|
TOT PER A UN CENTRE DE DIA! «No hi ha ningú que no digui: “És
llei de vida.” Però, quan mor algú de la pròpia família,
aleshores: “Ai las! Quina desgràcia!” Hauríem de recordar
allò que experimentem quan sentim que la mateixa cosa ha passat
a uns altres.»
La gent gran necessita una centre de dia, públic, obert a tothom. Un centre on els padrins i les padrines puguin estar ben atesos durant el dia i puguin anar a dormir a casa seva de nit. És imprescindible. Ja fa anys que es demana. Els polítics s’hi han compromès, si més no en temps d’eleccions (i d’aquella manera que sembla que remenin la perdiu). Després, quan manen, ja no se’n recorden o fan l’orni. Fins que tornen a venir eleccions. Aleshores, tornen a abocar uns quants dinerets —pocs, llaminadures només— per fer contents els vellets i les velletes. I seduir-los perquè els regalin —a fons perdut, com sempre— el seu vot. És una altra de tantes vergonyes d’aquest poble. Sembla estrany que els nostres polítics, més enllà dels seus discursos de bones intencions, no tinguin la gosadia de dur a terme una proposta d’aquesta magnitud. Un centre de dia de gestió pública és un projecte que —no cal dir-ho— beneficiaria tot el poble. I, especialment, ajudaria a augmentar el nivell de benestar de la gent gran i dels seus familiars. De passada, també serviria per a resoldre un dèficit, ja endèmic, al poble: la manca d’atenció mèdica (un sol metge per a un poble com Linyola és una vergonya i, en casos greus, un suïcidi anunciat). Potser, de repassada, seria una bona recompensa per a tots els vilatans que han estat pagant l’anomenada «iguala», un dels impostos del tardofranquisme —avui il·legal— més injustos que hi deu haver i que demostra fins a quin grau d’endarreriment mental viu aquest maleït poble. És que no es pensa en el futur? El centre de dia per a Linyola ha d’estar ben dotat. No pot ser un centre d’atenció qualsevol, creat amb una sabata i una espardenya, per lluir d’infraestructures i abandonar-hi els padrins i les padrines. Fora facècies! Cal que sigui un centre de dia dirigit per professionals, amb personal qualificat i amb uns programes de rehabilitació física i psíquica. Cal que estigui assessorat per metges, psicòlegs i treballadors ocupacionals. I cal que dugui a terme activitats adequades, com ara exercicis de fisoteràpia i d’exercitació mental, gimnàstica de manteniment, assessorament per a tasques de la vida diària, valoració integral de la problemàtica de la gent gran, etcètera. En aquest punt, totes les forces locals —és un dir— s’haurien de posar d’acord per obrir un centre de dia (si convé, amb fórmules imaginatives, com ara l’autogestió municipal; en tot cas, de gestió pública, quedi clar, abans que els buròcrates socioconvergents no ens privatitzin les idees). Es tracta d’una necessitat col·lectiva. Al capdavall, si ja no ho som, tots ens farem vells un dia o altre, i potser aleshores pensarem que també tenim drets, malgrat que els dies siguin comptats per fer cap al clot. Si diuen que no hi ha diners, els contestarem: «doncs, això rai, estalviem-ne!». Un centre de dia és una qüestió prioritària. No hi valen romanços. Començarem per estalviar tot el que siguin superfluïtats. Res de protocols, ni de diners malversats en coses què ens podem estar. Tot per a un centre de dia! Fins i tot, posats a fer, podríem estar-nos d’un parell o tres de festes majors, d’un parell o tres de festetes d’aquestes d’aparador que es fan per fer, sense com ve ni com va. Res de tecs, ni de despeses endebades, res de falòrnies. Tot per a una necessitat bàsica que, de més a més, ajudaria a cohesionar socialment el poble i repercutiria de manera molt positiva en el benestar de tothom. Cal que contribuïm totes i tots, solidaris com som, al centre de dia. No es mereixen, les nostres padrines i els nostres padrins, un regal així al final dels seus dies? No paga la pena un esforç així per un objectiu com aquest? Som-hi! Tot i tothom per a un centre de dia! Dues que són velles
|
|
|
CONCENTRACIÓ PARCEL·LARIA Som a l’any 50 abans de Crist. Tota la Gàl·lia és ocupada pels romans... tota?, no!, un llogarret del nord, habitat per gals indomables rebutja una i altra vegada ferotgement l’invasor... gràcies a una poció màgica. Podríem dir. Som a l’any 2010 després de Crist. Tota Catalunya és ocupada per la concentració parcel·laria... tota?, no!, un poble de ponent habitat per gent indomable rebutja una i altra vegada ferotgement l’invasor... ui..., però em sembla que aquí no tenim poció màgica. Un cop he llegit la carta del número anterior signada per l’Espenta, he recordat el meravellós còmic de Gosciny-Uderzo. Com ja vaig dir (per si algú no va llegir la meva primera opinió sobre la concentració parcel·laria, si l’interessa, la pot trobar en el número 134 de BARRET PICAT) no tinc res en contra de l’Espenta i, és més, estic d’acord en moltes de les vostres idees, potser va ser un error per la meva part signar com a Requetespenta, doncs segurament creieu que vaig fer un atac al vostre grup, demano disculpes per aquest fet i que tant les meves opinions com les vostres o les “teves”, serveixin per millorar la vida dels pagesos ja que al cap i a la fi és el que volem tots. Però creieu-me que els que rebutgen la concentració parcel·laria no ho fan pels motius que vosaltres exposeu, tot i que malauradament és cert que estem en un món capitalista on hi ha molts interessos econòmics. Donar l’esquena a la realitat no és el camí correcte i el que hem de fer és adaptar-nos a la realitat i tocar de peus a terra, evidentment però, no a qualsevol preu. Exposo part del que diu la vostra carta: “Existeixen alternatives, casos on s’integra amb necessitats socials, cal que els petits pagesos linyolencs tinguin el seu model de progrés, cal altres fórmules per solucionar el problema de l’aigua, els Països Catalans tenen suficients enginyers com per exposar un model de reg sostenible amb el medi”. Bé, fins aquí correcte, però aquestes idees no es poden concretar més?, és a dir... si tot això és per millorar doncs perfecte, però el que volem és idees i solucions concretes i que realment siguin viables al nostre poble i als Països Catalans. Quines són “exactament” aquestes alternatives?, “exactament” com s’integraria en la pagesia de Linyola aquestes necessitats socials?, com seria “exactament” aquest model de progrés pels linyolencs?, quines són “exactament” les fórmules per solucionar el problema de l’aigua?, no creieu que dir que tenim suficients enginyers per solucionar els problemes de l’aigua és com dir que els problemes ens els solucionin els altres i que clarament no tenim cap solució real?, no creieu que aquests enginyers poden estar en mans dels governants o de les necessitats capitalistes?, potser que els arguments ens flaquegin a tots? A Linyola sempre sens ha caracteritzat per ser un poble dinàmic i amb força empenta amb gent treballadora i disposada sempre a millorar particularment i a nivell de poble, sembla però que en els últims anys ens estem quedant una mica adormits, ens vàrem deixar escapar l’empresa Transalfals, l’Institut d’Estudis Secundaris..., potser per manca de decisió..., ara ens ho mirem de ben a prop però ens queixem de com va poder ser. Continuem deixant passar més vagons? La concentració parcel·laria i els nous sistemes de regs els tenim aquí i els estem comentant a nivell local, però també s’estan impulsant a nivell europeu i sense cap mena de dubte ben aviat a la resta de pobles dels Països Catalans. Donarem l’esquena a la realitat, i esperarem a que se’ns imposi per decret? El millor és acceptar-ho ara que encara podem demanar certes garanties. No s’entén tampoc les importants inversions econòmiques que molts pagesos fan en maquinària i que és tan difícil d’amortitzar ja que aquesta perd valor d’un dia per l’altre, en canvi sembla increïble veu-re i sentir que alguns d’aquests pagesos es mostres contraris a invertir en nous regadius. No podem ser subvencionats per produir excedents quin futur és aquest?, això s’acabarà, aquestes subvencions aniran destinades cap altres sistemes productius i productes, que potser seran els que produïm ara si aquests són necessaris i si l’exemple dels productors de llet és prou clar, també s’ha de dir que alguns d’aquests productors han rebut penalitzacions per produir excedents ja que es van introduir les quotes lleteres i, qui diu que això no s’utilitzarà en el conjunt general de la pagesia. Ara per ara no podem produir altra cosa més que el que estem fent i això ens tanca moltes portes i altres vies de producció, per tant hem d’adaptar-nos als nous temps. Hem de demanar que es faci un exhaustiu estudi de viabilitat, que tinguem uns bons canals de distribució per la nostra producció i que puguem tenir una autèntica representació pagesa que controli tota la cadena productiva fins que arriba al destí final. Seria important exigir a l’administració la creació d’un òrgan de seguiment permanent que informi en tot moment als productors de les necessitats de mercat per tal de no produir excedents que facin enfonsar els preus. Un altra manera d’incentivar la reconversió del regadiu, seria dirigint les subvencions cap als regadius moderns i d’aquesta manera es subvencionaria: estalvi d’aigua, correcta aplicació dels fertilitzants, produir segons les necessitats de mercat, i producció ecològica i respectuosa cap el medi ambient. Un dels grans problemes que té la pagesia és la manca d’interès del jovent, la solució passa perquè els que s’incorporin al camp tinguin una bona formació i siguin autèntics professionals, que tinguin la terra en un mateix lloc, amb uns camins perfectament distribuïts i arreglats fins a peu de finca, amb un immillorable sistema de regs que permeti produir el que necessita el mercat i adaptar-se a les demandes d’aquest, que vegin el fet de ser pagès una professió digna i atractiva adaptada als nous temps, i... sí una pagesia viva, però sobretot rendible! Una vegada més i tal com vaig fer en l’anterior escrit, animar a seguir endavant als impulsos del projecte i també animar als favorables d’aquest a que es manifestin d’una manera o altra, tots podem aportar el nostre granet de sorra. Endavant
|
|
|
PRETEXTOS El govern dels Estats Units d’Amèrica, presidit per Georges Bush, és la personificació del cinisme més barrorer. Ha buscat tota mena de pretextos per justificar «una intervenció armada» que pot causar milers de morts innocents. Paradoxa de les paradoxes, aquesta massacre indiscriminada es justifica en nom de Déu, de la llibertat, de la democràcia, de la justícia, de la humanitat mateixa! No és un acte de cinisme que el país que ha promogut més dictadures arreu del planeta defensi aquests valors tan filantròpics? No és un acte de cinisme que els capitostos dels Estats Units d’Amèrica (no pas els americans del carrer) busquin la «legitimitat internacional » per cometre crims contra la humanitat que quedaran del tot impunes? L’interès fonamental d’aquesta guerra és apoderar-se de la segona reserva de petroli més gran del món que es troba en terra iraquiana. Les proves són d’una evidència aclaparadora. La vinculació dels principals dignataris nordamericans amb les empreses petrolíferes és tan flagrant que ningú no pot negar, si no menteix, aquesta certesa: Bush júnior i alguns dels seus col·laboradors més directes han estat alts executius de grans companyies de petroli. No és discutible, si no és digna de descrèdit, la seva condició de «representants » de la societat nordamericana? No són, més aviat, els delegats dels oligopolis ianquis? Per què no ho diuen clar? Per què no diuen que estan disposats a assassinar milers d’éssers humans per poder fer-se els amos del món? Per què menteixen disfressant els seus objectius colonialistes d’interessos humanitaris i democràtics? Per què aquesta perversió cínica del llenguatge? Com ja és habitual al llarg de la seva història, el govern dels Estats Units d’Amèrica ha de justificar els milers de dòlars que es gasta en despeses militars tan «útils» per a la humanitat i necessita engreixar la indústria armamentística amb guerres sovintejades (no fos cas que es rovellés el material). En aquest punt, fa i desfà com vol: ara arma uns països fins a les dents amb tota mena d’arsenals i, després, quan li convé per raons de geoestratègia i econòmiques, els acusa de ser un perill per al planeta. I fa i desfà també sistemes polítics com li plau: ara ajuda a instaurar una dictadura militar salvatge i, després, li retira la confiança perquè no està del tot subjecta als seus interessos (qui va ser el gran avalador internacional, si no, de la dictadura franquista i el tutelador de la transició ademocràtica?). Per què s’entesten a voler portar la seva idea de llibertat i de democràcia al poble iraquià, mentre que altres pobles (com ara Turquia o Paquistan) viuen en règims despòtics amb el seu suport? No són aquests governants suïcides, àvids de poder, dòlars i de petroli, l’amenaça més gran per a la humanitat? No és aquesta indústria armamentística, que mou tants diners bruts, la que constitueix el primer objectiu d’una pretesa política de pacificació? Per què aquest simplisme insultant d’idees, aquesta grollera separació entre el Bé i el Mal com si fossin dos absoluts? És que el Bé és allò que els interessa i el Mal és tot allò que no els interessa? És que el Bé és al seu favor i el Mal a la seva contra? És que la realitat és tan maniquea? És que la política internacional, les relacions entre països, cultures i societats pot simplificar-se així, sense tenir en compte la necessària i saludable complexitat? El president Bush estima més la seva butxaca que no pas la humanitat. Talment un actor dolent, actua com si fos el salvador dels seus i del món sencer. Però la gent, la humanitat de debò, sembla que comenci a estar-ne tipa, d’aquests tirans i de tots els qui, patètics i mediocres fins a la nàusea, li fan la cort, a esquenes de la ciutadania que, en teoria, representen. ¿Per què, amb el pretext d’una democràcia més fictícia que real, els governants es creuen que tenen el dret de decidir en nom dels seus pobles i de condemnar-los a una espiral de violència sense límit? Certament, els ciutadans i les ciutadanes del Planeta tenim pocs mitjans per resistir, per desxifrar tantes mentides i tants insults encoberts de grans veritats, per reclamar el dret a tractar-nos com a persones intel·ligents i per exercir el nostre dret a intervenir en el futur de la societat. I ens quedarem amb els braços plegats? No som capaços, si més no, de lluitar-hi en contra amb totes les nostres forces? És que preferim d’esperar que ens toqui l’hora? Bernat Pirene
|
|
|
SOLS AL SISTEMA SOLAR És divertit veure com en els còmics de ciència ficció dels anys 50 apareixen, de vegades, marcians (o sigui, habitants del planeta Mart), venusians i fins i tot gent originària de Júpiter. Ara, a cap dibuixant de còmics o escriptor de ciència-ficció se li passaria pel cap de parlar de marcians. Es parla d’extraterrestres o alienígens és a dir, d’éssers de fora de la Terra, però sense vincular-los a cap planeta. I menys encara a un planeta del nostre sistema solar. Ha estat decebedor comprovar com, a mesura que coneixíem més coses sobre els planetes que ens acompanyen en aquest viatge tossut i repetitiu al voltant del Sol, s’esvaïen les possibilitats que hi hagués un planeta més o menys semblant al nostre amb algun tipus de vida engrescador. Mercuri i Venus queden totalment descartats, entre altres coses, per les seves elevades temperatures. Podríem fregir un ou a qualsevol de les dues superfícies planetàries. Ara, que no sé com quedaria un ou fregit a més de 400ºC! Mart, el sospitós, l’etern candidat a tenir vida extraterrestre, també ha defraudat. Malgrat que sembla que en un passat no molt llunyà va tenir rius, mars i oceans, ara és un desert, amb freqüents tempestes de pols i un fred que Déu n’hi do. Adéu als marcianets verds, petitons i amb antenetes bufones! Res de res! Ja estarien contents els científics si en properes missions espacials hi poguessin trobar un fòssil, encara que fos d’arengada. Es veu que més enllà de Mart, per la qüestió de la distància al Sol, fa un fred que pela. Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, a banda de tenir unes atmosferes verinoses i ben rares, són una mena de congeladors immensos. I del petit Plutó i la seva misteriosa lluna Caront ja més val ni parlar-ne. Fins i tot ara es comenta que Plutó no és ni un planeta... En resum, la trista realitat és que estem sols al Sistema Solar. L’home, però, no es desanima fàcilment; si durant alguns anys es van refredar les ganes de conèixer millor el nostre petit raconet de la galàxia, ara sembla que tornen a escalfar-se. Hi ha un bon grapat de missions espacials preparades per aquests propers anys. Mart és un dels destins més sol·licitats. És cert, no hi ha marcians, i què! Cal veure, entre moltes altres coses, que va passar amb l’aigua que tenia el planeta. On és? Va arribar a existir, als mars marcians, algun tipus de vida, encara que fos microscópica? També es parla molt d’Europa, no del vell continent, sinó d’un dels satèl·lits galileans de Júpiter. La possibilitat que tingui un oceà líquid, sota la crosta de gel que l’envolta, el fa molt atractiu als científics, doncs la recerca d’aigua és una de les grans prioritats en l’exploració de l’espai. Sempre s’ha dit que l’aigua és sinònim de vida. Sigui com sigui, trobar algun tipus de vida fora de la Terra sembla força complicat, encara que fos un cuc o una aranya. Trobar vida intel·ligent sembla absolutament impossible. De fet, a vegades costa trobar-la aquí mateix, a la Terra. Però no caiguem en el desànim. L’home no es rendeix i una notícia ens fa ser optimistes: en pocs anys ja s’han descobert més de cent planetes fora del Sistema Solar (altres sistemes solars). Això ja se suposava, però ara s’ha comprovat. No estem en l’únic grup de planetes que dóna voltes a un estel, n’hi deu haver molts més, un futimer, milions o bilions. Així doncs, és lògic pensar que hi ha algun planeta, perdut en l’espai, amb vida intel·ligent. Com també és lògic que, malgrat el projecte SETI*, si són menys intel·ligents que nosaltres, no puguem contactar amb ells. I que si són més espavilats que nosaltres, no tinguin gens de ganes de posar-se en contacte amb una espècie tan destructiva com la nostra. Unes criatures que tenim la història farcida de conflictes bèl·lics i que lluny de ficar seny i buscar la pau, fan de la venda d’armes i de les guerres un dels negocis més lucratius a nivell mundial. L’espècie humana és perillosa. Molt perillosa! Per tant, i sigui com sigui, el més segur és que continuarem, pels segles dels segles, sols al Sistema Solar. Jaume Balcells Palou * Més o menys la recerca de vida intel·ligent mitjançant
ones de ràdio.
|
|
|
EL MITE DE LA INTEGRACIÓ (I) Un ressentiment blanc A la petita ciutat catalana de X., l’última copa d’Europa aconseguida pel Reial Madrid va desfermar una eufòria entre centenars de seguidors que van ocupar els carrers i les places en una celebració espontània, amb bany i destrosses incloses a una de les seves fonts, com si es tractés de la pròpia Cibeles. Brandant enèrgicament les seves banderes, especialment les espanyoles, algunes de les quals amb símbols pre-constitucionals, intercanviaven mirades desafiants amb alguns vianants, aliens a la festa i a les seves preferències esportives. Des d’un balcó, un veí molest amb la seva presència va llençar algun insult anònim acompanyat d’una galleda d’aigua, replicat per la sorollosa massa amb una llarga lletania d’imprecacions contra la identitat catalana i la seva iconografia simbòlica al complet. Alguns individus van cremar una bandera quatribarrada i una altra d’europea com a materialització pràctica de les seves paraules. Al cap d’unes hores, la festa va acabar i tot va tornar a allò que optimísticament diríem normalitat. Alguns mesos abans, un investigador en antropologia va presentar a la universitat més propera una tesi doctoral centrada en la realitat escolar d’un municipi de nom fictici, encara que amb prou pistes per identificar-lo com a X., el pseudònim al qual donem a la població que centra l’anècdota inicial. A l’estudi, l’antropòleg assenyalava allò que per a bona part dels professors d’escoles i instituts d’aquella zona concreta resulta una realitat ben coneguda. L’increment de la xenofòbia, el racisme, i un altre fenomen associat, larvat al llarg de molts anys i més visible darrerament. La mútua hostilitat entre dues comunitats, formades per joves i adolescents, que podrien delimitar-se a partir de la seva identificació entre un sentiment de catalanitat restringida i una espanyolitat agressiva. L’exhibició de determinades icones carregades de significat, d’estètiques i referents divergents, o fins i tot les militàncies futbolístiques (a Catalunya, el Madrid és més que un club) són la constatació que alguna cosa no va bé. Que el mite de la Catalunya, terra d’acollida i de la facilitat d’integració fa aigües, almenys en determitats contextos del país. Una lectura fàcil, superficial i interessada podria veure en les campanyes anticatalanes promogudes des d’una premsa i una cultura catalanofòbica, la darrere de les quals a mitjans dels noranta, quan Pujol sostenia un govern socialista assatjat pel conglomerat mediàtico-econòmic de la dreta criptofranquista, l’origen d’un fenomen tan preocupant. Fins i tot algú recordarà alguns petits nuclis de persones hostils a la normalització legislativa del català i la seva extensió com a llengua exclusiva de transmissió del coneixement a la xarxa pública d’ensenyament. Tanmateix, si analitzem el context específic on centenars de catalans de naixement es banyaven a una font que no era la Cibeles corejant consignes anticatalanes i celebrant la victòria d’un equip que, simbòlicament representa l’enemic de la catalanitat, potser podrem fer una lectura més profunda. X, com dèiem, és una ciutat petita, de caràcter suburbial que es troba ubicada en una zona econòmica emergent. Bé, quan parlem d’una zona econòmica emergent hauríem de matisar dient que, al nostre país, aquesta denominació significa que, si bé hi ha una baixa desocupació i una renda per càpita considerable, el que hi ha és un excés de precarietat, de contractes temporals, de salaris baixos, d’hores extres sense remuneració, d’horaris laborals poc raonables i d’activitats subalternes i poc apreciades que són destinades principalment per a classes subalternes. És a dir, és un lloc on, de moment, no manca feina per a nouvinguts de classe baixa i escasses espectatives socials. Allò que en un llenguatge cada vegada més incorrecte políticament anomenem immigrants. En efecte. La població de X està constituïda per sediments d’aluvions d’històriques onades immigratòries. De zones rurals properes a inicis del segle XX, de l’Espanya empobrida al llarg de les dècades dels seixanta i dels setanta, i darrerament, des de la dècada dels noranta d’allò que convencionalment s’anomena Tercer Món; bàsicament del Magrib, de l’Àfrica Subsahariana i, en anyades concretes, com si es tractés de resultats de plagues bíbliques, d’allà on el FMI ha aplicat les seves polítiques; Brasil i Rússia el 97, Equador el 98, Colòmbia el 99-00, Argentina el 01-02... Malgrat tota aquesta experiència i tradició d’arribada de persones diverses, les autoritats locals no semblen haver après la lliçó, o potser no els interessa aprendre gaire cosa. Independentment del color polític, l’ajuntament han estat instrument de les elits de la ciutat, emparentades entre sí en una mena d’endogàmia familiar i política que, fins ara, els ha incapacitat per preocupar-se de cap altra cosa que no sigui vetllar pels interessos econòmics i socials del seu grup. Mai no hi ha hagut una voluntat de crear cohesió en una societat fràgil sota la pressió dels problemes quotidians d’individus que han estat trasplantats a un espai diferent i que fàcilment poden caure en un implacable desarrelament. No es tracta únicament d’una gasiveria pressupostària, d’absència de recursos econòmics rere la qual sovint es parapeten els representants de les institucions, sinó de la manca de voluntat de modificar les bases de la convivència, d’una manca de projecte polític per generar una ciutat més cohesionada. Han estat, i són, unes elits tancades i segregadores que han bastit, pedra rere pedra, un subtil apartheid. (Continuarà) Xavier Diez
|
|
|
DE L’’OTAN I ALTRES Paraules de blasme o de crítica de l’OTAN i altres amistats perilloses: —“El que és molt clar és que el món no necessita gastar més de 750.000 milions de dolars en armes quan l’enemic de la humanitat és la pobresa, la desigualtat, la contaminació, la malaltia. Els governs tenen equivocades les seves prioritats i la més perversa de les equivocacions és gastar en armes i no en educació. I no voldria veure nous governants de Washington recorrent amb tanta facilitat a l’ús de la força com fins ara. I menys encara que l’OTAN substitueixi les Nacions Unides”. (Óscar Arias, l’expresident de Costa Rica que va suprimir el seu exèrcit, i Premi Nobel de la Pau 1987). —“El 1986, l’OTAN va permetre de fabricar armes químiques als EUA”. (Anònim). —“Qui ens va col.locar definitivament a l’OTAN? El govern del senyor Aznar, el 1996. Fem memòria”. (J.Borda). —“Les mentides també són armament”. (El Roto). —“La CIA porta finançant partits de dreta a Europa des de fa molt de temps. En realitat la CIA va ser creada, el mateix que l’OTAN, per controlar els aliats d’EUA. Mai no es va considerar que la Unió Soviètica i els països comunistes fossin una amenaça política i militar. La por principal era que els partits d’esquerres arribessin al poder als països d’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. N’hi ha proves”. (Gore Vidal). —“El mal pot amagar-se sota qualsevol forma per venerable que sigui”. (Anònim). —“Mentre ens atabalen dia sí i l’altre també amb el terrorisme dels altres, els països més poderosos de la terra i el nostre han fet –i fan– grans negocis amb l’armament venut a governs impresentables i a dictadures flagrants”. (J.Borda). —“Ni Catalunya ni cap altra nació necessiten cap exèrcit. Penso que calen unes Nacions Unides que funcionin bé i un exèrcit mundial que pugui servir per intervenir impedint genocidis de dictadors, per ajudar els països que sofreixen greus catàstrofes naturals i per fer respectar arreu del món els Drets Humans”. (Martí Guerrero). —“Si amb les armes que tenim, ja n’hi ha prou per destruir tot el planeta, per què seguir investigant en armament? L’única resposta que se m’acut és: perquè els homes, malgrat Internet, els cotxes i la roba cara, seguim sent tan poc civilitzats com fa mil anys”. (Francesc Puigpelat). —“El suposat perill militar que amenaça Europa des de la ribera sud del Meditarrani és una pura fal·làcia, però que serveix per mantenir, entre altres coses, la despesa militar del nord”. (Raül Romeva). —“La vida serà menys inhumana en la mesura en què la capacitat individual de pensar i d’actuar sigui major”. (Simone Weil). —“Si no vull pensar sóc un covard”. (Anònim). Pensar és un plaer amb el que no acabaran ni els benpensants ni els més malpensats. No abandoneu el pensament. Joan Borda
|
|
|
LLETRA DE BATALLA CATALUNYA. ESTATUTS I AUTODETERMINCACIÓ. SEGLE XX. Estic en un local, i la conversa va de que uns polítics estan discutint per fer un nou Estatut de Catalunya i que d’altres volen convertir l’estat espanyol, en aimètric. No entenen res. A més el País Basc pretén convertir-se en un estat lliure associat a l’estat espanyol. Però surt algú, i diu que a Catalunya l’interessa aconseguir el dret a l’autodeterminació. La conversa segueix per aquí i algú em demana que expliqui què s’ha fet a Catalunyar en el segle passat, per aconseguir la independència, els estatuts o el dret a l’autodeterminació. Intento en aquest article explicar de manera breu, el que es va fer a Catalunya durant el segle passat. El 1899, quan la guerra de Cuba, a Barcelona es preguntaven què farien si davant del port es presentava l’esquadra americana, ja hi havia qui ho tenia clar: “enlairar l’estelada i deixar-los entrar”. Quan grups de catalans s’incorporaren a la legió extrangera francesa per lluitar a la gran guerra (1914-1918), a la seva fi, els voluntaris catalans demanaren a França i Gran Bretanya –en el moment en que aquí es parlava de fer un estatut– que alliberessin Catalunya d’Espanya. Macià fou detingut a Prats de Molló el 4 de novembre de 1926, amb el seu estat major, quan intentava envair –amb 400 homes– Catalunya per alliberar-la. A Espanya hi havia la dictadura de Primo de Rivera. Macià el 14 d’abril de 1931 proclamà la República Catalana –com a Estat integrant d’una conferderació de pobles ibèrics– després s’anulà el 17 d’abril. Un any més tard Catalunya aconseguia l’Estatut (1932) que gairebé no es va poder posar a la pràctica perquè el 6 d’octubre del 34, Companys va tornar a proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola i acabà a la presó. Anys més tard (1940) i després de la guerra civil, seria afusellat. A la fi la dictacura franquista –1939-1975– l’Assemblea de Catalunya –formada per moltes forces polítiques catalanes, en la cladestinitat– el 7 de novembre de 1971, consensuava els seus 4 punts bàsics. El tercer demanava: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurants en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. Una vegada acabada la dictadura, el retorn del President de la Generalitat Josep Tarradellas, l’aprovació de la Constitució i del nou Estatut, el Parlament Català ha aprovat dues resolucions significatives –quan s’independitzaren les nacions de la desapareguda URSS– la primera del 12 de desembre de 1989, que tenia tres punts: “Parlament de Catalunya 1.- Declara solemnement que Catalunya forma part d’una realitat nacional diferenciada en el conjunt de l’Estat, fet que el poble català ha sostingut en tot moment, tant des de les seves forces polítiques, de les institucions cultural i civils del país, com des de la consciència de la majoria dels seus ciutadans i ciutadanes. 2.- Manifesta que l’acatament del marc institucional vigent, resultat del procès de transició política de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes constitucionals i es dedueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de 1979. 3.- Afirma com a conseqüència, que en el moment que ho cregui oportú, i a través de les actuacions previstes en el mateix ordenament constitucional, podrà incrementar les quotes d’autogovern fins allà on cregui convenient i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric.” La segona resolució és del 27 de setembre de 1991. El primer punt és com l’anterior: “Parlament de Catalunya. 2.- Es felicita pel fet que a l’Est i al Centre d’Europa les nacions fins ara oprimides estiguin recuperant la seva llibertat i es congratula perquè això demostra que l’afirmació de la pròpia identitat constitueix un dels motors humans més poderosos i positius. 3.- Constata que la recuperació de les llibertats nacionals en el desplegament del dret a l’autodeterminació ha de configurar de manera decisiva la nova realitat de l’Europa dels Pobles, en la qual Catalunya vol participar des de la seva personalitat nacional diferenciada.” A grans trets això ha estat el que s’ha fet oficialment. Durant tot el segle passat, molts catalans lluitaren en grups petits que no arribaren a quallar, amb l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya. Han estat el que diu en el seu darrer llibre Mn. Josep Dalmau, “Espanyols per força”. Però, la pregunta és hi tenim dret o no? L’estat espanyol forma part de les Nacions Unides. Els seus primers articles són: 1.- Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen igualment al seu desenvolupament econòmic, social i cultural. 2.- Per tal d’assolir els seus fins, tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals. 3.- Els estats part en aquest pacte, incloent-hi els que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomis, promouran el dret de lliure determinació i respectaran aquest dret, de conformitat amb les disposicions de la Carta. Podríem fer el que van fer Txèquia i Eslovàquia. Separar-nos pacíficament i ja podríem disposar dels nostres impostos. Esteve Mestre
|
|
|
DICCIONARI SMS El mòbil. Mireu quina eina més imprescindible tenim avui. Sembla estrany que una cosa tan menuda com aquesta ens pugui fer un servei tan necessari i important. El volum de factures que es belluguen entorn d’un mòbil ho demostra. Avui tothom té mòbil, necessàriament, abusivament. Però no m’interessa l’ús i abús d’aquest d’una utilitat que ofereix aquest instrument. Es tracta de la missatgeria. El mòbil ens ofereix la possibilitat d’escriure a qui sigui instantàniament perquè ens responguin al moment. Això és molt millor que una carta convencional: guanyem temps, guanyem en comoditat i, sobretot, tenim llicència per a escriure com ens dóna la gana. Sí, això mateix, com que tenim un nombre limitat de caràcters hem de jugar a estalviar lletres per explicar al màxim. Això no passava en una carta per correu normal. Vegem-ho amb un exemple: Carta convencional: “Ei, petarda! Mirant la televisió, oi? Jo quasi no m’hi sé estar ara que no he d’estudiar!”. Carta mòbil: “Ei ptarda! q miran la tele, oi? Jo ksi no mi se sta ara q no he dstudia!” Ja heu notat que la reducció és important: un petit espai i un contingut ampli han d’anar de bracet i l’única manera d’aconseguir-ho és sacrificar una per la qual n’hem fet bandera: una bona ortografia i una bona expressió. Les faltes d’ortografia fan mal als ulls i quelcom que no entenem diem que no sap escriure o parlar. Però, què redimonis passa amb el llenguatge dels mòbils? Tanta importància té que en un examen de selectivitat hàgim de trobar aquestes abreviacions, aquestes absències de majúscules i aquests canvis de lletres? Estem creant un nou llenguatge? Una mena de braile només intel·ligible per a les futures generacions? No ho sé, només puc dir que ho trobo interessant, igualment aconseguim no fer més faltes d’ortografia i això és un pas important; o ens estalviarem que ens mirin amb mals ulls per no saber escriure, o potser estalviarem paper, segells, carters, etc. Només voldria que s’avancessin deu anys per veure si això continuarà fent furor o s’acabarà en quatre dies, només així ara voldria pensar en conseqüència. I perquè no us quedeu sense saber quin llenguatge és aquest, us dono una petita mostra extreta d’internet (www.jippii.es/gsm)*. Evidentment, és ben menuda, qualsevol jovenet o joveneta que em llegeixi m’ho ratificarà: a2: adéu
* Informació facilitada pel meu professor d’informàtica
a qui li he d’agrair l’atenció que m’ha dispensat.
|
|
|
LA QUARTA DIMENSIÓ D'UNA GUERRA ANUNCIADA (I) En un recent article el periodista Lluís Foix (1), director de “La Vanguardia Digital”, assenyalava els paral·lelismes de la situació actual amb el cúmul d’irresponsabilitats que, en el termini d’un mes, d’ençà l’atemptat a Sarajevo contra l’hereu de l’imperi Austro-Hongarès, va culminar en l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’agost de 1914. Des de l’onze de setembre de 2001, una humanitat globalitzada viu immersa en una gran incertesa sobre el futur, i, des de finals de l’estiu passat, l’escalada pre-bèl·lica que apunta l’Iraq, amb el més que probable conflicte que implicarà centenars de milers de soldats, no contribueix precisament a estendre l’optimisme. Des que es va iniciar el desplegament de tropes nord-americanes al voltant del Golf Pèrsic, i les opinions públiques han arribat a ser conscients de la situació, hem pogut assistir a un procés d’intoxicació informativa i a la diversitat de fòrums de debat sobre la imminència d’una guerra de conseqüències possibles, probables, encara que sobretot, com cada vegada que s’inicia un conflicte, imprevisibles. Possibles, perquè darrere la retòrica i la propaganda, existeixen uns objectius més o menys clars i uns escenaris post-bèl·lics pre-dissenyats; probables, perquè la lògica de forces hauria de culminar, en teoria, per una ràpida i contundent victòria a càrrec de la hiperpotència mundial, i, sobretot imprevisibles, perquè l’experiència històrica ens demostra que la lògica, les previsions, els plans de guerra i els escenaris concebuts per un grapat de funcionaris als informes polítics i militars no se solen correspondre amb la realitat del conflicte, i que sovint, les situacions es compliquen de manera insospitada. Tots aquells qui van anar a la guerra l’agost de 1914 es pensaven que passarien el Nadal a casa seva. Pocs haurien pensat que d’un simple magnicidi i un conflicte territorial secundari se’n derivaria el pitjor conflicte que havia viscut la humanitat fins aleshores. Les guerres, se saben com comencen, mai com acaben. Allò que sí ha començat, i amb una gran intensitat, és el debat creixent, i força espontani des dels medis polítics, intel·lectuals i periodístics. Tot i que resulta molt fàcil, en situacions de crisi com aquestes, caure en la demagògia i en la hipocresia (elements consubstancials a la retòrica política), allò que va començar adscrit exclusivament a revistes especialitzades i les seccions d’internacional dels principals diaris, s’ha anat filtrant a poc a poc als àmbits més quotidians de qualsevol ciutadà; converses privades, tertúlies, manifestacions públiques, i fins i tot als actes que, en teoria, no tenen res a veure amb la geoestratègia, tal com va resultar amb la recent gala dels premis Goya de cinema, el passat 1 de febrer, a Madrid. En aquest sentit, es manifesta, de manera creixent un rebuig contundent a la possibilitat de la guerra, i s’incrementa la por a què l’esclat d’un conflicte, en teoria regional, pugui estendre’s i degenerar en un altre d’abast molt més ampli. Tanmateix, en aquestes protestes, més o menys espontànies, que provenen directament dels sentiments sincers de la majoria de la gent, es corre el risc que aquests siguin apropiats i explotats, tant des de la retòrica i la demagògia de la política partidista com des d’allò que, segons la irònica expressió del periodista de la televisió pública catalana Jordi Barbeta, es constitueix com a la internacional del progressisme papanata. Tot plegat, es pot produir una manipulació que no contribuirà precisament a canalitzar l’oposició, no tant a la guerra en sí mateixa, sinó a aquest imminent conflicte motivat per interessos poc raonables per a la majoria. I això, sens dubte, afebleix les possibilitats d’una estratègia efectiva per desballestar els projectes imperialistes dels representants de les elits que manipulen el govern de Washington. Partidisme i progressisme d’opereta resten més que sumen, divideixen més que multipliquen, i acaben fent de cobertura ideològica a aquells qui participen. Tanmateix, si hom pretén que en aquesta crisi el bon sentit i la responsabilitat s’imposin per damunt l’opacitat dels interessos particulars i el fanatisme d’una minoria poderosa, l’única arma de la qual podem disposar és el seny, la capacitat de reflexió, l’objectivitat i la intel·ligència, i confinar el prejudici, la simplicitat i el folklorisme al calaix de les velles andròmines. Els debats que s’han suscitat darrerament sobre aquesta crisi, tot s’ha de dir, resulten, en termes generals, d’una profunditat superior als generats al voltant de la guerra de Kuwait (1990-1991), en què bona part de les manifestacions públiques i les opinions recollides a la premsa tenien més a veure amb un antiamericanisme visceral que amb la reflexió rigorosa i racional. La dimensió econòmica
Tampoc no costa gens imaginar que una guerra plantejada des de les característiques
actuals esdevé una autèntica fira de mostres amb exercicis
pràctics de demostració de la poderosa indústria de
guerra nord-americana, empreses privades, al darrere de les quals hi ha
accionistes de llargs tentacles que, no únicament aspiren a obtenir
substancials encàrrecs de la Secretaria de Defensa durant el conflicte,
sinó d’exhibir la seva superioritat tecnològica davant els
estats majors de tots els exèrcits mundials, i aconseguir, per tant,
sucosos contractes de venda i subministrament de material bèl·lic
arreu del món. No costa gaire recordar que durant la breu campanya
de 1991 es va evidenciar l’aclaparadora superioritat de l’aeronàutica
nord-americana dels Mc-Donell-Douglas o Loocked enfront els Mig aleshores
soviètics o els Mirage francesos. O que dins dels aliats es demostrés
l’escassa fiabilitat dels Tornado franco-britànics en comparació
als F-15, o F-117 de les forces aèries de Washington. Probablement,
els accionistes de les companyies d’armament estan delerosos de provar
el seu material (en especial les seves novetats com la bomba de microones,
capaç de destruir tots els xips electrònics en cinc quilòmetres
a la rodona, des dels incorporats als míssils i radars, fins als
marcapassos) i d’aconseguir nous encàrrecs en un moment en què
es vol comprovar els efectes de la revolució informàtica
aplicada a la guerra. Cal no oblidar, d’altra banda, que portar la iniciativa
en aquest camp pot eliminar o posar les coses molt difícils a la
competència. A tall d’exemple, en un moment en què la Unió
Europea tracta de gaudir d’una independència aeronàutica
mitjançant l’Eurofighter (sense gaire fortuna fins ara, tal com
va poder comprovar l’exèrcit de l’aire espanyol en quedar destruït
per fallades tècniques el seu únic aparell), la guerra pot
fer cancel·lar el projecte si es demostra la superioritat dels aparells
de la USA
La dimensió geo-estratègica
Tanmateix, a aquestes condicions imposades per la geografia, per tant, pel determinisme de la natura, hi ha dos factors més de caire polític que resulten plenament decisius. El primer de tots és el paper del conflicte àrab-israelià. La pressió demogràfica, especialment intensa des del moment en què l’esfondrament de l’Imperi Soviètic, acompanyat de la dramàtica caiguda de les condicions de vida de la major part de ciutadans russos (especialment entre 1993-2000) ha facilitat l’emigració de centenars de milers de jueus de l’Europa de l’est vers un estat en què, malgrat la crisi econòmica i la forçada convivència amb el terrorisme suïcida dels palestins, poden gaudir d’un benestar impossible d’aconseguir als seus països de procedència. Fins i tot, la darrera crisi de l’Argentina, en què les polítiques errades del FMI han precipitat la fallida financera, ha impulsat a un nombre important de jueus del país austral a instal·lar-se al minúscul territori de l’estat sionista. Tot plegat, la política provocadora i repressiva de Sharon no deixa de tenir una maquiavèl·lica coherència en el sentit que busca l’annexió, com a mínim, dels territoris ocupats de la Cisjordània (prop de 6.000 km2) i així poder instal·lar amb comoditat i relativa seguretat els més de sis milions d’israelians en fronteres més àmplies. En aquestes circumstàncies, alguns estrategues suggereixen la idea que la invasió i ocupació de l’Iraq podria permetre deportar el milió llarg d’àrabs palestins, fins i tot en un estat propi a partir de la modificació de fronteres de la regió. Una neteja ètnica en tota regla anhelada per bona part dels partits religiosos que donen suport al Likud. El segon dels factors és el de la dissuasió a aquells estats que donen suport financer, polític i ideològic al terrorisme islamista, encara que aquests es declarin formalment aliats de Washington. El país clau és l’Aràbia Saudí, encara que noms com Kuwait, Qatar o Iemen podrien tenir un interès equivalent. Es tracta de dictadures no millors que la Iraquiana que utilitzen una part gens menyspreable dels seus recursos econòmics a finançar i dirigir grups i xarxes de fanatisme religiós que, tot atiant el foc de la violència i el ressentiment culminen en una mena de guerra santa derivada fàcilment vers en terrorisme i la demonització dels infidels, és a dir, nosaltres. Per anul·lar aquest perill real seria més lògic i fàcil atacar les Illes Caiman o qualsevol altre punt off shore que es dedica a emblanquinar uns diners massa ennegrits. Tanmateix, a banda que això implicaria destapar l’Enron global de l’economia globalitària, la fira de mostres de l’armament pot tenir uns efectes teatrals, uns impactes d’imatges que poden escenificar el seu poder. La guerra, des del punt de vista nord-americà, pretén ser una demostració pràctica de la seva superioritat bèl·lica i un advertiment que no hi ha cap altra sortida que el sotmetiment i la fidelitat als interessos de Washington. No totes les maniobres estratègiques resten acotades a l’escenari estricte del conflicte previst. Al llarg de les darreres dècades, les tensions en la relació transatlàntica han sovintejat. La Casa Blanca no veu amb gaire bons ulls una defensa europea al marge de l’OTAN. Els intercanvis comercials s’han vist sovint afectats per diversos problemes i polèmiques. Podem recordar l’oposició nord-americana a les recances europees respecte dels cereals transgènics, la carn tractada amb hormones o la diferent visió sobre les patents i els drets d’autor. Des de l’altra banda, Europa s’escandalitza quan veu que l’acer i l’alumini de les factories nord-americanes es blinden a la competència amb arancels proteccionistes, contràriament als principis econòmics que Washington defensa des de l’OMC. És evident que Europa és vista, pels estrategues de les institucions vinculades a l’administració nordamericana com a competidors que, a mig i llarg termini poden amenaçar bona part dels seus interessos comercials i estratègics, tal com pot succeir, per exemple, amb la Xina. En aquest sentit, la guerra de l’Iraq ha servit el president Bush per dividir la Unió Europea i dificultar així la seva progressiva articulació institucional. Per a aquesta tasca compta amb l’entusiasta col·laboracionisme de Blair, Berlusconi, i en el cas que més ens pertoca, amb un Aznar que no sembla adonar-se que és utilitzat miserablement, tenint en compte que la seva actitud resulta d’una absoluta inutilitat. Des del punt de vista militar, Espanya és un zero a l’esquerra que, des que va decretar la voluntarietat del servei militar té problemes tan seriosos per reclutar tropa professional, ha rebaixat els requisits d’admissió –tot incloent estrangers o aspirants amb un coeficient d’intel·ligència extremadament baix–, que per fer desfilades ha de llogar carros de combat a exèrcits estrangers o que fins i tot contracta empreses de seguretat privada per custodiar els seus arxius. Evidentment l’aliança amb Bush és una maniobra maquiavèl·lica de la Secretaria d’Estat per, d’una banda assegurar un dels vots del Consell de Seguretat de l’ONU, i de l’altra, per impedir una posició conjunta de la Unió (o com a mínim, un debat en condicions al Parlament d’Estrasburg) de la qual la Moncloa difícilment pot treure gaire beneficis de Washington i sí molts perjudicis de Brusel·les. Tot plegat, per no-res. Previsiblement, estats com França, Holanda o Alemanya faran, a l’últim moment, allò que més els convingui, i de fet Chirac ha enviat a l’àrea el seu portaavions nuclear Charles de Gaulle, pel que pugui passar. (Continuarà) Xavier Diez
|
