que al meu amic Balbino no el convenço, és tossut com una mula, amb la seva actitud, és clar, s’està perdent obres molt interessants, tampoc és qüestió de ser “Quevedià”, però per exemple, quasi cap pel·lícula del Woody Allen arriba a l’hora i mitja de durada, i l’obra mestra més gran i meravellosa dels darrers 15 anys, Dublineses de John Huston no arriba als 85 minuts.

Per acabar, aquest mes, voldria afegir al club de fans a l’actriu Natalia Verbeke, per dos motius:

1.- El seu cos.

2.- És una actriu excel·lent, i a més sortia a El hijo de la novia i a la pel·lícula més refrescant de l’estiu, El otro lado de la cama. Sento molt dir que l’altra protagonista d’aquesta meravella, la Paz Vega, que sé que té molts fans i admiradors, a part d’un cos fabulós, encara no està preparada per entrar al club, no ho estarà fins que no aprengui a vocalitzar, de vegades no se l’entèn res del que diu, que vagi a un logopeda, aleshores, potser, tindrà l’honor d’entrar al selecte club.

ANHEDONIA