Galiza non pode seguir pagando un día máis a disparatada incapacidade ante este desastre. Calquera goberno pode equivocarse enfrentando unha catástrofe, pero o que non pode ser é que as súas medidas agraven a crise. Isto é o que está a ocorrer aquí.

Reclamamos urxentemente:

- Creación dunha comisión de investigación no Parlamento Galego, no Parlamento Español e no Parlamento Europeo.

- Que o Goberno reclame e acepte a colaboración da oposición e das forzas políticas e sociais galegas e que se redacte un plan consensuado que coordine e dirixa as medidas ante a marea negra.

- Que o Estado que mantemos deixe de negar os seus medios cando nos fan falta. Que o Exército e a Marina comparezan con todos os seus medios para defender a nosa costa deste inimigo, a única guerra que temos é nesta costa.

- Declaración de Galiza zona catastrófica. E que se regulen medidas para protexer nos próximos tempos non só aos mariñeiros e mariscadores senón tamén a toda a poboación costeira que vive no mar e do mar de todas as maneiras posibeis. Que nin un só galego máis teña de emigrar por esta desgracia.

- Compromiso político de todas as forzas políticas, na Galiza, en Madrid e en Bruxelas, de que o sector pesqueiro galego vai ser conservado intacto e de que teña garantido o seu futuro. Non ao desmantelamento do noso futuro, despois do campo non pode ir tamén o mar.

- Levantamento da censura informativa. E levantamento das trabas e prohibicións arbitrarias e sen base legal que impiden aos medios de información privados sobrevolar o espacio aéreo e informar do que nos ameaza.

- Cese das intoxicacións e mentiras na información gubernamental, que están perxudicando gravemente aos mariñeiros que non saben ao que se enfrontan e lles impide protexerse. Se o Estado non os protexe sequera que non lles impida facelo a eles.

- Cese dos directores e directores dos informativos de TVE, TVG e Radio Galega.

- Demisións das autoridades do Goberno e da Xunta que teñan responsabilidades neste desastre. Autoridades que xa non son recoñecidas como tales pola sociedade galega, é imprescindíbel que a sociedade recoñeza e crea nas autoridades para que o desastre poda ser combatido axeitadamente.

Verdadeiramente só unhas eleccións anticipadas repararán o baleiro de autoridade democrática.

Pedimos finalmente á poboación que non deixe de comprar o peixe e o marisco que chegue aos mercados, xa que pasa rigurosas inspeccións e chega con todas as garantías sanitarias.

Este manifesto promovémolo Manuel Rivas, Xurxo Souto (Diplomáticos) e mais eu [=Suso de Toro], se queredes asinar isto, contestade “asino”. Podes promovelo a outras persoas que vexas que teñen un peso específico nalgún ámbito social e que.
 

Collir codonys a genollons

Un dels temes de més actualitat de la tardor ha estat i continuarà sent sens dubte la desfeta ecològica de les costes de Galícia (i dels països veïns) per l’abocament de fuel del Prestige.

Al primer moment ens hem quedat tots astorats de l’absoluta, cínica i insultant incapacitat dels governs del PP (Autonòmic i Central) per fer front a la crisi, i ens ha fet sentir indignada vergonya la imatge esperpèntica i desesperada de voluntaris i pescadors recollint el petroli de les platges a genollons; això sí, alguns dotats amb mitjans tecnològics d’última generació: cabassos i pales. I al segle XXI... Demanem, si més no, que quan es plantegi què se n’ha de fer del petroli recollit, no hi hagi cap ministre que proposi de tirar-lo al mar... I és que no només els ha agafat en calces perquè no estaven preparats, sinó que sempre que torni a passar els agafarà en calces perquè no saben què fer per preparar-se.

Però, per mica que s’analitzin els fets amb sinceritat mental, allò que fa més mal és la certesa aterradora que, encara que s’hagués fet tot el que calia o encara que l’accident hagués passat a les aigües d’algun país de “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”, les conseqüències del vessament, tot i que no haurien estat de ben segur tan nefastes, també haurien resultat de tota manera devastadores. Ras i curt: ens ronda l’esfereïdora convicció que un accident d’aquesta mena pot tornar a passar en qualsevol moment a qualsevol punt de la Terra amb resultats igualment dramàtics... Ja s’ha vist altres vegades. L’absoluta i insultant incapacitat és, doncs, a nivell planetari (encara que val a dir que la del PP ha estat “galàctica”). Així de senzill: davant de desgràcies d’aquestes, avui per avui no hi ha escapatòria; estem indefensos! Els interessos econòmics i la concepció medieval i mediatitzada dels governs sobre la seguretat en tenen la culpa.

El problema ecològic, preu de la civilització o pecat d’una economia basada en el “tot per avui i demà ja ho veurem”?

El problema és global. No vull fer aquí i ara el clàssic sermó ecologista que tots ja sabem de memòria i que, a còpia de sentir-lo tantes vegades, no en fotem ni cas; més aviat ens carrega. Però resulta incontestable que viure suposa consumir recursos i viure bé vol dir consumir-ne molts més. I tots volem viure bé, en cases confortables i en ambients quant més amigables millor: hi tenim dret! A primer cop d’ull, la contaminació apareix com el subproducte del confort, l’excrement de la cultura, el preu de la civilització: quan més civilització, més contaminació. Però no hem de ser mefistofèlics: no ens han de fer creure que per progressar hem hagut de vendre l’ànima al diable; aquests problemes (i tants altres) no són inevitables. Si bé ho mirem, veurem que fem malbé més recursos que no n’aprofitem, que la major part els fan caure fora de la borrassa! Ara per ara, el problema més gran encara no és que consumim molt, sinó que malmetem massa. I això sí que té remei!

S’ha imposat una economia de resultats immediats, governada per polítics i executius –aquests robots que funcionen amb piles de vanitat i poder– que només veuen el compte de resultats: no estan dissenyats per computar res més. Seguint la seva lògica de cretins, assenten les actuacions per a la bona ecologia al costat de les despeses; i tot seguit ens diuen que les despeses s’han de reduir al màxim.

No patiu: aquesta economia no en matarà pas, com alguns es pensen, de fam quan hàgim consumit tots els recursos. Si fos així, potser fins i tot ho entendria. El que m’emprenya és que ens faran morir intoxicats, farts i amb la nevera plena.

Ja sabem que per desgràcia és impossible de canviar els paràmetres de l’economia, però penso que els podem exigir que, com a mínim, no siguin tan llords ni tan deixats! I, si han de traslladar verí, que no ho facin almenys amb galledes foradades. 

Però la seva religió econòmica no els ho permet: “El petroli té un preu molt fluctuant. Per això les grans multinacionals del sector redueixen riscos i subcontracten el transport a altres empreses a un preu tan baix que a aquestes no els resulta rendible invertir en els vaixells”. I es veu que aquest raonament tan irresponsable és ciència...

La paraula “economia” en grec vol dir “recta administració de la casa”. Per tant, aquesta economia basada en el “tot per a avui i demà ja ho veurem” no és economia, ja que de “recta administració” no en té res; és simplement un campi qui pugui.

I com no hi ha d’haver paradisos fiscals i banderes de conveniència, si és a través d’aquestes banderes i és en aquests paradisos fiscals on totes aquestes aus carronyeres que dirigeixen el món hi fan el niu! Per això, lluitar contra la corrupció és lluitar per l’ecologia.

Per la seguretat, no només és una amenaça el Terrorisme. La Guerra i els atemptats ecològics encara en són més.

Sembla que als governs només els preocupa la violència terrorista. I pretenen acabar la violència terrorista amb guerres, que generen més violència. Els 3000 morts de l’11 de setembre (lamentables, però, a escala planetària, segurament bastants menys dels que moren de fam cada dia a l’Àfrica) els hem “solucionat”, de moment, matant 300.000 afganesos i preparant una guerra contra l’Iraq; d’això se’n diu apagar foc amb gasolina. Però els interessa:

— Els polítics ens presenten amb malevolència el famós dilema “per tenir més seguretat heu d’acceptar tenir menys llibertat”, la qual cosa els permet d’acumular més poder; de fet, el món és menys lliure des de l’11 de setembre.

— El gran capital ja es frega les mans amb el negoci de la guerra.

— Els Estats Units aconsegueixen el que volen: ser cada vegada més els amos del món. Molts dels que ara se’n riuen de Catalunya quan demana més autogovern, d’aquí quatre dies ploraran quan sigui la Unió Europea la que demani més autonomia als Estats Units. Hi anem de cap...

Però la seguretat és més coses que el terrorisme. Hem d’exigir als governants que canviïn el concepte de seguretat. S’han de preparar i equipar menys els exèrcits per a la Guerra i més per lluitar contra els accidents i els desastres naturals; és altament improbable que ens “ataqui” algun país, però segur que contínuament ens haurem d’enfrontar a desgràcies de tota mena. Recordem el que va passar a l’antiga URSS: es van gastar tots els diners en satisfer la paranoia armamentística i després van haver de fer les centrals nuclears de canyissos; vet aquí el desastre de Xernòbil!

No oblidem que el Prestige encara és al fons del mar, rebentat i ple de petroli, i que, com una infernal pastilla efervescent de verí, emmetzinarà el mar i la costa amb dosis letals de tòxic durant molts mesos. I el més trist de tot: davant d’això quina sortida tenen els gallecs? Emigrar com sempre o quedar-se a malviure de l’almoina col·lectiva en aquella seva “pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”...?+

Josep Binefa i Palou
 

Des de fa temps, l’agricultura i ramaderia han patit uns canvis socials importants que encara avui continuen. Aquests canvis han portat a la pagesia cap a un model d’agro-indústria; això ha conduït a la pagesia a aplicar els mateixos criteris empresarials de la indústria al camp. El fet més significatiu i que tots ens fem ressò ha estat, és i si segueix així, serà, la desaparició de la pagesia tal i com la coneixem. Tots recordem la quantitat de vaqueries que hi havia al poble, i tots sabem les que hi ha avui; a la vegada que tots som conscients que entre aquests dos moments podem trobarhi el sedàs de l’entrada a la Unió Europea per part de l’Estat espanyol.

Amb tot això què volem dir, doncs molt senzill, que unes resolucions polítiques (les de la Unió Europea amb el suport dels polítics de l’Estat espanyol), lligades a uns interessos econòmics minoritaris (les dels grans empresaris agrícoles europeus) estan conduint a la desaparició de la petita pagesia. Donar peu a què això segueixi sent així, significa fer una concentració parcel·laria. Aquest és el model dels “grans”, dels qui tenen diners per invertir. La pregunta clau és, qui hi ha
darrere la concentració parcel·laria i qui ho impulsa? No ens cal recordar que darrere d’un departament d’agricultura hi ha uns interessos econòmics amagats i per tant, unes polítiques agràries concretes. El model de CiU o del PP (i segons sembla de les altres forces de l’arc parlamentari) no és el dels petits pagesos de Linyola, sinó el de les duquesses d’Alba, Marios Conde o els Vall Companys; si algun pagès linyolenc s’hi vol comparar ja ho sap.

Per qui pensi que l’únic model agrari possible és el que fixa la Unió Europea, s’equivoca. I el que pensi que o dem concentració parcel·lària o morim, també s’equivoca. I la prova d’això és que existeixen alternatives (malgrat que els mitjans de comunicació no ens les donin a conèixer). Els casos del poble de Marinaleda a Andalusia (exemple que fa anys que dura) on s’integra amb necessitats socials, és prou clar. Sense oblidar els casos concrets que es donen en altres punts de l’Estat espanyol o a França, on el sindicat Confederacion Paysanne és un garant de la possibilitat d’un altre model agrícola al servei dels petits pagesos i d’una riquesa més ben repartida.

En primer lloc, cal començar a pensar si realment volem seguir fent de pagesos i si estem disposats a fet tot el que calgui perquè això sigui possible. Si és així podem començar a treballar. En segon lloc, cal fixar els dos primers objectius, un la Cooperativa del Camp i l’altre els bancs de terra. Aquests dos elements ens han de servir per posar les bases perquè l’agricultura local estigui al servei dels pagesos linyolencs i no en mans de multinacionals que s’enduguin el producte dels nostres pagesos i del nostre poble.

Per altra banda, cal negar que concentració parcel·lària sigui igual a progrés i modernitat, és un canvi respecte a allò que tenim, però això no significa que anem a millor i que la concentració sigui el progrés i la modernitat, que potser ho és per la Duquessa d’Alba o la Vall Companys, però no pels petits pagesos. El que cal és que els petits pagesos linyolencs tinguin el seu model de progrés.

Pel que a fa a l’aigua i el seu ús més ajustat a una política ecològicament sostenible. L’Espenta hi està completament d’acord. Cal una “nova cultura de l’aigua” com anuncien els companys antitransvasament de l’Ebre. Però com diu l’anunci convergent, que no ens donin gat per llebre, hi ha altres formes de solucionar el problema de l’aigua i no cal per això una concentració parcel·lària! (Repetim, que no ens venguin aquesta moto! Com al poble “Requetespenta”). Els Països Catalans tenen suficients enginyers com per exposar un model de reg sostenible amb el medi.

En últim lloc, i per al·lusions, aclarir que els escrits signats en nom de l’Espenta tenen una clara relació amb la seva declaració de principis (que podeu trobar per internet), i compten amb el suport dels seus militants que no sols són els de Linyola, els quals també hi donen ple suport. L’Espenta és un grup de l’esquerra independentista de Ponent i existeix en més pobles que Linyola, i no té cap relació amb ERC i les seves postures polítiques. Si algú fa memòria recordarà el grup polític Moviment de Defensa de la Terra (MDT), doncs nosaltres ens considerem hereus d’aquesta tradició, no de la d’ERC. Els atacs personals fets en l’escrit signat com “Requetespenta” són falsos i mancats de criteri, llastimosament això succeeix quan flaquegen els arguments.

L’Espenta
www.llibertat.com/espenta
 

Les catàstrofes són imprevisibles. Ningú no pot preveure res, perquè els humans encara no hem pogut controlar del tot, per fortuna, les forces de la Natura. Ara bé, els governants haurien de tenir una previsió feta o, si més no, haurien de saber reaccionar amb celeritat i amb eficàcia davant de les calamitats. A Galícia, arran de l’accident anunciat del Prestige, els governants no sols no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, sinó que han demostrat el menyspreu profund que tenen cap al poble gallec o cap al poble a seques.

El paper ignominiós de l’administració central i de l’autonòmica, totes dues sota domini popular, ha consistit a negar de manera sistemàtica l’evidència amb tota mena de mentides o amb el silenci més absolut. La negació ha anat acompanyada d’una operació que tendia a minimitzar, obviar o amagar els problemes, sense aportar solucions urgents. La incompetència dels governants ha estat flagrant, com en els vells temps de la dictadura franquista. La justícia democràtica hauria de jutjar els representants polítics per desídia, difamació, mala fe, traïdoria, atac a la dignitat humana, etcètera.

Els pescadors gallecs han hagut de fer front a l’hecatombe sense l’ajuda ni el suport dels seus governants, ni dels més propers. Han estat del tot desemparats, deixats de la mà de la malastrugança. El poble gallec, tradicionalment submís i apàtic, ha despertat de cop en un malson: ha pogut comprovar com els seus representants públics els deixaven abandonats i, mentrestant, es preocupaven per tapar els forats amb mentides i fer veure que tot plegat no havia estat tan greu com semblava. Una actitud que recorda la censura directa o indirecta del règim dictatorial viscut des del 1939.

En qualsevol país democràtic de veres, la irresponsabilitat, la indiferència i la ineficàcia palmàries dels governants davant d’una desgràcia d’aquesta magnitud haurien motivat una cadena llarga de dimissions fins arribar a esquitxar les altes esferes del poder. Aquí, no. Aquí el mal govern es limita a dir que tot s’ha fet com calia i, fins i tot, contraataca acusant d’«antipatriotes» els qui gosen qüestionar i criticar la manera com s’ha dut a cap l’afer. Els seus discursos oficials fan fàstic i insulten la dignitat de la ciutadania.

Alguns mitjans de comunicació, fidels a l’ortodòxia popular, defensen el govern argumentant que, en casos similars, la resta de governs del món han actuat de manera semblant: minimitzant el desastre. Aquests mitjans de persuasió no interpreten la realitat ni l’analitzen: transmeten el discurs oficial com si en fossin portaveus, sense qüestionar-ne la veracitat. Per postres, la reialesa, atenta a totes les oportunitats per demostrar la seva impune necessitat constitucional, s’ha penjat com sempre una medalla indigna i, sense cap vergonya, s’ha presentat com el símbol de la «unitat i la solidaritat nacionals», en una estratègia d’autobombo que fa enrogir de ràbia.

Altres partits polítics, lligats de mans i peus pels seus pactes, s’han fet vergonyosament còmplices de les actituds autoritàries, censuradores i repressives del govern espanyol. La seva submissió ha arribat a aquest extrem. I ja fa pena d’escoltar com, entre sís i peròs, intenten de justificar patèticament l’injustificable i es preocupen només pel cost electoral del desastre. Els seus discursos són tan increïbles, tan mancats de cap crèdit, que el millor que podrien fer, si els queda una mica de dignitat, és plegar o, almenys, reconèixer que ja no poden trair més les seves arrels, el seu ideari i la seva raó de ser.

Potser, i encara, l’únic aspecte positiu d’aquesta tragèdia sense precedents és la solidaritat expressada i practicada per la gent del poble, per la societat. La reacció coratjosa dels pescadors gallecs, l’ajuda de milers voluntaris de tot arreu, la implicació dels periodistes, la ràbia que hem sentit milers de ciutadans han donat una bufetada a la prepotència dels polítics i al mal govern dels partits apoltronats al poder, hereus d’una memòria funesta que miren d’amagar amb discursos de modernitat i de patriotisme.

Confiem que, en definitiva, l’exemple gallec ens serveixi perquè comencem a mobilitzar-nos de debò, a reivindicar els nostres drets com a ciutadans lliures i a exercir la democràcia des de la base. Perquè mai més no torni a passar una catàstrofe com aquesta en què el principal perjudicat és el poble!

Olga O Grove
 

Avui la docència s’està convertint en una tasca difícil, més que difícil, complicada i, a voltes, poc gratificant. De tots és sabut que ensenyar en una escola o en un institut, fins i tot en una universitat, és un tema difícil d’encarar tant pels qui s’hi dediquen com per als qui s’ho miren des d’un punt de vista crític. Més que res, perquè hi ha massa factors implicats i molts d’ells amb una incidència tan important que fan difícil una solució viable.

Com en totes les feines ser professor o professora significa tindre la capacitat d’aconseguir uns objectius mitjançant un treball, en aquest cas, didàctic, de manera que el fruit que s’ha d’obtenir és quelcom material i productiu: l’alumnat ha d’assolir uns coneixements que li han de servir en un moment o altre de la seva vida (corregim: durant tota la vida). Aquest és el problema: on i quan veu un docent el producte de la seva feina? On i quan veu un aprenent el fruit del seu aprenentatge?

Si algú, avui per avui, ha arribat a aquest punt, felicitats, moltes felicitats perquè vivim en un sistema educatiu on, precisament, el professorat i l’alumnat està més distant que mai: ni l’un ni l’altre no veu que cal mimar més els deures que els drets, que tots plegats s’han de motivar i implicar, s’han de conèixer els límits, cal manifestar-se públicament quan ve quelcom injust i arribar a un acord, s’ha de fomentar el millor de l’ensenyament a l’aula, no als despatxos, cercar els efectes pràctics i millorables, no els que a uns els vagi millor. En definitiva, s’ha de fer feliç treballant i aprenent, però no en solitud ni a costa de ningú ni de res, de la mateixa manera que ningú ha de posar traves a aquesta voluntat de fer la feina ben feta.

Clar que tot això és teoria, utopia si voleu. D’alguna cosa hem de parlar, no?

Sandra Tarragona

(1) Una altra cosa ben diferent és que hi hagi factors externs, com l’administració o el tipus de societat on vivim.
 

La recuperació d’un passat oblidat: les fosses comuns

L’any 36 del segle passat en aquest país nostre hi hagué una sublevació militar que fou esclafada i això comportà una repressió brutal sobre els grups que es creia que havien afavorit la sublevació i es va assassinar a molta gent innocent.

L’any 36 del segle passat a l’estat espanyol hi hagué una sublevació militar que triomfà en molts llocs, un cop controlat el poder, militars i forces incontrolades, assassinaren a gent innocent que es creia eren favorables a la República.

Durant la guerra que va durar de l’any 36 al 39 del segle passat, hi hagué tot tipus d’excessos en totes dues parts... i a l’acabar la guerra els vencedors, recolliren les despulles dels seus màrtirs i gent fidel que havien estat enterrats en fosses comuns, els honoraren, els glorificaren i –si pogueren trobar els cossos– els donaren una sepultura en llocs coneguts.

Dels “altres” se n’oblidaren... i passaren a controlar als “altres” vius, que no estaven en camps de concentració, ni a l’exili... els obriren uns expedients, on pel simple fet de ser del PSUC o d’Esquerra Republicana, eren titllats de “lladre”, “incendiari”, “assassí”, “perillós”... o sigui que foren posats en una categoria de delinqüents i de sub-homes, que contrasten amb els informes fets pels qui a partir d’aleshores serien regidors, o homes públics –“dretes”, “creient” “afiliat”...–, però hi havia uns altres elements d’aquestes esquerres, que acabaren en uns camps de concentració o companyies de treballadors... encara que alguns d’aquests caigueren en uns camps de concentració, petits, en que no se salvà ningú, però no se’ls donà per morts i passaren a ser “desapareguts”, o sigui que al cap d’uns anys d’acabada la guerra, hi havia “afusellats”, “assassinats” i “desapareguts”, que tenien un denominador comú: estaven enterrats o bé en grans fosses comunes o amagades... gairebé totes les reclamacions foren oblidades...

Unes dècades després morí el dictador i arribà una democràcia en la que es pactà que s’oblidarien dels assassinats i violacions de drets humans recents en presons i comissaries i de tot el “passat”... i a manar. Però allí estaven els historiadors. Mentre uns i ben legítimament anaven fent sants a assassinats de la guerra, dels assassinats al bàndol republicà no se’n recordava ningú, només els investigadors que anaven col·locant banderetes en un territori i anaven situant els camps de concentració, dipòsits de presoners i anaven trobant per sorpresa seva –el que és difícil la investigació, quan no et volen ajudar– amb algun camp –o lloc– d’extermini –d’on, fins i tot han desaparegut els noms de les tropes que guardaven a les víctimes –... i malgrat que reiteradament els dirigents del país es negaven a comdemnar al règim que havia provocat tots aquests mals, definitivament el 20 de novembre de 2002, es decidí comdemnar per part de totes les forces polítiques, la dictadura que hi hagué a l’estat espanyol de l’any 1939 al 1975 del segle passat. No podien fer callar més els rumors de gent que busquen els cossos dels seus familiars –que aleshores eren de dretes o d’esquerres– i a qui l’administració no ha ajudat gens... solament els historiadors i investigadors, que fent treballs de camp i preguntant han anat trobant les fosses... Què ha passat en aquest país, que la gent ha tardat tants anys en reclamar els cossos d’aquests familiars? No vivíem en democràcia?...

Ah, els historiadors i investigadors locals continuen treballant i traient la pols de sota l’estora....i els diaris –ara és notícia– van explicant on hi ha fosses comuns amb persones, sers humans –titllats de ser de “dreta” o d’“esquerra”– esperen ser recuperats. Com diuen a Galiza, “mai més...”.

ESTEVE MESTRE ROIGÉ
 

Des dels orígens de la civilització, les idees dels filòsofs propers a les esferes de poder han influenciat l’acció política dels governants i han marcat profundament l’estratègia geopolítica internacional. El present no n’és cap excepció, i així com el món de la guerra freda s’ha dissolt ràpidament, la doctrina que abans condicionava les polítiques de dissuassió nuclear, d’equilibri de forces i de conflicte entre sistemes sòcio-econòmics antagònics s’ha adaptat, en menys d’una dècada, a les noves circumstàncies.

El primer qui va adonar-se de les noves oportunitats que oferia la nova situació mundial va ser Francis Fukuyama qui, amb el seu conegut assaig “La fi de la història” certificava que, des de la caiguda del mur de Berlín, el sistema de lliure mercat capitalista, és a dir, els Estats Units, no tenien rival i podien expandir la seva hegemonia absoluta per tot el planeta sense gaire impediments ni consideracions. En els darrers anys, tanmateix, els discursos filosòfics que, de manera creixent excerceixen de cobertura ideològica els cercles de poder de Washington, han anat precisant-se més. En els darrers anys, especialment des de l’11 de setembre, dos noms gaudeixen d’una gran influència en el pensament dels polítics propers al president Georges W. Bush; es tracta del professor Samuel P. Huntington i del periodista Robert D. Kaplan.

Huntington és l’autor de la teoria del “Xoc de civilitzacions”. D’una manera resumida, el director d’un centre d’estudis estratègics de la Universitat de Harvard, considera que els temps dels conflictes ideològics i econòmics ha acabat i que en el futur les guerres seran degudes a les incompatibilitats entre les grans civilitzacions, que per al professor són bàsicament l’occidental, l’asiàtica i la islàmica. Els punts de contacte entre aquests tres blocs; el subcontinent indi, el Càucas o les grans ciutats occidentals amb presència d’immigració musulmana representen, per a l’autor, les línies del front de les futures guerres. En el seu conegut i espès llibre, l’acadèmic nord-americà tracta de transmetre el missatge que, fins ara, l’intent d’occident per estendre les seves idees; separació entre església i estat, democràcia, llibertats individuals és inútil pel gran rebuig de les civilitzacions rivals a aquests valors. La seva polèmica obra, apareguda als Estats Units el 1996 va ser durament criticada per bona part de la intel·lectualitat europea. Tanmateix, i especialment arran dels atemptats de les Torres Bessones, ha esdevingut llibre de capçalera del nucli dur de l’administració nord-americana –Cheney, Ashcroft, Rice–, sobretot a l’hora d’analitzar com han de ser les relacions amb els estats islàmics.

Si Huntington representa el prisma a partir del qual el govern dels Estats Units es mira la complexitat de les relacions internacionals, Robert D. Kaplan sembla qui suggereix l’estratègia a seguir. A diferència del professor de Harvard, Kaplan no prové del món acadèmic, no és cap intel·lectual. És un periodista d’èxit, autodidacta, escriptor de llibres de viatges i ex-corresponsal de guerra.

El seu pensament s’expressa en dues obres recents; “L’anarquia que arriba” i “El retorn de l’Antiguitat”, apareguts el 2000 i el 2002 respectivament. En el primer exposa que en la situació actual, en què la pobresa i la violència s’estenen per un planeta en què el tercer món és la norma i el benestar, l’excepció, l’extensió de la democràcia i del sistema de llibertats propicien buits de poder que porten vers una anarquia hobbesiana que esdevé un creixent perill per a l’ordre internacional. Per preservar l’equilibri i evitar futures amenaces de major magnitud proposa que els Estats Units, com a única potència mundial, intervingui militarment en els petits conflictes, ignorant les resolucions de l’ONU i tot tractat internacional que qüestioni la seva hegemonia. En el segon dels llibres esmentats remarca la continuïtat de l’art de la política des de l’antiguitat fins el present. Considera que la naturalesa de les relacions entre estats no ha variat gaire des de l’època de grecs i romans. I, en aquest sentit, des del paper d’única superpotència mundial, tot fent paral·lelismes amb l’Imperi Romà, els nord-americans tenen el dret i l’obligació d’intervenir arreu del planeta sense fer massa escarafalls morals als beneficis que tot això comporta. És inevitable comparar, doncs, la impunitat de tot ciutadà romà respecte dels bàrbars amb la negativa de Washington a acceptar el Tribunal Penal Internacional.

És a partir dels llibres que es llegeixen a la Casa Blanca que podem analitzar el gran canvi de tarannà operat des que Bush es féu amb la presidència. Idees com aquestes, més que discutibles, no necessàriament fan mal si se circumscriuen en un nivell de discussió intel·lectual. Aplicades amb interessos concrets i inconfessables poden resultar molt perilloses.

Xavier Diez
 

Les pel·lícules i els relats més optimistes de Ciència Ficció dels anys cinquanta i seixanta describien el món del segle XXI com una mena de paradís tecnològic, un Edèn tranquil, sense inquietuds i serè. L’home, deslliurat del treball per les màquines, gaudiria de tot el temps per dedicar-se a tota mena d’activitat creadora; la ciència hauria resolt totes les angoixes fonamentals dels humans. La malaltia, la superstició, la fam, la guerra i les calamitats haurien finalment desaparegut del nostre planeta. Per altra banda els auguris més pessimistes preveien un món superpoblat, megaciutats verticals i contaminades, robots rebels i incontrolables, cotxes volants, violència, control dels actes i del pensament mitjançant la instauració de règims cruels i totalitaris que aniquilarien qualsevol iniciativa individual. Els que feien més ficció que ciència ens presentaven monstres destructors resultat de les experiències nuclears, o bé concebien plans d’invasió d’homenets verds venusins o marcians que desintegrarien tot el que trobarien, éssers terribles vinguts de l’espai que pronunciarien aquella frase de “hola terrícola” abans de fer-nos desaparèixer.

Doncs ja fa un parell d’anys que vivim en aquest futur que ja és present i de fet ni una cosa ni altra. Malauradament ens hem d’aixecar cada matí per tancar-nos en un despatx, en una fàbrica o anar a treballar al camp; cada cop que estornudem consultem el metge per assegurar-nos que el que tenim no passa de ser un constipat i una de les activitats més creadores del comú dels mortals és anar a comprar al supermercat el dissabte per gastar el que hem guanyat durant la setmana. De moment tampoc hem vist cap homenet verd o groc amb un raig làser dispost a desintegrar-nos sense preavís; els cotxes continuen gastant benzina i per compte de volar més aviat ens rasquen la butxaca. Pel que fa als règims totalitaris hi ha de tot, aquí sí que podem escollir, que de guerres i de conflictes no en falten, els uns en nom d’una idea que tenen de la democràcia i els altres en nom del Profeta, i embolica que fa fort.

La realitat immediata en aquest planeta és escandalosa i si els marcians aterressin pot ser que no es dignarien ni a saludar-nos amb la seva consabuda frase. Les tres fortunes individuals més grans del planeta equivalen als béns generats anualment pels quaranta-vuit estats més pobres; uns mil cinc-cents milions de persones viuen amb menys d’un euro al dia, la quinta part més rica del planeta consumeix i malgasta el seixanta per cent dels recursos energètics i la quinta part més pobra no arriba al quatre per cent. Els països que més contaminen no fan gairebé res per reduir les emanacions de gasos contaminants a la atmosfera, els Estats Units no han firmat els convenis internacionals i tant els nordamericans com els europeus s’atreveixen a donar lliçons i consignes als països més pobres perquè explotin els seus recursos naturals d’una manera racional. L’hemisferi nord imposa el pagament d’un deute extern que de ben segur ha estat més que pagat amb la hipocresia de segles de colonialisme i d’explotació salvatge i al mateix temps consumim sense cap remordiment articles fabricats per nens superexplotats en fàbriques i tallers de l’anomenat tercer món. El pressupost de qualsevol gran club de futbol europeu equival al deute extern d’un país com El Salvador. Així en Figo i en Ronaldo ja en poden fer de campanyes publicitàries per l’UNICEF. Els mobles dels nostres palaus i de les mansions dels més acomodats provenen de la fusta d’arbres exòtics en vies d’extinció; les multinacionals farmacèutiques no venen medicaments contra la SIDA als estats africans perquè no els poden pagar. Així, a l’Àfrica Central hi han països on el vint-i-cinc per cent de la població és seropositiva i on cada any neixen més nens amb una SIDA congenital. A l’Índia, a Rússia i a la Xina han augmentat els casos declarats d’aquesta malaltia en un quaranta per cent.

La Terra agonitza ofegada per la contaminació, els espais naturals es redueixen a una velocitat vertiginosa, milers i milers d’espècies animals i vegetals es troben en vies d’extinció, l’aigua potable és cada dia més escassa, els gels polars i els glaciars es redueixen pel canvi climàtic, el litoral mediterrani està amenaçat per la desertificació. La biologia ens proposa la modificació genètica dels aliments per ferlos més productius i més rendibles sense conèixer exactament les repercussions que aquesta manipulació pot tenir per la salut dels consumidors. Hem integrat al nostre vocabulari els tristos noms de l’Amoco Cádiz, de l’Exon Valdés, de l’Erica i ara fa poc del Prestige. Les costes d’Alaska, de Bretanya o de Galícia fan pudor de petroli i pudor a multinacionals que sense cap escrúpol de cap mena continuen enviant al mar aquests pots rovellats flotants per tal de rendibilitzar el transport d’un producte que tothom haurà de consumir i pagar. Peixos morts, ocells impregnats d’una substància fosca, viscosa i pudent, natura bruta, monocroma i maculada formen part del paisatge, del decorat que tots plegats hem creat.

Finalment, no ens han calgut aquells homenets verds amb les seves pistoles de raigs siderals per desintegrar-nos. Ho estem fent molt bé nosaltres mateixos sense l’ajuda de monstres destructors ni de marcians ni de venusins. Hem trobat una fórmula eficaç: un xic de gas contaminant per ací, una mica de petroli per allà, un parell de virus mortals per donar consistència al producte i unes gotes de desigualtat social per estabilitzar l’emulsió. Ara es parla que aquest segle es preveu enviar una expedició a Mart, diuen que serà una expedició internacional per veure si es pot detectar vida al planeta roig. Amb aquest panorama no crec pas que els homenets verds ens rebin tot i pronunciant la frase que els autors mediocres de ciència ficció els atribuïen: “Hola terrícola”.

Josep Pinyol i Vidal