Era fosc i es feu la llum. En un món, el musical, resignat a mercats dirigits per multinacionals sorgí el format MP3. Però, l’MP3 només li ha donat un primer cop a les cadenes que esclavitzen la comercialització de la música. Aquest revolucionari format ha servit per destapar i posar al descobert gran part dels enigmes que porta i entranya el mercantilisme musical. És aire fresc que posa sobre la taula molts dubtes, molts debats ètics, molta lluita per endavant, molts interessos en joc, molts camins a triar i molts posicionaments ja triats.

Però, anem a parts. Primer de tot en aquesta guerra i/o conflicte hi ha diversos bàndols, diversos actors entre els quals, com diu el tòpic, “ni estan todos los que son ni son todos los que estan”. De fet, explicat, seria més correcte dir que alguns encara no han arribat al camp de batalla –justament alguns dels què més haurien d’estar implicats en la qüestió– mentre que d’altres que sí hi estan i des de fa temps provenen de camps, en principi, tan allunyats de la música com podrien ser el món dels electrodomèstics. D’entre els que protagonitzen el combat, ja la sociologia barata s’ha encarregat d’establir dos posicionaments clars i diferenciats –i, de fet oposats–. A una banda del “ring” trobarem, doncs, als defensors del lliure intercanvi de material musical (bàndol molts cops criminalitzat, per “pirateria”) i a l’altre a la vella indústria discogràfica.

Quan, de fet, entre mig hi hauria molts més camins. Ni tothom és “pirata”, ni tots són defensors, suposadament, dels drets d’autor dels artistes. De fet, què és ser “pirata”? Comprar-se 25 copiadores de CDs, copiar els àlbums més famosos del moment i algun èxit clàssic, imprimir en color les cobertes, i llençar-se al carrer amb una manta està clar que és ser pirata. Però, qui copia de tant en tant algun CD és també un pirata? I qui utilitzava el Napster, l’Scour o l’Aimster... o ara utilitza l’AudioGalaxy, el Kazaa, Gnutella, el WinMx, el BearShare, el Limewire, el ToadNode, el Freenet... també és pirata? Aquestes webs (i d’altres, com buscadors amb bases de dades d’mp3s com Lycos o Altavista...) infringeixen la llei? O, de fet, ells com a proveïdors del servei no són responsables dels continguts que els usuaris comparteixen (amb el sistema p2p)? I les discogràfiques defensen en realitat els drets d’autor dels artistes o més aviat el seu propi terreny i benefici?...

De fet, com sempre, la lluita és per una propietat, en aquest cas la intel·lectual. Una possessió fins fa poc pràcticament del tot exclusiva de les discogràfiques, les quals als “ideòlegs” de la música els facilitaven i els faciliten la gravació, promoció i distribució d’ella a canvi del 3-6% del benefici de cada còpia venuda. Un flagrant i descarat abús.

Així, doncs, ens trobem amb més actors. Un, la font mare més pura del conflicte: el músic. Aquest, situat al bell mig de la corda entre un i altre bàndol, és un personatge que pot tenir un pes decisiu, ja que segons cap a on estiri en sortirà beneficiat un o altre bàndol, i fins i tot ell mateix. Perquè, aclarim-nos, al músic li convé seguir el joc actual de les discogràfiques? Li convé “partir peres” per complet i esdevenir autordifusor? Li convé seguir amb les discogràfiques però exigir noves regles de joc que el beneficiïn molt més?

Doncs, la resposta és difusa, diversa i divergent. Cal distingir entre el músic consagrat, el conegut i el desconegut. Generalment per aquest ordre són de més a menys defensors de les discogràfiques –malgrat que molts dels desconeguts es moren de ganes per firmar per una discogràfica i “vendre’s”–. És a dir, els consagrats majoritàriament acostumen a ser fidels a les discogràfiques ja que consideren que ja els hi reporta prou beneficis (Celine Dion, Metallica...). Comptades són les excepcions, tot i que cada cop proliferen més; com per exemple Kiko Veneno. Aquest estaria, de fet, més proper al terreny dels simplement coneguts (o grup de no moltes vendes), sector en el que la indefinició “petit benestant” és el que més abunda. I, finalment, és en el terreny dels músics desconeguts on les iniciatives de difusió i coneixença a través de la xarxa són més explotades. Així sorgeixen discogràfiques virtuals alternatives (com ara Virtual Records, Crinch, Vitaminic, Music on Click...) que acostumen a fer pagar molt poc per baixar-se les cançons i són aparadors molt preuats per a aquests grups novells i desconeguts.

La indústria, però, no és tonta –tot i que sí vulnerable– i vol expandir-se capitalistament. El nou objectiu està focalitzat en aquest submercat de la xarxa. Com diu G. Álvarez les discogràfiques empren aquella vella tàctica de “si no puedes con ellos, únete a ellos”. La indústria discogràfica –que, com diu Clay Shirky, es diu així perquè fabrica i distribueix discos, no perquè faci música; sinó es diria indústria musical– ja ha creat les seves pròpies plataformes de descàrrega: MusicNet (Warner, BMG, EMI) i PressPlay (Universal, Sony).

Però, de fet, malgrat sembli inversemblant, tenen vertaders problemes per aconseguir estàndards de sistemes anticopy, reproductors d’mp3s... tot i haver-se aliat amb les principals empreses de hardware i sofware (Microsoft, IBM...). Sempre hi ha el hacker espavilat que replica amb l’altra vella dita de “feta la llei, feta la trampa”. Les discogràfiques (americanes –la RIAA, Recording Industry Association of America– o espanyoles –AFYVE, Asociación Fonográfica y Videográfica Española–, les societats protectores dels drets d’autor (com la SGAE –Societat General d’Autors i Editors), la indústria cinematogràfica veient-se a venir la jugada (MPAA –Motion Picture Association of America–)... Tots s’alien en la nova creuada per mantenir les velles maneres. 

L’empresa és important, hi ha molts interessos en joc. Només cal veure que l’ús d’aquestes noves tecnologies recau en la gent jove, que, alhora, és el públic objectiu principal de la indústria discogràfica i, també, el futur. Garantitzar-se almenys una mica més de vida i reestructurar-se és el que intenten aquestes indústries; sempre mirant, és clar, de salvaguardar els seus interessos, és a dir els seus beneficis. I, per aquest camí, al final l’exvicepresident d’Intel, Avram Miller, tindrà raó quan afirmà allò que “la industria musical, tal como la hemos conocido hasta ahora, ha llegado a su fin”. 

La situació és de conflicte, d’expectació i de pseudoilegalitat pseudoacceptada. Molts pensaven que la distribució massiva de la música per la xarxa estaria dominada per les grans discogràfiques. S’equivocaven, almenys fins ara. Dos joves universitaris nord-americans tiraren les seves teories totalment per terra al crear el Winap i el Napster. Internet fa replantejar molts vells paràmetres, bàsicament referits a la forma de difondre la música i a la propietat intel·lectual. Ja no cal comprar un bloc de cançons en forma de disc per escoltar-les de per vida. Ara no cal ni comprar, es tracta de compartir. L’accés als continguts, en poc temps, serà un negoci obsolet. S’hauran de comercialitzar d’altres serveis: quotes de subscripció a canvi de serveis personalitzats, venda d’informació especialitzada, venda d’entrades, berchandising... Internet ha descentralitzat el mercat i ha eliminat les fases intermèdies entre l’autor i l’oient. L’esperança utòpica és que Internet (i tot el context paral·lel de la pirateria) no acabi amb la música –com els poderosos volien fer creure amb la campanya publicitària “Copy kills music”– sinó amb l’abús de les discogràfiques; i, per tant, que es converteixi en el canal de distribució directa del músic amb el seu públic. I, sobretot, que es quedi com es quedi el mercat, la indústria, Internet i el dólar... que s’incentivi més el treball dels artistes perquè molts més puguin viure de seguir ampliant la cultura.

Jaume Comenge i Quinquillà
Periodista i professor de guitarra a l’Escola Municipal de Música de Linyola